Necessitat (relat curt)

M’ha passat un cas insòlit. Havia aparcat el cotxe davant unes escales, quan el vehicle ha desaparegut.

M’explicaré.

Em trobava atrapat en una reunió, dins un d’aquells edificis tant moderns i tant incòmodes, on les petites necessitats fisiològiques es converteixen en immensos problemes, quan intentes resoldre’ls. El grup de treball havia sortit de la sala, on estaven reunits des de feia diverses hores, buscant un lloc per menjar alguna cosa, i poder resoldre aquelles necessitats peremptòries que els humans, i els no tan humans, tenim.

M’he separat del grup buscant, per tot el replà, aquell lavabo que havia d’esdevenir la meva salvació. Obrint porta per porta he cercat el que buscava i enlloc d’això he trobat despatxos plens de gent que em miraven, amb ulls de reprovació, per haver gosat interrompre'ls. Darrera d’altres portes hi ha habitacions buides. He vist persones que intentaven fer quadrar els estats de comptes d’empreses i departaments; i persones que, amb els ulls clucs, intentaven connectar amb el seu subconscient per tal d’aconseguir una dormida fantàstica. Així, una porta darrera l’altra, fins una vintena llarga.

Desesperat he retornat a la sala on hi havia hagut la reunió. Encara no era l’hora prevista per reprendre-la. He deixat la cartera sobre la taula amb una desagradable sensació de fracàs. Prop la taula hi ha una de les noies que han estat prenent notes del que dèiem. M’ha mirat amb ulls  de reprovació per haver interromput la seva meditació. M’he sentit tant incòmode que he fugit d’aquelles quatre parets. Sovint, la censura de la vista és molt pitjor que la verbalitzada.

En travessar la porta les meves necessitats han retornat a fer la seva aparició d’una forma més punyent que abans. Ara ja era necessari trobar una solució urgent. On, com, de quina manera. Mentre pensava en això mirava el carrer per la finestra del passadís contemplant com plovia a bots i barrals. Com una cortina d’aigua tapava la visió, no permetent veure més enllà d’un carrer i escaig. Només es podia veure amb certa claredat la casa vella del davant. Una casa d’aquelles de principis de segle vint, d’estructura baixa amb una ampla entrada que donava pas a unes escales de tres o quatre graons que portaven a un replà situat sota una marquesina sostinguda per dues columnes, una a cada extrem, cobrint l’entrada de la casa on hi ha una gran porta de ferro al mig.

Ha estat llavors quan he trobat la clau per resoldre les meves necessitats. L’únic problema era com accedir-hi sense mullar-me gaire amb la pluja. El cervell, foll d’alegria, ha escodrinyat i recercat opcions fins trobar la solució: agafaria el cotxe que tenia aparcat en el garatge de l’edifici, travessaria el carrer, entraria per la magnífica avinguda, deixaria l’auto davant aquella curta escala i entraria dins aquell edifici, que el pas del temps havia convertit en públic. Només necessitaria una breu correguda per arribar a dins. Tal dit, tal fet. Baixo ràpidament, satisfet d’haver trobat una sortida al meu desagradable problema. Ningú més ha pensat en aquesta solució, ja que veig d’altres persones que recerquen igual que jo un lavabo.

La sortida del garatge ha estat més complicada del que era previsible. Les portes metàl·liques, les que donen al carrer, no es poden obrir elèctricament per una falla tècnica. Un home les fa anar amb la maneta de forma manual. Sense pressa, amb cara emmurriada, amb una mirada que fa venir basarda. Per això, quan he anat cap al cotxe, he procurat no mirar-lo gaire, per por que s’ofengués i amb qualsevol excusa no obrís la porta que donava pas a la meva solució. La veritat és que el comprenc una mica més, perquè cada vegada que s’obra la porta, una glopada d’aigua entra rampa avall, escorrent-se cap a la reixeta que hi ha al cap de baix de la baixada.

He sortit de l’edifici per la sortida lateral de l’aparcament. Al carrer m’ha costat situar-me, encara que, quan la necessitat prem, els sentits s’aguditzen, per això he arribat davant el vell edifici tant aviat com he pogut. He enfilat el camí fins les escales d’accés i allí ha començat a passar tot.

Quan ja havia deixat el cotxe aparcat, davant un gros rètol que deia un text incomprensible, que el meu cap no feia més que llegir-hi “homes”, han creuat un grup de persones, molt molestes per la presència del cotxe allà davant. En passar, una dona ha donat un cop al capó del vehicle i aquest a respòs fent un moviment ben estrany. Si, el cotxe s’ha mogut com si ballés o patinés sobre l’enrajolat de formigó prefabricat que han col·locat com a terra del camí. Una sensació estranya m’ha corprès. Un avís intern anuncia de forma insistent, que s’acosta un problema imminent. No sóc capaç de copsar l’abast del mateix. Estic ofuscat amb les meves necessitats que són molt urgents de resoldre. I per això he desestimat el perill.

He baixat del vehicle i he tancat la porta amb precipitació per mullar-me el menys possible. Quan em disposava a entrar dins el vell edifici, que era la meva salvació, he sentit un crit que m’ha fet aturar. Un calfred m’ha recorregut el cos. Quelcom d’extraordinari m’ha colpit fent que tornés, a pesar de la pluja que queia, al cotxe. Quan era prop d’ell he tocat la carrosseria del vehicle per comprovar la veracitat del que els meus ulls veien. El cotxe es movia, es contornejava com si fos un ballarí. Era com si de cop hagués rebut l’impacte violent d’alguna cosa que el feia moure. De cop, lentament, el vehicle s’ha posat en marxa. El soroll del seu motor ha ressonat desplaçant-lo cap enrera. El seu moviment pausat és decidit com un fet que de forma inexorable va cap a un destí desconegut. Estava, i encara estic desconcertat. Veia com l'auto sense moure les rodes caminava. Es desplaça per damunt el paviment moll i xop per la pluja que cau.

Impotent, he contemplat l’escena desesperat. Alço els ulls resseguint el camí per on el cotxe fa el seu camí. Al fons veig la tanca del jardí. Una llum d’esperança sorgeix. El cotxe potser tindria cops i altres rascades però s’aturaria. Tot plegat un simple problema de xapista i un bon ensurt.

Dret al mig del camí, xop per la pluja, amb la mà atrapant les meves parts per contenir el desastre, contemplo com el cotxe continua la marxa enrera seguint la via de corbes fins la porta. No ha seguit una línia recta fins la tanca, sinó que s’ha desviat cap a la porta de sortida, sortint al carrer i creuant fins l’altre costat. Ha fet un gir per continuar descendint pel carril oposat. Cap enrera, cap enrera. En el seu continuat itinerari ha passat pel costat d’un alt edifici que sobresurt de l'arreglerament del carrer. Això fa que no pugui veure el final de la via pública. No puc saber on s’atura i com. Corro cap a l’altre costat de carrer per guaitar el que passa, però abans he caigut diverses vagades per terra. L’aigua que cau converteix l’empedrat en una pista de patinar. Entre la pluja i els tolls estic xop i brut. El neguit per saber com acabarà tot plegat m’empeny. Ja sóc a l’altra riba de carrer i puc veure el final de la via. És un carrer sense sortida aparent.

El cotxe continua avançant, o millor dit, continua reculant. Contemplo l’espectacle garratibat, amb la ment bloquejada, incapaç de trobar una sortida adequada, impossibilitat per pensar amb claredat. Només amb l’esperança que la casa que hi ha al final del carrer l’aturi. I quina no seria la meva sorpresa quan he vist com el cotxe tornava a maniobrar. Com de sobte s’obria una obertura entremig de les cases per on el cotxe passava per continuar baixant fins a desaparèixer de la meva vista. Estic tan obsessionat per sentir el soroll de la topada que no he vist que es tractava de la porta d’un garatge. He esperat, sota la pluja, el soroll del cop contra una paret o un vehicle. Uns minuts llarguíssims, eterns. Esperant el soroll que no arriba.

Desesperat he corregut fins aquell garatge en busca del cotxe. Les caigudes per terra cada vegada són més doloroses. Sento sobre meu un pes que m’aclapara. És com la llosa sepulcral, la làpida que m’ha d’esclafar. Amb gran treball arribo al garatge cercant aquell maleït vehicle. L’angoixa que m’aclapara i la por fa que sigui caut. Ronsejant baixo la rampa d’accés mirant a cada costat, buscant l’auto. I quina no havia de ser la meva sorpresa quan l’he vist que parsimoniosament continua descendint per les rampes interiors. Per l’ull de la rampa veig com fa el seu camí, maniobrant com si algú el conduís. Des de dalt he cridat demanant auxili, implorant que algú sortís a ajudar-me. Tots aquells crits han fet venir l’encarregat i a altres persones que abocats a les baranes miren el cotxe que baixa. La seva mirada és de reprovació, no poden entendre que aquell cotxe, que gira a cada pis, que esquiva amb elegància, fins i tot, els altres autos que pugen, no porti conductor. Tot són mirades de censura, d’incredulitat. Gesticulo, intento explicar-me. Ningú em creu. Fan gestes de desaprovació. Insinuen que cal avisar la policia o potser millor un metge. Mentres tant espero el final, incapaç d’imaginar-lo. Callo. M'allunyo de la gent que em mira. Baixo per la rampa cap al darrer pis, esperant el soroll final que no arriba. Que llarg pot resultar un camí quan el fem, amb el cor oprimit, cap un final incert.

Finalment he arribat al costat del cotxe. Aquest es troba aparcat de forma més que correcta, enmig les ratlles que separen cada plaça de pàrquing, guardant una extraordinària simetria. Està sec, com si no hagués sortit mai del seu lloc, situació que contrasta amb la meva mullena. Tot està com si m’esperés. Obro la porta i sec al seient sense fer cap expressió. He posat la clau al motor i he engegat. El cotxe s’ha posat a caminar com si res, ascendint per les rampes fins la sortida. Aturat davant la garita del vigilant, que em mira desconfiat, aquest agafa el tiquet que està col·locat sobre el vidre del davant atrapat pel parabrisa. He pagat el que el vigilant m’ha demanat i he sortit al carrer.

Continua plovent.

A pocs metres he trobat l’entrada del meu edifici. He entrat al garatge fins la meva plaça d’aparcament. He sortit del cotxe i l’he mirat. Ell no s’ha mogut. No ha passat res. Res de res. He caminat fins l’ascensor girant-me de tant en tant, per veure si es tornava a produir un altre fenomen com el d’abans. Res.

L’ascensor m’ha portat a la planta on hi ha sala de reunions. A la porta de la sala m’he sentit brut, cansat, esgotat, exhaust. L’altra gent m’ha mirat sorpresa. M’he assegut a la cadira i un únic pensament  m’ha colpit el cervell, la idea que encara no havia resolt la meva necessitat.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció