-
Bon dia senyor Dalmau. L’esperen. –faig
un gest com si anés a aturar-me i ella insisteix:
-- Passi, passi,
no els faci esperar més.
-
Una pregunta sola pregunta: fa molt que
està reunit el Consell?
-
Sí, molta. Fa més de quatre hores que
la reunió ha començat, i per l'experiència que tinc, crec que en tenen per molt
més.
-
Sap quins són els temes que tracten
avui?

-
Sempre ha estat un plaer parlar amb
vostè.
-
Gràcies. No continuï per aquest camí
que em farà posar vermella.
-
No era la meva intenció molestar-la,
només volia ser amable amb vostè dient la veritat, que sempre és una persona
amable, cordial i eficaç.
-
Repeteixo, gràcies. Faci el favor
d’entrar que l’esperen i el director ha trucat diverses vegades per saber si
vostè havia arribat.
-
Obeiré les seves ordres sense perdre ni
un segon. No obstant he de recordar que tot el que li he dit és cert.
-
Passi i no em faci
enfadar.
L'home convocat a la reunió del consell, rumia i intenta
recordar els darrers esdeveniments buscant un motiu per la convocatòria. Segur
que es deu tractar d’un cas d’emergència. Sovint l’han utilitzat d’apagafocs.
-
M’estava preguntant quina relació tinc
jo amb aquesta reunió.
-
Si vostè no ho
sap, com vol que ho sàpiga jo?
-
Bé vaja, més val que entrem. Faci el
favor d’avisar el Sr. Pellicer que ja he arribat i espero per entrar.
La
secretària entra a la sala de Juntes decidida, i uns moments després retorna,
amb un posat greu al rostre i amb un gest m’ordena passar al despatx particular
del Conseller-delegat Pellicer, no a la sala de juntes:
-
Esperi aquí que el Conseller-delegat
vol parlar amb vostè a soles.
-
Gràcies.
Darrera meu, tanca la porta. Estic
dret dins l’habitació amb mobles funcionals. Una enorme taula ocupa gran part
de l’estança. El que més m’ha desconcertat és el fet que sobre la taula no hi
ha res de res, ni un paper, ni un objecte. Una taula de fusta nua, darrera una
cadira de braços molt simple i davant dues més. Les tres són iguales. No havia
estat mai abans d’avui en aquest despatx. L’estança no inspira cap sensació de
confortabilitat, més aviat el contrari. L’estança és bonica, però,
extraordinàriament freda.
L’estona
va passant i cada vegada estic més incòmode. Fa més d’una hora que espero
assegut en una de les cadires de braços que se'm clava a l’esquena. Estic
inquiet. Desconèixer el motiu de la convocatòria em provoca inquietud. Repasso
mentalment les darreres jornades, el meu treball, amb qui he parlat, el que he
fet, per intentar trobar alguna cosa que em permeti obtenir algun indici del
què de la convocatòria. Aquest exercici mental encara em posa més nerviós. Em
remoc a la cadira per mirar una postura més còmode. Voldria desaparèixer.
Maleeixo al Conseller-delegat. Tantes presses per fer-me esperar més d’una hora
aquí assegut.
M’aixeco
per mirar quina vista hi ha des d’aquestes finestres. No vull que em trobi
dret, per tant retorno ràpidament a la cadira. Ja torno a estar assegut amb els
nervis a flor de pell.
Estic
desesperat i sento opressió en el cervell. Fa més de dues hores que espero.
Sento que la porta s’obre darrere meu. Per fi apareix el
Conseller-delegat que, amb un gran somriure a la cara, allarga la mà fent una encaixada
forta i freda. Tinc la sensació d’haver agafat un tros
de mabre enlloc de la mà d’un ésser humà.
Sense
aturar-se en detalls o preàmbuls, com hauria estat correcte, després d’haver-me
tingut aquí assegut, durant més de dues hores, en aquesta incòmoda cadira. Ell amb un absolut menyspreu, amagat
sota una aparent cordialitat, entra en matèria. No vol perdre el temps i per
això aborda la qüestió de forma clara i contundent, fins i tot amb brutalitat.
-
El motiu del que l’hagi fet venir és
molt simple. Cal iniciar i desenvolupar de forma immediata el departament de
llibres. La nostra empresa, que està considerada com la primera exportadora i
importadora de productes refrescants, ha estat estudiant la necessitat
d’introduir-se en altres sectors econòmics, per tal d’ampliar el nostre mercat,
i en concret en el sector del llibre pel poder econòmic que representa en
alguns països en vies de desenvolupament. A través d’ell es pot controlar el
poder polític d’aquells estats. Volem aconseguir que l’empresa sigui el motor
de PIB i ho aconseguirem creant una macro estructura empresarial. Un poder a
l’ombra.

-
La companyia ha penetrat en d’altres
sectors estratègics assolint les quotes de mercat que ens corresponen. Ara és
el moment de fer-ho en el sector editorial. Aquesta és una etapa més per
aconseguir una posició predominat en l’economia mundial. Som poder i l’hem de
saber administrar. Vostè ja deu estar al corrent, pels diaris que controlem, i
d’algun que se'ns resisteix encara, de les diverses activitats de l’Empresa.
Són rams econòmics diferents, però, interconnectat. Som presents en tot el món
empresarial, des de la indústria a les professionals dites liberals. Som una de
les primeres companyies internacionals. Sota el paraigua de les begudes
refrescants, controlem diversos estats. Naturalment que utilitzem diverses
denominacions i persones, segons les necessitats. Són testaferros que mentre
ens siguin útils continuaran i quan deixin de ser-ho desapareixeran. Donaran
pas a altres. Aquesta és l’evolució natural de l’economia. I qui no entengui
això ja és mort. Nosaltres marquem l’estratègia que més convé al món.
-
Voldria dir...
-
No he acabat encara. Quan ho faci ja
tindrà temps de dir el que sigui. Calli i escolti. Una altra forma de treball
de la nostra Companyia és introduir-nos en les empreses competidores,
mitjançant persones seleccionades i fidels als nostres ideals. Naturalment que
ningú treballa per l’amor a l'art.
Tanta
brutalitat m’ha deixat perplex. Què vol de mi? Continua sense immutar-se. Ho fa
segur del que diu. Prenc consciència que no conto per res. Sóc un instrument
que duraré mentre els hi sigui útil i quan deixi de ser-ho m’apartaran. El cap
se me’n va. Sento un fort disgust dins meu. Ell continua:
-
Aquestes persones les volem dins les
estructures directives per dur una política d’expansió, recessió o de
destrucció, segons les nostres necessitats. Naturalment el darrer supòsit
s’utilitza quan una determinada empresa es nega a seguir o acceptar les nostres demandes. Tingui
present que els nostres oferiments sempre són molt generosos. Tot això li dic
per tal que sigui conscient del que esperem de vostè. Tot s’ha de fer amb
prudència i de forma quasi silenciosa, sense escàndols. Sense que, si les coses
no surten com està previst, es pugui demostrar la nostra actuació. Per això ens
assegurem que la persona que formi part d’aquest treball, no pugui trair la
nostra confiança. I a canvi, nosaltres, sabrem correspondre molt generosament
per aquests treballs.
-
I quin paper tinc jo en tot això? –he
gosat dir.
-
Vostè s’estarà preguntant si és un dels
elegits per una d’aquestes missions.. -ho ha fet sense ni aturar-se a escoltar
el que he dit. -Naturalment que sí. I ara vull sentir la seva opinió sobre tot
el que li he explicat. Faci-ho sense entretenir-se que m’estan esperant.
Estic
confós. Tot el que he sentit m’ha
impressionat. Em sento com si portés el lliri a la mà. És el poder sense
escrúpols. No encerto les paraules per respondre al Conseller-delegat. Ell
s’impacienta. El cap passa el record de les notícies dels diaris sobre la
intervenció de la ITT en el cop d’estat
contra Allende a Xile. Les noticies sobre diversos cops d’estat i les fallides
d’empreses que semblaven d’una gran solidesa econòmica. Tot plegat és molt
irreal, no obstant estic assegut en el despatx del Conseller-delegat que espera
una resposta amb un rictus facial impenetrable. És com si estigués parlant amb
una figura de marbre. Per fi una idea fa forat. Si participava en tot allò
podria aconseguir els seus somnis. No puc perdre l’ocasió i per això dic::
-
He de reconèixer que l’explicació que
vostè ha fet m’ha sorprès bastant. En primer lloc per la claredat en què ho ha
fet i en segon lloc per la confiança demostrada. La impressió que en tinc és
que dins el terreny econòmic no caben les ambigüitats; cal decidir-se per un
objectiu i lluitar per assolir-lo costi el que costi. Per aquesta raó estic
disposat a col·laborar en aquest treball. –no puc creure el que dic. On han
quedat els meus principis?
-
No s’equivoqui. Vostè és una peça més
de l’engranatge i mentre serveixi per aconseguir els objectius marcats el
tindrem amb nosaltres. Si ens traeix..., vostè ja m’ha entès.
Pellicer em mira fixament als ulls. La
pell se'm posa de gallina. La seva mirada amagava quelcom d’estrany i
inquietant.
-
Miri Antoni, em permet que el tutegi,
no?
-
Faltaria més, com
vostè vulgui, com consideri necessari.
-
Recorda! De tu. Com et deia, tu
acceptes el que et proposo i no et sentiràs un rei a la terra. La teva ambició
es veurà recompensada. Tot això mentre sàpigues controlar que l’ambició no
sigui desmesurada. Sempre que siguis conscient que sense l’ajuda d’algú no
arribaràs enlloc. L’ambició és saludable i cal posar-hi tots els mitjans per
assolir el que vols. És això el que ara t’ofereixo, el que puguis triar entre
acceptar i esdevenir una part del poder controlador o rebutjar-ho i ofegar-te
en la massa controlada. Tens l’oportunitat d’arribar a allà on has somniat. Cal
aprofitar l’ocasió.
-
Per què jo?
-
Perquè tens les condicions idònies per
a assolir l’objectiu de l’Empresa. La teva figura és un altre dels aspectes que
et donen el perfil adequat. Ets alt, prim, ros, bronzejat, i cert aire de
professor despistat, que fan de tu una persona interessant. Una persona amb una
bona pàtina de cultura, que pots dirigir una editorial sense que es noti quin
és el teu paper real. –aquest comentari enlloc d'ofendre'm, com hauria d’haver
estat normal en una persona que té una carrera universitària, m’ha complagut. –
Ara bé caldrà que corregeixis aquest defecte que tens.
-
Defecte?
-
Sí. Encara que tu no t'hagis adonat de
res, fa mesos que seguim els teus passos.
-
Què vol dir que han seguit els meus
passos?
-
No et facis l’ingenu. A mi, amb aquestes
tonteries, no vas enlloc.
-
No pretenia ofendre’l. Perdona. No
pretenia ofendre’t.
-
Així m’agrada. Que rectifiquis
immediatament. Si t’esforces una mica el
defecte o inconvenient, diem-ho com vulguis, deixarà de ser-ho. Et cal
capacitat de reacció. El psicòleg de l’Empresa et pot donar uns bons consells.
Segueix-los i podràs comprovar tu mateix el resultat. No pots permetre que el
factor sorpresa et descol·loqui. Amb un petit
esforç per part teva ho superaràs. És un consell pel teu bé.
Me’l
miro incrèdul del que estic sentint. Dubto si tot això és real o una gran farsa
mental. No
pot ser que a una persona d’uns principis com els meus l’estiguin comprant, però, el més greu és que a mi l’adulació a la que estic sotmès em satisfà. Quin fàstic.
pot ser que a una persona d’uns principis com els meus l’estiguin comprant, però, el més greu és que a mi l’adulació a la que estic sotmès em satisfà. Quin fàstic.
-
La teva missió és la d’introduir-te en
el grup editorial Universal per tal obligar-los a vendre la majoria d’accions a
nosaltres o destruir-lo. L’objectiu immediat és que la seva xarxa comercial
serveixi per difondre els nostres llibres, ja que és una de les millors. No
volem destruir-la sinó és necessari. L’objectiu primer és reconvertir la xarxa
comercial per esdevenir instrument per difondre les nostres publicacions. Ha de
ser una xarxa al nostre servei. He pensat que el millor de tot és que estudiïs
el cas amb el nostre grup d’experts en absorcions. Quan ho hagis fet torna i
concretarem una estratègia més detallada. O millor portem una proposta concreta
pel que en doni el vist i plau. No et sembla?
-
Sí és clar. Crec que quan hagi estudiat
tots els pros i els contres estaré
en disposició de fer una proposta.
-
No triguis gaire. El temps corre molt
de pressa i no podem esperar. T’espero dijous, aquí mateix, a les 5 de la
tarda.
-
Però, si falten menys de cinc dies!
-
Fins dijous -s’ha alçat de la cadira,
m’allarga la mà i diu:
-
Bona tarda i que tinguis una bona setmana.
No
he gosat dir res. I com si fos un gos que fuig amb la cua entre les cames surto
del despatx. Mentre tanco la porta veig a la secretària que somriu.
-
Senyor Dalmau, ha anat tot bé?
-
Vostè coneixia la proposta no?
-
Naturalment.
-
I per què jo?
-
No s’entretingui, té molta feina fins
el proper dijous a les cinc.
-
També ho sap això?
-
Sí.
-
I si hagués rebutjat l’oferta?
-
No digui ximpleries. I ara a treballar.
He fet una llista de tot el que ha de fer, per quin ordre i on ha d’anar.
Segueixi-la sense saltar-se res, per molt que el pugui sorprendre. Bona sort i
bon dia.
-
Senyor Dalmau
passi, l’estava esperant.
-
Senyor Roig venia...
-
No perdem el temps amb preàmbuls. Ja sé perquè ha vingut. Segui i tingui aquests papers. Ha
de signar a sota dels darrers papers i en els altres al costat. És el contracte
de treball i en el sobre hi ha divuit mil euros per despeses personals. És un
petit regal de l’Empresa. Procuri utilitzar els diners adequadament. És un
consell personal.
Sobre les qüestions econòmiques molt aviat ens hem posat d’acord. La
seva oferta ha estat molt superior a qualsevol expectativa per part meva. Només
de pensar-hi em roda el cap. És tan gran que em permetrà viure molt i molt bé
quan decideixi retirar-me.
En
Roig ha fet venir la secretària per l’intèrfon, i ha ordenat que concertés una
cita amb els senyors Brutau i Avinyó, d’aquí
a una hora a la sala de treball del primer pis. Aprofita per signar un paper
que la secretària li ofereix, i per repassar la llista de persones que han
trucat mentre nosaltres dos estàvem reunits. La llista era llarguíssima. En
Roig ha indicat que després de la reunió del Consell ja parlarà amb Rio de
Janeiro.
-
Bona tarda Antoni.
Tot va bé?
-
Sí. Tinc molt bones noticies. He
preparat un pla que et vull explicar.
-
Comença que ens esperen els del
consell.
-
He estat estudiant la situació del grup
Universal i he descobert que.... –he detallat amb precisió, quina estratègia
cal seguir. Ell m’escolta amb silenci. Sense moure cap muscle de la cara. Sembla
de cera. Quan he acabat la meva exposició ha dit:
-
Res més? És suficient per ara. Et
caldrà perfilar les coses quan siguis dins el grup. Ara anem i exposa-ho al
Consell, però omet la part del que has descobert. Hi ha un parell de consellers
que no són de fiar. Quan haguem acabat ja ho explicaràs al president en el seu
despatx. Anem, doncs?
-
Quan vulguis.
Després
l’he acompanyat a la sala de juntes, m’ha presentat una per una a les persones
allí reunides, indicant-los que jo era l’home de Figel a Universal Editores.
Els reunits m’han mostrat la seva simpatia, però, guardant les distàncies. He
fet la meva exposició tal i com m’ha indicat Pellicer, que s’ha passat tota
l’estona mirant i observant les cares dels consellers. Quan he acabat, ell els
ha donat les gràcies per haver escoltat l’exposició i sense permetre que
poguessin fer cap pregunta m’ha fet sortir.
-
Espera’m aquí fora. Ara torno.
Mentre ell retorna a la sala em torno a trobar sol a
l’altre costat de la porta. Aquesta vegada no sento cap sensació
d’ofec i d’haver de suportar un pes feixuc sobre l’espatlla. He dubtat sobre si
seria capaç d’assolir l’objectiu que m’havien marcat. He seguit pensant com
aconseguir-ho.
Ara
em ve al cap com he passat aquests darrers dies dissimulant el meu entusiasme
davant dels companys, dels pocs amics que tinc i de la família en general. Sóc
conscient de la responsabilitat que tinc davant l’Empresa. Crec que la família
no portarà problemes, ja que visc sol, i només la veig en comptades ocasions.
Als amics els hi diré que estaré uns quants mesos fora per qüestions de feina.
I a la resta que els bombin.
-
És una bonica vista la que es veu des
d’aquí.
-
Si, és cert. Una esplèndida vista. No
l’havia sentit sortir. Quan anem a veure al president?
-
Així m’agrada. Ens espera.
-
Li explico detalladament o només per
sobre?
-
En aquest cas en detall. Porta la
documentació?
-
Si, aquí, dins la cartera.
-
Ja té llogada una casa i un cotxe a la
capital del país. Per cert, també té guardaespatlles. Ell el protegirà.
-
Gràcies.
Pellicer
ha obert la porta sense trucar i m’ha fet un senyal per tal que el seguís. Dins
hi ha el president, un home menut, assegut en una gran poltrona.
He
baixat amb l’ascensor fins a la quarta planta, on tenia la meva taula de
treball. Els que fins ara havien estat els meus companys de feina en veure'm
han fet molta broma. Sobretot per les vegades que he pujat darrerament a la
sèptima planta, on viu el centre del poder. De si, aviat, seria el nou director
general, i altres comentaris per l’estil. He recollit el que venia a buscar i
he marxat. Quan era a la porta, l’Albert ha cridat:
-
Quan acabis amb ells vigila de poder
respirar tu. –el comentari que m’ha deixat glaçat, que sap ell del que jo vaig
a fer a Universal Editores?
-
No feu especulacions absurdes. Només hi
vaig per feina.
-
On vas?
-
I a tu què t’importa el que vaig a fer
i on vaig?
-
Quina mala llet que tens. Que et
bombin.
Els he mirat a tots amb menyspreu. Des
de la porta m’he girat buscant la cara de l’Albert, que assegut a la seva taula
m’ha somrigut. Què deu saber del projecte? No, no era possible que n’estigués
assabentat, tot s’havia portat amb molta discreció. M’he vist obligat a
respondre amb un altre somriure, mentre la porta de l’ascensor es tancava.
-
Pellicer? Hola sóc l’Antoni Dalmau.
-
Com va tot?
-
Ja està, demà presentem la documentació
de fallida. No té cap possibilitat de sobreviure. He preparat l’absorció de la
xarxa comercial a través d’una petita distribuïdora local. Tota la resta no
sobreviurà l’escàndol.
-
I si ho fa és home
mort.
-
No crec que sigui necessari. Està
suficient tocat, perquè no pugui aixecar el cap en anys.
-
Bona feina noi.
Quan tens previst tornar?
-
D’aquí quatre dies.
-
Et cal passar per
casa teva?
-
No, per què?
-
Doncs vine directament de l’aeroport a
l’oficina. Cal que vagi com a nou home fort a la siderúrgica Welcom Unit. És
urgent l’operació.
-
No pateixis no el fallaré.
-
Confio en tu. I els principis?
-
De què parles? No entenc la pregunta.
–sento com el Pellicer riu mentre diu:
-
Fins d’aquí quatre dies. Bon viatge.
-
Gràcies i fins aviat.
Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i
la ficció“.
© Copyright
|
Jordi Colomines Companys (autor)
|
Registre de la propietat intel·lectual
sol·licitud núm. 5544
|
Data presentació 30 setembre 2002
|
Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada