Imatges, instants:
La rotonda
Reis
Blanc tot blanc
La gàbia
A tu, que no hi ets
Solitud
******************************************
Fins
a les meves orelles arriben les corxeres, les semicorxeres, i tot el conjunt de
notes dibuixades damunt el pentagrama. Un conjunt que constitueix la melodia.
En
obrir-se les portes del metro, he fet un gran esforç per tal d'aguditzar la
meva oïda per tal de sentir com els vostres instruments desgranen la música. He
caminat absort escoltant la música que cada vegada arriba amb més claredat.
Busco fruir d’aquells minuts que m'ajuden a començar el nou dia, com un dia nou
i antic a la vegada.
Sou
com l'imant que ens atrau envers ell, que de forma imparable ens fa anar fins a
ell, sense que la resistència que intentem posar, pugui aturar el nostre pas
cap a ell. Intentarem malmetre el nostre destí, però així i tot, avancem inexorablement
cap a ell.
He
pujat els graons que m'apropen a la rotonda, que cada matí es converteix en una
gran sala de concert, en un auditori cosmopolita, que ens lliga a tots. El vent
transporta les notes per l'espai. Els nostres camins ens portaran a llocs diferents, però, aturats davant dels
instruments que ens regalen la música cada matí ens sentirem germans.
He
travessat les portes fins el passadís on les notes són més audibles i que com
sagetes afilades em penetren de forma destra dins meu. He mirat els qui caminen al meu costat i m'he preguntat
si ells també gaudeixen del plaer de sentir aquestes hores del matí les notes
que surten dels vostres instruments. És com l'aigua fresca que bevem quan estem
assedegats. És com l'aliment espiritual que ens permetrà regenerar les nostres
neurones, gastades de tant treballar.
Sou
al vostre lloc com cada matí. Amb els vostres instruments a les mans. A través
d’ells ens feu arribar els pensaments del compositor, del creador de l’obra. La
seva composició ens arriba per mitjà vostre. Sou afortunats de poder formar
part d'aquesta immensa cadena musical que llisca fins a nosaltres.
Mous
l'arquet de forma hàbil, una mica afectada, rascant-lo contra les cordes fent
sorgir les notes que, en forma de baix continu, sostenen la música dels altres
instruments, que aixequen el vol com a concertinos buscant expressar la seva
paraula, individual i col·lectiva a la vegada. Pels altres, el virtuosisme, per
tu el suport imprescindible, bell i precís.
He
restat aturat davant vostre, deixant-me envair per la música, com la pregària
dels creients, fins que el benestar interior s'ha apoderat de mi fent-me
presoner de mi mateix.
Uns
instants per un benestar etern.
Reis
M’he
aturat a contemplar la filera de nens i nenes que esperen el seu torn. Una
llarga filera de menuts que esperen per apropar-se al rei de la seva il·lusió,
amb l’esperança que les seves peticions seran escoltades; que algú llegirà les
seves missives. Cartes plenes de lletres unes al costat d’altres van formant
frases que dibuixen línies més o menys rectes damunt el paper, per expressar
il·lusions. Petites cartes escrites en papers de tots colors. Unes han estat
il·lustrades per mans poc destres, però que evoquen un gran sentiment. Altres
contenen, de forma sòbria, les peticions, sense concessions al color ni a la
parafernàlia. I també aquelles altres, escrites utilitzant paper de cartes on
les ratlles i els ninots ja hi són impresos, fruit d’algú que s’hi guanya la
vida o intenta sobreviure. Totes i cada una d’elles són un grapat d’il·lusió.
En
aquella fila el més important és cada una de les cares dels nens. Els seus ulls
que expressen espurnes d’alegria que mostren el somni de la nit de reis. Ulls
que miren i remiren al seu voltant, buscant retenir tot el que veuen. Damunt de
tot sobresurt la imatge del rei mag a
qui porten la seva carta. Un home que els impregna una dolça fantasia. Les
seves mans estrenyen fort la missiva per no perdre-la. Frisen d’arribar on la
seva inventiva pot tornar-se realitat. Pateixen per cada un dels minuts que
transcorren esperant en la llarga filera. Fins quan hauran d’esperar?
Ells
no saben, ni desitgen saber que tot plegat és un fastuós muntatge. De comerç o
d’il·lusió. Tenen dret a ser feliços i és necessari que ho siguin.
A
cada un d’ells els hi arriba el seu moment. Aclaparats, lentament, s’apropen al
rei, per lliurar la seva carta. Tots desitgen que es torni realitat el seu
somni. Per cada un d’ells es complirà en la mesura de l’economia familiar. És
la realitat la que s’imposarà sobre la ficció. És la dolça quimera que la
realitat corregirà.
Prop
del rei mag o assegut a la seva falda es farà la fotografia de record, que
anirà a engruixir el sobre on es guarden les dels altres anys. Un any més i una
més.
Com
cada any s’acomplirà el ritual i després cap a casa a esperar la nit màgica de
reis, fent bondat o creient que la fa.
Per
fi arriben les darreres hores abans del gran dia. Els nens correran a
victorejar el pas de la cavalcada, d’aquell conjunt de carrosses que duen al
damunt el rei blanc, el ros i el negre.
Ells representen, per grans i menuts, la imatge d’un gran somni, i també la
imatge d’uns records gravats en la memòria.
Aquella
desfilada de llums, de colors, de cridòria. Aquella combinació de colors. Els
blaus, verds, blancs, grocs i vermells formen un vistós arc de Sant Martí. I
aquells animals que recorren els carrers marcant el pas acompanyats de música
barrejada de crits i xisclets d’emoció que es desborda, més i més, a la mesura
que va apropant-se la carrossa amb el seu rei preferit.
Aquell
nen que allarga la mà menuda per poder tocar l’estructura de fusta de la
carrossa, feta per alegria de grans i petits. I després, en acabar podrà
explicar que han pogut atansar-se prou per sentir la força del rei mag.
L’alegria
surt al carrer. Recorre cada pam de les nostres vies i places tantes vegades
solcades d’amargura, tristesa i dolor, uns espais que per unes hores obliden el
rancor i l’egoisme de cada dia.
Al
llit intentaran dormir amb el neguit dins el seu cos, esperant amb il·lusió
l’endemà. Un son inquiet on, entre somni i somni, sentiran el toc de les
trompetes que anuncien l’arribada dels patges dels reis. Uns patges revestits
de pares per fer la seva feina per una nit. Cada soroll serà el pas d’un rei
que ve de la llunyania fins al seu costat.
Al
matí del nou dia es llevaran prest per veure les seves joguines i d’altres
peces que els hauran dut, sense adonar-se de l’amor que cada una d’elles conté,
sense veure el polsim d’estimació incorporat, sense saber el sacrifici que ha
costat aconseguir fer el regal als menuts de casa. Les seves cares d’alegria
serà l’única i la més gran recompensa.
I
després retornarem a la realitat de cada dia.
Blanc tot blanc
Distret
pensant amb les meves coses, m’he adonat del pas apressat d’un xicot de la
sala, que s’alça de davant meu i es dirigeix cap a la finestra. Quan hi arriba
llença un crit d'alegria, un esclat de joia que ha provocat un gran enrenou
entre les persones que en aquell moment érem a la biblioteca. Una exclamació de
goig en veure que estava nevant en aquesta ciutat on una volva de neu és com un
miracle.
Ha
tornat a succeir, repetint les imatges que la memòria ha emmagatzemat de molts
anys enrere, quan la neu va cobrir la ciutat causant l’alegria i l’entusiasme
general. Al mateix temps que va donar pas a un enrenou de gegantines
proporcions a la ciutat.
Tots,
sense excepció, ens hem alçat dirigint la mirada a les balconades de la sala
per contemplar aquest esdeveniment tan poc freqüent entre nosaltres. La neu cau
amb intensitat donant l'aparença d'una cortina blanca que a poc a poc cobreix
les palmeres, els baladres i lliris d’aigua d'aquest jardí amb regust romàntic.
Al
cap d'una estona retorno al meu lloc, des d’on miro el jardí que lentament va
quedant blanc, com una imatge de
pessebre enfarinat. La visió de la neu m'ha deixat pensatiu. Les fulles, ara
blanques, dels arbres, m'han portat a la memòria altres pensaments i altres
moments, com el d'aquell dia que en llevar-me vaig descobrir que una grossa
capa de neu cobria el meu carrer. Aquella fou la primera vegada que vaig veure
la neu. Tot era novetat i alegria. Vaig vestir-me a corre-cuita. Frisava per sortir al carrer, caminar per sobre del
blanc. A fora, vigilant de no caure, vaig arribar-me a la plaça. El seu aspecte
era com la d'una fotografia amb blanc i negre, com si un mantell d’un blanc
puríssim l'embolcallés.
Per tot arreu se sentia la cridòria dels menuts i la dels
no tant menuts que jugaven a tirar-se boles de neu. La gent camina aguantant un
precari equilibri per no relliscar. Uns passos sobre
aquella zona que amaga el sorral dels més menuts. Mentre jugo veig la figura d'aquella dona que, com la
dama del paraigua del parc, camina per la vorera fent equilibris. Ara
recordo aquell fred que ens penetrà dins el cos, però que amb l'alegria no
sentíem. Aquell fred intens que no vam poder treure’ns de dins en tot el dia.
La
vista del jardí resta emmarcada pel finestral, oculta parcialment pel llum de
sobretaula en forma de quinqué. La seva claror irradia una sensació d'escalfor
que m'atrau com a les abelles el pol·len
de les flors, i mirant-la he comprès, perquè els insectes volen continuadament
al voltant del punt lluminós.
La
neu continua caient i ells continuen darrere els vidres, amb una remor de veus
creixent. Tots disfruten de la novetat. Jo continuo contemplant encisat el
blanc intens de la neu i deixo obrir les comportes de la memòria per tal que
brollin records passats, com la columna Nelson de Trafalgar Square i
l'embarcador on pujaríem a la barcassa que ens portaria a Greenwich, solcant
les aigües del riu Tàmesis amb aquell vent que ens empenyia cap a l'oceà.
I
que bons que eren aquells caramels ensucrats de color groc pàl·lid, i aquells
altres que semblaven de goma, comprats en aquella botiga on tenien un aparador
de vidrets emmarcats de fusta formant una gelosia. I la sensació, en sortir al
carrer, d'aquell vent glaçat que ens tornava a posar vermells els nassos i les
orelles.
Amb
la nostra petita bossa de paper plena de caramels, tornàvem a caminar cap a
Cutty Sark, a contemplar el vell veler amb la seva arboradura al vent, nostàlgic
de la seva mar. I després per
aquell verd prat, tacat de blanc, cap a l'observatori per posar un peu a cada
costat del meridià.
Continua nevant. Sense moure'm de la cadira he
tornat a allunyar-me, cap a les altes
muntanyes blanques, amb els avets recoberts d'aquest mantell blanc, que avui
després dels anys torna a cobrir la meva ciutat.
Els murmuris s'han anat apagant. El silenci ha tornat
a envair l'estança. La sobrietat de la biblioteca ha tornat a imposar el seu
pes feixuc, però a la vegada meravellós. Tot
torna a estar encalmat, els companys tornen a seure intentant concentrar-se en
l'estudi.
Però
ara jo sento la necessitat d'aixecar-me, d’apropar-me a la finestra, de mirar
el blanc de la neu que reposa sobre el verd de les plantes i els arbres. Solament
el degoteig sobre l'estany trenca la imatge estàtica del jardí. He tornat al
meu lloc i he agafat el llapis altra vegada subratllant aquella frase que m'ha
semblat important recordar.
Sembla
que ja ha parat de nevar.
La gàbia
S'han
explicat històries d'amors i desamors al llarg dels anys, dels segles. Molt
poques han aconseguit deixar empremta viva en persones externes a la mateixa
relació, en persones que només han mirat, en l’interior d’aquells que només han
estat espectadors del que succeïa, que han gaudit del que han contemplat veient
com la història s'anava desgranant, fruint de la seva visió. Aquesta és la raó
i el motiu pel qual vull contar-vos una petita història d'amor d'uns ésser, que
són considerats com a espècie animal inferior a nosaltres. I sobretot ha estat
el desig de reviure un amor que no em pertany.
És
una història que passa dins el marc de l'espai d’una gàbia de fusta d'enormes
dimensions
que té forma de pagoda. La gàbia té una base d'un metre per un metre
i una alçada de més de dos metres i escaig. A dins hi conviuen una parella
d'ocells, de l'espècie dels canaris, per més senyes. Ella és una bonica femella
de color groc pàl·lid amb taquetes blanquinoses repartides al llarg de totes
les plomes de les seves ales i té uns ulls petits i rodons d'un intens color
porpra vermellós que ajuda a donar a la seva perfecta cara arrodonida una gran
força i a la vegada un toc d'elegància a la seva petita figura ja per si
mateixa gairebé perfecta. Ell, pel contrari, no és tan bonic. El seu plomatge
és com el d'ella de color groc, encara que seria més encertat dir que és d'un
taronja groguenc amb algunes plomes de tons grisencs i blancs que ens inclinen
a tenir d’ell la imatge d'un animal vulgar, però aquest ocell posseeix un cant
que el distingeix de tots els altres membres de la seva espècie. Un cant clar i
brillant amb unes tonalitats cromàtiques molt especials que fan aturar-te per
escoltar el seu refilet. Canta i canta a pesar de viure aparellat, perquè la
seva vida és com estar en llibertat, encara que no puguin sortir d'aquelles
quatre parets d'aquella gàbia que molta gent anomena gàbia voladora.
El
començament de la convivència entre els dos animals fou un xic agitada pels
constants intents de delimitar el perímetre del seu territori. Aquesta
aspiració va comportar infinitat de baralles d’una gran agressivitat i en
algunes ocasions molt violentes. Lluites es repetien pel menjar, a pesar de
tenir dues menjadores separades. Tots dos animals volien agafar el menjar del
mateix lloc i en el mateix moment. I no cal esmentar el que succeïa per
menjar-se la fulla d'enciam que els hi semblava més blanca. Poc els importava
que a cop de vista no fos possible apreciar la diferència de les fulles, perquè
ells la hi trobaven, a pesar que els hi haguéssim posat una, dues o més fulles
repartides per entre els barrots de la gàbia i col·locades a alçades diferents
per evitar el que passava. Les hostilitats bàsicament es centraven pel menjar,
no obstant, el motiu de la disputa no era important ja que la qüestió principal
era agredir-se, picotejant-se fins fer-se sang, amb una clara voluntat de
mesurar-se les forces i demostrar qui era el dominant en la relació, qui
dictava la llei en el recinte. Qualsevol novetat o canvi servia per afegir un
nou element de confrontació en les deteriorades relacions i era un excel·lent
motiu per començar una nova disputa.
Només
hi havia un aspecte que no comportava cap lluita, era el bany diari.
Després del primer dia s'havia establert
un rigorós torn per netejar-se les plomes dins l'aigua. Potser perquè sentien
dins seus que això els garantia una salut col·lectiva lluny de paràsits. En
aquest cas el mascle era el primer a submergir les seves potes dins l'aigua,
sense cap tipus d'entusiasme, procurant enllestir ràpid la feina. Quan ell
remullava les plomes la femella se situava prop d'ell, mirant atentament les
seves evolucions, esperant el seu torn sense pressa, deixant que el mascle
actués amb llibertat, sense importunar-lo. Si li queia una gota d'aigua a sobre
no es movia, fins i tot es podria pensar que havia esdevingut una figura
petrificada, per com era la seva quietud. En finalitzar el ritual de l'aigua,
el mascle iniciava el vol per situar-se al travesser més elevat de la gàbia,
mentre ella se'l mirava girant el cap observant-lo atentament. Esperava que ell
hagués examinat les plomes amb el bec i les mogués per treure l'aigua que
portaven. Era com si esperés la indicació que ja estava llest, abans que la
femella iniciés el seu torn. Durant el bany feia dringar el pot de llauna que
servia de banyera. Ho feia alegre i
feliç submergint el seu cap una i altra vegada dins l'aigua. Resseguia cada
ploma molla amb el bec sense importar-li el temps. Se la veia feliç. Quan, per
fi, donava per acabada la neteja, sortia volant per pujar fins el travesser que
havia decidit que era el seu. Ho feia de forma silenciosa, sense gaire soroll, com si actués per evitar
trencar l'encantament en el qual s’havia submergit.
En
general l'existència d'aquella parella de canaris era plàcida i tranquil·la a
pesar de les disputes territorials que havien sorgit quan desaparegué, no se
sap com, una cadernera que havia arribat a la gàbia al mateix temps que ells
dos.
Hi
ha multitud d’anècdotes, com aquella que va passar quan la femella en sortir de
la llauna de l'aigua va perdre l'equilibri i per tal de recuperar-lo va saltar
fent un vot a terra, per després reiniciar el vol, però, amb la mala fortuna
que s’enganxà una ungla d'un dels dits de la pota en una petita escletxa de la
fusta i se l'arrencà de cop. Amb l'estrebada i
l’esforç per recuperar l'equilibri semblà que no estava ferida. Només en
col·locar la pota al travesser va sentir la fiblada del dolor, instintivament
arronsà la pota i la protegí amb el seu cos durant uns quants dies.
El
temps passava i poques novetats es produïen. Amb més o menys reiteració tot
transcorria de la mateixa manera. Fins que van descobrir el que podien fer amb
el paper de diari que cobria el terra de la gàbia. El col·locàvem per facilitar
la recollida de les deixalles i la neteja. Havia succeït per casualitat quan la
femella recollia grana caiguda de la menjadora i va esquinçar el paper per
primer cop. Va començar a fer forats amb el bec, com si el punxés. Un temps
després va començar a fer forats més grans amb l'ajuda de les potes. Trencava el paper i el deixava per terra a bocins. Aquesta
experiència li va resultar plaent i la tranquil·litzava de les seves disputes
amb el company. Actuava amb una barreja de curiositat i experimentació, només
amb el paper eixut, mai amb aquells trossos que els esquitxos de l'aigua havien
mullat. Havia començat com una curiositat en què cada vegada hi esmerçava més
temps. Era un joc que amb el temps s'aniria repetint diàriament i que, també,
ensenyaria a la seva descendència.
De
primer només estirava bocins que un cop trencats deixava per terra, fins que un
bon dia decidí pujar gàbia amunt portant un tros de paper al bec. En arribar
dalt dels quasi tres metres d'alçada va mirar cap avall amb gran atenció i va
tornar a baixar planejant fins el terra. Un cop allà, va alçar el cap
inspeccionat el trajecte recorregut. Va tornar a alçar el vol, sempre amb el
paper a la boca. Una vegada situada al gronxador que hi havia al punt més alt
de la gàbia va mirar cap avall i va deixar anar el tros que duia al bec. El
paper va iniciar el seu descens lentament. Ella contemplà com baixava sense
moure's. Repetí l'operació diverses vegades. Ho feia com si aquesta acció fos
una gran experiència i li produís satisfacció. Mentrestant el mascle la mirava
de forma resignada, com aquell que observa pensant que es troba davant una nova
excentricitat.
El
que també havia vist els fets era el noi de la casa. I fou aquest motiu el que
va servir per batejar els animals amb un nom propi per a cadascun. Un nom que
els havia de distingir de tots els altres membres de la seva espècie, de tots
els canaris d'aquest món. Fins aquell moment ningú s’havia molestat a
batejar-los. Eren els canaris, el mascle, la femella i poca més. Ella va rebre
el nom de Newton en honor del científic que va descobrir la llei de la gravetat
contemplant la caiguda d'una poma, ella ho havia fet mirant el planejament d'un
bocí de paper. L'activitat objecte de l'estudi, per part de la femella, fou
repetir una i altra vegada l'acció de deixar anar bocins de diari des d'alçades
diferents i esperar que arribessin a terra planejant. Per tot arreu hi havia
bocins de paper, dins com a fora de la gàbia. La Newton observava la força
d'atracció del terra que atreia tot cap a ell.
Mentre
tot això succeïa el mascle ho contemplava tot sense immutar-se i deixant sentir
el seu bonic cant cada dia. La seva forma de mirar els esdeveniments va servir
per obtenir el seu nom propi. Amb el seu posat que indicava que res era
conclouent, que tot era relatiu, va fer que el noi el bategés amb el nom
d'Einstein en honor del creador de la teoria de la relativitat. Fou d'aquella
forma com la parella de canaris van deixar el seu anonimat per convertir-se amb
uns éssers vius amb personalitat pròpia.
La Newton i l'Einstein aquests eren els seus noms.
El
temps no passa en va i també per aquesta parella va arribar el moment
d'aparellar-se, com fan milions d'individus en el món. Un ajuntar-se per donar
a llum nous éssers que permetessin la continuació de la seva espècie. El moment
en què l’aparellament va succeir només el conegueren ells dos. Ningú més va
saber quan va passar i que ella estava gestant.
Ningú
de nosaltres va adonar-se que el moment de pondre els ous havia arribat, i com
fer-ho si tampoc sabíem que estava fecundada. La Newton, que continuava amb el
seu experiment amb el paper, va començar a recollir trossos de diari per fer el
niu on poder pondre els ous. Ho feia amb el que
tenia a mà. Només hi havia paper i amb paper ho feia. No
obstant, un desastre per a ella anava a passar. Un desastre que desfaria un
treball fet amb amor. El noi desconeixedor de les veritables intencions de
l'animal va decidir netejar el recinte recollint totes les restes de paper i
substituir-los per una pàgina de diari nova. La Newton, al seu torn, no perdé
el temps i immediatament va reiniciar la seva feina d'esquinçar nous bocins i
tornar a agrupar-los per fer l'abrigall en un dels angles del gabial. Quan
gairebé havia acabat la seva tasca, fou el torn de la noia que va aparèixer i
en veure la gran quantitat de paper esquinçat va netejar de nou la gàbia. La
Newton sentia que el moment ja s'apropava. Sentia la necessitat d'aprofitar al
màxim l'escàs temps del que disposava. Havia de refer el treball perdut i per
això va tornar a trencar el diari i fer de nou una pila on poder dipositar el
que duia dins seu. Fou mirant el desesperat treball de l'animal quan la noia
comprengué el que estava passant. Llavors l'angoixa es va traslladar d'una a
l'altra. Va buscar i remenar pertot arreu per trobar una base d'espart que tenia,
on la Newton pogués fer el nial. Després de molt cercar el va localitzar dins
un calaix de la seva habitació juntament amb pèl de cua de cavall que serviria
per fer el niu.
La
Newton va anar fabricant el lloc on niar. Quan ja semblava que tot havia finalitzat
i que ja es disposava a pondre els ous, l'ocell recollí tres bocins de paper
que novament va trencar i els col·locà damunt del pèl que servia de niu. Poc
després diposità dos petits i blancs ouets. La Newton, com una mare sol·lícita,
es va passar hores i hores incubant els ous, mentre que el seu company,
l'Einstein, instal·lat prop d'ella, la mirava com si esperés l'aparició de la
dama dalt de la balconada per cantar-li una cançó. Piulava i refilava dolces
melodies amb el seu bonic cant. Quan ella abandonava per uns instants el niu
per menjar ell vigilava els ous com un sentinella que fa la guàrdia i cuida de
la seguretat del seu tresor.
Era
realment bonic contemplar aquelles escenes, tantes i tantes vegades repetides
al llarg de la història per milers d'altres ocells, però ara, per casa meva,
era una autèntica novetat. Les cantúries van ajudar a alleugerir la llarga
espera. En dies posteriors, els que havien de sortir del seu amagatall, van
decidir que ja havia arribat l'hora de deixar la closca protectora de l’ou i
afrontar els nous dies de la seva existència. Els seus cossos eren petits i
despullats de tot plomatge, però poques vegades els vaig poder observar, perquè
la seva mare els protegia i els escalfava sota les seves plomes protectores.
A poc a poc s'anaren fent més i més grans sota l'atenta
mirada del seu pare i l'escalfor i l'alimentació de la seva mare.
Molt
aviat als petits els hi va sortir el seu borrissol que amb el temps van canviar
per plomes de color groc pàl·lid. Només una taca negre en la part del davant
d'un d'ells permetia distingir-los ja que semblaven iguals com dues gotes
d'aigua.
Temps
després els petits canaris pogueren alçar-se i posar-se drets dins el niu que
els havia vist néixer. Miraven el seu voltant descobrint tot un món que els era
nou. Fou dies després que, forçats pels pares, els petits feren la primera
volada. Cert que no fou gaire llarga però per uns ésser que mai ho havien fet
abans aquesta fou una experiència que no podran oblidar. Al començament
solament per baixar del seu refugi a terra a cercar el seu menjar, i més
endavant per anar enfilant-se pels travessers de la gàbia fins pujar fins el
gronxador que col·locat a la part superior tancava aquella voladora.
L'esdeveniment
del naixement de la petita parella va portar a modificar profundament tots els
hàbits de l'Einstein i la Newton de fins aquell moment. L'arribada de Pícolo i
Saxo, que era com la noia els havia batejat, va fer que la Newton passés a
ocupar una posició de supremacia absoluta en tots els terrenys, sense anular
els altres. D'aquesta manera es va canviar l'ordre en el torn del bany. Tots
ells esperaven que la femella netegés les seves plomes tant de temps com
desitgés sense ser importunada per ningú. Quan sortia començava el torn de
l'Einstein i posteriorment qualsevol dels dos petits s'introduïa dins l'aigua.
També això succeïa quan els hi posaven fulles d'enciam penjades a les parets,
ella tenia una per ella sola mentre que els altres menjaven de les altres,
compartint-les sense cap exclusivitat. Per dormir l'alteració encara fou més
gran. Ella que, fins aquest moment, havia dormit en un dels travessers de mitja
alçada, es va traslladar fins al gronxador d'on va fer sortir l'Einstein que va
anar a un pal inferior, sense barallar-se sinó que va semblar que estava
orgullós de cedir el seu lloc. En el mateix travesser també es van situar els
dos petits però a l'altre extrem i molt junts per sentir l'escalfor dels seus
cossos. I així cada nit per sempre més.
Era
bonic admirar aquesta nova harmonia que s'havia instal·lat dins la gàbia.
I
el temps, de forma inexorable, i igual que per a tothom, va continuar.
A tu, que no hi ets
Recordes
aquell dibuix de la casa de la vila?
Tantes
i tantes vegades he recordat el moment que, amb un bolígraf blau a la mà, aquell
que no t'agradava gens, vas dibuixar aquella casa sense cap estil especial.
El
teu dibuix va imbuir-me d’un gran entusiasme. Entusiasme que va créixer més i
més, quan hi vas posar el color, de forma tènue, uns tocs que deixaren unes
taques de color damunt el paper que van fer que el dibuix agafés una
personalitat especial. Tu no vas entendre el què del meu entusiasme. Per tu era
normal que el dibuix acabés d’aquella manera.
Foren
aquesta i altres petites coses les que van fer créixer una amistat entre
nosaltres, que el pas dels anys no han
pogut esborrar. Avui ja no tenim cap mena de contacte, però si una comunicació
interior, una comunicació espiritual. Hem substituït la correspondència, les
trobades, per una altra cosa que si ha pogut resistir el pas dels anys.
La
nit, des de sempre, ha estat un dels moments més atractius de la vida. La nit
sempre amaga quelcom d'especial. Un moment que ens permet relaxar-nos i
mirar-nos dins nosaltres mateixos, de deixar de mentir-nos i enfrontar-nos amb
la realitat veritable, sense caretes. Sovint, aquest exercici difícil de
fer, és necessari per la nostra pròpia catarsi personal. I
aquella nit al teu costat, quan les teves mans resseguien el meu cos, buscant
el plaer junts, el bes i la carícia, fou com sentir-me viu, ple d’aquell amor
que volia compartir amb tu. La sensualitat del teu cos. La pell del teu tors.
Les meves mans en els cabells suaus i rinxolats. Aquells ulls en forma
d’ametlla. Et beso posant la meva llengua dins la teva boca, per fondre's en un
deliciós plaer. Et vull tenir amb mi. Les meves mans recorren tot el teu cos,
el teu sexe. Ens excitem fins l’èxtasi. Foguerades de plaer continu. Fins
glatir dins el plaer.
Fou
un instant en la meva vida de gran profunditat. Et vaig estimar i encara
t’estimo.
La
nit, amb la seva màgia particular, ens portà els records i les nostres
vivències.
El
temps ha deixat en la ment marques i senyals inesborrables. Encara que sorgeix
el risc de deformar-les, de modificar-les a través de nous paràmetres i
creences. T’estimo. Voldria que tot allò no s’hagués acabat mai. Que aquell
amor, tant poques vegades exterioritzat, fos real. No un somni passatger. Vull
analitzar les coses buscant tots els elements que la conformaren. Tots ells formen part del mateix jo.
Fou amor o sexe?
La
primera vegada que vaig parlar amb tu, va ser fruit de la casualitat. Ho
recordes? Probablement no. Jo només t'havia vist, de lluny, la nit anterior a
la plaça, quan puntejaves una sardana, aquella música que et captivava. No sé
encara, perquè vares cridar-me l'atenció. Amor a primera vista o simple atzar.
Fou un diumenge, cap al tard, quan tornava cap a casa
cuita-corrent. Vaig ensopegar amb tu quan sorties del
carrer del costat de l'església caminat. Vàrem topar físicament, de forma
brusca. No t'havia vist venir. Vas tenir una reacció elegant i divertida. D’on
venies?
Vàrem
establir conversa enlloc de disculpar-nos i marxar cada un pel seu camí. Vas
preguntar-me el nom, et vas interessar pel que havia fet aquell dia. Tot plegat
com si ens coneguéssim de tota la vida. Jo pel contrari, et vaig respondre
esporuguit, amb sorpresa i amb un incontrolat impuls que m’impulsava a fugir, a
la vegada que m’apropava més i més a tu, al teu cos, a la teva seductora boca.
Tenia pressa. I t’ho vaig fer saber. Vaig
marxar com si el diable em perseguís. Esparverat. Amb el delit de tenir-te.
Torbat interiorment. Vas cridar-me per quedar l'endemà. I a pesar de tot vaig
acceptar. Era l’amor el que em feia fugir?
L’endemà,
fins l’hora concertada, vaig restar tranquil. Fou en el moment d’anar-te a
buscar que sorgiren els dubtes, les pors. Tot em portava a qüestionar-me el què
de tot plegat, de com havia sorgit una trobada després d'uns escassos minuts de
diàleg entre nosaltres. Havíem quedat que et recolliria a casa teva. El sol del
mes d’'agost invitava a estar-se a casa, dins la frescor d'aquells murs, dins
la casa que creia el meu refugi.
Un
rampell d’amor o d’inconsciència.
Vaig
trobar-me davant la porta de casa teva, buscant el timbre nerviós. Distret no
vaig adonar-me que la porta s'obria, que preguntaven què volia. Vaig pronunciar
el teu nom. L'espera fou eterna. Quan vas cridar-me des de dalt de l'escala
invitant-me a pujar, el cor em féu un salt. A la teva habitació vaig desitjar
abraçar-te. La por ho impedí. Només paraules. Un núvol espès aclapara el meu
cervell. Et miro i no et veig. Et desitjo. El meu cos es revolta, vol
agafar-te, besar-te. Sentir la teva escalfor a prop meu. Vull plaer. Vull
sentir el plaer amb tu.
Tot
va succeir sense pensar. Un instant. Poc després ja tornava a ser al carrer amb
la teva companyia. Vàrem caminar fins el cementiri, per contemplar la vista des
d'allí. Mirar la mar blava i immensa.
Els
anys han passat i moltes vegades he recordat les nostres passejades per aquells
camins polsosos, per on anàvem desgranant converses, descobrint un món nou que
fins aquells moments m'era desconegut, unes observacions que varen enriquir-me
personalment. I sobretot aquella nit al llit.
Jo
encara tinc fresc a la memòria tots aquests records, que ressonen dins meu
contínuament.
Però...
I tu?
Solitud
Fa fred. Avui no és un bon
dia per passejar, no obstant has sortit al carrer. Surts de casa buscant la
llum i l’escalfor del sol. Vols sentir com el sol acarona el teu cos, per
adonar-te que vius un nou dia.
Vius
una vida sense viure.
En
aixecar-te del llit t’has posat per sobre les espatlles la bata per no agafar
fred; t’has calçat unes sabatilles gastades de tant portar-les. Te les mires i
penses que en altres èpoques n’hauries comprat unes altres, ara tant et fa.
Prefereixes les coses que coneixes, que s’han anat fent velles al teu costat,
apedaçades si ha calgut, però que tu les reconeixes com teves.
Quants
anys fa que les mateixes coses són al mateix lloc? Te les estimes perquè són
teves. Han entrat a formar part de la teva vida. Sense elles et sents
despullat. En aquesta casa has passat les hores felices de la teva vida, però
també les hores més amargues.
Amb pas lent has arribat fins al lavabo. Passes
la mà per la cara i descobreixes amb malestar que et cal una afaitada. Agafes
la brotxa que refregues lentament sobre el sabó, i després ensabones les
galtes, la barbeta i el coll. Passes la navalla que et va regalar la dona,
apropant-te al mirall per poder-t’hi veure. Cada dia tens menys vista. Estar
tan prop del mirall fa que et facis nosa a tu mateix. No vols admetre que cada
dia ets una mica més cec. Supleixes aquesta
mancança amb el tacte dels dits abans de fer lliscar la navalla amb
suavitat. Ja no ets tan acurat com abans. La navalla deixa la barba a mig
afaitar. No et molestes a repassar la feina. Quan dones per finalitzada la
feina et rentes la cara amb aigua freda, una mica el coll i les mans, no massa
per no desabrigar-te. Uses una tovallola descolorida pel pas del temps per eixugar-te. Potser era blava o groga? No ho saps. Tampoc t’interessa.
Tornes
lentament a l’habitació per vestir-te. Et poses el mateix d’ahir, d’abans
d’ahir, i de tants altres dies. No et produeix cap angúnia portar sempre el
mateix. No t’importa la monotonia del vestir. Sents l’olor de la roba que forma
un tot amb tu mateix.
Endreces
el llit estirant els llençols, on la roba cobreix el clot que el teu cos ha
deixat marcat al matalàs. Són tants anys de dormir sempre en la mateixa
posició. Et bellugues quan dorms, poc per por de sentir la fredor del teu llit
solitari.
A
la cuina t’has preparat un cul de cafè amb llet. Suques pa endurit. No recordes
quan fou la darrera vegada que vas comprar pa tou; et dura tant....
Mires
el carrer a través del vidre del balcó. Veus com la gent corre, com va d’un
lloc a l’altre sense aturar-se. Vols fer-te creure que en altres temps la gent
tenia menys pressa. Baixes l’escala abrigat amb la gavardina marró, aquella que
fa quinze o vint anys vau comprar. Encara t’abriga. Camines melangiós, sense
neguit. Ningú no t’espera. T’atures a mirar els aparadors dels establiments.
Cada dia tot et sembla nou, ja no
recordes que el dia abans te’ls havies mirat. Guaites sense curiositat; no
t’interessa res del que veus. Cada vegada que et pares és un ajut per esgotar el temps de cada dia.
Camines
carrer avall fins la Rambla, aquell sender que et conduirà fins el port. Sotges
com la llum del sol juga amb les fulles dels arbres. Sents una íntima alegria.
Alces els ulls per mirar com les copes dels arbres retallen el cel. Sempre t’ha
agradat aquesta imatge. Faci el temps que faci tu alces els teus ulls. Un dia
lluminós et permet copsar l’espectacle dels contrasts dels colors que dóna la força de la llum.
I en un dia plujós observes les seves penombres. És després d’una bona
pluja, quan l’ambient queda net i apareixen amb claredat els colors quan et
sents petit. Per a tu els dies més gratificants són els boirosos, quan tot
queda confós, com aquella pintura d’aquell pintor que la teva memòria ha
esborrat.
Camines
mirant els quioscos de flors. T’atrauen els colors de les plantes, el groc i el
blanc de les margarides, el vermell esclatant dels clavells, o la diversitat de
les roses, amb el seu groc, blanc, rosa o granat i fins i tot les que semblen
de vellut. T’atures a mirar-les entremig del verd i del paper de plata.
Passes observant els ocells que amb els seus cants et
fan recordar temps passats. La
seva visió t’entristeix. Sempre has cregut que els hi manca llibertat. Per això
no en tens cap.
En
arribar al mercat de la Boqueria aprofites
per comprar una taronja. Seran les teves postres d’avui. La venedora ja et
coneix. Cada dia vas fins la seva parada a comprar la fruita que et fa il·lusió
menjar aquell dia. És l’únic plaer que et permets.
Camines
Rambla avall mirant i remirant cada dia el mateix. Tot ho perceps com si formés
part de tu mateix. Aquest carrer una prolongació de la teva vida. Cada dia el
fas i el desfàs.
Quan
arribes al cap de baix del passeig pots sentir l’olor de mar que impregna les
teves narius amb la seva olor salada. Pel costat de les Drassanes arribes fins
al moll. Veus els vaixells com carreguen per sortir a la mar. Ara ja no pots
veure les imatges que tant t'agraden. Tot ha canviat. Contemples el moll on les
imatges que ja no existeixen retornen al teu cap. Mires les aigües per on
l’eivissenc amollava l’àncora al bell mig de la dàrsena. Amb aquell soroll del
seu capbussament, el dringar de la cadena mentre s’escorre aigua avall i la
campaneta que va indicant els metres deixats anar. Mentre feien la maniobra et
preguntaves què passaria si calculaven malament. La proa del barco s’apropa a
gran velocitat fins quasi llepar la
pedra del moll, però, de cop vira en rodó amb la força del seu propi impuls,
cap a babord, ja que està subjecte per l’àncora d’estribord. Després seran els
caps qui ajudaran a finalitzar l’operació. Tot era una maniobra feta amb
precisió, sense perdre temps. Quan a primera hora del matí venies, abans d’anar
a treballar, a veure tota aquesta operació era com tornar a començar una i
altra vegada. Avui el moll dels
balears ja no està situat davant del
monument, tot ha canviat. Per a tu ja no té
l’emoció d’abans, no obstant, baixes a contemplar el mar cada dia, com un
ritual.
Camines fins on t’és permès i recules novament fins la
Rambla. Puges parsimoniosament fins la plaça
Reial, on et pares a descansar. Mires la plaça porticada que aguanten les cases
decimonòniques. Un recinte on et reuneixes amb d’altres com tu. Asseguts de costat us doneu companyia parlant de temps
passats. Torneu a explicar aquelles mateixes
coses un dia darrere l’altre. Tant us fa sentir-les de nou. No obstant, et revolta sentir com algun company parla com un
vençut, no pots suportar el fatalisme del que se sent derrotat.
Estàs
sol, però no vençut. A la teva manera lluites cada dia per disfrutar de tot
allò que t’agrada. Esquerpament, amb ràbia, renyes els confrares que només es
lamenten de la seva solitud. Vols esperonar-los, perquè facin allò que més els
agrada. Una feina inútil.
No
t’has resignat mai a ésser un derrotat. Ets vell i la teva cara afilada mostra
el pas del temps. Les teves mans ja no tenen la força d’abans, i les cames
flaquegen. Tens una vida interior que t’empeny a viure. Estàs sol, però no te’n
sents.
Dines
al bar del costat de casa acompanyat només dels teus records. Tranquil·lament
assaboreixes el menjar. Per beure et porten un got de vi. Del plat d’avui no ha
sobrat res, no t’ha calgut utilitzar el paper i la bossa que portes a la
butxaca. No s’ha de llençar el menjar, per això amagues discretament el que no
t’acabes per dur-lo a casa per sopar. Treus la teva taronja d’amagat, amb
precaució, però tothom ho sap. Els amos t’ho permeten amb complicitat. Fa tants
anys que vens a dinar, que et veuen com un més de la família.
Sense
cap pressa tornes a casa a dormir una estona, per reposar i refer-te de les
energies perdudes. Dorms sense limitació de temps. Molt o poc tant et fa.
A
la tarda t’asseus prop del balcó a rellegir els teus llibres fins que la claror
es fa fonedissa. Durant la lectura et pares en les paraules, en les frases,
recordant tot allò que et ve a la memòria, sense angoixa però si amb enyorança
d’altres temps viscuts. És i ha estat la teva vida, aquella que ningú ja no et
pot robar. Tu ho saps i per això no pateixes.
Quan
ja és fosc, et prepares una sopa amb un
ou batut a dins. És tot el que et cal menjar per sopar. Podries deixar de
fer-ho, perquè tant et fa. És qüestió de disciplina i cap altra raó el que et
fa alimentar-te. No tens gana.
En
penombra et poses el pijama i la bata. Et prendràs un got de llet estirat al
llit mentre mires les parets de l’habitació, on veus els teus records escrits.
Vols que sigui això el que retindrà la teva retina en el moment de tancar els
ulls, per si de cas no et despertes més. I si tornes a obrir les parpelles
podràs tornar a reviure el que has viscut avui, ahir i tants altres dies.
I
al final de la jornada tancaràs el llum esperant un altre demà.
Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i
la ficció“.
© Copyright
|
Jordi Colomines Companys (autor)
|
Registre de la propietat intel·lectual
sol·licitud núm. 5544
|
Data presentació 30 setembre 2002
|
Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada