Avui, des de la ignorància, els partidaris d’impedir que els catalans
puguin votar per decidir el seu futur utilitzen com un element més del seu argumentari
a favor de la unitat d’Espanya que no es possible un canvi polític perquè la
societat catalana està plegada de cognoms acabats en ez com fernández, pérez,
márquez i d’altres.
Ho expressava el delinqüent condemnat José Alejandro Vara, ex director
de La Razón,
dient: “Comprendo lo frustrante de ser independentista radical catalán y apellidarse
Fernández. Vaya matoncillo, el de la
CUP... esa buena gente que emigró a Cataluña y ahora les
salen sus hijos, apellidados en ‘ez’, tontos de la estelada”
 |
| Cipriano García |
Comentaris com aquest, fets amb menyspreu i com insult, són massa sovint
l’única arma que saben utilitzar per a defensar el seu projecte unitari espanyol.
Quan sento aquests arguments em cau la cara de vergonya, em causa sorpresa i
repugnància sentir-ho. Algú pot tenir la temptació de pensar que tot això ho dic
perquè em sento al·ludit per dur un d’aquests cognoms vilipendiats. Bé doncs,
li aclariré que no és així, que jo em dic Colomines, Companys, Puig, Parellada, Tubau,
Serradell, Ferrer, Canals, Massoni, Lluís, Figueres, Piernau, Vendrell, Tort,
Vilà, Ribes, Famada, Sunyer, Soler, Valls, Castellví i una recula encara més
llarga de cognoms com aquests. Una corrua de cognoms que la xenofòbia, la mala
bava i la dolenteria humana que pretén humiliar-los els porta a intentar separar-me
d’ells. Però la veritable qüestió no és aquesta, no és un problema de noms. Es
busca de forma deliberada un enfrontament social, una fractura de la societat
catalana.
Ens caldria preguntar-nos si una rècula de cognoms com els meus em dóna
més dret a voler una societat millor per a mi i els meus que si em digués Fernández
o Rodríguez? Evidentment que no. O el mateix sobre una Catalunya independent. El
dret no el dóna el cognom, el dóna la persona, el dóna el treball, la
implicació en la societat on viu, el dóna la il·lusió per un món millor i saber
donar la ma a qui ho necessita. Com ha va fer El Cipri, Cipriano
Garcia Sánchez (Manzanares de la
Mancha 1927 –
Castelldefels 1995), l’home de la fotografia d’aquest article. Un home que
jugant-se la llibertat cada dia com a treballador i lluitador afiliat a
Comissions Obreres lluitava per una societat més justa. Un home que en la nit del
26 de setembre de 1970, en el Pavelló d’Esports de Terrassa i en castellà explicava als treballadors
que omplien de gom a gom el recinte que en la lluita per a una societat més
justa on els drets dels treballadors fossin reconeguts calia incloure la
llibertat nacional de Catalunya perquè ells formaven part d’aquesta societat i
no pot haver llibertat individual si no hi ha llibertat col·lectiva..
Catalunya, terra d’al·luvió, composta per gent de procedència diversa
que tenen en comú el de voler un món millor per a ells, els seus i els veïns,
s’ha plantejat, de forma majoritària, com voldria que fos aquesta societat catalana en el futur proper i en
fer-ho, també s’ha adonat de les contradiccions que hi ha entre el teixit
econòmic català i l’espanyol.
En el meu article d’aquest bloc, El futur econòmic de Catalunya, feia
una aproximació de la contradicció que existeix pel que mentre Catalunya en el
producte interior brut (PIB) de l’estat, representa el 18,7%, només s’executi
el 77,4% de les inversions com ha passat en el període 2001-2011. Un fet que
col·loca a Catalunya molt per sota del 85,5% del conjunt de les comunitats
autònomes. Un fet que portava a la
Cambra de Comerç denunciar-ho i a queixar-se de que les
inversions estatals quedaven molt lluny del 16,9% que hauria representat si s’hagués
fet el pressupostat. Un fet agreujat per la caiguda progressiva i constant de
la inversió. Una política estatal que comporta un deteriorament continu i
constant del teixit econòmic català.
És aquest fets el que ha portat als Fernández a alçar la veu juntament
amb els Solers i tants d’altres per a dir que aquesta situació és insostenible.
És la impossibilitat d’orientar l’obtenció dels recursos i con es gasten
on hi ha la qüestió. El tenir o no tenir la clau de la caixa.
Qualsevol projecte col·lectiu s’ha d’orientar a la millora de les
persones, al benestar individual i col·lectiu i si no comporta això el projecte
no serveix. Tot esforç col·lectiu ha de tenir valors ferms que vegi la persona,
al conjunt de les persones, com a valor fonamental que ha de permetre una
societat més justa i un estat del benestar on existeixi un equilibri entre els
ingressos i les depeses. Perquè permetre actituds de nou rics gastant més del
que s’és capaç de crear comporta sofriment a la gent, angoixa col·lectiva,
irresponsabilitat i la queixa.
Catalunya, el conjunt dels catalans, dins l’actual marc espanyol ha
acabat fent un esforç econòmic que no ha tingut traducció en un sistema de
finançament equilibrat i d’instrument de lluita per la construcció d’un teixit
econòmic capdavanter i vigorós. El sistema de finançament actual i el que fins
ara han ofert tots els governs espanyols (UCD, PSOE i PP) no ha estat en
consonància amb l’esforç econòmic i de creació de riquesa que ha fet Catalunya.
Han estat sistemes de finançament que en un percentatge excessivament alt ha
estat per a cobrir necessitats, convertint la Generalitat de
Catalunya en una gran agència de gestió econòmica de necessitats. Portant,
massa sovint, a que la creació d’un teixit econòmic competitiu s’ha fet amb un
sobre esforç que mentre les vaques eren grasses no ha trontollat, però quan
s’ha obert la caixa de trons de la crisi econòmica ha deixat veure la debilitat
estructural de l’economia catalana.
Jo no m’he queixat mai de la solidaritat interterritorial, però si que
aquesta solidaritat en lloc de crear teixit econòmic productiu on ha anat a
parar els diners només hagi servit per crear un entramat econòmic amb mentalitat
subvencionada.
I és precisament el constatar aquest fet en primera persona el que ha
dut als Fernández a dir prou. Anant al poble d’origen on s’han adonat que això
no funciona.
Els diversos governs del regne d’Espanya han utilitzat el sistema de
finançament autonòmic per a controlar la societat catalana, duent, quan els ha
convingut, a la institució de la
Generalitat a una crisi financera greu al caire de la
suspensió de pagaments per tal d’aprimar-la de contingut o fer-la desaparèixer
si calgués i retornar al sistema de les províncies.
A pesar de ser el 18,7% del PIB espanyol els catalans semblem captaires.
I si volem quelcom millor el paguem a banda amb aquest sobre esforç que deia.
El futur econòmic de Catalunya passa per dotar-nos dels instruments
necessaris de govern per tal de poder aconseguir una societat competitiva,
avançada econòmicament i que no oblidi el teixit social on pertany i que ho fa
possible.
L’actual estructura econòmica catalana permet la creació de noves
empreses i la reestructuració de les existent basant-se en les noves
tecnologies, una producció industrial de qualitat, sumant als serveis i
explotant les marques territorials de prestigi.
Catalunya té, encara que massa poc, un bon grapat de les anomenades
multinacionals de butxaca i ara busca ampliar les stars ups que són
organitzacions humanes amb capacitat de canvi per tal de desenvolupar productes
o serveis amb innovació. Perquè l’economia catalana no és subsidiària, si no
que té capacitat d’auto alimentar-se. Hem d’agrair als impulsos del boicot al
cava que ajudessin a posar al descobert la precarietat del mercat espanyol i la
seva inestabilitat que va permetre orientar l’exportació a buscar nous mercats
més estables i amb capacitat de creixement i a buscar noves formes de
creixement econòmic.
En tot aquest procés polític català són precisament les patronals de les
mitjanes i petites empreses les que tenen més clar on tenen el seu futur. Només
Foment del Treball, el gran lobby empresarial, massa lligat al clientelisme de
l’estat i administratiu, la que mostra reticències a lluitar per un nou marc de
relacions entre Catalunya i Espanya. Foment, un lobby empresarial que planteja
només la baixada del costos salarial com la panacea que ha de portar a una
reestructuració empresarial, oblidant que aquest és un element molt petit en la
necessària sacsejada estructural que hauria d’encapçalar. Oblida que cal un
canvi de mentalitat. S’ha de vendre més i millor, incorporar innovació de
productes, un processos comercials més racionals i menys costosos i l’exportació.
El futur econòmic de Catalunya passa per tenir present el client a Catalunya i
a fora.
Tenir estructures d’estat a Catalunya li permetrà poder atendre les
necessitats de territoris com el Pallars o la
Terra Alta, per exemple, on la
deslocalització empresarials ha portat la precarietat social de moltes persones
d’aquelles terres. Perquè Catalunya no només és Barcelona i la seva rodalia.
Cal equilibrar el territori català. Els governs espanyols, amb el seu
plantejament centralista, oblida el detall del territori català propiciant la
precarietat econòmica i social i la Generalitat actual té, en molts aspectes, les
mans lligades. Cal poder incidir en els preus dels subministraments com l’aigua
o l’electricitat per exemple
En l’economia espanyola no es fomenta l’esperit emprenedor, més aviat es
fomenta el clientelisme administratiu i aquest és un error que ofega Catalunya.
No pot ser que entre els anys 2012 i 2013 en lloc d’estabilitzar-se els
sous dels directius esperant temps millors, aquesta hagi tingut una alça de
6,9% com indica la consultora ICSA, mentre que els càrrecs intermedis els sous
hagin baixat un 3,2% i als treballadors un 0,47%. Un augment que no guarda
relació amb la competitivitat empresarial ni en l’economia global espanyola. I
menys quan l’atur espanyol s’ha situat en 4.811.383 aturats a l’octubre de 2013
i a Catalunya a 633.832 aturats.
Se’ns planteja que una Catalunya amb estat propi deixarà automàticament la Unió Europea. És possible? Si,
com també és possible que no ho faci. I això perquè Catalunya és un contribuent
net a les arques comunitàries. En el període 1986 a 2013 Catalunya ha
rebut 59 cèntims per cada euro que ha aportat de mitjana, mentre que Espanya ha
rebut 1,64 euros per cada euro aportat. La diferència és clara. Catalunya és un
contribuent net i Espanya un estat subvencionat. Aquest és un element,
juntament amb d’altres com els interessos de les empreses dels països
comunitaris a Catalunya, que la Unió Europea
tindrà en compte en el moment de decidir que haurà de fer amb Catalunya
independent.
Sigui quin sigui el futur polític de Catalunya a la societat catalana li
cal un entramat empresarial que tingui com a mètode de treball la qualitat i
que tendeixi a l’excel·lència.
A la societat catalana, en el seu conjunt, li cal introduir el valor de
l’esforç, la solidaritat i saber que la part de la societat que pateix és part
de la societat mateixa que cal atendre.
Deia en l’article anterior que Catalunya com estat independent no sabem
com serà, però si que sabem com estem dins aquest estat que no té cap mena de
voluntat de canviar res per tal que la societat catalana en el seu conjunt
sigui millor. I tenir estat propi ens ha de permetre tenir l’oportunitat de construir
una societat millor, més justa i que tingui els seus ciutadans com a subjectes
principals de les seves polítiques.
