I els demòcrates espanyols on són? / ¿Y los demócratas españoles donde están? / Et les démocrates espagnols où sont-ils?

Una pregunta que des de Catalunya no té resposta. Alguns diuen que estan de vacances a la Xina o a l’Índia i d’altres menys convençuts diuen que a la minúscula illa de Cabrera.

Al costat dels que estan de vacances i hi ha els demòcrates que s’han atrevit a exposar-se al linxament dels seus conciutadans alçant la seva veu per a dir-los que els catalans tenen dret a expressar lliurament en referèndum que volen pel seu futur. S’han atrevit a dir que la democràcia s’aguanta damunt d’un dels pilar fonamentals com és el dret d’expressió. Un dret que calia lluitar abans i durant el franquisme i que ara, de nou, cal fer-ho.

A ningú se’ls hi demana que estigui d’acord a que Catalunya se separi d’Espanya. Només se’ls hi reclama que deixin exercir el dret d’expressió que aquesta Constitució espanyola tant esmentada per a dir que no, també recull.

Als demòcrates espanyols cal exigir-los-hi que deixin el seu silenci vergonyant per tal d’evitar que acabin sent còmplices covards que d’altres, abans d’ells, ho van ser de l’assassinat de milers de persones a Armènia, a Bòsnia i a d’altres llocs. Silenci que acaba sent covardia per por o comoditat.

La democràcia es defensa amb fets i paraules, no amb silencis.

Els catalans no entenem aquest silenci que ja va vaticinar Miguel Bosé, el cantant, quan ens va dir que tinguéssim present que Catalunya estaria sola si un dia es decidia a fer aquest camí d’expressar lliurament allò que volia. Ho deia abans de la gran manifestació de l’Onze de setembre i després de la manifestació així ha estat.

Contades veus públiques han gosat trencar el silenci imposat. El periodista Iñaki Gabilondo, l’entrenador de futbol Vicente del Bosque, el presentador El Gran Wyoming, el catedràtic jubilat de la Universitat Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, l’exmilitar Amadeo Martínez Inglés i l’esmentat cantant Miguel Bosé. Probablement me’n deixo algun i a ell li demano perdó, però no per no esmentar-lo deixem d’estar-los-hi agraïts per la seva valentia.

Una munió de suposats demòcrates han sortit amb tromba per a negar als catalans el pa i la sal. Per expressar les més obscenes declaracions. No són els primers. Ja ho va fer l’excel•lent escriptor Torrente Ballester quan deia a Salamanca i amb motiu de manifestació contra el retorn a Catalunya dels papers robats a institucions, entitats i particulars després de la Guerra Civils que els tenien ells per dret de conquesta. Clar i ras. Catalunya és un poble conquerit.

Però farien bé allunyar-se d’aquest que busquen organitzar una confrontació civil a Catalunya, no fos cas que la història no els tractes també. La democràcia es predica i s’exerceix. Un demòcrata s’alça per a dir prou a les barbaritats. Exemple de silenci covard fou els de milers de ciutadans alemanys que van girar la mirada cap a una altra banda mentre els nazis es dedicaven a assassinar jueus, gitanos, compatriotes seus que havien gosat dir prou i d’altres.

Els demòcrates silenciosos acaben sent covards.

-----------

Por si algún demócrata español no entiende el catalán se lo traduzco.

¿Y LOS DEMÓCRATAS ESPAÑOLES DONDE ESTÁN?

Una pregunta que desde Catalunya no tiene respuesta. Algunos dicen que están de vacaciones en China o la India y otros menos convencidos dicen que están en la diminuta isla de Cabrera.

Pero junto a los que están de vacaciones hay los demócratas que se han atrevido a exponerse al linchamiento de sus conciudadanos por levantar su voz al decir que los catalanes tienen derecho a expresar libremente en un referéndum que quieren para su futuro. Se han atrevido a decir que la democracia se sostiene encima sobre uno de los pilares fundamentales como es el derecho de expresión. Un derecho por el cual se tuvo que luchar antes y durante el franquismo y que ahora hay que volver hacerlo.

A nadie se le pide que esté de acuerdo en que Catalunya se separe de España. Solo se les reclama que dejen ejercer el derecho de expresión que esa Constitución española tan citada para decir que no, también lo recoge.

A los demócratas españoles hace falta exigirles que dejen su silencio vergonzante para evitar que acaben siendo cómplices cobardes que otros, antes que ellos, lo fueron del asesinato de miles de personas en Armenia, en Bosnia y en otros lugares. Silencio que termina siendo cobardía por miedo o comodidad.

La democracia se defiende con hechos y palabras, no con silencios.

Los catalanes no entendemos este silencio que ya vaticinó Bosé, el cantante, cuando nos dijo que tuviéramos presente que Catalunya estaría sola si un día decidía a hacer el camino de expresar libremente lo que quería. Lo decía antes de la manifestación del Once de septiembre y después de la manifestación así ha sido.
.
Contadas voces públicas han osado romper el silencio impuesto. El periodista Iñaki Gabilondo, el entrenador de futbol Vicente del Bosque, el presentador El Gran Wyoming, el catedrático jubilado de la Universidad Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, el ex militar Amadeo Martínez Inglés y el mencionado cantante Miguel Bosé. Probablemente me dejo alguno y a él le pido perdón, pero no por no mencionarlo dejemos de estarles agradecidos por su valentía.

Una multitud de supuestos demócratas han salido en tromba para negar a los catalanes el pan y la sal. Para expresar obscenas declaraciones. No son los primeros. Ya lo dijo el excelente escritor Torrente Ballester cuando decía en Salamanca y con motivo de la manifestación contra el retorno a Catalunya de los papeles robados a instituciones, entidades y particulares tras la Guerra Civil que los tenían ellos por derecho de conquista. Claro y raso. Catalunya es un pueblo conquistado.

Pero harían bien de alejarse de aquellos que buscan organizar una confrontación civil en Catalunya, no fuese que la historia no los tratase muy bien. La democracia se predica y se ejerce. Un demócrata se levanta para decir basta a las barbaridades. Ejemplo de silencio cobarde fue el de miles de ciudadanos alemanes que volvieron la cabeza hacia otro lado mientras los nazis se dedicaban a asesinar judíos, gitanos, compatriotas suyos que habían osado decir basta y también de otros.

Los demócratas silenciosos acaban siendo cobardes


---------

 

ET LES DÉMOCRATES ESPAGNOLS OÙ SONT-ILS?

Voilà une question qui depuis la Catalogne n’a pas de réponse. Certains disent qu’ils sont partis en vacances en Chine ou en Inde et d’autres, moins convaincus, disent qu’ils se trouvent dans la minuscule île baléare de Cabrera.

À part ceux qui sont partis en vacances, se trouvent les démocrates qui ont osé s’exposer au lynchage par leurs concitoyens pour hausser la voix et leur dire que les Catalan(e)s ont le droit d’exprimer librement en référendum ce qu’ils veulent pour leur futur. Ils ont osé dire que la démocratie se base sur un pilier fondamental : le droit d’expression. Un droit pour lequel il fallait lutter avant et durant l’époque de Franco et pour lequel maintenant, il faut à nouveau le faire.

Nous ne demandons à personne d’être d’accord avec l’idée que la Catalogne se sépare de l’Espagne. Nous réclamons seulement que soit permis le droit d’expression que cette Constitution espagnole, tellement mentionnée pour nier ce droit, permet également.

Il faut exiger aux démocrates espagnols qu’ils mettent un terme à leur silence honteux à fin d’éviter qu’ils finissent par être de lâches complices, comme d’autres, avant eux, l’ont été des assassinats de milliers de personnes en Arménie, en Bosnie, et ailleurs. Un silence qui devient lâcheté par peur ou commodité.

La démocratie, il faut la défendre avec des faits et des paroles, pas avec des silences. Les Catalan(e)s, nous ne comprenons pas ce silence, que prédit déjà Miguel Bosé, le chanteur, qui nous conseilla d’être conscients que la Catalogne se trouverait seule si jamais elle se décidait à emprunter la voie d’exprimer librement ce qu’elle voulait. Miguel Bosé affirmait ceci avant la grande manifestation de la fête nationale catalane, le 11 septembre, après laquelle il en a effectivement été ainsi.

Peu des voix publiques ont osé rompre le silence imposé : le journaliste Iñaki Gabilondo, l’entraineur de football Vicente del Bosque, le showman El Gran Wyoming, le professeur retraité de l’Université Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, l’ex-militaire Amadeo Martinez Inglés et, ci-dessus mentionné, Miguel Bosé. Il se peut que j’en oublie d’autres, ce dont je m’excuse le cas échéant, mais le fait de ne pas les nommer n’enlève rien à notre reconnaissance pour leur courage.

Une foule de supposés démocrates se sont pressés de nier aux Catalan(e)s le pain et le sel. Pour exprimer leurs plus obscènes déclarations. Ils ne sont pas les premiers. L’excellent écrivain espagnol Torrente Ballester le fit déjà lorsqu’il déclara, à Salamanca, lors de la manifestation pour le retour en Catalogne des documents volés aux institutions et aux particuliers catalans après la Guerre Civile, qu’ils les possédaient par droit de conquête ! C’est-à-dire que la Catalogne est simplement un peuple qui leur appartient par droit de conquête…

Mais ils feraient bien de s’éloigner de ceux qui cherchent à provoquer une confrontation civile en Catalogne, ne fusse que l’histoire n’en prenne également note. La démocratie se prêche et s’exerce. Un vrai démocrate se dresse pour dire « assez ! » aux énormités. Un exemple de silence lâche fut celui des milliers de citoyens allemands qui tournèrent le dos lorsque les nazis assassinaient des juifs, des gitans et tant d’autres, ainsi que leurs propres compatriotes qui avaient osé crier « assez ! ».

Les démocrates silencieux peuvent devenir des lâches

Traduction: Joaquim Nogareda
Supervisió: Rosa-Maria Llavoré

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

Aznar, Gil Robles i Catalunya / Aznar, Gil Robles et la Catalogne

Finalment ha aparegut a escena l’ex president del govern espanyol José Maria Aznar i ho ha fet marcant el rumb del que han de fer els seguidors d’aquest home ambiciós i convençut de que ha estat la providència divina la que l’ha tocat amb la seva gràcia per salvar Espanya. Ha marcat el rumb de com s’ha d’actuar amb Catalunya. S’ha de destruir la convivència interna catalana i s’acabarà el seu independentisme.

Per a Espanya i per a Catalunya personatges així tenen precedents no massa llunyans que no van tenir cap escrúpol d’atiar el cop d’estat i la posterior guerra civil del general Franco. Un d’aquest personatge, de record sinistre, fou José Maria Gil Robles, el líder de la CEDA durant la Segona República. Un personatge que admirava els règims totalitaris de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista i que no va dubtar en qüestionar la democràcia.

Aznar ha indicat amb claredat que cal dividir Catalunya per tal d’aconseguir sotmetre els catalans als valors únics els espanyols. I ho ha fet dient “Espanya sols podria trencar-se si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Catalunya no podrà mantenir-se unida si no és manté a Espanya.”

Aquest home mou els fils dels seus peons. A Euskadi amb Mayor Oreja i Carlos Iturgaiz i a Catalunya amb Vidal Quadras. Defenestrats quan convé i recompensats elegint-los diputats al Parlament Europeu.

Com feia Gil Robles, Aznar deixa la feina més bruta a personatges que embolcallats amb la bandera de la Constitució no dubten a inventar-se històries falses o elevant a categoria general un conflicte individual i minúscul.

Un peó d’aquest projecte autoritari a Espanya és el director del diari El Mundo, P.J. Ramírez, que imparteix doctrina al diari. Però no és l’únic. Amb ell hi ha una munió de personatges que segueixen els dictats d’Aznar a través de las FAES, una fundació dedicada a crear doctrina pel Partit Popular i d’aquells que somnien en una Espanya autoritària i centralitzada. El ministre d’Educació i Cultura, Wert, ha dit quin és l’objectiu que tenen: adoctrinar els espanyols amb uns plantejaments ultraconservadors i autoritari i als catalans amb un components més: espanyolitzar-los.

A Catalunya aquesta feina d’Aznar té noms propis perquè ells són conscients que donat que els catalans som diferents també cal plantejaments diferents. Sánchez Camacho i els seus no tenen cap mena d’escrúpol en fer aquesta feina de destrucció de la convivència, però ho fan de forma més elegant, perquè ja hi ha qui la fa de forma barroera. Els partits Ciutadans i Plataforma per Catalunya. Albert Ribera i Josep Anglada. Uns, Ciutadans, retornant a la política a catalana la manera de fer d’un company d’idees de Gil Robles com era Alejandro Lerroux i l’altre, Plataforma, atiant la xenofòbia. El lerrouxisme i la xenofòbia de nou.

Ens cal denunciar de forma clara aquesta manera de fer. Aquest perill per la democràcia.

I les demòcrates espanyols on són?

--------------------------------------------------------------------------

AZNAR, GIL-ROBLES ET LA CATALOGNE

Enfin il est apparu sur scène l'ancien président espagnol José Maria Aznar - homme ambitieux convaincu que la providence divine lui a accordé la grâce pour sauver l'Espagne – et il a montré la voie à ses adeptes. Il a ainsi défini le sens de ce qu'il faut faire avec la Catalogne: détruire l'harmonie interne de la Catalogne et ainsi en finir avec ses volontés indépendantistes.

Il n'y a pas si longtemps l'Espagne, comme la Catalogne, ont connu des personnages similaires qui n'ont pas eu le moindre scrupule à déclencher le coup d’état militaire et la postérieure guerre civile du général Franco. Parmi ces individus, José Maria Gil-Robles, le chef de la CEDA* (Confédération Espagnole des Droites Autonomes) pendant la Seconde République. Un homme qui admirait les régimes totalitaires de l'Allemagne nazie et de l'Italie fasciste et qui n'a pas hésité à remettre en question la démocratie.

Aznar a clairement indiqué qu'il est nécessaire de diviser la Catalogne de façon à soumettre le peuple catalan aux valeurs uniques espagnoles. Cette divison, il veut la provoquer par ce genre de discours: «L'Espagne ne pourrait se disloquer que si la Catalogne subissait d'abord sa propre rupture en tant que société, en tant que culture, et en tant que tradition. La Catalogne ne peut pas rester unie si elle ne fait pas partie de l'Espagne ».

L'homme bouge ses pions. En Euskadi (Pays Basque), avec Mayor-Oreja et Iturgaiz, et en Catalogne avec Vidal-Quadras. Politiciens destitués quand il convenait, ils ont été récompensés par un siège de députés au Parlement Européen. Ainsi que le faisait Gil-Robles, Aznar laisse faire le sale boulot à des personnages qui, parés du drapeau de la Constitution, n'hésitent pas à inventer de fausses histoires ou à vendre comme de graves problèmes généraux de petits conflits personnels.

Parmi les pions du projet autoritaire espagnol, il y a le directeur du journal El Mundo, Pedro J. Ramirez, qui répand la doctrine dans son journal. Mais il n'est pas tout seul. Avec lui, il y a une foule de gens qui suivent les préceptes d'Aznar à travers la FAES, une fondation consacrée à créer la doctrine du Parti Populaire et celle de ceux qui rêvent d'une Espagne centralisée et autoritaire. Le ministre de l'Éducation et de la Culture, Wert, affirme que leur objectif est d'endoctriner les espagnols avec des idées ultra-conservatrices et hispaniser d'avantage les catalans.

En Catalogne, le projet d'Aznar a des noms propres, car ils sont conscients du fait que, vu que nous sommes différents, il faut nous approcher avec des techniques différentes. La Présidente du PP en Catalogne, Sanchez-Camacho, et son équipe n'ont aucun scrupule à essayer de détruire l'harmonie sociale d'une façon prétendument « élégante » car d'autres personnages le font déjà de façon grossière: ceux des partis « Citoyens » de Rivera et « Plateforme pour la Catalogne » d'Anglada. M Rivera, en reprenant les idées de Lerroux, un camarade de classe de Gil-Robles, et M. Anglada excitant la xénophobie d’extrême droite. Le lerrouxisme** et la xénophobie à nouveau. Nous devons clairement condamner ces idéologies, ces deux graves dangers pour la démocratie.

Et les démocrates espagnols, où sont-ils?

Notes:

* CEDA: coalition de partits de droite née peu avant la Guerre Civile provoquée par le putsch du général Franco. Pendant la IIème République, la CEDA tenta d'éviter, par tous les moyens possibles, que les partis de gauche gouvernent l'État espagnol. Pour ce faire, elle demanda notamment l'instauration de la loi martiale et la supression des droits constitutionnels. Son leader, Gil-Robles, admirateur des méthodes de propagande nazie, voyagea en Allemagne afin d'apprendre ces techniques.Pendant la Guerre Civile, nombre des leaders de la CEDA prirent le parti des putschistes.

** Lerrouxisme: doctrine politique assez confuse de la première décennie du XXème siècle. Elle doit son nom à son leader, Alejandro Lerroux. Bien que le mouvement, né à Barcelone, ait adapté son idéologie en fonction de ses propres intérêts, le Lerrouxisme s'est illustré par son anti-catalanisme exacerbé (Lerroux apporta son soutien au putsch du général Franco) et par ses prises de position clairement populistes et démagogues. Aujourd'hui, les analystes politiques considèrent que le parti "Ciutadans" (Citoyens) de Rivera, né en Catalogne, clairement pro-espagnol et contre toute expression de catalanité, est, dans une certaine mesure, l'héritier de la formation politique d'Alejandro Lerroux

Traduction: David d'Enterria
Supervisió: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

El Barça és el Barça / Le Barça c'est le Barça

Aquesta és una frase que per ella mateixa és d’una simplicitat extrema i que expressa la connexió entre una immensa part dels catalans amb el Futbol Club Barcelona. Només així es pot entendre que passa en el seu estadi i a més és un sentiment que no distingeix entre la llengua del qui la parla.

Sempre s’ha dit que no es bo barrejar esport i sentiments polítics i jo hi estic d’acord, però amb el Barcelona succeeix un fenomen difícil d’entendre més enllà de Catalunya.

A mi no m’agrada el futbol i els hi diré que em semblen 22 gamberros darrera una pilota, però també els hi diré que cada dilluns miro la classificació per a veure com va el Barcelona. Quin contrasentit, no? Doncs això li passa a bona part dels catalans. I això per què?

La resposta és senzilla. Perquè el Futbol Club Barcelona ha aconseguit una cosa difícil com és encarnar la representació d’un sentiment de reivindicació.

Al Barcelona si apropa gent que li agrada el futbol, que veu en ell un bon joc, un joc d’equip, on les individualitats com Messi juguen amb l’equip. I això l’ha convertit en el millor equip del món.

I la gent que no segueix el futbol per què si apropa? Perquè representa una cosa que no es toca. Un sentiment que l’expressió “El Barcelona és més que un club” resumeix.

I tot això per què? Per què a través d’ell s’expressa el rebuig de la política de l’estat centralista i repressiva. I així ha estat des del seu origen. Hi ha hagut intents reiterats de fer desaparèixer aquest aspecte del club, però tots han fracassat, perquè els sentiments no s’esborren.

Els intents per fer callar al Barcelona són un reflexa del que li ha passat a la societat catalana. El president del Club, Josep Suñol, era afusellat 6 d’agost de 1936 i acabada la guerra la repressió i les depuracions de socis i jugadors foren norma. I l’estadi es va convertir en un lloc on expressar els seus sentiments de llibertat.

Aquest jugar futbol amb la gent de la cantera bé de lluny. No és un invent nou i té impulsors clars. Un club que ha aconseguit desterrar el pessimisme que semblava inherent als seus seguidor. Un pessimisme molest i emprenyador. Els seguidors culer han convertit el pessimisme amb il•lusió i miren el futur amb optimisme. De la mateixa manera que ho fa Catalunya en el seu conjunts. Casualitats? Potser. Jo m’inclino a pensar que no. Tot ha ajudat.

Només així es pot entendre que va passar a l’estadi el dia 7 d’octubre de 2012 on la pràctica totalitat de persones que ocupaven les 99.354 localitats de l’estadi aixecaven cartolines grogues i vermelles per a fer una gran bandera catalana al voltant del camp. I són aquesta mateixa gent les que cridaven independència, mentre que els que encara no la veuen o no hi creuen s’ho miraven respectuosament. Aquí hi ha la grandesa de la gent.


---------------------------



LE BARÇA C’EST LE BARÇA


Voilà une phrase qui en soi est d’une simplicité extrême et qui cependant exprime la connexion entre une immense partie des catalans et le Futbol Club Barcelona. C'est la seule solution pour comprendre ce qui se passe au stade et, qui plus est, c'est un sentiment et peu importe la langue de celui qui l'exprime.

On a toujours dit que mélanger sport et sentiments politiques n’était pas une bonne idée, et je suis d’accord, mais avec le Barça il s’agit d’un phénomène difficilement compréhensible hors de la Catalogne.

Personnellement je n’aime pas le football et je dirais même plus pour moi ce ne sont que 22 gars qui courent derrière un ballon, mais je dois aussi reconnaitre que tous les lundis je regarde quel est le classement pour savoir comment va le FC Barcelone. Ironique, n’est-ce pas ? Et je ne suis pas le seul. Et pourquoi me demanderez-vous ?

La réponse est simple : parce que le Futbol Club Barcelona a réussi quelque chose de très difficile, catalyser la représentation d’un sentiment de revendication.

Au Futbol Club Barcelona, il y a des gens qui aiment le football, qui y voit un jeu excellent, un jeu d'équipe, où les personnalités comme Messi jouent pour l’équipe. Et c'est ce qui en a fait la meilleure équipe du monde.

Et les gens qui n'aiment pas le football pourquoi supportent-ils le Barça ? Parce qu'il représente quelque chose qu’on ne peut pas toucher. Un sentiment que l’expression « Le Barça c’est plus qu’un club» résume.

Et tout ça pour quoi ? Parce ce que grâce au Barça, on exprime le rejet de la politique centraliste et répressive de l’État. Et c'est ainsi depuis son origine. Il y a eu de nombreuses tentatives pour faire disparaitre cet aspect du Club, mais elles ont toutes échoué, car les sentiments ne s'effacent pas.

Les tentatives de faire taire le F.C. Barcelona sont le réflexe de ce qu’il s'est passé au sein de la société catalane. Le président du Club, Josep Suñol, a été fusillé le 6 août 1936 et, une fois la guerre finie, la répression et les dépurations des membres et des joueurs sont devenues la norme. Le stade est devenu un lieu où exprimer des sentiments de liberté.

La philosophie de jouer au foot avec les jeunes de l’école Barça « El planter», vient de loin. Il ne s’agit pas d’une nouveauté et l'on sait clairement qui l'a créé. Un club qui a réussi à bannir le pessimisme que l'on croyait caractéristique de ses supporteurs. Un pessimisme agaçant. Les supporteurs « culés » ont changé le pessimisme en illusion et regardent le futur avec optimisme. Tout comme l'ensemble de la Catalogne. Est-ce un hasard ? Peut-être. Je penche pour le non. Tout est lié.

C’est la seule façon de comprendre ce qui s’est passé au stade le 7 octobre dernier où presque la totalité des spectateurs qui occupaient les 99 354 places du stade levaient leurs cartons jaunes et rouges à fin de représenter un énorme drapeau catalan tout autour du stade. Et ce sont aussi eux qui criaient INDEPENDENCE, pendant que ceux qui ne la voient pas ou n'y croient pas, les regardaient avec respect. Voici la grandeur des supporters du Barça


Traduction: Joaquim Nogareda
Supervisió: Blandine Giraud

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

La deriva autoritària d’Espanya. / La dérive autoritaire de l'Espagne

Estem assistint a una veritable disbauxa de declaracions en aquesta lluita aferrissada per a veure qui la diu més grossa respecte a Catalunya.

La llista de personatges que participen en aquesta disbauxa es llarga i està encapçalada el rei que així va cremant la seva credibilitat davant dels catalans, la segueix el president del govern, Mariano Rajoy, ministres, president del Tribunal Constitucional, Fiscal general de l’estat, presidents i expresidents de comunitats autònomes, diputats del Parlament espanyol i europeu, tertulians, directors de diari,  militars i ara si ha afegit l’església catòlica. Totes aquestes declaracions i crides s’han produït en menys d’un més.

Però el problema no és que ho diguin ara, si no que fa anys que van dient aquestes barbaritats respecta als catalans. I és aquí on un rau el problema per a molta gent catalana. I són catalans tots aquells que viuen, treballen a Catalunya i volen ser-ne.

Totes aquestes frases, eslògans, han ferit el sentiment de la població catalana i han humiliat a la gent que amb el seu treball de cada dia han ajudat a aixecar aquest estat. Catalunya ha estat el motor econòmic espanyol i amb d’altres territoris d’Espanya va iniciar una generació democràtica que, pel que es veu, fou només un miratge.

La miopia política d’Espanya es colossal. S’entesta, una i altra vegada, a capolar-se a ella mateixa creant als espanyols frustracions i desencant. La història d’Espanya és un seguit de frustracions i de sentir-se menystinguts pel món sencer.

Avui torna a utilitzar-se aquella frase tant castellana de “por mis cojones”. El general Franco és mort, però l’esperit franquista perdura.

Fins aquests moments la resposta dels catalans ha estat l’ignorar les provocacions i sortides de to perquè només generarien crispació i enfrontaments. Que és allò que busquen els que fomenten aquesta deriva autoritària. Volen crear un enfrontament intern a Catalunya i en això si val tot. A Catalunya aquest fenomen té un nom: lerrouxisme.
 

Wert, el ministre

És preocupant que el primer partit de l’oposició al Parlament de Catalunya, els socialistes, donin suport amb els seus silencis, amb els seus plantejaments a posicions tant poc democràtiques. Que ho faci el Partit Popular era d’esperar i tampoc es podia esperar altra cosa. En el seu si conviuen elements d’extrema dreta amb gent veritablement democràtica. I jo em pregunto sovint com s’ho fan aquests darrers per a empassar-se els gripaus que cada dia els hi serveixen per a menjar.

Europa ha hagut de parar els peus a la deriva autoria del govern hongarès de Viktor Orbán que ha afectat també a l’economia, doncs que vagi prenen nota perquè més d’hora que tard també haurà de parar els peus a aquesta Espanya que no escolta i que viu d’esquena a la realitat. Amb el pretext de la crisi econòmica, que existeix i que s’ha solucionar, es busca eliminar Catalunya com a poble, que quedi diluïda com una regió amb peculiaritats com deia Franco. I en això Partit Popular i Partit Socialista van agafats de la ma.

------------------------------------------------------------------

 

LA DÉRIVE AUTORITAIRE DE L'ESPAGNE

 

Nous assistons à un véritable déchaînement de déclarations dans ce combat acharné pour voir qui lance les affirmations les plus explosives au sujet de la Catalogne.

La liste de personnages impliqués dans cette débauche est longue: le roi d'Espagne va en tête de file -érosionant ainsi sa crédibilité pour les Catalans-, suivi du président du Gouvernement espagnol, Mariano Rajoy, de ministres dudit Gouvernement, du président du Tribunal Constitutionnel espagnol, du procureur général de l'État espagnol, de présidents et ex-présidents de communautés autonomes espagnoles, de députés espagnols et européens, commentateurs de médias, directeurs de journaux, militaires et, maintenant, l'Église catholique. Toutes ces déclarations et ces appels se sont poduits en moins d'un mois.

Mais le problème n'est pas qu'ils le fassent à présent, mais qu'ils ont proféré ces atrocités sur le peuple catalan durant des années. Et c'est cela qui est problématique pour beaucoup de Catalan(e)s. Et les Catalan(e)s sont toutes les personnes vivant et travaillant en Catalogne et souhaitant l'être.

Toutes ces phrases, ces slogans, ont blessé les sentiments de la population catalane et humilié des gens qui grâce à leur travail quotidien ont contribué à la croissance de l'État catalan. La Catalogne a été le moteur économique de l'Espagne et a initié, avec d'autres régions espagnoles, une génération démocratique qui, nous le constatons aujourd'hui, n'a été qu'un mirage.

La myopie politique de l'Espagne est colossale. Elle s'entête, encore et encore, à se harasser elle-même en créant maintes frustrations et désillusions pour les Espagnols. L'histoire de l'Espagne est une série de frustrations et de sentiments d'être sous-estimée par le monde entier.

De nos jours est à nouveau utilisée l'expression vulgaire si espagnole "por mis cojones" (littéralement: "par mes couillons", dans le sens de "parce que je ça me chante" ). Le général Franco est mort, mais l'esprit franquiste perdure.

Jusqu'à présent, la réponse des Catalan(e)s a été d'ignorer les provocations et saillies d'humeur parce qu'elles ne produisent que tensions et affrontements: précisément ce que cherchent ceux qui encouragent cette dérive autoritaire. Ils veulent créer un conflit interne en Catalogne et pour cela tout est permis. En Catalogne, ce phénomène a un nom: lerrouxisme.

Il est préoccupant que le premier parti de l'opposition au Parlement de Catalogne, les socialistes, appuyent avec leurs silences, avec leurs points de vues, des positions si peu démocratiques. Que le Partit Populaire le fasse était à prévoir et l'on ne pouvait attendre autre chose. En son sein convivent, en effet, des éléments d’extrême droite avec des gens véritablement démocratiques. Et moi je me demande souvent comment ceux-ci peuvent-ils digérer les situations si incohérentes qu'ils doivent quotidiennement affronter.

L'Europe a dû freiner la dérive autoritaire du gouvernement hongrois de Viktor Orbán, qui a également répercuté sur l'économie. Qu'il prenne donc note car, plus tôt que tard, il devra aussi freiner cette Espagne qui n'écoute pas et vit le dos tourné à la réalité. Avec le prétexte de la crise économique -qui existe certes et que nous devons résoudre-, l'on cherche à éliminer la Catalogne comme peuple, à la diluer comme «région à péculiarités» selon l'expression de Franco. Et en ceci le Parti Populaire et le Parti Socialiste vont main dans la main.

Traduction: Rosa-Maria Llavoré

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

Catalunya, Espanya, Europa.

Un procés d’independència al si de la Unió Europa no s’ha donat mai fins ara i, per tant, les regles de joc no existeixen. Aquí doncs, hi ha un aspecte més que cal desembrossar per tal que una Catalunya independent sigui reconeguda internacionalment.

I si traduïm això que acabo de dir en llenguatge de la Unió Europea el resultat seria aquest: No hi ha cap llei o norma que digui com s’ha de procedir en el cas de la separació d’una part de territori d’un estat matriu.

És per això que faríem bé a Catalunya i a Espanya d’escoltar més que van dient a la Unió Europea per a saber cap a on bufa el vent del nostre futur.

La legalitat internacional és un concepte eteri i a la vegada precís. Eteri perquè les normes es van fent sobre la marxa i responen a les necessitats sorgides i, també, perquè el subjecte que marca les normes internacionals són pocs, però variats. L’ONU i la Unió Europea són dos d’aquests subjectes internacionals. I el concepte és precís perquè les noves normes que s’hauran d’establir no parteixen del no res, si no que van modificant i readaptant les que s’han dictat en anterioritat. I quan no les troba en dicta de noves.

Per tant, no només hi ha la legalitat espanyola, també hi ha la legalitat internacional que Espanya, pels tractats internacional que té signats i ratificats, ha de complir.

Espanya, com estat que no escolta, té molt arrelat el vici d’interpretar per lliure les normes internacionals i després li venen les sorpreses i la frustració de la població espanyola que se sent menystinguda.

Espanya al llarg de la seva història s’ha fet un fart de no escoltar i així li han anat les coses. I Catalunya, d’alguna manera, també ha fet l’orni. És per això que si volem consolidar Catalunya com a nou estat europeu ens cal caminar cremant etapes de la legalitat internacional. No és l’única cosa que hem de fer, però també ho hem de fer. Es per això que vinc repetint que la independència no és un procés d’avui a demà. Ens cal emprar la seducció que exposava en l’escrit Onze de setembre de 2012, la seducció.

Sovint les decisions que prenen els governat no són enteses en una lògica immediata, perquè són decisions que tenen un abast més gran i llunyà i només passat un temps es quan es pot valorar si han encertat o l’han errat estrepitosament amb la decisió pressa.

Posaré tres exemples del que dic. El nomenament de la senyora Fernández Bozal com a consellera de Justícia, la del senyor Senén Florensa com a cap de la Secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat i la de Joan Prat per a dirigir la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea. I l’encert dels seus nomenaments es veuen ara, perquè s’han posat al cap davant d’aquestes tasques a persones competents i coneixedores de la lògica de la part contraria, espanyola i europea. Fernández Bozal, com a membre del cos d’advocats de l’estat, coneix la dinàmica i l’entramat d’aquests que fan la feina als polítics espanyols per tal de controlar l’estat i totes les seves administracions; i els nomenaments de Florensa i Prat perquè són membre del cos diplomàtic espanyol i han treballat a Europa i coneixen la feina callada i subterrània que hi darrera de les grans paraules de la Comissió Europea i dels seus silencis.

Una de les batalles del procés d’autodeterminació es juga al camp de la diplomàcia i és per això que el ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya, el senyor García Margallo, ha sortit a dir les bestieses que diu, però les seves paraules no tenen com a destinatari principal Catalunya, si no que parla a Europa intentant influir en les decisions que ha de prendre. No és un fet casual que hagi parlant tant.

El que succeeix a Europa i sota el prisma de la Unió Europea es que té tres problemes que haurà de resoldre i no es vol equivocar en fer-ho. I aquests tres problemes són, per un costat, la separació de dos territoris dels respectius estats matrius, Catalunya i Escòcia, i l’altre és la possible divisió d’un estat fundadors en dos nous estats, Bèlgica. Això els preocupa i per això pressionen per tal què tot quedi tal i com està fins ara. Els Estats Units s’ho miren com un afers del pati europeu i només quan les coses es vagin decantant mouran fitxa.

Per això són tan importants aquestes properes eleccions pel Parlament de Catalunya, perquè passarem de saber que hi ha una nebulosa d’un milió i mig de persones que protesten pels maltractaments rebuts a saber quan votants tenen els partits que plategin obertament l’exercici del dret a decidir. Aquest és el veritable sentit de les eleccions. Saber quants som. Quanta gent hi ha darrera de cada projecte. Només així sabrem realment quants sobiranistes hi ha i, a la vegada, quants unionistes hi ha, ja sigui en versió federalista o autonomista Gent disposada a mobilitzar-se per a aquests objectius. Aquí rau la importància d’aquestes eleccions. El president que surti escollit podrà saber realment quanta gent té al darrera. I quan dic al darrera no parlo estrictament d’un partit, si no de la massa social disposada a exercir el dret d’autodeterminació. No la independència si no el dret d’autodeterminació. Perquè decidir sobre la independència bé quan s’exercita el dret d’autodeterminació

Fins ara, en el si de la Unió Europea, només s’havia donat el cas d’integrar estat després d’una negociació i el cas alemany que va integrar, per la porta del darrera, a tots els habitants de l’Alemanya de l’est de la nit al dia.

Europa no té pressa i Catalunya tampoc l’ha de tenir si no vol estimbar-se.

I Espanya que? Espanya si no vol partir les sancions internacional haurà de pactar les condicions d’una hipotètica separació en la seva lògica. Per a bé o per a mal Espanya i Catalunya estan dins la Unió Europea. I les obligacions obliguen a tots. A ells i a nosaltres. Nosaltres serem hereus dels tractats internacionals signats per Espanya i ells estan obligats a complir amb els tractats signats si no volen convertir-se en un estat paria en la comunitat internacional.

És la miopia de l’estat espanyol allò que ha dut la situació en el punt on estem. I jo crec que ja ha fet tard per a tirar enrere i esmenar els errors. Perquè hi ha un sentiment de maltractament molt arrelat en la població catalana. I dic catalana inclouen aquí els catalans amb els seus orígens familiars a Catalunya i als catalans amb els seus orígens a d’altres parts d’Espanya i també de fora.

Farien bé, també, de cuidar el nostre llenguatge i no caure en excessos verbals de pinxo de barri, de fatxenda prepotent i mafiós de pacotilla, perquè no ajuden i només desqualifica a qui els utilitza. El nostre llenguatge ha de ser el positiu, constructiu i d’il•lusió en un futur millor. Seguint el to de la manifestació de l’Onze de setembre que ha meravellat al món. Uns ulls que ens miren no només per haver sortit un milió i mig de persones, si no, també, pel to no agressiu i positiu que va mostrar la gent.

La diplomàcia, aquesta institució opaca per a molta gent, ens cal tenir-la al nostre costat i només ho aconseguirem parlant clar i assumint els riscos i les avantatges del procés futur i també la nostra realitat econòmica actual. Els governs estrangers no estan per quimeres que no toquen de peus a terra, però si que entén de realisme i de projectes ben construïts.

Parlem menys i fem més, no fos cas que ens passes com a tots aquests polítics, directors de diaris i gent de peu que molesten els dirigents europeus amb les seves amenaces i que els forcen a sortir al pas de tanta bestiesa recordant que a Europa no hi ha cap norma que digui que un territori que se separa d’un estat membre queda fora de la Unió Europea. Significatives són les paraules de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, al Diario de Sevilla dient-los-hi això que acabo de dir.