Tercera finestra de la dreta.
He volgut esclarir, perquè he recordat de quina finestra es
tractava. El pas del temps ha anat emboirant la memòria. És la mateixa pregunta
que he tornat a formular, anys després, quan per una d’aquelles casualitats he
tornat al poble del qual en tinc tants records. Records oblidats en
l'inconscient que han brollat de nou en el pensament mentre camino pels carrers
sense cap rumb predeterminat.
Aquell edifici d’una planta construït guardant simetria
entre les dues ales de la casa, a partir de l’eix central situat al mig de la
porta d'entrada. A cada banda hi ha un cos format per una sala amb tres
finestres que donen a la plaça. Mentre el contemplo rumio si aquest lloc era
per estudiar, per ampliar el coneixement o només era un lloc d'on escapar-se.
Un dia qualsevol d'un estiu de fa anys, els de casa van
decidir portar-me a repàs, aprofitar el temps a la vegada que tenir-me ocupat
una bona part del dia i consolidar, en la mesura que fos possible, el que havia
après durant el curs a l'escola que habitualment anava.
El dia que vaig entrar en aquella casa per primera vegada em
va semblar una construcció immensa, però ara quan la miro la veig petita o
millor dit, molt petita. Em va semblar com un drac que obria la seva boca per
engolir-nos a tots. Per devorar aquelles criatures que no havien fet la seva
feina durant el curs i ara havien de pagar amb la seva vida semblant pecat. Un
drac que tenia com a mestre de cerimònia un home més aviat grassonet i amb un
cap molt rodó, on el pas dels anys havia deixat la seva empremta. Els pocs
cabells que tenia estaven esventats, a pesar d'aquella pinta que anava traient
a cada moment per pentinar-se, les pues de la qual eren incapaces de sotmetre
aquells cabells indomables.
Dins l'aula tot era lluminós per efecte del sol que entrava
per les finestres que regalen la seva llum i la seva escalfor. Els pupitres els veia petits i incòmodes com petites
gàbies per empresonar els seus ocupants. Totes
les coses es veien petites dins aquesta sala, només la figura d'aquell mestre
anava creixent i creixent fins omplir cada racó de l'estança. Feia gargots amb
el guix sobre la pissarra negra, amb uns mots que no tenien cap significat per
a mi.
Els mirava com aquell que contempla paraules escrites en un
alfabet desconegut que ens atrau, encara que no som capaços d'aclarir el seu
significat.
Al començament de la meva estada a l'escola encara existia
un cert interès per esbrinar el significat de tot aquell galimaties que cada
dia apareixia com a art d'encantament. Com que era un dels més petits de la
classe em van fer seure en un dels primers rengles per tal que pogués veure la
pissarra. Aquell mestre es passejava amunt i avall dalt la tarima, fent passos
com si desenvolupés un ballet, ens renyava i ens retreia la nostra falta
d'interès per superar-nos, per ampliar els nostres coneixements. Però... quina
seria la clau que ens introduiria dins aquest món nou i subtil del coneixement?
No crec que ell la tingués.

La caguera per a l'aventura em retenia dins la gola d'aquell
monstre que ens volia engolir de viu en viu. En el meu interior lluitava per no
donar sortida al desig de sortir volant fins aquell cel blau que contemplava,
que a vegades apareixia tacat de núvols de gracioses formes blanques que
semblaven de cotó.
Les jornades s’anaven succeint i jo ja estava instal·lat en
un dels darrers pupitres de la sala, on m'entretenia jugant en el meu món sense
que ningú ens importunés. Un dia, mentre estava de pelegrinatge per les meves
coses, totalment absort de la realitat,
un soroll, l’origen del qual era molt a prop meu, em va tornar a la més crua
realitat. Algú m'havia despertat del meu bonic somni amb un bon bolet, a la
vegada que una veu estrident m’increpava cridant que era un dropo i un
desagraït amb l'esforç que ell, mestre sol·lícit i generós, em donava dia
darrere dia. El mirava astorat i sorprès pel que passava. No comprenia res de
res. Els crits que sortien d'aquella boca desdibuixada en la cara vermella com
un perdigot no aconseguien l’objectiu anhelat ja que no entenia els seus sons,
per un efecte de reverberació en el cervell. Era com si hagués oblidat connectar
l'aparell de codificació. El mestre gesticulava i m'increpava. De cop tot
s'acabà sobtadament. Un intens dolor a la meva orella esquerra és el que en va
quedar de tot aquell episodi, i així vaig poder retornar, tranquil·lament, a
contemplar aquells ocells que estaven aclofats a l'ampit de la finestra.
Vivia aïllat de tothom. Tancat en el meu petit món només
somiava obtenir la llibertat. La covardia era l'únic que em retenia i feia que
cada dia tornés a l’escola. La por pel que dirien feia que continués assegut en
aquell lloc on ningú em dirigia la paraula. Tampoc jo feia cap esforç per
relacionar-me amb els companys. No volia i tampoc sabia com fer-ho. Amb el
llapis feia ratlles i més ratlles damunt un paper que, un cop ben ple, el
plegava curosament per tal d'obtenir petits quadrats que s'anaven replegant
sobre ells mateixos. En una d'aquestes operacions vaig veure un moviment molt a
prop meu, que ens va cridar l'atenció, provenia de dos nois, més grans que jo,
que obrien la porta que hi havia darrera nostre i s'escapolien de la sala
ajupits per no ser vistos. Els vaig seguir amb la mirada, veient com travessaven la plaça on cada dia jugaven a
pilota, mentre jo, assegut en un banc, els mirava menjant pa amb xocolata,
esperant el dia en què tindria prou valor per escapolir-me d’aquell immens drac
que ens engoliria a tots per sempre més.
El meu interior es va sobresaltar frenèticament. Frisava per
sortir a córrer entre el verd del camp i el blau del cel fins la font d'aigua
clara que hi havia a la sortida del poble. La por i només la por em retenia. De
cop, amb un sobtat impuls irracional em vaig aixecar d'aquell pupitre,
travessant pel mig de l'aula vaig obrir la porta d'entrada, davant la mirada
astorada del mestre i els alumnes, vaig sortir fins la plaça decidit. No
m'importava el que pogués passar. Em sentia lliure i això era el més important.
No tenia un altre pensament al cap que sortir d’allà.
La plaça esdevenia el camí cap a l'univers, cap a la
llibertat. Satisfeia la meva necessitat d'omplir el meu cor de nous sentiments
d'una nova llibertat que per cap motiu no estava disposat a renunciar. Estava
decidit a lluitar per conservar el que havia obtingut. No m’importava que
aquell home, un cop refet de la sorpresa, cridés gesticulant, increpant-me, que
m'amenacés en denunciar-me als meus pares, en expulsar-me de l’escola. No vaig
girar-me per veure'l abocat a la finestra com m'indicava que tornés
immediatament al meu lloc. Vaig caminar decidit fins l'encreuament, on un arbre
molt alt dominava la cantonada, amb l'obsessió de garantir la llibertat
assolida feia tant pocs instants abans. Els meus passos es van dirigir al camí
que sortia per la dreta de la plaça, just en sentit contrari al que anava fins
a casa. Baixant per aquell pedregar vaig mirar si veia casa meva. Els
arbres tapaven l’edifici, només deixaven
veure el cap de l'estàtua, de cos sencer, que un enriquit vilatà s’havia fet
esculpir i col·locar pel seu honor i glòria davant l'entrada de casa seva.
Caminava esperonat pel so dels cants dels ocells que
ressonaven sense parar. Corria per remullar la meva gola amb l'aigua d'aquella
font que per a mi era màgica.
El trajecte fins la font era força llarg. Havia de passar
pel costat de camps sembrats, a la vora dels quals hi havia aquelles roselles
vermelles que fràgilment es gronxaven amb el vent. Ara, després dels anys, he
tornat a fer aquest camí que m'ha semblat igual que abans. He assaborit de nou
el gust agradable del temps passat. Res ha canviat. Sembla que el temps no hi
hagi fet la seva estada. Potser ara té algunes cases més, però, no han
aconseguit esborrar aquella sensació de llibertat, que, ara com abans,
esclatava en el meu interior.
Caminava allunyant-me cada vegada més del poble. Recorrent
els camps que el sol de l'estiu anava cremant fins arribar al monòlit
commemoratiu de l'any marià. Després creuant la carretera, per on pujava el
cotxe de línia que tenia parada davant del bar, baixava pel caminet estret fins
la font. En veure el raig vaig apressar el pas
per tal d’arribar i introduir les mans sota el rajolí d'aigua per sentir
la seva frescor. Això em refeu del meu acalorament. Em sentia cansat. Amb una
alegria interior que feia que no sentís la necessitat d'amagar-me dels ulls de
tothom. Estava convençut que havia actuat assenyadament i poc importava el que
els de casa pensarien. Tornaria cada dia a fugir d'aquell drac que em volia
esclafar fins que no en quedés cap alè d'esma per a fer-ho.
Vaig seure a terra mirant l’aigua que s'escorria lentament
jugant al joc de la rateta amb els raigs del sol. Tot restava tranquil i serè,
es podia respirar en llibertat, mentre els ocells saludaven la natura saltant
de branca en branca que jo, estirat sobre l'herba, mirava sense parar. Sentia
que no hi havia res que em pogués arrabassar el que havia obtingut.
Fins al migdia vaig estar per allà fent una cabana. En veure
l'autocar vaig recordar que havia de tornar a casa. No sabia què havia
d'explicar i tampoc no em neguitejava. Estava content del que havia fet i per
tant estava disposat a assumir les conseqüències, passés el que passés. Havia
pres la determinació que l'endemà tornaria a fugir d'aquella escola que
m'estava capolant. Cada dia m’escaparia, a pesar dels crits i els càstigs.
Al cap d'una estona de caminar vaig arribar a casa. Ningú en
va fer cap comentari, però sobre la
taula del menjador, hi havia una nota del mestre on els comunicaven que havia
estat expulsat per una falta molt greu de disciplina.
Per fi havia obtingut la meva llibertat.
Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i
la ficció“.
© Copyright
|
Jordi Colomines Companys (autor)
|
Registre de la propietat intel·lectual
sol·licitud núm. 5544
|
Data presentació 30 setembre 2002
|
Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada