- No sé què farem. A aquest que
ens han dut li manca un tros. Està clar que sense aquesta part no el podrem
soterrar.
- Ara sí que tenim un veritable
problema. Hem de demanar un recanvi d'aquest tros ràpidament a la fàbrica i si
no recordem la seva denominació correcta no sé com ens ho farem. Hem de saber
el nom i llavors sabrem què demanar. Sinó tindrem greus problemes amb
l'Autoritat.
Amb aquest diàleg es trobaven els dos enterramorts,
col·locats davant el mort, mentre feien
l'examen ocular del cos. Drets com si el vetllessin. El contemplaven amb una
mirada de ressentiment, de preguntar-se per quin motiu havia hagut d'arribar un
carregament incomplet. Cada minut que passava la seva hostilitat era més
manifesta. Maleïen el moment en què havia arribat un cadàver que li mancava una
peça de denominació desconeguda. Estaven contra aquell inoportú enviament que
havia vingut a torbar la seva tranquil·litat
quotidiana i el desenvolupament del seu treball fet amb esforç i total
entrega. Ells dos havien decidit, ja feia molt de temps, lliurar-se en cos i
ànima a treballar per la Societat, en no regatejar-li cap sacrifici, però tot
tenia un límit. Els lliuraments s'havien de fer en unes mínimes condicions.
El cadàver havia arribat al servei de dipòsit el dia
abans, sense que ningú s'hagués adonat que estava escapçat, a pesar que havia
passat tots els controls de qualitat establerts per millorar l'eficàcia de la
Societat.
Ja feia temps que aquests dos homes parlaven i
lluitaven per millorar aquestes situacions dins del procés de producció.
S'havien lliurat, amb tota la força del seu esperit, a una lluita semblant a
una creuada per tal d'evitar les anomalies que poguessin sorgir i d'aquesta
manera contribuir a l'Objectiu final.
La realitat del moment era ben
diferent. Ara tenien davant un cas que s'havia de
resoldre amb la rapidesa que ells amb gran esforç, havien convertit en habitual.
Naturalment que hi haurien d'afegir un xic d'esforç suplementari per a dur a
bon terme la seva tasca.
- La gent no té respecte per
res. Amb això no es juga -plantejava l'enterramorts amb una punta de rancor-.
Cada dia fan més malament la seva feina els recollidors. Ens hauríem de queixar
a l'Autoritat, perquè els posés en ordre, perquè els posés en el seu lloc.
Haurien de ser amonestats. Cada dia que passa s’obliden més de fer les
anotacions pertinents a les targes.
-
Els morts han d'estar sencers
en el moment de ser colgats -va indicar el cap de forma imperativa. - Així ho
manen les normes i s'han de complir per part de tothom. Si es permetés el
contrari on aniríem a parar? On arribaríem si es permetés que qualsevol pogués
fer el que volgués amb les normes i les regles establertes? Amb l’ordre que ens
guia.
-
Crec que no tindrem altre
remei que avisar l'Autoritat i esperar el seu veredicte. No ets del meu parer?
Sí que ho era, però, a la vegada, li sorgien dubtes i
recances. L'experiència del temps transcorregut en aquest servei avalava les
seves angúnies.
-
Seria convenient que aquesta
vegada es donés més pressa a resoldre el tema l’Autoritat. Tot sembla
eternitzar-se en els tràmits i els procediments. No recordes la darrera vegada?
-En formular aquesta pregunta es va mirar el cap reptant-lo a parlar-. Sí,
home, no ho recordes? -El cap no ho recordava o no ho volia fer-. Si fas una
mica de memòria recordaràs el darrer cas. Aquell en el qual vàrem recórrer a
l'Autoritat i aquesta va tardar més de quinze dies a resoldre el que havia de
resoldre. I a aquest període hi va afegir uns altres quinze dies suplementaris
per decidir sobre el fons de la qüestió plantejada. Total més d'un mes
d'estar-nos aturats amb una carnassa per aquí. Tot plegat, i per acabar-ho d'adobar,
per dir-nos que no deia res sobre la qüestió objecte de la consulta, que no
entrava en el fons del problema. Però, això sí, l'ordre complementària era ben
clara: procedir a fer el que havíem de fer sense esperar la seva resolució
final. Resolució que probablement arribarà quan ja serem fins i tot, nosaltres
mateixos, soterrats.
Aquest era un plantejament subversiu i
desestabilitzador del sistema, per la seva pròpia naturalesa podia posar
n'entredit la pròpia Societat. Els
dos homes es van mirar sense fer cap comentari sobres les seves pròpies
paraules pronunciades. Una immensa por els va colpir.
-
A la vista dels resultats de
l'examen ocular efectuat no podríem estalviar-nos el tràmit d'anar a
l'Autoritat?
La pregunta va
ser feta sense massa èmfasi, però sí amb un cert to de desengany. La
mateixa pregunta, el mateix fet de preguntar,
va ocasionar un efecte revulsiu i de forta inquietud al cap, que, amb
cara d'esverament, es va afanyar a indicar:
-
No! No ho provessis mai de no
seguir els tràmits establerts per resoldre tots els casos plantejats. El darrer
que ho va fer és a galeres. L'Autoritat sempre decideix. Encara que no
decideixi res està decidint. Decideix que no decideix. És el principi elemental
de l'ordre. El principi jeràrquic que ens porta l'estabilitat i l'harmonia en
el treball. Una tranquil·litat que
reconforta el nostre esperit i permet que el nostre pensament no es vegi
alterat per idees estranyes, alienes a nosaltres, que poden pertorbar les
nostres vides per sempre. Aquest ordre és el veritablement important. Hem de
lluitar per mantenir-lo, que aquest es mantingui impertorbable al llarg dels
temps. La vida i la
continuïtat de la Societat depèn d'aquest principi. De
tots nosaltres, sense excepció, depèn la bona salut de la Societat mateixa i de
tots els seus components. Si es perdés la Societat es perdria la raó de la
nostra pròpia vida.
-
Tot això que dius està molt
bé, però què fem amb aquest mort que tenim aquí? A aquest que li manca un tros,
del qual desconeixem el seu nom, així com la manera de denominar-lo per poder
fer la comanda a la fàbrica de recanvis. Encara que ens inventéssim la comanda
no sabríem la referència. I doncs! Què fem?
Amb la pregunta expressava la seva irritació. Volia i exigia
solucions immediates.
-
De moment, -va callar un
instant per reflexionar- el tancarem a l'armari i ens dedicarem a repassar les
llistes per trobar el nom del tros. I tan de pressa com el tinguem podrem
procedir a fer la comanda, en tràmit d'urgència, a la fàbrica de recanvis.
La llista era
molt i molt completa ja que cada entrada estava formada pel seu nom vulgar, el
seu nom científic i la referència concreta amb un codi alfanumèric per poder
fer la comanda corresponent a la fàbrica de recanvis. D'aquesta forma s'evitava
que pogués produir-se cap tipus de confusió en el moment de demanar els
recanvis i molt menys en rebre la comanda per a completar els cossos mutilats.
S'havia establert un sistema que contemplava el
control de qualitat perfecta. Era una cadena de producció on els resultats,
fruit del sistema de qualitat establerts, eren palpables i evidents.
Per tal de fer possible aquesta qualitat total, anys
abans, s'havien establert controls de qualitat equilibrats i ajustats a les
necessitats de la pròpia Societat a la que tots els seus membres servíen abnegadament.
Un sistema implantat amb la participació lliure i voluntària de tots els
components de la Societat, o tanmateix, això creien els treballadors. Aquest
sistema s'havia establert després d'un
minuciós estudi i, sobretot, després d'haver realitzat cursets de capacitació a
tots els seus components, per part del servei de personal i del seu cap,
primordialment, que actuava amb una delegació expressa de l'Autoritat Suprema.
La Societat, sempre preocupada per donar servei, havia
creat la seva pròpia escola de capacitació, per on tots els seus servidors
anaven passant, rotatòriament, cada cert temps. D'aquesta manera anaven
adquirint aquell segell que els homogeneïtzava a tots, que els portava a ser
partícips dels destins de la pròpia Societat. Era la lluita comuna de tots per
l'Objectiu.
La Societat, conscient que el seu futur depenia de tot
aquell muntatge, s'afanyava a impartir doctrina i forjar caràcter als seus
treballadors.
Era dins aquest pla global que l'Autoritat Suprema
havia ordenat elaborar el llibre blanc i després el verd. En l'edició de les
seves conclusions foren esbossades diverses propostes de futur, que després de
ser estudiades i valorades, tenint en compte tots les avantatges i els
inconvenients, foren adoptades per la Societat com a normes d'obligat
compliment en forma de directriu general. L'Autoritat Suprema vetllava pel
benestar dels seus lleials servidors, a la vegada que vigilava l’estricte
compliment de l’ordre establert.
Una d'aquestes decisions afectava a aquests dos homes
de forma plena. La directriu 050/2312/1953 indicava que tots els seus
treballadors que deixessin de respirar i, per tant, de ser útils a l'Objectiu
havien de ser soterrats, o sigui enterrats, complerts. Amb la norma s'havia
donat a cada treballador el dret a ser soterrat amb totes les parts del seu cos
de forma íntegra. Aquesta decisió era una conseqüència directa de l'homenatge
que la Societat volia rendir, en el moment de finalitzar la seva relació
interviva, entre el treballador i la Societat, a cada un dels treballadors en
particular. Aquest era el seu tribut al lliurament voluntari del treballador a
l'Objectiu de la Societat. Era com, temps abans, s'havia fet amb els eunucs de
la Ciutat Prohibida de Pequin.
Era del tot indiferent que els actuals treballadors
haguessin oblidat la raó, el motiu pel que calia soterrar-los complerts.
Aquesta qüestió no era important. La causa no calia que ningú la recordés.
Aquesta era una qüestió secundària, sense rellevància. El veritablement
important era complir amb l'obligació establerta. Complir amb les normes i les
directrius de l'Autoritat Suprema. El principi de l'ordre constituïa la base de
la convivència pacífica de la Societat. El seu manteniment era vital. Per
aquest motiu, i altres de més anteriors, calia soterrar tots els treballadors
complerts, amb totes les seves parts del seu cos. De forma íntegra, sense cap
mancança.
Aquesta era una feina d'especialistes. De persones
expertes en la matèria. Per dur endavant aquesta tasca, dins la Societat,
s'havia creat un centenar de serveis de dipòsit. Habitacles que estaven
arrenglarats, un al costat de l'altre, al llarg d'un inacabable passadís on
sempre sonava música clàssica. Una música adequada a les tasques que s’hi realitzaven
en aquell lloc; Chopin, Wagner i tants d'altres que ja no importava com es
deien. Amb el pas del temps s'havien convertit en el número 10, 14 o 24 del CD
A, B o C del repertori. S'havia aconseguit establir un ambient sobri, de
recolliment, adequat a les tasques de soterrament que allí s’hi realitzaven.
-
Cos ciliar, cos estriat. Si
seguim així no acabarem mai! -cridava de tant en tant un dels enterramorts-. En
aquest llistat hi ha molts noms que només els conec perquè són a la llista. No
sé el que són, ni on estan col·locats en el cos d'un treballador. La llista és
inacabable.
-
Però no pots negar
l'evidència més gran que tens davant dels teus ulls. La llista està ben
estructurada i pensada per donar resposta a totes les nostres necessitats.
-deia en veu alta el cap, amb una entonació de veu de qui vol posar de relleu
qui dels dos era el superior i qui el subordinat, a la vegada que feia ressaltar la primacia del treball ben fet i
de qualitat-. Qui va ordenar que fos preparada la llista, de ben segur, tenia
un bon coneixement del cos humà i de les necessitats de tot el procés de
soterrament. I qui la va confeccionar materialment encara més. Tot...
La frase no la va poder acabar. El subordinat va esclatar en un
sobtat atac d'ira.
-
No! No vull parlar sobre la
llista. Tu sempre trobes que la llista resol tots els nostres problemes, però
jo no trobo mai res del que necessito. Que no recordes l'últim! -La darrera
frase l'havia dita de forma cruel, amb un deix de retret, de menyspreu, cap el
seu cap.
-
No, no recordo res de res.
-El cap va respondre airadament. Amb ganes de fer mal.
No. Efectivament, no recordava res. El cap havia
oblidat el tema que l'enterramorts insinuava. No recordava ni creia convenient
recordar res del que havia passat en el passat. No volia deixar espai en cap
racó de la memòria per poder emmagatzemar coses que el poguessin afectar
directament, que el desestabilitzés. I, per descomptat, encara menys als
records que l'havien afectat directament a ell, i als seus antics superiors,
d'una forma tan punyent. Eren records dolorosos que l'havien capolat una mica
més com a home, que l'havien conduït a plantejar-se, fins i tot, el suïcidi. En aquell moment, per sort, s'havia pogut
aturar a temps i ningú, llevat d'ell mateix, no s'havia adonat del que succeïa
dins seu. Ni la seva companya havia notat res. El
perill de la delació havia estat conjurat. Només pensar-hi ja l’angoixava.
Una vegada i una altra, el cap es repetia, en el seu
interior, que l'important era l'Objectiu, la Societat, la millora de la qualitat
i tot allò que havia après pacientment, després d'una llarga lluita amb ell
mateix. Tot, per haver de suportar que ara vingués aquest llepa rondinaire a
ressuscitar un passat que ja no existia. Havia fet seu el lema:
"El passat no existeix, tot és futur"
Aquesta divisa de la Societat
se l'havia apresa, se l’havia gravada al cervell. La
guardava a la consciència per poder repetir-la cada dia i diverses vegades al
llarg de la jornada; en llevar-se i en acabar, abans d’anar a descansar, i
sempre que podia. Era la
píndola que li donava força i ànims per retornar a la seva feina diària.
S'havia casat amb la Societat. Ara ja no podia fer marxa enrera.
Havia decidit, voluntàriament,
lliurar-se a la Societat. Havia de complir amb el
compromís adquirit. Havia de
fer efectiva la paraula donada. Ell era un home
d'honor. I els homes com ell han de fer el que han assumit. Ell no havia nascut
per trair l'Objectiu. S'havia compromès amb la Societat i ara no podia
abandonar els seus compromisos. Ell tenia la seva dignitat. Era un treballador íntegre i professional.
A pesar de tot, el seu subordinat, havia activat un
mecanisme mental que no podia controlar. Era com un compartiment petit i perdut
dins el cervell que s'havia obert, i aquest fet l'hi produïa un enorme sensació
de buidor interior. Una suor
freda el recorria de cap a peus i glaçava la seva ànima. Ell mateix ignorava
l'existència d'aquest espai, d'aquest petit i desconegut compartiment mental.
El cas a què feia al·lusió
l’enterramorts havia estat un assumpte molt greu i de conseqüències importants
en la vida del propi servei de dipòsit. Havia influït, de forma decisiva, en la
possibilitat que ell mateix hagués pogut assumir el càrrec de responsabilitat
d'un dels serveis especialitzat del dipòsit, pel qual tant havia somniat i
lluitat per aconseguir-ho.
El cap va mirar l'enterramorts
amb sorpresa que immediatament es va transformar en odi i rancor. El seu orgull
se sentia ferit i maltractat. En el seu cervell se li
anaven amuntegant els sentiments més baixos de l'ésser humà. A pesar de tot,
havia de ser caut i actuar amb prudència. Era vital vigilar el que feia i,
sobretot, el que deia, ja que desconeixia davant de qui estava. Un simple
enterramorts o un membre del Cos d'inquisidors. Calia estar atent amb els infiltrats
que actuaven com a cos de guàrdia de l'ordre, que tenia com a missió única
perseguir els agents enemics que volien destruir el sagrat ordre de la
Societat.
Ell mateix, anys abans,
havia format part del Cos d'inquisidors. Durant la
seva dilatada carrera en aquest Cos havia portat a molts companys traïdors a
les presons i als Actes de fe on públicament reconeixien els seus pecats i els
delictes comesos contra la Societat. A aquells Actes de fe que tenien per
objectiu enardir els ànims dels membres de la Societat, que servien per
reforçar els sentiments col·lectius i portaven a renovar constantment el
jurament de lleialtat absoluta amb la Societat.
Havia de ser prudent. Ell coneixia molt bé els
mecanismes de provocació dialèctica per desemmascarar els infiltrats que
utilitzaven els inquisidors. El seu mateix càrrec l'havia aconseguit després de
desemmascarar l'antic responsable d'aquest servei de dipòsit que, amb els seus
plantejaments, minava la moral dels companys i qüestionava l'ordre establert. Una
actuació que va representar un atac al que sempre havia servit i que, a través
de la crida a la millora de la qualitat, s'havia consolidat com un bé comú. Era
per tot això que no podia parlar. S'havia imposat una sensata prudència de
supervivència. Per això va preferir deixar la sala, marxar cap al seu despatx,
el seu refugi, sense proferir cap tipus de comentari.
Al vespre, en retirar-se a descansar, ajagut sobre el
llit, li va retornar el record del cas que havia precipitat el final del seu
cap anterior en el servei de dipòsit, del servei que ara ell mateix dirigia.
En l'Acte de fe havia contemplat un home acabat, que
intentava balbucejar paraules inconnexes demanant perdó a la Societat pels
crims comesos. Aquell va ser un gran Acte. Un Acte que va servir per refermar
la vigència de la Societat i de l'Objectiu, i a la vegada la fi d'aquell
treballador vexat i aniquilat. Un acte grandiós de lluïment del Cos
d'inquisidors per la feina duta a terme. Aquell infiltrat havia reconegut la
seva labor subversiva per cometre un ampli ventall de delictes: l'enviament
d'anònims, la publicació d'articles a L'Esquadra, la revista de la seva
organització clandestina, els
maltractaments als seus subordinats i sobretot la deslleialtat a la Societat
que havia cuidat d'ell.
Crims molt greus que en fer-los públics, davant de
tothom, durant l'Acte de fe, l'havien redimit. Acció que li havia retornat el
dret a ser soterrat complert quan deixés de ser útil a la Societat que havia
perjudicat amb la seva actuació.
El succés que va posar punt i final al mandat del seu
antic cap, havia passat en un dels soterraments d'un dia qualsevol. Havia estat
una operació brillant, resolta de forma magistral, hàbil i intel·ligent. Havien
fet el soterrament col·locant una pedra, enganxada amb cola per tal que no es
mogués del lloc, on mancava un os. Havien superat totes les pors a què algun
indesitjat descobrís que l'os que mancava, i que havia d'haver estat substituït
per una peça de recanvi de la fàbrica de subministraments, no s’havia realitzat.
Però la casualitat havia volgut que tot fos descobert.
Tot havia succeït com a punt final d'una penosa
història, que els havia colpit i afectat, que havia complicat la vida a tots
els enterramorts de la planta durant una bona temporada.
El desenllaç final, s’havia iniciat al mateix moment
de començar, quan havien decidit a fer aquella trampa a l'ordre establert, quan
ells havien decidit soterrar el cadàver, després de més d'un any d'esperar que
algú baixés a ajudar-los a identificar la peça, que es tractava d’un diminut os
d'una de les extremitats inferiors. Amb un nom i una referència que mancava a
la llista. Com ara.
Segons la cadena de producció el nom i la referència
eren dades imprescindibles per poder fer la comanda de peces de recanvi a la
fàbrica per tal que aquesta els hi subministrés. Era un servei auxiliar
imprescindible per poder finalitzar el procés de reparació i soterrament. Per
aconseguir donar un servei complert a un fidel servidor de la Societat. Aquesta
era la norma.
El seu cap, durant la perllongada espera, havia fet
diverses gestions per accelerar el procediment amb diverses accions puntuals.
La primera d'aquestes accions havia consistit
en pujar al despatx de l'Autoritat immediatament superior a ell a
recordar-li que estaven esperant la peça. Aquesta autoritat els havia acusat de
no fer prou per resoldre la qüestió, de no haver estudiat a fons la llista, i
que per tot això eren tant poc diligents en la resolució de les incidències que
es produïen en la cadena. També els acusà de ser molt poc professionals, de
mostrar poc orgull per a la seva professió. La conclusió extreta de la visita
era que se'ls havia tret de sobre, que els havia enviat a estudiar més. I com a
recomanació final d’obligat compliment els comminà a retornar al seu despatx
quan ja haguessin memoritzat tots els noms de la pàgina en qüestió. Passat un
temps van tornar al despatx de l'Autoritat. Aquesta els havia realitzat un
examen amb severitat i sense contemplacions. Sort n'havien tingut que el
telèfon sonés en aquell moment. Que la conversa amb la seva dona s'hagués
allargat força estona, una telefonada relacionada amb el color dels cabells que
a la perruqueria li havien fet. Es queixava que l’aspecte del seu pentinat no
estava a l'alçada del càrrec d'autoritat que ostentava el seu marit, i de tot
el que ells representaven en la Societat. Per aquest motiu li demanava consell
sobre què havia de fer al respecte la perruquera. L’Autoritat de grau mig, en
penjar el telèfon, els havia mirat un xic sorprès, no recordava què hi feien
drets tots aquells treballadors davant seu, els problemes familiars el
trasbalsaven. Els treballadors, en copsar la situació, van aprofitar per no
fer-li memòria del motiu de la visita, van aprofitar per treure sobre la taula
un altre tema relacionat amb la qualitat del sistema. Tan aviat com els fou
possible es van acomiadar respectuosament d’aquesta Autoritat, van sortir,
escuats, d'aquelles quatre parets que amenaçaven d'engolir-los.
Pels passadissos, de retorn al seu lloc de treball,
amb el cap cot, caminaven amb un pes feixuc a l’esquena. En entrar al seu
dipòsit van veure el mort sense os i un sentiment de por els va anar envaint.
Foren totes aquestes circumstàncies les que els havia fet decidir-los a amagar
el cos dins una nevera allunyada del pas central i les taules d'operacions. A
esperar i confiar que tot passés a l'oblit més profund de la Societat. Van
pregar que l'existència d'aquell cos, sense soterrar, desaparegués dels anals i
dels registres diaris dels inspectors. Confiaven que els controladors del
procés de qualitat no procedissin, per sorpresa, a fer una revisió de l'estat
del procés de millora de la qualitat del seu departament. El cap va fer cas
omís dels crits d’alerta que la seva ment llençava, insistentment, perquè
abandonés la quimera que estava cometent.
Van passar anys i més
anys. De sobte, molt temps després, l'assumpte va ressorgir. Fruit d’una
absurda casualitat. Un dia, quan tots els treballadors enterramorts estaven
experimentant noves tècniques de relaxació, dins la sala del dipòsit, un
d’ells, un que feia poc que s’havia incorporat al servei, havia descobert
l'existència d'aquell mort oblidat.
-
Ei! He trobat un mort a dins
una nevera -va cridar l'enterramorts des de l'altre punta de la sala.
En sentir-lo, en tots els treballadors del dipòsit, es
va produir una gran excitació. La
cara del cap va empal·lidir, fins i tot ell havia oblidat el cas. Com era possible que tinguessin un mort
dins una nevera sense soterrar? Qui i quan l'havien abandonat allà dins. Una
sola idea va sorgir amb gran força: reaccionar amb extrema prudència davant
dels fets, sobretot davant els subordinats. Era
qüestió de supervivència.
-
És convenient que, ara per
ara, l'Autoritat no tingui coneixement del mort fins que aclarim el que ha
passat. Després l’informarem adequadament. El més important és que, amb
celeritat, mirem d'esbrinar quan temps fa que és allà dins i per a quin motiu
el vam guardar. Hem de ser astuts i no despertar sospites sobre aquesta
irregularitat. Bé, com a mínim, abans que coneguem tots els detalls pertinents.
Les seves últimes paraules havien estat un error
involuntari i ell se n’havia adonat immediatament. Ja era massa tard.
Darrerament cometia errors que podien comprometre’l.
Dos dels enterramorts van obrir la nevera buscant
delerosament l'etiqueta identificadora. Tots els morts duien la seva etiqueta
identificadora. Aquest era una part del principi de l'ordre absolut. No podia existir cap mort sense etiqueta
on s'indiqués: qui era, de què havia mort, què li mancava i tot el necessari
pel soterrament. En cas contrari la
tranquil·litat de la veracitat es
trencaria. Com saber qui era sinó? Com contrastar el mort i el llistat sense
aquesta targeta. I com afegir el nom del mort a la làpida col·lectiva de la
gran plaça si aquesta mancava?
L'etiqueta no apareixia. El mort estava indocumentat.
Les entranyes dels treballadors es van revoltar. Es trobaven davant un atemptat
a l'ordre establert. Una sola idea els colpia: on anirien a parar tots ells si
les etiquetes desapareixien dels cadàvers, del registre i dels altres llocs
imprescindibles. Aquest era un pensament que no podien suportar. Els destruiria
a tots i a cada un d’ells si no podien resoldre la qüestió a temps.
Els dos homes, el cap i l’enterramorts, van començar
una recerca minuciosa al llarg de tot el cos per trobar l'etiqueta
identificadora. Estaven segurs que quan la trobessin es resoldrien totes les
qüestions sobre qui era el mort i, el que era més important en aquests moments,
saber el motiu que havia fet que s'hagués deixat dins la nevera sense soterrar
el cos.
-
Aquest descobriment és un
problema afegit a la nostra delicada situació actual. Recorda que l'altre dia
van fer una investigació en el dipòsit del costat i se'n van endur detingut
l'enterramorts per ocultació de cadàvers amb l’acusació de vendre peces dels
morts com a recanvis. No voldria, que per una bajanada com aquesta, a nosaltres
ens fessin una investigació. Serà millor que no pensem en això, sinó que
continuem amb la recerca de la targeta. Així podrem conèixer el motiu que
haurem tingut, qui sap el temps que fa, per guardar aquest cos dins la nevera.
-
Però...
I si no ens pertanyia?
-
De qui vols que sigui, doncs?
No vas fer una neteja a fons l'altre dia de tots els racons de la sala?
El cap se'l mirà esperant una resposta que no arribava.
-
Home, tan com una neteja de
tots els racons no és... -L'enterramorts no va gosar finalitzar la frase ja que el seu cap amb la
mirada el va fulminar.
Per al cap era preferible no saber res de res.
D'aquesta manera no es veuria en l'obligació d'alterar la realitat en els seus
informes diaris i d’aquesta manera la seva consciència professional no tindria
cap motiu per a neguitejar-se. No obstant el preocupava. Com era possible haver
oblidat un mort? Quan temps feia? Qui era el responsable?
Era possible que ell hagués oblidat el que havia
passat? Sí. Tenia cervell i memòria, però, manipulats convenientment per servir
l’Objectiu de la Societat. Dins del seu cap s’anava esborrant tot allò que no
estigués en consonància amb la Norma, escrita amb majúscula, gravada al cap per
complir amb tot el procés de qualitat establert. S’havia establert una memòria
selectiva en els ciutadans de la Societat
Tenia la mirada perduda quan es feia aquestes
reflexions. De cop, i dut per
un gran neguit, va proferir la frase que era absurda per si mateixa. Era un crit d'auxili on agafar-se abans d'ofegar-se.
-
Si no trobem l'etiqueta no
descobririen mai el motiu del retard i no podrem soterrar-lo, ja que no podrem
saber si està complert. I el fet d’estar complert és imprescindible.
-
No cridis! Parla més baix.
Trobarem l'etiqueta i quan la llegim sabrem el què i el quan. Resolem la
qüestió sense fer gaire mullader. Busquem l'etiqueta i ella ens donarà la
resposta que ara no trobem. -La basarda del subordinat era a flor de pell.
-
Sense la certificació de
complert no el podem soterrar en cap cas. -Continuava parlant en veu alta. Es
dirigia al seu subordinat per espetegar-li:
Ja coneixes la norma. Tots els cossos han d'estar complerts en el moment
de procedir a la seva inhumació. S'ha de complir amb la més sagrada tradició de
la Societat. Els cossos quan retornen a la terra ho han de fer complerts per
tal que no trobin a mancar res en el seu viatge al repòs etern. Si no resolem
el tema aviat haurem d'informar l'Autoritat superior i aguantar-ne les
conseqüències que això ens porti a tots.
-
Vols dir que l'haurem
d'examinar i si obtenim un resultat negatiu, com se suposa que passarà, avisar
la inspecció?
-
Sí. Aquest és el procediment
correcte.
-
I si el tornem a guardar dins
la nevera?
-
Això és perillós. Qualsevol
dia, en un dels registres rutinaris que de forma periòdica el Cos d'inspectors
fan, se'l podrien trobar. Llavors si que no sabríem com explicar el fet.
-
De registres en aquest
dipòsit també n'han fet altres vegades, abans d’ara, i mai l'han vist.
-
És
córrer un risc innecessari. Fins ara no ho sabíem. Desconeixíem la seva
existència i per això estàvem tranquils. Ara ho sabem i ens podríem trair
nosaltres mateixos. Ens hem d'afanyar a comprovar que estigui complert i, a la
vista del resultat obtingut, decidirem què farem. Podríem
tenir sort pel fet que estigués complert o que només li manqués una peça
d’aquelles que en tenim de sobres i que tenim amagades allà darrera.
Ell mateix queia en la seva pròpia contradicció.
-
Vols dir que podríem
tornar-lo a tancar dins la nevera si no sabem què hi manca?
-
És
una possibilitat a considerar. És possible que sí.
Seria el més adequat per a tots.
El
cap havia deixat exterioritzar la seva fragilitat com a home. Els dos homes es
trobaven sumits en un mar de dubtes. Sobretot es podia percebre la desconfiança
entre ells dos. Darrerament els rumors d'infiltrats dins els serveis eren cada
vegada més insistents. I si això no fos suficient, el reclutament de
treballadors per fer de confidents pel cos d'inquisidors s'havia convertit en una
amenaça real que podia emportar-se'ls riu avall a tots ells. Els registres,
sense causa aparent, es multiplicaven. Per tots els serveis s’havia apoderat la
por a la delació, a la traïció de l’amic, del company. Les detencions i les
desaparicions sobtades estaven a l’ordre del dia.
L'enterramorts va sentir la necessitat d'expressar, en
veu alta, com un intent d’autoprotegir-se, el seu pensament:
-
No, no ho vull fer. Seria com
tenir una taca negra en el meu expedient de la Societat.
-
No siguis enze. No veus que
és el millor per a tots dos?
-
Millor per a qui? En tot cas
és el millor per a tu.
-
Calla!
Si no col·labores et denunciaré a l'Autoritat per haver-me amagat un cos sense
soterrar i haver-li tret l'etiqueta identificadora. Tu
mateix!
-
Ja ho deia jo –diu cridant- El que vols és carregar-me el mort a mi tot
sol.
Es va encetar una baralla entre ells que cada vegada
esdevé més punyent. Un abisme s'obria entre tots dos. Un antic recel tornava a
sorgir amb força renovada. Era una antiga ferida que mai havia aconseguit
cicatritzar. Supurava contínuament. Però, una insuportable sensació de por els
va aturar. Una remota idea els aconsellava no continuar per aquest camí que els
podia destruir a tots. L'enterramorts va fer un esforç per intentar reconduir
la situació i un apropament al seu cap.
-
Però no sabem si tu o jo quan vam arribar al servei de dipòsit aquest
mort ja l’havien col·locat dins la nevera. No creus?
- I
això què hi té a veure? Ara l'hem trobat i en aquest
moment sí que hi és present. Això és el que compta. S'haurà d'informar l'Autoritat i omplir formularis i
més formularis, i qui ho haurà de fer?
Expressava les paraules agressivament, amb voluntat de
fer mal. Per això era el cap.
Quan el cap començava a parlar d'aquella manera, ell mai sabia per quin motiu ho
feia. Era com si posés de relleu que tenia un cervell
que no donava per més, o pel contrari, era tant intel·ligent que li estava
parant una trampa. La prudència el va dur a creure en la segona opció, i per
això va respondre:
-
Tu, naturalment. Tu ets el cap
i el responsable màxim del dipòsit i jo sóc el teu lleial col·laborador. Com
sempre.
-
Veig que coneixes bé les
regles de la Societat i els serveis. Deixa de parlar i busca l'etiqueta
identificadora. Ara sortiré
un moment, quan torni resoldrem el problema definitivament i d'una vegada per
totes.
Les
seves paraules van ressonar amenaçadores.
Per a ell, un simple enterramorts havia arribat el
moment d'actuar. Calia actuar i fer-ho de pressa. Si volia sobreviure estava
obligat a actuar. Va mirar com el cap marxava i es va sentir alleugerit. La
seva presència ja el molestava. L’irritava profundament. Un sentiment d’odi
colpejava el seu cervell. Un dia, molt llunyà, havien estat amics. Ara només
era el seu cap.
Tenia la sort que aquelles escapades cada vegada s'allargaven,
cada dia que passava, més estona. Darrerament ja s’havia convertit en un costum
ser fora del servei un parell d'hores cada jornada. Durant les seves absències
sentia un plaer de domini sobre el dipòsit, encara que en recaigués sobre ell
la tasca d'encobrir-lo si mai demanaven
pel cap. No obstant, això havia passat en comptades ocasions. Era un fet que
rarament succeïa. El cap abandonava el servei per sortir a esmorzar amb els
seus amics del taller de soldadura de la planta inferior.
Aquesta vegada la seva absència li donaria temps
suficient per pensar en què calia fer sobre aquest desagradable assumpte.
Fent una ràpida mirada al rellotge de la sala, va
creure adequat aturar la jornada laboral per a recuperar forces. Havia arribat
el moment d'esmorzar seguint una vella tradició basada en el principi de no
malgastar les energies quan el cap no hi era present. Ja treballaria més tard,
quan acabés de cruspir-se el que duia. Ja tindria tot el dia per fer la seva
tasca. Aprofitaria el temps per descansar, pensar una estona.
Quan estava tranquil·lament menjant-se l'entrepà de
tonyina, sobre aquella caixa de morts que s'havia muntat com a taula de
treball, s'adonà que li havien caigut unes gotes d'oli sobre la fusta lluent.
S'havia d'espavilar a eixugar-les abans que taquessin la fusta. Si passaven els
inspectors podrien veure la taca i, n’estava segur, que el seu cap aprofitaria
l’ocasió per passar comptes per totes les coses succeïdes entre ells dos. Per
tot allò que el cap covava com a rancúnia en contra seva.
Els minuts avancen i el que havia de ser un tranquil
esmorzar es converteix, a passos agegantats, en un malson cada vegada més
molest. Què faria amb el mort sense identificar? El cap ja l'havia avisat de
forma clara: sense identificació no el podien soterrar i si no l'enterraven
s'hauria de tornar a amagar dins la nevera i, a la seva vegada, amagar la
nevera per tal que no fos trobada mai més per ningú de forma fortuïta. Si ell
provava de resistir-s’hi el cap el denunciaria a l'Autoritat per no haver
complert amb la seva obligació d'identificar el mort. Se sentia atrapat en un
carreró sense sortida. Aquestes idees el torbaven profundament. Ell sempre
havia estat un home respectuós de l'ordre establert. Era el respecte per
l'Autoritat que li havien gravat des de petit, com si ho haguessin fet amb un
ferro roent, al seu cor i al seu cervell. Adorava l'Autoritat i tot el que ella
representava, encara que tingués com a representant seu un merdós cap.
El seu cervell es resistia a defraudar el principi d'autoritat
establert dins la Societat. Vivia en una eterna contradicció de respecte per
l’Autoritat i fàstic pel seu cap. Amb aquests pensaments es va trobar dret
davant l'arxivador que contenia tota les etiquetes identificadores dels morts
soterrats en els darrers vint anys en el seu servei. Va dubtar. Un pensament
contraposat li colpejava el cervell. Calia actuar i resoldre el problema a
aquell desgraciat o, pel contrari, deixar que s'ensorrés finalment? No obstant,
el seu instint de supervivència l'empenyia a actuar sense més ajornaments. Ja
tindria una altra ocasió d'enxampar-lo i aniquilar-lo. Però, en aquest cas ell
mateix podria ser acusat de negligència i col·laboracionisme. Com podria
explicar que hagués passat sense que ell no sabés res o, el que era pitjor, que
coneixedor de la situació havia consentit i encobert els fets. Això li podria
costar la vida o ser castigat per complicitat per haver ajudat a amagar el
mort, o per haver callat el fet de tenir un mort sense soterrar.
La por el porta a prendre una decisió. Ho fa amb gran
precaució i vigilant de no ser descobert. Va obrint un dels calaixos, un
darrere l’altre. Sent la desagradable sensació d'estar cometent una profanació.
El seu cervell lluita per
resistir-se, per evitar fer-ho, però la por l'empeny. Busca dins cada calaix, que estan ordenats amb aquell ordre que no
entén, una targeta identificativa. És un ordre que només busca demostrar el
poder del cap. Un poder basat en un absurd ordre que fins ara li havia estat
útil per sobreviure a totes les purgues. Remena buscant una etiqueta vella. No
totes serveixen.
Amb el problema parcialment resolt esperava impacient
el retorn del cap. Volia comunicar-li el triomf de l'ordre davant del caos.
S'havia complert el principi identificador i ara només restaven els detalls.
Tenia pressa per enllestir la qüestió pendent. La qüestió estava encarrilada i
en vies de solució per a ell.
Aquesta vegada el cap trigava més de l'habitual. Cada
dia era més imprudent. Els nervis els tenia alterats. Tenia una angúnia i un
neguit que no el deixava reposar. Havia resolt la part més difícil i ara havia
d'esperar per acabar. No podia finalitzar l’operació sense l'autorització
expressa pel cap si no volia tenir problemes afegits. Havia d'esperar la seva
vènia. Volia, desitjava, sentir els comentaris d'aquell perdulari bavós que
tornava a ser vençut, una vegada més, per la seva astúcia.
Tan prompte com arribà el cap l'enterramorts el va
informar de la troballa de l'etiqueta identificadora. El seu mort ja tenia nom,
causa i targeta identificadora. L’home va mirar al seu subordinat amb odi i enveja a la vegada. Una altra
vegada, aquell hipòcrita trepador, intentava fer-lo quedar malament,
vanagloriar-se davant d'ell de com era capaç de resoldre els assumptes
complicats.
El cap va fer un suprem esforç per a dissimular el seu
disgust. No volia mostrar els seus sentiments. De forma mecànica, amb aquelles maneres apreses a
l’escola de capacitació, li picà l'esquena i lloà la bona feina feta i el molt
que el considerava. Quina sort que tenia de tenir-lo com a col·laborador seu en
el servei.
Mirant l'etiqueta el cap va dubtar. En llegir-la va
rumiar si efectivament era la targeta del mort
que fins ara havien tingut dins la nevera o la d’un altre. La targeta
indicava que això havia d’haver succeït feia més de nou mesos i no podia ser.
Ell recordaria el cas si hagués passat en un període de temps tan curt. La
prudència aconsellava no preguntar res. L'important era acabar amb tot aquell
afer ràpidament i refugiar-se en el seu despatx, sobretot perquè, un mecanisme
residual d’altres temps, l'indicava que, sota cap concepte, no havia d'informar
d'aquesta troballa a l'Autoritat. Encara que tot estigués resolt. Si ho feia
posaria en qüestió la seva imatge d'eficàcia que, de forma pacient, havia
construït, sense l'ajuda de ningú, i a pesar dels seus subordinats que només
intentaven trepar per aconseguir el seu càrrec de responsabilitat. El seu era
un lloc vital en l'estructura organitzativa i ell ho sabia. Es cuidava
d'eliminar els residus mortuoris de les baixes que es produïen a la Societat,
de forma eficaç, neta i ràpida. I ell, tot sol, havia aconseguit que tothom
pensés que era el millor, el més eficaç i precís de la professió, i per això,
aquesta ximpleria no podia venir a destorbar el seu treball i embrutar la seva
imatge. Després de rumiar va arribar a la conclusió que tampoc podria utilitzar
l'assumpte per treure's de sobre aquella sangonera que li havien col·locat al
Servei i que, de manera sistemàtica, qüestionava les seves ordres i el seu
treball. El sol simple pensament de que s'iniciés una investigació, cosa més
que probable, ja que la Societat estava sobrada de personal que no tenia un
treball concret a desenvolupar, podrien sortir a la llum altres morts soterrats
sense identificar i mancats de peces o el que era pitjor amb peces sobreres, ja
que per tal de justificar la seva responsabilitat s'havia dedicat a demanar
recanvis de tot tipus, de totes les parts d’un cos humà. Com si fossin
necessàries als cossos del seu servei. Ho feia sense un veritable examen previ.
Als cossos que anaven arribant i, de forma aleatòria, des de feia molt de
temps, els hi afegia una o dues peces dins el sac d'amortallar. Ara que aquesta
roba havia substituït les caixes des de feia ja molt de temps, per les
avantatges i prestacions que donaven. Sobretot perquè permetien soterrar els
enviaments en la posició més adequada i segons els espais disponibles en cada
moment. Aquest, i no cap altre, era el veritable motiu que el va decidir
acceptar l'etiqueta que l'enterramorts li oferia. I sense cap més comentari va
ordenar preparar el soterrament de forma ràpida i discreta, i sobretot que no
oblidés afegir la peça que mancava
L'enterramorts va sentir, molt
interiorment, que desapareixia l'angúnia i l'angoixa a l'inevitable. Ara li tocava completar diligentment el seu treball i acabar amb
la situació creada amb el descobriment. Va començar a cavar un forat a terra a
la distància reglamentària de l'anterior per tal d'efectuar el soterrament.
Aquesta feina el va mantenir ocupat tota la resta del dia. Això el feia fruir
enormement ja que podia restar sol i sense haver de veure o parlar amb aquell
cap que depreciava i que el vigilava constantment. Es va sentir útil a la
Societat i a ell mateix. El seu treball també era important per la bona marxa
de tot plegat.
L'endemà, a mig matí, va presentar el seu report de
treball al cap. Un informe on es feia constar tot el relatiu a aquell cas,
convertit en un expedient simple ja que només s’hi anotava que el soterrament
havia sofert un endarreriment, perquè el cos presentava la mancança d'una peça
no habitual i que la fàbrica de subministres havia hagut de fabricar per
l'ocasió. També es posava èmfasi en el temps que feia que havia arribat el
cadàver i els altres aspectes menys rellevants, naturalment no oblidava indicar
les mides del punt de soterrament i les coordenades per la seva localització si
fos necessari. El cap va rebre i llegir l'informe amb un fingit desinterès com
si no li interessés gens el que ell hagués fet constar en les notes. Volia
fer-li veure que ell estava per sobre de la seva feina. Però l’enterramorts se
sentia satisfet del seu treball i sobretot de la seva astúcia. Un cop va restar
sol al despatx el cap rellegí l’informe. Se sentí alleugerit, en l’escrit no hi
havia res que el comprometés. D’aquesta manera podia donar per tancat tot
l’assumpte.
Tantes vegades s'havien explicat històries similars
que era necessari no confondre la realitat amb la ficció. Per un costat era
important creure les seves pròpies explicacions, encara que podia esdevenir
perillós si, com a conseqüència d’aquestes confusions, abaixava la guàrdia.
Aquest era un perill més que possible. Calia estar alerta.
Després de les bàsiques comprovacions de rigor el cap
va ordenar procedir al soterrament sense un nou examen ocular. Volia enllestir
i oblidar-se de tot el que havia passat en el temps més breu possible.
Amb el volant degudament segellat l'enterramorts va
dirigir-se a recollir aquell cos que hi havia dins la nevera. Finalment la història
començava a representar la seva escena final en el teatre de la vida. Per fi es
treia de sobre aquella nosa que el neguitejava.
Fent un gran d'esforç l’enterramorts va poder treure
el cos del receptacle on estava col·locat tot sol, sense l’ajuda de ningú més.
El cadàver estava glaçat i rígid. Havia d'anar amb molta precaució per no
trencar-lo, per no partir alguna part del mort. No seria la primera vegada que
això succeïa.
-
Déu no ho volgués.
Aquesta frase, que ara repetia convulsivament, era una
expressió conservada com record d'un temps passat, d'un temps de felicitat que
havia desaparegut d'aquest univers que constituïa la Societat. Era el record
d'una relació anterior i que, de forma traumàtica, havia finalitzat. Un dolor
molt profund li va fer una fiblada al cor. La tortura del passat retornava
masses vegades a la memòria. Hauria de buscar l’ajuda d’un especialista. Sentia
pànic d’anar a un centre mèdic. No coneixia cap treballador metge amb qui poder
confiar sense que el traís, sense que informés al Cos d'inquisidors del seu
dolor. Si el cadàver es partia es veuria forçat a donar explicacions de com
havia passat tot allò i esperar, a part de la corresponent esbroncada, la
preceptiva resolució de l'Autoritat superior. El sol pensament d'aquesta possibilitat l'enervava
de veritat. Desitjava acabar amb tot això per necessitat pròpia, per higiene
mental. Aquesta situació l'empenyia a prendre les
precaucions aconsellables en casos com aquest. Era obvi que totes les que
prengués serien poques.
Pel cap l'informe havia posat fi al procediment
administratiu.
Ara podria tornar-se a passar el dia dins el seu
despatx que, com el de tots els caps de la seva categoria, tenia els metres
reglamentaris corresponents. Sempre envoltat de papers i estadístiques. Sovint
repetia en veu alta la sort que tenia el seu servei de poder gaudir de les
seves habilitats personals, de poder rebre el reconeixement de la Societat per
la manera com acostumava a presentar les coses a l'Autoritat. Estava satisfet
d'ell mateix per haver aconseguit semblar un treballador que sempre estava
atent i interessat pel treball i per l'abast de totes les decisions que prenia.
En una paraula que era un treballador responsable. Tenia habitualment un neguit
encomanadís que només trobava repòs amb aquella rialla forta i estentòria que
expressava que era una persona que havia oblidat la provisionalitat del seu
lloc de treball, que només era una col·locació de servei a la Societat a qui
servia mentre ella volgués.
El seu aspecte físic era el d’una persona bruta, amb
unes ungles que portaven dol i una verdosa cigarreta mig apagada a la boca. Tossint i deixant anar saliva a tort i
dret. La seva figura, sovint, creava repugnància.
Per com era el cap i per
motius personals diversos, els enterramorts procuraven no entrar més que
l’estrictament necessari dins aquell despatx. Tot el
que hi havia allà dins causava més aviat fàstic i repulsió. Procuraven no tocar
res que el cap hagués grapejat amb anterioritat. Per aquesta causa s'havien
acondicionant al seu propi refugi en un racó del dipòsit amb una taula feta amb
dues caixa de morts de color caoba, que era el darrer vestigi de la sèrie que
abans utilitzaven a la Societat per soterrar, abans de la instauració del sac
d'amortallar. Eren unes caixes que no havien estat utilitzades i que, per
deixadesa, no havien estat retornades a la fàbrica de subministraments. Se
sentien còmodes en el seu racó amb aquella taula tan sòbria i tan apropiada a
la feina que realitzaven.
Prop d’aquest lloc l’enterramorts bregava per treure
el mort de la nevera, no abaixava la guàrdia i parava atenció a tots els
sorolls que poguessin provenir del despatx, de l'oficina del cap. Volia evitar
que li cridessin l'atenció. El cadàver li va costar treure'l del lloc on era,
però, amb una forta estrebada, va aconseguir fer-ho. Un cop a terra el va
col·locar damunt una manta i el va arrossegar fins el forat que havia cavat el
dia abans. Immediatament després de realitzar aquesta operació un calfred el va
fer cruixir, la sola idea que el podia haver vist el cap el neguitejava ja que
hauria rebut un altre esbronc, perquè estava rigorosament prohibit realitzar
cap treball sense les inexcusables
precaucions higièniques. La salut de tota la Societat depenia del respecte
per la higiene per part de tots. I per un altre costat, la seva consciència
també creia que no era decent arrossegar el cos d'un abnegat treballador de la
Societat per terra. Els trasllats dels cossos s'havien de fer sempre amb el
carretó que els havien subministrat.
Abans de deixar-lo al lloc destinat a ser soterrat va
fer un darrer examen ocular al mort per assegurar-se que tot era correcte,
d’aquesta manera tornava a contravenir les ordres d’aquell cap que ell
menyspreava. Sort que havia fet aquest examen, perquè acabava d'observar que a
l'extremitat inferior dreta hi havia un clot al genoll. Era un signe evident que mancava una peça i per
tant el cos no estava complet. Va fer un escodrinyament del genoll i va
comprovar la falta del menisc. Una suor freda li va
recórrer l'esquena. S'hauria de recomençar tot el procés administratiu, a part
dels retrets que rebria ja que el seu mort estava defectuós. No podia ser, no
podia tenir tanta mala sort després d'haver-se esforçat tant per resoldre el
cas amb diligència i de la manera més neta possible. Amb el cervell ple
d'aquestes idees i amb cara de pomes agres es va asseure al costat del forat.
Havia d'actuar dràsticament per tal de complir amb el reglament, les normes que
indicaven que s'havien de soterrar els cossos complets, i desempallegar-se del
mort definitivament. Després d'una llarga meditació va decidir passar a
l'acció. Havia de resoldre la papereta i sense gaires escrúpols de consciència
va buscar una pedra rodona, el més similar possible a un menisc entre la runa
que encara hi havia de les obres de reparació de la canonada de l'aigua.
Buscava entre aquell runam que tant el molestava i ara podria servir per
resoldre el seu problema particular. La recerca de la pedra va costar una mica
de donar el fruit desitjat, però, al final la va localitzar. Es va sentir
tremendament alleugerit. Una altra vegada la sort li somreia i el treia de
l'embolic. Sense perdre ni un segon va córrer cap a la seva caixa d'eines, va
agafar la cola per a ossos i sense cap mirament va fer un tall a la pell i va
col·locar la pedra dins el genoll. Ara el seu mort ja tenia menisc i per fi estava complet. Podia procedir a acabar la seva feina immediatament. Va llençar el
cos amb ràbia dins el forat i va saltar a dins per col·locar-lo en una posició
acceptable. Per molt molest que estigués amb tot allò no podia deixar de ser un
professional. En acabar se'l va mirar i una sola idea va sorgir amb un intens
orgull, el seu cadàver estava molt elegant i en condicions per fer el fet.
Lentament, llençant palades de terra a sobre, va anar colgant aquell cos que li
podia haver complicat la seva existència per sempre. Ara tot s'acabava.
El cap va mirar el rellotge estirat en el seu llit,
mentre intenta dormir. Els records l'havien torturat tota la nit. La memòria li
havia tornat a jugar una nova mala passada. La localització d'aquell altre mort
dins la nevera que li mancava un tros, li havia fet reviure els malsons del
passat i que ara li queien a sobre com una llosa que havia ressorgit per
esclafar-lo.
-
No!
Va
cridar amb un crit d'angoixa. Un suplicant sentiment de pietat per a ell mateix
el va recórrer mentre es lliurava a una lluita per obtenir la vital
tranquil·litat d'esperit. Era
un home turmentat per la seva pròpia consciència i els records. Un prudent instint l’aconsellava allunyar-se dels records que tant
el trasbalsaven. Calia oblidar el passat. Se sentia un delator.
En retornar l'endemà al matí al treball, va
dedicar-se, amb diligència, a buscar el nom del tros que mancava al cos. Va
resseguir la llista una i altra vegada. El nom de la peça havia de sortir.
S’estava convertint en una necessitat vital. Després de molt mirar va arribar a
la conclusió que l’entrada que buscava al llistat no hi era. Volia trobar la
menció, però aquesta no hi era.
En passar al despatx es va sorprendre del que va
veure, pràcticament era buit, només una taula de grans dimensions amb una
butaca també immensa darrera, on l'Autoritat seia arrepapada, comptava el
mobiliari dues butaques més petites situades a l’altre costat de la taula. La sala estava marcada per una austeritat
extrema que colpia. Ell, aclaparat i fent un immens
esforç, va començar a parlar, així que va franquejar la porta. Estava nerviós.
No va esperar ni la indicació de l'Autoritat per començar ni tampoc a seure en
aquelles butaques marrons baixes en relació a l'escriptori.
-
Al llistat el nom de la peça
no apareix....
Va anar desgranant la seva història convençut que
tothom estava al corrent que en el seu servei de dipòsit hi havia un mort sense
soterrar. Mentre parlava
l'Autoritat se'l mirava amb curiositat i sorpresa, no sabia de què carall
parlava aquell treballador que s’estava dret, com un estaquirot, davant d'ell. L'autèntica realitat era que ningú, tret del subordinat que
parlava, estava al corrent de l'afer en qüestió. Per les preguntes que li va
formular l’Autoritat el treballador-cap va concloure que no sabia res de res de
l'assumpte. Per això es veié en l'obligació de posar-lo al corrent, en primer
lloc, de tot l’afer. Les explicacions foren escoltades amb certa displicència
ja que aquells temes burocràtics l'avorrien enormement.
L'explicació desordenada, dita amb presses i
nerviosament no aconseguia presentar-se com un discurs concís, amb idees clares
i ben travat. Aquest fet feia que la resposta que obtenia no era la resposta
adequada al que ell necessitava. Veient que podia ser una oportunitat perduda
el cap, sense pensar gaire, va anar més enllà i es va atrevir a qüestionar el
llistat. L'Autoritat va reaccionar amb enorme brutalitat. Les seves paraules
van pujar de to i la seva cara va envermellir com si estigués a punt de
rebentar. Cridava:
-
És impossible. De què esteu
parlant si es pot saber? Al llistat figuren tots els noms referents al cos
humà. El nom de totes les parts essencials i les auxiliars i per això ha
d'aparèixer. El llistat és inqüestionable. Només la poca o la total falta de
professionalitat vostra pot ser la causa del que insinueu.
Al cap les observacions i els retrets de l’Autoritat
l'anaven acovardint. A ell, un home endurit
per haver format part d'un dels cossos d'élite de la Societat, el Cos
d'inquisidors. El temps, i el que havia viscut, havien afeblit el seu esperit
de lluita d'altre temps. Un esperit que no era permès, ni tolerat per la Societat, així com tampoc res
que pogués semblar-s’hi. Aquesta era una situació humiliant per a ell i a la
vista del caire que anaven prenent les coses es va afanyar a sortir del despatx
el més de pressa possible. En retornar al dipòsit el cap va agafar el llistat i
el va tornar a fullejar buscant el nom o una explicació al que succeïa
tancant-se al seu despatx que trobava tan acollidor.
Dues hores més tard va sortir de l'habitació amb la
cara desencaixada. Veritablement
el nom no apareixia. Estava desconcertat. No havia passat mai abans del dia
d'avui. Havia tornat a oblidar els temps passats. Per
molt que hi pensava no trobava una causa lògica que expliqués aquest fet tan
insòlit. Havia desaparegut del llistat una part dels cossos dels cadàvers. Dins
el seu cervell, aquesta aberrant idea no la podia acceptar i per això la
rebutjava. Només imaginar-se que fos realment veritat el posava extremadament
nerviós. La Societat mai s'equivocava i per això el que succeïa havia de tenir
una explicació lògica. Dins el cervell li brollaven idees diferents i
contradictòries per tal d'explicar-se tot el que estava passant. En la seva
imaginació sorgia la idea que, tal vegada, s'havien oblidat d'informar-lo que
havien eliminat la denominació d'una part del cos, que havia tornat a ser
redenominada amb un altre títol diferent i no havia rebut la notificació o que
l'havien informat per canals no
reglamentaris i per això havia perdut la nota. Aquestes eren unes idees
aberrants. Era impossible. La Societat mai oblidava informar de tots els seus
actes i la seva professionalitat no podia haver actuat com semblava. Per
aquesta causa el nom del tros havia de sortir.
Ell era un treballador responsable, ordenat amb els
seus papers, i amb els documents que a ell li havien encomanat. No era com
d’altres caps. No tenia anotada cap amonestació en el seu expedient laboral i
fins ara la seva labor sempre havia estat elogiada. Per això estava convençut
que mai havia rebut una notificació de canvi de denominacions. N'estava segur i
per això afirmava que les úniques denominacions vàlides eren les del llistat. A
pesar de tot no aconseguia trobar la referència al llistat per poder fer la
comanda a la fàbrica de recanvis. Sorgia una contradicció entre el seu mort i
el llistat; entre dues realitats reals, la de la Societat i el seu mort. En el
seu llistat no hi figuraven totes les denominacions que ell coneixia i buscava.
Ell havia ampliat la recerca per tal de
fer diverses comprovacions per tal de poder defensar les seves explicacions
sobre l'assumpte quan fos requerit a donar-les. Els dies anaven passant i
l'angoixa cada dia era més patent. No obtenia resposta a com havia d'actuar.
-
Potser que informés a
l'Autoritat de la meva constatació de la desaparició de la pàgina del llistat.
Però... I si resulta que el tros en qüestió ha estat suprimit i jo no recordo
quan?
Aquesta idea l'anava cremant
per dins. Feia que trontollés en el seu equilibri
interior. Cada dia que passava
era més esquerp i desconfiat amb el seu
subordinat, amb els altres caps dels dipòsits veïns, així com amb la pròpia
Societat. Com a mesura cautelar va ordenar a l'enterramorts apartar el cos de
la seva vista fins que no es resolgués el cas. Tot s'havia descontrolat en el
seu servei de dipòsit. Descontrol que s'anava apoderant de la seva vida
particular i també en les relacions amb la seva parella que tant estimava. Ja no sentia la força de l'ordre que el
feia fort i segur d'ell mateix. Un sol pensament li omplia el cervell i li
provocava fortes migranyes.
-
La
llista mai s'equivoca. La Societat és perfecta i mai no comet errors. Però, a la llista, no figura el nom del tros en qüestió i si no hi
figura serà que ha estat suprimit per alguna raó important que ha portat a la
supressió del tros en benefici del procés de producció. En algun lloc ha
d’existir una explicació lògica.
Per a ell, acostumat a lluitar, era fàcil donar
resposta a les malèvoles insinuacions dels seus subordinats que de forma
reiterada li formulaven. Malgrat tot en el seu interior els dubtes i la idea
del fracàs anaven prenent cos.
Després de diverses setmanes d'un estat nerviós
evident el cap es va posar malalt. Tenia la malaltia del fracàs. Un sentiment
profund de fracàs que s'havia apoderat d'ell i havia començat a destruir la
seva autoestima iniciant un procés de destrucció, que ja afectava la seva vida
quotidiana i el seu treball al servei de dipòsit. Un servei que cada dia que
passava era més deficient, descontrolat i ineficaç. Davant tot aquest panorama
l'enterramorts, molt a pesar seu, perquè en el fons el compadia, va avisar al
servei d'urgències sanitàries de la Societat. Els membres del cos sanitari van
arribar al cap de poca estona i sense donar cap tipus d'explicació se’n van
emportar el cap.
A les sales de readaptació van acordar practicar al
treballador-pacient una teràpia de xoc practicant una trepanació al crani per
mirar de col·locar-li un nou xip, un que servís per retornar al treballador
l'equilibri perdut. Era una operació habitual de reciclatge per tornar a ser
útils a la Societat. Sobretot si es tractava d’un especialista que encara podia
ser útil a la Societat.
L'enterramorts, sense perdre temps, va procedir al
soterrament del cap i a efectuar la desinfecció del despatx per assegurar-se
que no hi havia cap rastre de virus de la malaltia. Aquestes havien estat les
instruccions dictades en el moment de rebre el cos i ell les complia
disciplinadament sense qüestionar la seva validesa. Aspirava a ser un
treballador modèlic de la Societat
No havia passat massa temps dels fets que van portar
al cap anterior a veure’s sotmès als estralls de la malaltia del fracàs que al
servei de dipòsit es va rebre una nota que deia:
"La Societat comunica a tots els treballadors que s'ha
descobert que l'ordinador va deixar d'imprimir una pàgina del llistat de
denominacions de peces de recanvi i per aquest motiu els hi va ser lliurat un
llistat de peces defectuoses.
L'anomalia ha estat corregida i els responsables de l'atemptat han
estat depurats després d'assumir les seves responsabilitats en el grandiós Acte
de fe del passat dia 28.
Ordenem que reciclin els llistats antics i els
substitueixin pels nous sense cap tipus de negligència "
L'enterramorts va procedir a fer el que li havien
ordenat.
També va buscar el nom del tros d'aquell cos que ja
feia temps que estava aparcat al fons del magatzem. Va localitzar-lo i amb
rapidesa va expedir la comanda, escrivint a l’etiqueta:
"De: Servei de dipòsit número 14
A:
Magatzem de la fàbrica de recanvis
Enviïn una cama, ref. 20.415, el més urgentment possible "
Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i
la ficció“.
© Copyright
|
Jordi Colomines Companys (autor)
|
Registre de la propietat intel·lectual
sol·licitud núm. 5544
|
Data presentació 30 setembre 2002
|
Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada