Larry (relat curt)

Era immens. Un cos que, tot dret, tenia l'alçada d'un nen de catorze anys de complexió normal. Un cap d'un pam i mig, mesurat amb mà de pagès. Amb un pèl blanc, llarg i gruixut. Clapes negres distribuïdes al llarg del seu cos. Era com contemplar un plat de nata, en el qual li haguessin expulsat cacau per sobre. La seva imatge es completava amb unes fortes i gruixudes potes recobertes de pèl, amb una cua com un gros vano de plomes d'estruç. Larry, era el nom d'aquest formós gos.

Larry era el rei d'un vast territori que s'estenia per tota una muntanya, al peu de la qual corria un petit riu d'aigües fredes i cristal·lines que separaven una muntanya i l'altra, entremig d'aquella profunda vall, fent de frontera natural i permanent entre els seus dominis i els de Pigall, el gos petaner, que vivia en aquella casa de pagès del cim de l'altra muntanya

Pigall feia molt de temps, havia estat el senyor de les dues muntanyes i la vall que les separava. Un espai que no havia tornat a creuar mai més des del día que n’havia estat expulsat. Ara els seus dominis havien quedat delimitats pel riu, des d'aquell dia en què Larry es col·locà al mig del camí fent-lo retrocedir. En aquell camí en què ell, Pigall, l'antic senyor, acostumava a pujar en les seves caminades diàries cap no se sap on.

Feia anys, quan Larry arribà a aquell territori i era un gos jovenet en anys, tenia una figura desproporcionada, com tots els sant-bernats. Un gos que tenia un gros cap, unes llargues potes i un cos petit.

Durant tot aquell temps Pigall l'havia obligat a apartar-se del seu camí. Ell era el rei de tot aquell territori i no estava disposat a perdre el seu privilegi. Però com tot, aquest privilegi havia tingut un començament i ara un final. Pigall havia comprès que el seu adversari s'havia fet gran, que era capaç d'intentar defensar el que creia que era  seu, del que estava convençut que era seu.

Quan estigueren davant per davant, no es bordaren, solament es miraren fit a fit, fixament als ulls. Larry situat al mig del camí, al final d'una volta on es veia tot el sender polsós que baixava cap a la vall. Allà es podia contemplar la grandesa de la natura. Pigall, per la seva banda, anava pujant, com cada dia, per aquella via cap al cim de la muntanya. Pujava distret, absort en els seus pensaments, fins que s'adonà de la presència d'aquell sant-bernat que el desafiava immòbil davant seu. S'aturà de cop, aixecà el cap i el fità, intentant endevinar el que succeïa. Reflexionà una estona. Decidí reprendre el seu pas, pujar com tantes vegades havia fet, per demostrar qui era el senyor d'aquella muntanya. Amb pas tranquil i a la vegada ferm, avançà fins que estigueren a pocs metres un gos de l'altre. Davant d'aquell animal del que no en sabia res més que era un intrús en el món. Tampoc li importava.

I ara, en aquella curta distància, mirant-se fit a fit, Pigall havia comprès que Larry s'havia convertit, de fet, en el senyor d'aquella bonica muntanya, que el riu d'aigües fredes i cristal·lines els separaria per sempre més, com adversaris irreconciliables. Sobirans de les seves respectives muntanyes.

Pigall, un gos envellit pel pas dels anys, s'adonà que els fets eren irreversibles, i per això decidí canviar el seu habitual recorregut per a arribar al cim de la muntanya. Deixà de recórrer per aquell camí pel qual havia passat anys i anys, dia darrere dia. No es bordaren. En el silenci s’adonà que el seu regnat s’havia transformat, que havia perdut una part del seu reialme, que la situació havia esdevingut irreversible. Pigall desfeu el camí recorregut, tornà a baixar per aquell camí que per primera vegada el mirava des d'aquella perspectiva. Ell mai, abans d’aquest dia, havia baixat cap a la vall per aquest camí. Solament hi passava per pujar muntanya amunt, per anar no se sap on. Aquesta havia d'ésser la darrera vegada que hi passaria. Amb pas ferm, sense tombar el cap, Pigall desfeu el que havia caminat i desaparegué.

Larry, en aquell moment, se sentí feliç. Sentí que  havia fet prevaldre els seus drets sobre aquell territori que li pertanyia. D'aquell verd que tantes vegades havia mirat des del portal de la seva casa, mentre contemplava el pas diari d'aquell vell gos que era Pigall.

Pujà tranquil i satisfet fins la casa de fusta. S’ajagué davant la porta. Larry tornà a mirar cap a la vall i s'adonà que els seus ulls ho veien tot diferent.

Larry es passejava pels prats que hi havia davant d'aquella grossa casa de fusta, amb una teulada de negra pissarra, perquè la neu de l’hivern rellisqués cap a terra dolçament. Estava decidit a fer que els més mínims detalls funcionessin tal que res pertorbés aquella tranquil·litat que omplia l'interior d'aquell casal, d'aquella placidesa que omplia l'esperit; d'aquella sensació de benestar que la seva bella mestressa havia aconseguit fer impregnar a les parets de pedra recobertes de fusta per impedir que el fred glaçat de l'hivern es convertís en l'únic element de la seva bonica muntanya.

Es disposava a començar la ronda de vigilància per l'interior de la casa, quan s'adonà que la portella de fusta, que tancava la balconada descoberta que s'estenia pel lateral esquerra de la casa, era oberta. Larry tingué un brot de curiositat que el neguitejà. Es preguntà si seria possible conèixer què hi havia darrera la porta que tancava l'habitació que hi havia al fons, a la qual solament s'hi podia accedir a través d'aquell pas que ara apareixia franquejable. Dubtà si seria difícil arribar-hi sense que Margarida, la seva bella mestressa no el veiés, es preguntava Larry. Com arribar a aquella habitació on els seus dominis no hi arribaven. Després de molts dubtes es decidí a creuar la porta. Avançà resseguint la paret, passant per sota dels marcs de les finestres, perquè no el veiessin, de la cuina menjador, del dormitori dels nois i de l'habitació d'ella, arribant finalment a la porta d'aquella cambra.

Què es trobaria darrera d'aquella porta? Arribaria Margarida abans que pogués franquejar la porta? I si aconseguia passar, podria tornar a sortir sense ésser vist? Totes aquestes preguntes se les formulava Larry aturat davant de la porta.

La curiositat pogué més. Havia observat que la porta estava solament ajustada, sense passar la clau, com era el costum si la mestressa no hi era i per això decidí empènyer i entrar.

Entrà en aquella habitació, que, com tota la casa, era recoberta de fusta. El sobtà la nuesa de les parets i l’austeritat. No era molt gran, la seva forma quadrada i regular li donava un toc d’acolliment molt entranyable. Adossada a la paret de la dreta hi havia una taula de fusta de color torrat, sobre ella dos gerros amb flors silvestres de bonics colors. Un tros de jardí reclòs en un diminut espai. Al costat unes gruixudes espelmes de color blanc trencat, una mica groguenques, que ja havien estat enceses altres vegades, posades damunt uns canelobres de ferro forjat que,  juntament amb aquell Sant Crist de fina figura estilitzada, ajudaven a donar a l'estança un aire sobri, i un gran benestar d'esperit. Una atmosfera que portava al recolliment, a la concentració. Tots aquests elements i un petit coixí de color blau pàl·lid a terra composaven el mobiliari de l'estança.

Larry mirà al seu voltant. No comprengué el què de tant misteri; el perquè hi havia tan interès que ell no hi entrés. L'aire que allí s'hi respirava era pur i agradable. S'atansà a la petita finestra que s'obria a la paret del fons, l’oposada a la porta d'entrada. Guaità com el prat verd s'estenia davant seu, enmig del qual s'aixecava una senzilla creu de fusta colgada a terra, enmig d'un tancat també de fusta, replè de flors. Era la tomba de l'antiga habitant d'aquella casa, una persona que ell no havia conegut. Mirà sense interès, ja que la vista li era del tot coneguda, no obstant, la visió li desagradà, el petit marc de finestra emmarcava un espai que impedia veure la grandiositat d'aquell paratge.

Girà per anar-se'n, i en fer-ho, s'adonà d'un parell de poms que servien de penjadors al costat de la porta. Sortí sense entendre el misteri, però, dins seu s’havia instal·lat una sensació de benestar.

Caldria tornar-hi.

Caminà per la balconada cap al lloc d’on havia sortit per la petita aventura, que havia fet aquell dia en un dia diferent als altres.

Entrà a la casa per l'escletxa que la porta entreoberta oferia. En entrar fregà el seu cos al marc de fusta envellida pel pas del temps.

Estava cansat. Va anar a jeure al seu espai de la cuina-menjador, al costat de la taula de fusta rectangular, on, de vegades, s’hi reunien els deu membres que conformaven la família, coberta permanentment per unes tovalles de plàstic gruixut; damunt la qual una fruitera de terrissa esmaltada de color verd i blanc amb fruita al seu interior eren una temptació. Sentí l’olor del menjar que s’estava coent als fogons. Els estris de cuina esperaven el seu torn a la pica de marbre. Un cop secs serien guardats en el bufet en aquella frenètica operació que el captivava.

Larry veié el pa acabat de coure en aquell forn que a l’hivern escalfava l’estança i omplia cada racó del seu suau perfum. Aquell pa, que un cop sec, seria seu. A cada mos recordaria les mans amoroses i fines que havien amassat la pasta. Eren les mans de la seva mestressa, la que el cridava dient-li: "El meu gos, el meu amic Larry", mentre li feia una manyagueria.

Tot estava tranquil, els nois encara no havien arribat de la llunyana ciutat. Tampoc havia arribat l'hora d'encendre l'escalfapanxes de la seva habitació per combatre el fred de l'hivern. Aquest vespre el xivarri i la xerinola farien viure l’alegria del retrobament.

Havia acabat la ronda per l'interior de la casa, ara tocava  la volta al voltant de la casa, com el soldat fent de sentinella de guàrdia, vigila per la seguretat dels seus habitants.

Avui anava en retard. No hi havia temps per jeure. El descobriment de la cambra l'havia entretingut i ara caldria forçar el pas. Larry sortí del mas amb el seu natural pas pausat cap al graner. Res feia modificar els seus hàbits. Pel camí que passava pel costat de l'abeurador i el petit refugi, pel costat de les estibes de troncs que cremarien al llarg de l'hivern. El camí arribava fins la porta del graner. Aquells troncs que els nois partirien amb la grossa destral esmolada, mentre ell se'ls miraria, vigilant, al seu costat. La porta era tancada. La seva bella mestressa ho havia fet per a protegir les cries de la seva amiga Cleopatra. Li hauria agradat de poder visitar-la. Era millor protegir la seva gatada del perill dels intrusos indesitjables.

Quantes cries tindria aquesta vegada? Cleopatra no tenia remei. Aquella gata d'ulls verds, que dormia sobre seu durant l'hivern, havia aconseguit que ell s'acostumés a la seva presència, i a través d'aquell frec nocturn es generés un corrent d’afecte entre ells dos. La trobava a faltar quan, de tant en tant l'abandonava, quan desapareixia per alimentar la seva extraordinària i abundant descendència, quan sortia per aparellar-se, quan s’amagava entre la palla per parir..

Fins quan l'abandonaria? Amb aquest pensament Larry continuà el seu camí pausadament fins donar tota la volta. En arribar a la porta s'assegué, tot esperant la vesprada.

Quan el noi arribà a aquella bonica muntanya el seu cor se li encongí. Per les finestretes del vehicle veié com Larry feia salts d'alegria per l'arribada de Margarida, la seva bella mestressa, de retorn de la llunyana ciutat. El noi, que no se les tenia totes, esperà a baixar del cotxe fins que veié que Larry s'havia allunyat una mica. Sentí basarda per aquell gos.

Baixà espantat. Recollí la seva maleta i la portà a l'habitació del petit refugi, on dormiria durant la seva estada.

Pel noi, la petita distància que separava el refugi de la casa era com un pas infranquejable. No s'atrevia a passar per por de trobar-se aquell sant-bernat, que li provocava una gran angoixa. Pensava que amb aquell gos hauria de conviure tots aquells dies i cada minut que passava desitjava marxar, sobretot quan Larry es decidí a demostrar qui era el senyor d'aquelles terres. 

Es trobava còmodament instal·lat a la cuina-menjador, lluny d’aquell maleït gos, quan s'adonà que havia d’anar al refugi a recollir el regal que havia portat. Obrí la porta i caminà aquells escassos metres de distància, mentre el cel s'anava enfosquint perquè la nit s'acostava. Sortint pel portal mirà al seu entorn, el gos no hi era. Caminà de pressa, i entrant al refugi, tancà la porta ràpidament darrera seu. Recollí el regal a corre-cuita. Tornà a sortir. Mirà si hi havia moros a la costa i caminà vigilant cap a la porta de la casa. Larry, que l'esperava amagat a l'altre costat del camí, el deixà passar. És col·locà darrera seu sense fer soroll. Feu una sola bordada. El noi quedà glaçat i quiet. Instants després reprengué el seu pas fins a la casa amb la por ficada dins el cos.

Va aconseguir dissimular la seva basarda. Desitjava que el dia s’acabés per poder tancar-se a la seva habitació lluny del gos. Abans de sopar la senyora de la casa li recomanà que seria millor que anés a canviar-se els pantalons que portava per uns altres de texans, ja que el pèl que Larry anava deixant per on passava l'embrutarien molt, i també perquè seria més còmode per a ell, així podria portar els seus elegants pantalons per anar a la ciutat, mentre que pel camp els texans serien més adients.

El noi va fer el ronso. Volia creure que els altres s’oblidarien dels seus pantalons. Se’n va anar a l’habitació del costat, encara que en retornar el van apressar per canviar-se. Fent un esforç sobrehumà, tornà a sortir de la casa, mirà per tots els costats cercant on podia trobar-se aquell corpulent gos. El veié ajaçat davant la porta del graner que el contemplava sense moure's. Travessà corrent l’esplanada fins el refugi. Es canvià els pantalons lentament, entretenint-se tant com podia. Per fer temps escrigué una petita carta dirigida a casa seva, per anunciar que ja havia arribat, però hagué de pensar-s'ho dues vegades a dir que tot anava bé, que estava content del que veia i feia. El simple record del sant-bernat l'espantava. Se sentia presoner dins l’habitació. Comprengué que havia de tornar per sopar. Obrí la porta  i no veié enlloc aquell gos. Se sentí alleugerit, com si li haguessin tret un enorme pes del damunt. Caminà caut i ràpid. Just davant la porta, Larry aparegué, tornant a bordar. La bella mestressa sentí i veié el gos. S’adonà de la situació que s'anava creant. Decidí finalitzar-ho. Cridà en Larry, el renyà i l’envià a jeure al seu racó.

Larry no es mogué en tot el sopar, mirava el noi de forma recelosa, enfadat, perquè l'havien renyat. Disposat a venjar-se d'aquella humiliació.

La bella mestressa coneixia el gos. Veié necessari recompondre aquella situació, per això cridà el noi i li explicà que per poder continuar vivint allí hauria de fer les paus amb Larry. El noi, esverat, preguntà com es feia això i ella explicant-li li pregà que l'acompanyés.

Larry, ajaçat en el seu racó, veié com s'acostava el noi tot esporuguit i recelós, acompanyat per la seva bella mestressa. Es col·locaren a curta distància de Larry. La mestressa amanyagament li pregà que perdonés el noi mentre acariciava el seu cap. Larry no volia entendre el que li deien, però prou que ho entenia, ja que el seu cap involuntàriament el torçava cap a l'esquerre; això només succeïa quan comprenia el que li deien. No volia fer les paus, amb aquell noi. Per què?, es preguntava. Per culpa del marrec l’havien castigat. Feia tant de temps de l’última vegada que ja no recordava quan havia passat.

Després de resistir-se cedí al prec. Aixecà la seva grossa pota i la col·locà sobre la mà que el noi li estenia. Aquest gest era el reconeixement públic que ell l'havia perdonat. El noi, amb una barreja d’agraïment i por, li feu carícies al cap d'aquell gos, que, per a ell, ja seria el seu inseparable amic Larry.

Els dies transcorregueren i l'afecte entre Larry i el noi anava augmentant. Cada matí baixaven muntanya avall a recollir el correu, que cap a les dotze del migdia deixava el carter a la bústia que hi havia a la petita cabana que feia de garatge, per quan la neu impedia pujar el vehicle fins a la casa. Estava situada al costat de la carretera que corria paral·lela d'aquell riu d'aigües fredes i cristal·lines fent de frontera entre les dues muntanyes, la d’ell i la de Pigall.

Un matí que el noi estava llegint un llibre i no s'havia adonat de l'hora, van tocar les dotze i encara eren a casa. Larry estava neguitós, coneixia per intuïció l'hora. Feia estona que volia baixar, però, el noi no es movia. Decidí recordar-li l'hora, per això començà a rondar-lo, donant cops a la cadira on seia el noi, fins que logrà que s’aixequés. Quan el veié dret començà a saltar mostrant la seva alegria. El noi cridava que parés. Veure’l així encara l’espantava, ja que posat dret, sobre les potes del darrere era més alt que ell. 

Caminaren alegres pel camí polsegós, desfent les tres voltes que hi havia fins arribar al pont que traspassava per sobre el riu, fins la carretera, i un cop allà fins la petita cabana.

Un cop assegurat que el noi havia arribat i recollia la correspondència, Larry baixava fins al riu on es tombava dins les aigües per refrescar-se, mentrestant el noi fullejava el diari, i llegia la carta si n’havia rebut. El vigilava com assegut a terra, amb les cames penjant pel marge, passava les pàgines. Quan començava a refer el camí de retorn, Larry corria per la vorera del corrent fins el pont on l’esperava per anar plegats cap a la casa de pissarra negra. S’espolsava l’aigua atent de no mullar l’amic.

La tornada era una ascensió lenta i sense pressa. Larry s’avançava per jeure dins el rierol que baixava al costat del camí, mentre esperava el noi, que s’aturava al seu costat per tal que ell pogués refrescar-se una bona estona. Era el millor moment del dia.

Aquesta era solament una de les tantes excursions que al llarg de la jornada feien plegats. Com aquella en què pujaven al cim de la muntanya a contemplar les carenes nevades i les congestes de neu, o aquella altra en què baixaren a la carretera, on el noi, dins la cabana, s'entretingué a rellegir diaris antics, mentre ell vigilava i es passejava per allà. I veient que pujaven uns ciclistes s'havia amagat fent una petita bordada que els deixà palplantats. Si no arriba a ser pel noi els hi hagués tingut una estona més allà aturats. El noi el renyà de valent. Potser tenia raó. També, havien recorregut els cims de les muntanyes properes. Fins i tot, unes quantes vegades s’havien ajagut plegats dins els rierols. Quan s’estirava sobre l’herba ell vetllava el seu son.

I arribà el dia en què el noi havia de marxar. El dia que l’abandonava per retornar a casa seva.

De bon matí havia recollit totes les seves coses de l'habitació del refugi; les havia col·locat dins la maleta, que un cop tancada havia traslladat a la cuina-menjador de la casa. Larry en veure-les pressentí el que havia de succeir aquell dia. Mirava i voltava pel costat de la maleta, donant-hi cops, com aquell que per casualitat ensopega amb alguna cosa.

A l'hora d'anar a recollir el diari i les cartes, el noi sortí de la casa cridant-lo. Quan baixaven pel camí sentiren un murmuri de veus. Larry recordà immediatament aquells nens que hores abans havien pujat pel camí, i que en veure'l, havien girat cua corrent i tornant enrera. Larry apressà el pas. En veure'l aparèixer es quedaren immòbils. Ell lentament es passejava entre mig d'ells, que estaven rígids. Plantats com si fossin bitlles que esperen la bola per caure a terra. El noi prou que l’escridassava que els deixés tranquils, però ell continuava girant una i altra vegada entremig d'ells. No els bordà. Estava rabiós i ells pagaren el seu malhumor. Quan s'hagué divertit prou, continuà el seu camí, com si res hagués passat. Un tros lluny es girà per mirar-se els nens, havien desaparegut com per art d'encantament. Els veié lluny com corrien muntanya avall, camp a través.

Aquest cop, la seva remullada diària no fou com les altres. Avui era un dia diferent. Des d'aquelles aigües fredes es mirava el noi, que no fullejava el diari sinó que assegut a terra prop de l’aigua, l’esperava. Pensà què diferent seria l'endemà quan el seu amic ja no hi seria. Tornaria a estar sol, amb la seva bella mestressa. Ell s’estimava la seva mestressa, però, amb el seu amic era diferent. Havia dipositat en ell un amor especial que sentia com era correspost. Quantes coses havien succeït durant la curta estada d'aquell xicot a la casa de teulada de pissarra. Les seves excursions, perseguint papallones pel bosc. Les seves remullades per tots els torrents que creuaven. La seva estada al mas de Pigall a recollir la llet. És clar que aquell dia ell no pujà. Esperà el noi al començament del camí. Contemplant el seu caminar, mirant com el noi jugava amb el pot de la llet.

Mentre ell jeia distret dins l’aigua no s'havia adonat que el noi ja era al pont. S'aixecà i començà a córrer per arribar-hi abans que creués el riu. Ell l'esperava. En mirar-li la cara veié que el noi també estava trist. S'alegrà pel que allò significava. Sentí el seu afecte interior. Era tant bonic saber que també l'estimava, com ell a ell.

El camí de retorn li semblà més llarg que de costum. A cada moment s’aturaven per recollir flors silvestres, fins que tingueren un formós pomell, que en arribar a casa regalaren a Margarida, la bella mestressa.

El dinar no fou gaire animat. Ell els mirava com, asseguts de costat, parlaven poc. Que diferent era dels altres dies en què no paraven de garlar sense cap compassió pels que dormien. Mentre ella rentava plats, el noi col·locà la maleta dins el cotxe.

La fi de l'estada del noi havia arribat.

La bella mestressa cridà a Larry perquè entrés a casa. El noi solament li passà la mà per sobre el seu cap vàries vegades, sense dir res. Sortí i tancà la porta.

El cotxe inicià la marxa. De cop veié com s’aturava. El noi retornava a la casa. El cor se li encongí amb l’esperança que tot fos un mal son. No, no era així. Tornava a recollir els guants que s’havia deixat sobre la taula de la cuina-menjador. En entrar a l'estança Larry aprofità per sortir, per amagar-se, per intentar fer el que pogués per impedir la marxa. Sabia que no se n'anirien deixant-lo fora de la casa. El cridaren, l'amenaçaren una i altra vegada, però ell continuava amagat, fins que passat una llarga estona i veient que era inútil la seva resistència decidí tornar. El noi el tornà a acariciar. Ajustà la porta de nou. Sense girar-se entrà dins el cotxe.

Ell es col·locà dret, sobre les dues potes del darrere i les de davant recolzades a la porta, per mirar a través dels vidres, per veure el cotxe que baixava camí, emportant-se el noi al seu interior. Larry somiquejà. I, caient-li dues llàgrimes cara avall, s'adonà que ja s'havia fet fosc.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció