40 x 40 (relat curt)

Avui podria haver estat un dia com qualsevol altre. Els esdeveniments ocorreguts  al llarg d’aquesta jornada m'han fet adonar que el temps ha passat. Els minuts, els segons, el temps, en general, ha transcorregut a una velocitat desorbitada. Tot ha transcorregut sense adonar-me del veritable calatge de cada una de les coses que han succeït, sense saber el què i el perquè de cada cosa.

En un dia qualsevol d’un mes de gener fred i inhòspit, m’he vist en l’obligació de fer de testimoni del trasllat de les despulles d’uns cadàvers. D’un munt d’ossos que no sabia a qui pertanyien, dels quals només en resten records, cada dia més boirosos, que el temps anirà esborrant. Penso, a vegades, que el passat és l’únic que de veritat té l’home. Passat que un cop desaparegut d’aquest món només quedarà com a record. Tal vegada això és l’eternitat. Reviure en la memòria dels que l’han sobreviscut, ja sigui per bé o per mal.

Davant de tantes creus és fàcil pensar en l’altre món, encara que els sorolls, volgudament contundents, de l’enterramorts m’han fet tornar a la realitat d’aquest món. Ell volia propina,  no estava per galimaties ni transcendències, aquesta és la seva feina de cada dia i no vol que les quatre llagrimetes dels presents deixi per demà el pa de cada dia.

Com deia, ara fa un instant, aquest matí, quan el sol tot just despuntava per l’horitzó, he arribat al cementiri. Sempre m’ha agradat aquest lloc on es respira una sensació de calma i repòs. Sobretot perquè tots són sota terra, i com diu la dita,  dels morts no s’ha de tenir por, que no et faran res, però en canvi els vius són figues d’un altre paner. Els morts no fan por en canvi els vius si que en fan. El cos inert d’aquell que ja ha acabat d’existir és incapaç de fer-te res. A pesar de tot, en contemplar aquell nínxol, una sensació estranya ha recorregut el meu cos, ja que no hi cap ni una agulla i és ple a vessar.

En retirar la llosa tot el que hi havia a primer terme s’ha escampat per terra. Els homes encarregats a fer la feina de buidatge, de forma correcta i brutal a la vegada, han anat omplint els coves dipositats sobre un carretó de color gris, de grosses rodes de fusta protegides amb una tira de metall, amb una aixada.

El meu acompanyant i jo hem contemplat els cranis en silenci. Han aparegut un total de nou calaveres senceres i una quantitat indeterminada d’esberlades. Una bona xifra. Tots barrejats, confosos entre la pols i restes d’ossos trencats, sense que ningú, mai més, pugui precisar a qui han representat, quina ha estat la seva història o a qui pertanyia.

La feina ha estat laboriosa. A poc a poc han anat omplint fins a vessar els tres enormes coves, deixant dins un bon grapat de restes que hauran de conviure amb el nou vingut, separats per sempre dels altres ossos que havien format part d’un cos jove o vell, ben plantat o lleig, alt o baix. Avui això ja no importa. Els coves són la mesura del nou receptacle, com després vaig poder comprovar.

L’operació de buidar parcialment el nínxol ha estat bastant ràpida, cosa que és d’agrair, ja que el fred que bufa en aquestes hores del matí penetra dins nosaltres d’una forma intensa, incisiva i fins i tot cruel.

Un dels homes ha posat en moviment el carretó. En fer-ho s’ha sentit aquell soroll tant clàssic del pas d’unes rodes sobre l’empedrat, amb el seu cloc-cloc, entre una filera inacabable de nínxols, mentre que nosaltres, amb les mans creuades a l’esquena caminem lentament, contemplant aquells tres coves dels quals van caient petites restes.

Ha estat un llarg recorregut, amb la sensació de fred intens penetrant-nos. Ens hem aturat davant unes escales tancades amb unes reixes atapeïdes que serveixen per separar l’interior d’aquest món dels altres morts. Reixes lligades amb una cadena de grosses baldes. En obrir-les, davant nostre ha aparegut una escala d’una vintena de graons, i els homes, carregats amb els coves, hi han baixat. Darrera d’ells, nosaltres. Hem penetrat dins un recinte, o millor dit dins un laberint, on les parets tenien una immensitat de forats d’una mida de 40 x 40 cm. L’estupefacció ha augmentat en mirar la numeració que hi ha damunt d’un dels forats ja indica els quatre mil. Això vol dir que, com a mínim, hi ha aquesta quantitat de sepulcres, però, ben segur que n’hi ha més, ja que els passadissos continuen fins perdre's en la llunyania, com si de veritables catacumbes es tractés. Una gran angoixa ha fet trontollar la meva serenitat. Una angoixa profunda, d’allò que en podríem nomenar angoixa vital. Una sensació de solitud m’ha penetrat al meu interior.

El trajecte fins davant el forat, on hem de dipositar les restes que portem, ha estat molt dur per mi. Dins un passadís estret, tan estret que sense necessitat d’estendre els braços ja pots tocar l’altre costat, m’he sentit vulnerable. Ha estat com el final d’una història de terror, on el sobresalt de l’espectador és indescriptible. Pensar amb la possibilitat de perdre'm allí dins, tot tapiat, amb l’obsessiva idea que l’aire s’acabarà en qualsevol moment fa que una desagradable sensació freda recorri la meva esquena i la meva ànima.

Després d’una bona estona de caminar hem arribat. Aquells homes, sense gaires miraments, han llençat el que duen en els coves dins d’un dels forats. El més punyent ha estat la visió d’un operari esberlant un dels cranis per tal d’entaforar-lo. El nínxol ha quedat ple quan encara resta mig cove i per això aquells homes, amb un martell, han anat trencat tots i cada un dels ossos que encara tenien forma, reduint-los a simples bocins. Una feina molt professional i a la vegada brutal. Amb una escombra i una pala ha recollit de terra el que quedava i l'ha llençat dins. Ara ja pot tapar. Una llosa de ciment nua tanca per sempre aquest forat. Ara seran només un número dins aquell indret, tancat per sempre o això crec.

Quan la feina ha acabat he reculat per aquell passadís cap a la sortida, sense encantar-me, com si algú em perseguís, impressionat per tot plegat.

Abans de pujar l’escala he fet una mirada al passadís i no he entès perquè serveix tot allò.

Cada graó que he pujat ha servit per retornar-me la serenitat perduda. L’aire fred m’ha copejat la cara retornant-me a la realitat dels vius, a l’altra realitat. El meu acompanyant ha donat una propina a aquells homes que s’han allunyat amb el carretó i el seu cloc-cloc pels carrerons del cementiri.

L’aire fred del matí m’ha retornat a un món que ignora els altres mons. Que no coneix res més que el que té al davant. Sense aturar-se a pensar en què ha estat, és o pot ser.

El nostre cos és com una màquina que actua a través d’impulsos, o millor dit de sensacions que rep i que fan que, un cop estimulat, aquest cos actuï de forma mecànica. La ment, el cervell, com a nucli central, pot, si vol, arribar a controlar aquestes reaccions encara que en el primer instant no pugui fer-ho. Així doncs, la meva ment ha estat estimulada posant en marxa la memòria d’un temps fins i tot desconegut.

Han retornat, com vells records, totes aquelles històries passades a la història amb majúscules. Històries d’aquelles que en diuen de família. Que conformen una família. Amb unes característiques especials que la diferencien d’altres.

Aquell avi Jaume o aquell avi Pere, o aquella rebesàvia Francesca, han aparegut vius en un món de morts.

Per què? Per una necessitat? No ho sé i tampoc ho vull saber.

Sempre m’han explicat la vida d’aquell capità de barco que havia marxat cap a les amèriques a fer fortuna. Ell havia estat un noi espavilat, encara que no massa instruït. De jovenet havia perdut el pare, un home de forta personalitat que no gaudia entre les seves virtuts la de treballar. Podríem dir que tenia un os bertran a l’esquena que no el permetia buscar els diners en les mateixes coses que els altres mortals.

En morir només havia deixat un petit tros de terra i quatre quartos que la factura del metge que l’havia atès se’n va endur. Fou en aquestes circumstàncies que el nostre pobre Daniel cresqué. Ajudant a la mare en els treballs de l’hort i mirant de fer front als deutes. Uns deutes que finalment es menjaren fins i tot el mateix hort. La venda del terreny no fou suficient per fer front als creditors. Ell era un bon treballador sense por a res que signifiqués treball. La seva obsessió era guanyar diners i si podia ser a cabassos.

Quan passava pel carrer i es trobava a qualsevol que el cridava per oferir-li feina mai la rebutjava. Sempre tenia un sí per resposta, sense regatejar excessivament el preu. Ràpid a la feina. Disposat a enllestir-la per poder fer-ne una  altra. I així un dia darrere un altre.

Amb esforç va anar aconseguint un patrimoni. Per a ell, això no era suficient, necessitava sortir d’aquell poble que l’empresonava. Seduït per les explicacions del vell de la casa de baix la clota, havia covat la idea de fugir lluny d’aquell lloc. Les històries de vaixells carregats de gènere que surcaven les aigües de l’Atlàntic, amb les seves veles al vent i el cruixir de la fusta dins un mar que ell no havia vist mai. En els seus somnis el mar el veia grandiós i d’un blau intensíssim. Tot plegat l’empenyia a marxar. I cada matí, en despertar-se, en retornar a la seva realitat de les muntanyes patia, es corsecava internament. Volia fugir enmig de les aigües d’aquell riu que del seu poble arriba al mar d’aigües salades.

Un matí, sense pensar-s’ho va decidir marxar per conèixer la seva somniada meravella blava i salada, aquella que el veí de la clota li havia explicat. Es vengué tot el que tenia menys el que cregué útil pel viatge. A trenc d’alba sortí del poble sense saber si mai tornaria a veure’l. La il·lusió i l’entusiasme aviat van fer oblidar les cabòries. Vet aquí que aconseguia marxar lluny d’aquell indret. D’ell només s’explica les unces d’or que havia amagat en unes botes de roure que un descendent ignorant s’havia venut per quatre rals.

Els anys han passat per aquesta història, tants que no puc recordar-ho. En Daniel ha retornat de cos present. Mort en terres llunyanes. Ha volgut tornar amb els seus encara que sigui mort.

S'ha hagut de fer lloc per posar-lo amb els parents que ja no el recorden, i acabar dins aquell nínxol que ha enviat els altres a aquell altre forat de 40x40.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció