Les pedres a la sabata.

La gent del carrer mira, amb una certa perplexitat, el dia a dia de la política catalana i no entén la quantitat de pedres que es van col·locant dins les sabates que han de fer el camí per un estat nou que permeti construir una societat que tingui en compte als individus que la formen. Veient tot això la gent es pregunta: arribarem a algun lloc més enllà de la cantonada?

Doncs encara que no ho sembli sí estem fent camí, però ho fem en mig de diverses batalles internes i externes que ho emmascaren tot.

Un procés com el que fem és complex perquè s’ha de fer construint un futur mentre gestionem el present.

Avui l’Estat espanyol lluita contra la independència de Catalunya d’una forma gens acomplexada. Hi ha allò que es veu i molta feina amagada. I mentre l’estat llença continues andanades, a Catalunya hi ha la lluita interna acarnissada per aconseguir la primacia en la nova república i també condicionar-la segons uns valors determinats.

Determinades persones de l’estat que pensen han aprés  havien d’actuar amb subtilitat si volen impedir que Catalunya deixi de ser part d’Espanya. Aquesta gent lluita contra els independentistes i contra els energúmens espanyols que només entenen d’insult i força bruta. Aquesta gent saben que tenen un gravíssim problema d’estat i ja no s’estan d’amagar-ho. La imatge de la llotja de la Final de copa del rei de l’any 2015 i la del 2016 són dues realitat substancialment diferent i no casuals.

Final de la Copa del Rei 2016

A la final del 2015 veure a Artur Mas al costat del rei mirant amb satisfacció les estelades mentre escoltaven els xiulets contra el rei i l’himne els va irritar profundament. Al 2016 es van garantir que això no tornaria a passar mai més. A la dreta del rei s’hi va col·locar la reina, un lloc que no és habitual ja que normalment va a la l’esquerra i al costat d’ella el ministre de Cultura i d’aquesta manera el president de la Generalitat quedava lluny del rei. Tan lluny que a la majories de les fotografies de la llotja no apareix el president Puigdemont. Volien ensenyar al rei envoltat dels seus i ho van aconseguir.

Final de la Copa del Rei 2015

Mentre les estructures d’estat continuen armant-se per la batalla nomenant dues ambaixadores especial per

la batalla internacional, María Basols i Cristina Ysasi Ysasmendi, a casa nostre es dirimeix diverses batalles internes. L’objectiu de les noves ambaixadores és explicat de manera clara: “Nuestro papel es explicar la realidad constitucional de España. No es algo nuevo, se ha venido haciendo esporádicamente en los últimos años”. Passen de l’esporàdic al cada dia. És la mostra palpable que s’ha fet des de Catalunya una tasca ingent que ha obligat a l’estat a prendre’s seriosament el procés independentista català. Dos milions de votants no són qualsevol cosa i el seu grau de mobilització tampoc. Quan toquen a arravatament la gent torna a sortir. Hem oblidat que va passar durant les mesos de juliol i agost del 2015 amb la manifestació de l’11 de setembre?

I mentre l’estat ens combat què passa a dins del moviment independentista?

Es construeix unes estructures per un nou estat sense publicitat. Un treball què si volen tenir-lo enllestit cal no explicar-lo fins que sigui el moment. Però aquesta necessitat de treball comporta que la gent tingui la sensació que no es fa res i també permetí que aflorin altres batalles que s’estan produint i que no tenen res d’estrany, si no fos que tenen massa ressó mediàtic per la necessitat d’omplir els mitjans de comunicació de notícies reals, distorsionades o simplement inventades.

També tenim la lluita sobre el ritme que cal seguir en aquest procés per aconseguir la Catalunya independent. És la lluita que hi ha entre allò que representa Junts pel Sí i el que representa la CUP. Podem dir, de forma poc matisada, que es tracte d’una lluita que enfronta dues maneres de veure com s’ha d’actuar: una és la que defensa que cal crear primer les estructures d’estat per independitzar-se després, és allò que propugna JxS, i l’altre que cal independitzar-se primer i crear les estructures després, com volen els de la CUP. Totes les iniciatives de la CUP van en aquest sentit i pretenen, sense embuts, dividir Junts pel Sí arrossegant ERC al seu terreny. Unes iniciatives que compten amb el silenci vergonyant de sectors del Junts pel Sí que mai han paït aquesta candidatura unitària.

Artur Mas (CDC) i Oriol Junqueres (ERC)

Hi ha una evident lluita per a situar-se al capdavant del procés independentista. Una lluita aferrissada entre CDC i ERC. En fer el pas al costat per part d’Artur Mas del govern això va obrir-se una nova batalla perquè permetia a Mas i als seus col·laboradors centrar-se en construir un nou instrument polític per una Catalunya independent. El desgast del dia a dia del govern ha significat per a Convergència, junt amb un fer poc ètic d’alguns dels seus militants, ha permès que ERC hagi pogut aparèixer com quelcom nou i renovador. Mas i els seus han fet una nova aposta que si els hi surt bé els pot tornar a col·locar al centre de la vida política catalana de la Catalunya independent. Un centre polític que avui és disputat ferotgement. Les llistes separades a les eleccions per les Corts espanyoles són una mostra de la lluita que hi ha a sota de les aparents bones relacions. És la lluita per ser hegemònics. La claca partidista d’alguns periodistes i programes com “Polònia” són una altra mostra més d’aquesta lluita al servei d’un projecte polític concret. Però, per si no en tinguéssim prou amb la lluita entre CDC i ERC, també tenim un altre actor el lluita , la CUP, que aspira a ser determinant, des de la seva minora, en tot allò que faci la majoria. Creuen que ells són la punta de llança de la revolució proletària catalana i per això combaten els que creuen contrarevolucionaris, CDC, mentre volen atraure els que consideren companys de viatge, ERC i Podemos. Ho fan amb un grau molt alt d’agressivitat.

Hi ha una realitat complexa en el moviment independentista. La lluita per un estat i de com ha de ser aquest estat. Una lluita que ha passat en totes les nacions que s’han independitzat i que Catalunya no podia ser una excepció històrica. Ja ho som en la manera de com ho fem, però no ho podem ser-ho en tot.

Organismes com l’ANC no han quedat excloses de la lluita sobre ritme i del com aconseguir-ho. Encara que molts periodistes, amb un grau encomiable d’irresponsabilitat, han volgut vendre a la gent que a l’ANC només es pateix una lluita de control de l’organisme, amagant que hi ha una batalla duríssima sobre ritmes a seguir i del com s’ha d’aconseguir la independència.

Iglesias (Podemos), Rajoy (PP), Sánchez (PSOE) i Rivera (C's)

Al costat dels que volen ser independents hi ha tres col·lectius polítics més que volen quedar-se a Espanya formant part d’Espanya. Tres col·lectius que responen a tres maneres de veure com ho han de fer. Aquells que volen ser espanyols com som ara o amb menys competències, aquests són els del PP; després hi ha aquells altres que creuen que cal rentar-li la cara a l’estat perquè aquest estat ha envellit i li cal manteniment de “xapa i pintura” perquè s’adapti a nous reptes amb retocs, són els de PSOE i Ciudadanos, i per últim hi ha aquells que somnien desperts creien que amb una votació es pot arreglar un estat espanyols que porta més de tres-cents anys intentant eliminar les nacions minoritàries que té al seu si per a construir un autèntic estat nacional espanyol, aquests són els de Podemos.

Molts d’aquests catalans espanyols s’omplen la boca amb la paraula federalista oblidant que un autèntic federalisme ve de les entitats existents que creen un instrument comú, l’estat, i que només és una paraula el terme federalisme quan és l’estat qui es descentralitza administrativament per a funcionar. Els federalistes de veritat són una anècdota folklòrica tant a Catalunya com a Espanya..

I per si no fos suficient amb les plantejaments polítics de futur cal gestionar el dia a dia. Resoldre unes necessitats que no poden esperar un futur per molt immediat que pugui ser.

Monument a la Batalla de l'Ebre (Tortosa)

Ens cal continuar esquivant les prohibicions del Tribunal Constitucional per tal de lluitar contra la pobresa energètica i també per aconseguir recursos per a poder fer tot allò que el ciutadà català necessita i que l’estat oblida de fer. Cal resoldre què fer amb el passat franquista que el debat sobre el monument a la batalla de l’Ebre a Tortosa ha tornat a primer pla. També algú ens hauria d’explicar que va dur al govern de la Generalitat, format pel PSC, ERC i ICV, a declarar el monument el 2007 Bé Cultural d’interès Local. Cal abordar si l’ocupació de locals i immobles que tenen propietari per part d’un grup de persones és acceptable o no. I també si la violència col·lectiva és acceptable per defensar una idea? Podria seguir amb la llista perquè el dia a dia és molt ampli que aquest aspectes assenyalats. La seva manera de resoldre’ls configuren el futur i no són casuals, encara que de vegades el mal fer d’alguns si ho sigui.

Vivim un present que marca un futur.

Ens cal anar traient-nos les pedres de les sabates si volem arribar a la meta.