El catalanisme (i III) / El catalanismo (y III) / Le Catalanisme (III et fin)

Manifestació de l'11 de setembre de 2012
(Gran Via - Passeig de Gràcia)

Una part del moviment catalanista que havia nascut al segle XIX per a reivindicar la llengua catalana i la realitat social de Catalunya i com a contraposició al nacionalisme espanyol a l’any 1922 planteja que sense un estat propi Catalunya mai aconseguirà realitzar-se com a nació i d’aquesta manera crea el partit Estat Català amb Francesc Macià com a líder. Però aquest plantejament no aconsegueix convertir-se en majoritari en el catalanisme. Conviu amb el federalisme dins el partit majoritari a Catalunya durant la Segona República Espanyola, Esquerra Republicana, i també en d’altres grups molt minoritaris. Francesc Macià després de proclamar una República catalana dins una República Federal Espanyola el 14 d’abril de 1931 es veu obligat a acceptar reconvertir la república catalana en Generalitat de Catalunya pocs dies després.

La guerra civil (1936-1939) posa fi el poder que havia aconseguit el catalanisme que li ha permès amb enginy endegar polítiques socials i de reivindicació nacional durant els quatre anys en que governar abans de la guerra. Durant la guerra civil tot és un procés en constant canvi.

Durant el franquisme el catalanisme té expressions diferents que plantegen solucions d’independència, federals i confederals. Tendències que acaben posant-se d’acord en tenir l’Estatut d’autonomia de l’any 1932 com a pas previ per a exercir el dret d’autodeterminació.

El dictador Francisco Franco va morir al llit i la transició política cap a un estat democràtic es va haver de fer amb els franquistes ocupant espais de poder de gran relleu. La Constitució espanyola de 1978 va ser acceptada pels catalans perquè per primera vegada es reconeixia que a Espanya hi havia nacions i regions. S’hagué d’utilitzar el terme nacionalitat per a referir-se a aquells territoris amb història, geografia, llegua pròpia i la voluntat de ser per a fer-ho acceptable.

Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat

Però la irresponsabilitat política dels dirigents espanyols va començar per inventar-se una nova nacionalitat (Andalusia) i en convertir l’estat en un conglomerat administratiu ingovernable amb l’objectiu de diluir les nacionalitat que la pròpia Constitució reconeixia.

I la societat catalana va tornar a trobar-se qüestionada ràpidament. En alguns casos de forma oberta contra la llegua catalana, d’altres vegades de forma més subtil no fent les inversions imprescindibles per a la bona marxa econòmica. La reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 fou un intent de trobar solucions, que la sentencia del Tribunal Constitucional (2010) va posar punt i final i així finalitzava l’encaix de Catalunya a Espanya perquè el terme constitucional de nacionalitat no era res més que un recurs lingüístic sense transcendència jurídica. Fou un cop mortal a 150 anys d’intents del catalanisme en totes les seves formes de fer canviar l’estat i que reconegués Catalunya. El que ha succeït des del 2010 fins ara ha estat un constant atac humiliant a la gent que viu i treballa a Catalunya, que ha hagut d’escoltar tot tipus d’insults i acusacions d’insolidaritat per part d’una societat espanyola que no accepta cap més nació dins l’estat que la de l’antiga Castella i Catalunya no té lloc dins Espanya.

-----------------------------------

El catalanismo (y III)

Una parte del movimiento catalanista que había nacido en el siglo XIX para reivindicar la lengua catalana y la realidad social de Catalunya y como contraposición al nacionalismo español en el año 1922 plantea que sin un estado propio Catalunya nunca logrará realizarse como nación y de esta manera crea el partido Estat Català (Estado Catalán) con Francesc Macià como líder. Pero este planteamiento no logra convertirse en mayoritario en el catalanismo. Convive con el federalismo dentro del partido mayoritario en Catalunya durante la Segunda República Española, Esquerra Republicana, y también en otros grupos muy minoritarios. Francesc Macià tras proclamar una República catalana dentro de una República Federal Española el 14 de abril de 1931 se ve obligado a aceptar reconvertir la república catalana en Generalitat de Catalunya pocos días después.

!976: manifestació amb el lema Llibertat, Amnistia
i Estatut d'Autonomia

La guerra civil (1936-1939) pone fin al poder que había conseguido el catalanismo y que le ha permitido con ingenio iniciar políticas sociales y de reivindicación nacional durante los cuatro años en que gobernó antes de la guerra. Durante la guerra civil todo es un proceso en constante cambio.

Durante el franquismo el catalanismo tiene expresiones diferentes que plantean soluciones de independencia, federales y confederales. Tendencias que acaban poniéndose de acuerdo en tener el Estatuto de autonomía de 1932 como paso previo para ejercer el derecho de autodeterminación.

El dictador Francisco Franco murió en la cama y la transición política hacia un estado democrático se tuvo que hacer con los franquistas ocupando espacios de poder de gran relieve. La Constitución española de 1978 fue aceptada por los catalanes porque por primera vez se reconocía que en España había naciones y regiones. Se tuvo que utilizar el término nacionalidad para referirse a aquellos territorios con historia, geografía, lengua propia y la voluntad de ser para que fuera aceptable.

Pero la irresponsabilidad política de los dirigentes españoles comenzó por inventarse una nueva nacionalidad (Andalucía) y en convertir el estado en un conglomerado administrativo ingobernable con el objetivo de diluir las nacionalidades que la propia Constitución reconocía.

Y la sociedad catalana volvió a encontrarse cuestionada rápidamente. En algunos casos de forma abierta contra la lengua catalana, otras veces de forma más sutil no haciendo las inversiones imprescindibles para la buena marcha económica. La reforma del Estatuto de Autonomía de 2006 fue un intento de encontrar soluciones, que la sentencia del Tribunal Constitucional (2010) puso punto y final y así finalizaba el encaje de Catalunya en España porque el término constitucional de nacionalidad no era nada más que un recurso lingüístico sin trascendencia jurídica. Fue un golpe mortal a 150 años de intentos del catalanismo en todas sus formas de hacer cambiar el estado y que reconociera Catalunya. Lo que ha sucedido desde el 2010 hasta ahora ha sido un constante ataque humillante a la gente que vive y trabaja en Catalunya, que ha tenido que escuchar todo tipo de insultos y acusaciones de insolidaridad por parte de una sociedad española que no acepta ninguna nación más dentro del estado que la de la antigua Castilla y de este modo Catalunya no tiene lugar dentro de España.

-----------------------------------

Le catalanisme (III et fin)

Escut de la Generalitat de Catalunya

Une partie du mouvement catalaniste né au XIXème siècle dans le but de revendiquer la langue catalane et la réalité sociale de la Catalogne mais aussi par opposition au nationalisme espagnol, pose l'idée que sans son propre État, la Catalogne ne pourra jamais se réaliser en tant que nation. C'est ainsi qu'en 1922 est créé Estat Català (État Catalan) dont le leader est Francesc Macià. Toutefois, cette approche ne parvient pas à s'imposer au sein du catalanisme. Elle cohabite avec le courant fédéraliste au sein du partit majotaire en Catalogne au cours de la IIème République Espagnole, Esquerra Republicana (la Gauche Républicaine), ainsi qu'avec d'autres groupes plus minoritaires. Après avoir proclamé, le 14 avril 1931, une République Catalane au sein d'une République Fédérale Espagnole, Francesc Macià se voit contraint d'accepter, au bout de quelques jours, la reconversion de la République Catalane en Communauté de Catalogne (Generalitat de Catalunya).

La Guerre Civile (1936-1939) met fin au pouvoir obtenu par le catalanisme et qui lui a permis d'allier ingénieusement et pendant quatre années, politiques sociales et revendication nationale. La Guerre Civile entraîne un processus de changements constants.

Sous le Franquisme, le catalanisme s'exprime au travers de différentes solutions: indépendantistes, fédéralistes ou confédéralistes. Ces tendances parviennent à s'accorder sur un retour au Statut d'autonomie de 1932, conçu en tant que démarche préalable au droit à l'autodétermination.

Le dictateur Francisco Franco est mort dans son lit et la transition politique vers un État démocratique devra se faire avec les franquistes qui occupaient des postes de pouvoir de prestige. La Constitution espagnole de 1978 a été acceptée par les Catalans parce que, pour la première fois, on reconnaissait qu'il y avait des nations et des régions en Espagne. Il fallut utiliser le terme de "Nationalités" pour se référer à ces territoires à l'Histoire, la géographie, la langue propre et à la volonté d'exister, pour rendre cela acceptable.

Mais l'irresponsabilité politique des dirigeants espagnols se manifesta par l'invention d'une nouvelle Nationalité (Andalousie) et par la conversion de l'État en un conglomérat administratif ingouvernable et ce, avec l'objectif de dilluer les Nationalités pourtant reconnues par la Constitution.

Et la société catalane, à nouveau, fut rapidement remise en cause. Dans certains cas, de façon directe, en ce qui concerne la langue catalane, et d'autres fois de façon plus subtile par la non réalisation d'investissements indispensables au bon fonctionnement économique. En 2006, la réforme du Statut d'Autonomie fut une tentative pour trouver des solutions mais la sentence de 2010 du Tribunal Constitutionnel y mit un point final et paracheva l'absorption de la Catalogne par l'Espagne car le terme constitutionnel de "Nationalité" n'était rien de plus qu'une astuce linguistique sans portée juridique. Ce fut un coup mortel aux 150 ans de tentatives du catalanisme pour changer l'État et obtenir une reconnaissance de la Catalogne. Ceci a entraîné une attaque humiliante constante contre les gens qui vivent et travaillent en Catalogne et qui doivent supporter toutes sortes d'insultes et d'accusations d'insolidarité de la part d'une société espagnole qui n'accepte d'autre nation que celle de l'antique Castille. La Catalogne n'a pas sa place au sein de l'Espagne.

Traduction: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane"
http://nationcatalane.blogspot.com/