3 de des. 2012

Artur Mas ha de dimitir?

 
NOTA: El resultats electorals que apareixen ara en aquest article han estat actualitzats d’acord amb el resultat definitiu de l’escrutini a data 3 de gener de 2013.

Llegint determinada gent que escriu als diaris i sentint d’altres que parlen per televisions i ràdios acabes amb la conclusió que Artur Mas ha de marxar cap a una caverna i emparedar la porta perquè mai més el trobin pel fet que ha portat Catalunya al desastre més absolut i també a Convergència i Unió.

Parlant amb els de casa ens preguntem en quin món vivim nosaltres que no hem estat capaços de veure aquesta derrota supersònica. Però sortint al carrer ens hem sentit més reconfortats en veure que no només som nosaltres qui no veu la magnitud de la tragèdia.

La gent del carrer, orfes d’aquests fars i preclars tertulians, fa del resultat electoral una altre lectura: Artur Mas no ha aconseguit un objectiu immensament ambiciós, la majoria excepcional, pel seu partit, però si l’ha aconseguit per a Catalunya. I és precisament aquest segon aspecte el que cal derrotar amb conspiracions de palau al preu que sigui.
Mas ha aconseguit assumir personalment el lideratge de Catalunya sense que avui hi hagi ningú que li pugui discutir aquest paper.

Aquest lideratge ja ho va entendre abans de les eleccions el PP i Ciutadans amb diàfana claredat i per això van utilitzar tots els recursos al seu abast, fins i tot les clavegueres de l’estat, iniciant una campanya de desgast personal impressionant.
La campanya conjunta d’El Mundo i el Sindicat Unificat de la Policia acusant Mas de tenir comptes fraudulentes a Suïssa i Liechtenstein va donar finalment els seus fruits i el rèdit fou que van aconseguir aturar  l’apropament de gent que en altres circumstàncies l’haurien votat la seva opció. Una política d’erosió a la qual hi van contribuir sense cap rubor els del PSOE.

Si mirem la llista dels que demanen la dimissió de Mas ens trobem l’univers espanyolista en primer lloc. Versió PP i PSOE a les Espanyes i aquests mateixos més Ciutadans a Catalunya I també trobem a Iniciativa fent la puta i la Ramoneta. Curiosament són els mateixos que no han guanyat les eleccions i han quedat a molta distància del vencedor de les eleccions. Al carro de demanar la dimissió també si han apuntat alguns contraris a les retallades, però aquests són menys.

Si ens mirem detingudament la llista dels que demanen la dimissió del president Mas veurem que hi figuren noms que sorprenen perquè han passat de ser estomacs agraïts amb el poder com La Vanguardia i Jordi Barbeta, a demanar sense embuts el cap de Mas. Serà que s’han de fer perdonar pel govern de Madrid? Ells en saben la resposta. Una llista a la qual si sumen Jaume Reixach a El Progrés; l’implicat en el cas Palau i candidat de Ciutadans Javier Nart; Francesc Moreno i Alfons Quintà a El debat; l’antic director de l’ABC i El Correo Español–El Pueblo Vasco Juan Antonio Zarzalejos a les pàgines de La Vanguardia; Elena Valenciano dirigent del PSOE, la mateixa que no creia que no era necessari la dimissió de Rubalcaba després de perdre davant Rajoy; Pablo Montesinos a Libertad Digital; Javier Fernández Arriba a Diario Crítico; Juan Zubillaga a Eskerretik ekintza; PJ. Ramírez a El Mundo; els de La Sexta que diuen que un 58,6% dels espanyols volen la dimissió de Mas i jo els dic: malament si només heu aconseguit aquesta xifra en lloc del 100%; l’ex cap de premsa de Montilla en Toni Bolaños; Rita Barberá i d’altres dirigents del PP barrejats sense sentir vergonya amb els socialistes. Aquesta és un mostra no exhaustiva d’insignes representants de les ments més preclares de l’univers. Llàstima que l’univers estigui encaparrat a girar en direcció contraria a on ells volen.
A les a la llista de tertulians si han afegit polítics d’Iniciativa, PSC-PSOE i Ciutadans.

Mirant qui són els de la llista t’adones que majoritàriament  hi ha l’espanyolisme rampant, cru, visceral al costat de l’espanyolisme intel·ligent. I precisament és l’espanyolisme intel·ligent el més perillós. Perquè sota la capa de la contenció llença dard fins una i altre vegada a tota opció, persona o entitat que es plantegi tirar endavant el dret a decidir.
Ara, un cop passades les eleccions, assistim a un nou espectacle de titelles i la gent de carrer se les continua mirant sense riure perquè no fan gràcia.

Artur Mas és l’objectiu a batre. I per què? Molt senzill. Perquè és l’únic líder amb capacitat de liderar el camí que més de 2.147.694 persones han decidit abraçar. Perquè és l’únic líder que pot aconseguir que d’altre gent que avui dubte acabi sumant els seus vots als que ja ho han fet fins ara.
Però també hi ha una suma que cal treballar i molt per part de tota la gent que vol un estat propi. Avui som 1.787.989 persones i en calen moltes més.

A mesura que tot el procés cap al dret a decidir avanci les crítiques seran més dures i més despietades.
Ja cal que els ciutadans de Catalunya es preguin una bona tassa de til·la si volen aguantar sense enrabiar-se a aquesta guerra bruta i sofisticada que viurem.

El futur només depèn de nosaltres i si ens deixem vèncer estem fent el joc a tots aquells que volen que tot continuï igual.
És l’hora de treballar i fer propostes.

M’agradaria sentir com s’ho faran els que diuen voler un sistema econòmic per Catalunya més just (PP i Ciutadans) i els que diuen que volen una Espanya federal (PSC i ICV). Ja seria hora que comencéssim a sentir propostes i menys plantejaments d’allò que en castellà en diuen “acoso y derribo”.