Camí de llibertat (relat curt)

Tercera finestra de la dreta.

He volgut esclarir, perquè he recordat de quina finestra es tractava. El pas del temps ha anat emboirant la memòria. És la mateixa pregunta que he tornat a formular, anys després, quan per una d’aquelles casualitats he tornat al poble del qual en tinc tants records. Records oblidats en l'inconscient que han brollat de nou en el pensament mentre camino pels carrers sense cap rumb predeterminat.

Aquell edifici d’una planta construït guardant simetria entre les dues ales de la casa, a partir de l’eix central situat al mig de la porta d'entrada. A cada banda hi ha un cos format per una sala amb tres finestres que donen a la plaça. Mentre el contemplo rumio si aquest lloc era per estudiar, per ampliar el coneixement o només era un lloc d'on escapar-se.

Un dia qualsevol d'un estiu de fa anys, els de casa van decidir portar-me a repàs, aprofitar el temps a la vegada que tenir-me ocupat una bona part del dia i consolidar, en la mesura que fos possible, el que havia après durant el curs a l'escola que habitualment anava.

El dia que vaig entrar en aquella casa per primera vegada em va semblar una construcció immensa, però ara quan la miro la veig petita o millor dit, molt petita. Em va semblar com un drac que obria la seva boca per engolir-nos a tots. Per devorar aquelles criatures que no havien fet la seva feina durant el curs i ara havien de pagar amb la seva vida semblant pecat. Un drac que tenia com a mestre de cerimònia un home més aviat grassonet i amb un cap molt rodó, on el pas dels anys havia deixat la seva empremta. Els pocs cabells que tenia estaven esventats, a pesar d'aquella pinta que anava traient a cada moment per pentinar-se, les pues de la qual eren incapaces de sotmetre aquells cabells indomables.

Dins l'aula tot era lluminós per efecte del sol que entrava per les finestres que regalen la seva llum i la seva escalfor. Els pupitres els veia petits i incòmodes com petites gàbies per empresonar els seus ocupants. Totes les coses es veien petites dins aquesta sala, només la figura d'aquell mestre anava creixent i creixent fins omplir cada racó de l'estança. Feia gargots amb el guix sobre la pissarra negra, amb uns mots que no tenien cap significat per a mi.

Els mirava com aquell que contempla paraules escrites en un alfabet desconegut que ens atrau, encara que no som capaços d'aclarir el seu significat.

Al començament de la meva estada a l'escola encara existia un cert interès per esbrinar el significat de tot aquell galimaties que cada dia apareixia com a art d'encantament. Com que era un dels més petits de la classe em van fer seure en un dels primers rengles per tal que pogués veure la pissarra. Aquell mestre es passejava amunt i avall dalt la tarima, fent passos com si desenvolupés un ballet, ens renyava i ens retreia la nostra falta d'interès per superar-nos, per ampliar els nostres coneixements. Però... quina seria la clau que ens introduiria dins aquest món nou i subtil del coneixement? No crec que ell la tingués.

Els dies van anar passant de la mateixa forma i ritme com vaig anar ocupant pupitres. Al cap d'una setmana d'haver començat les classes de repàs vaig decidir abandonar el seient que m'havien assignat i retrocedir-ne un parell on vaig aguantar uns tres dies més. Després només es va tractar d'anar reculant una taula cada dia fins arribar al final. Pupitre a pupitre cap el fons de la sala on la foscor senyorejava, on el sol no hi arribava. Una zona on els seus estadants no gaudien de l'apreci d'aquell home que poques vegades s’hi atansava. A poc a poc em vaig anar transformant interiorment i oblidant el lloc on em trobava. Vaig deixar de sentir la veu del mestre. La seva veu era substituïda pel piular dels pardals col·locats a l'ampit de la finestra. Era bonic veure com arrupits s'escalfaven amb el sol. Aquest sí que era un món viu i lliure. Un món que cridava a cada instant: vine, vine amb nosaltres.

La caguera per a l'aventura em retenia dins la gola d'aquell monstre que ens volia engolir de viu en viu. En el meu interior lluitava per no donar sortida al desig de sortir volant fins aquell cel blau que contemplava, que a vegades apareixia tacat de núvols de gracioses formes blanques que semblaven de cotó.

Les jornades s’anaven succeint i jo ja estava instal·lat en un dels darrers pupitres de la sala, on m'entretenia jugant en el meu món sense que ningú ens importunés. Un dia, mentre estava de pelegrinatge per les meves coses, totalment  absort de la realitat, un soroll, l’origen del qual era molt a prop meu, em va tornar a la més crua realitat. Algú m'havia despertat del meu bonic somni amb un bon bolet, a la vegada que una veu estrident m’increpava cridant que era un dropo i un desagraït amb l'esforç que ell, mestre sol·lícit i generós, em donava dia darrere dia. El mirava astorat i sorprès pel que passava. No comprenia res de res. Els crits que sortien d'aquella boca desdibuixada en la cara vermella com un perdigot no aconseguien l’objectiu anhelat ja que no entenia els seus sons, per un efecte de reverberació en el cervell. Era com si hagués oblidat connectar l'aparell de codificació. El mestre gesticulava i m'increpava. De cop tot s'acabà sobtadament. Un intens dolor a la meva orella esquerra és el que en va quedar de tot aquell episodi, i així vaig poder retornar, tranquil·lament, a contemplar aquells ocells que estaven aclofats a l'ampit de la finestra.

Vivia aïllat de tothom. Tancat en el meu petit món només somiava obtenir la llibertat. La covardia era l'únic que em retenia i feia que cada dia tornés a l’escola. La por pel que dirien feia que continués assegut en aquell lloc on ningú em dirigia la paraula. Tampoc jo feia cap esforç per relacionar-me amb els companys. No volia i tampoc sabia com fer-ho. Amb el llapis feia ratlles i més ratlles damunt un paper que, un cop ben ple, el plegava curosament per tal d'obtenir petits quadrats que s'anaven replegant sobre ells mateixos. En una d'aquestes operacions vaig veure un moviment molt a prop meu, que ens va cridar l'atenció, provenia de dos nois, més grans que jo, que obrien la porta que hi havia darrera nostre i s'escapolien de la sala ajupits per no ser vistos. Els vaig seguir amb la mirada, veient com  travessaven la plaça on cada dia jugaven a pilota, mentre jo, assegut en un banc, els mirava menjant pa amb xocolata, esperant el dia en què tindria prou valor per escapolir-me d’aquell immens drac que ens engoliria a tots per sempre més.

El meu interior es va sobresaltar frenèticament. Frisava per sortir a córrer entre el verd del camp i el blau del cel fins la font d'aigua clara que hi havia a la sortida del poble. La por i només la por em retenia. De cop, amb un sobtat impuls irracional em vaig aixecar d'aquell pupitre, travessant pel mig de l'aula vaig obrir la porta d'entrada, davant la mirada astorada del mestre i els alumnes, vaig sortir fins la plaça decidit. No m'importava el que pogués passar. Em sentia lliure i això era el més important. No tenia un altre pensament al cap que sortir d’allà.

La plaça esdevenia el camí cap a l'univers, cap a la llibertat. Satisfeia la meva necessitat d'omplir el meu cor de nous sentiments d'una nova llibertat que per cap motiu no estava disposat a renunciar. Estava decidit a lluitar per conservar el que havia obtingut. No m’importava que aquell home, un cop refet de la sorpresa, cridés gesticulant, increpant-me, que m'amenacés en denunciar-me als meus pares, en expulsar-me de l’escola. No vaig girar-me per veure'l abocat a la finestra com m'indicava que tornés immediatament al meu lloc. Vaig caminar decidit fins l'encreuament, on un arbre molt alt dominava la cantonada, amb l'obsessió de garantir la llibertat assolida feia tant pocs instants abans. Els meus passos es van dirigir al camí que sortia per la dreta de la plaça, just en sentit contrari al que anava fins a casa. Baixant per aquell pedregar vaig mirar si veia casa meva. Els arbres  tapaven l’edifici, només deixaven veure el cap de l'estàtua, de cos sencer, que un enriquit vilatà s’havia fet esculpir i col·locar pel seu honor i glòria davant l'entrada de casa seva.

Caminava esperonat pel so dels cants dels ocells que ressonaven sense parar. Corria per remullar la meva gola amb l'aigua d'aquella font que per a mi era màgica.

El trajecte fins la font era força llarg. Havia de passar pel costat de camps sembrats, a la vora dels quals hi havia aquelles roselles vermelles que fràgilment es gronxaven amb el vent. Ara, després dels anys, he tornat a fer aquest camí que m'ha semblat igual que abans. He assaborit de nou el gust agradable del temps passat. Res ha canviat. Sembla que el temps no hi hagi fet la seva estada. Potser ara té algunes cases més, però, no han aconseguit esborrar aquella sensació de llibertat, que, ara com abans, esclatava en el meu interior.

Caminava allunyant-me cada vegada més del poble. Recorrent els camps que el sol de l'estiu anava cremant fins arribar al monòlit commemoratiu de l'any marià. Després creuant la carretera, per on pujava el cotxe de línia que tenia parada davant del bar, baixava pel caminet estret fins la font. En veure el raig vaig apressar el pas  per tal d’arribar i introduir les mans sota el rajolí d'aigua per sentir la seva frescor. Això em refeu del meu acalorament. Em sentia cansat. Amb una alegria interior que feia que no sentís la necessitat d'amagar-me dels ulls de tothom. Estava convençut que havia actuat assenyadament i poc importava el que els de casa pensarien. Tornaria cada dia a fugir d'aquell drac que em volia esclafar fins que no en quedés cap alè d'esma per a fer-ho.

Vaig seure a terra mirant l’aigua que s'escorria lentament jugant al joc de la rateta amb els raigs del sol. Tot restava tranquil i serè, es podia respirar en llibertat, mentre els ocells saludaven la natura saltant de branca en branca que jo, estirat sobre l'herba, mirava sense parar. Sentia que no hi havia res que em pogués arrabassar el que havia obtingut.

Fins al migdia vaig estar per allà fent una cabana. En veure l'autocar vaig recordar que havia de tornar a casa. No sabia què havia d'explicar i tampoc no em neguitejava. Estava content del que havia fet i per tant estava disposat a assumir les conseqüències, passés el que passés. Havia pres la determinació que l'endemà tornaria a fugir d'aquella escola que m'estava capolant. Cada dia m’escaparia, a pesar dels crits i els càstigs.

Al cap d'una estona de caminar vaig arribar a casa. Ningú en va fer cap comentari, però  sobre la taula del menjador, hi havia una nota del mestre on els comunicaven que havia estat expulsat per una falta molt greu de disciplina.

Per fi havia obtingut la meva llibertat.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció