9 de novembre. Què portem fet per la consulta?

Darrera la muntanya de paraules, declaracions, contradeclaracions, amplificades pels mitjans de comunicació que recolzen interessos concrets, hi ha molta feina feta.

El president Mas, el govern format per Convergència i Unió, amb el recolzament parlamentari i extraparlamentari d’Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, Candidatura d’Unitat Popular i alguns sectors del Partit Socialista han estat fent treball que massa sovint s’oblida, deixant pas al desànim i les crides d’alguns a buscar traïdors allà on no són. Un treball continu que un repàs de la feina feta ajuda a veure que una sortida hi haurà si Espanya finalment utilitza la força per a impedir que els catalans puguin votar el proper 9 de novembre de 2014 sobre el futur col·lectiu dels catalans. Una sortida que per tal que tingui èxit no es pot anar esbombant.

És una obra col·lectiva des de molts àmbits, però que tenen un punt d’inflexió amb la signatura de l’acord de governabilitat subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana i que fou signat públicament el 19 de desembre de 2012.

Un treball que de forma resumida exposo en aquest article i seguint l’acord de governabilitat signat entre CiU i ERC.

A) Convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor.

El 12 de desembre de 2013 el govern de la Generalitat i el partits que donen suport a la consulta, Convergència Democràtica (CDC), Unió Democràtica (UDC), Esquerra Republicana (ERC), Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i Candidatura d’Unitat Popular (CUP) acorden la data, la pregunta a formular als catalans i procediment a seguir. Aquests sis partits tenen 88 diputats dels 135 que té el Parlament de Catalunya.

Data acordada: 9 de novembre de 2014.

Procediment a seguir.

            Pregunta a fer a la ciutadania:

Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? Si No 

En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent? Si No

 

Els partits acorden que tots el canvis o alteració dels acords es facin de forma consensuada.

B) Calendari d’execució previst:

1.- Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya. 

a.- Declaració aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013 amb els vots a favor de 85 diputats, 41 en contra i 2 abstencions. 5 diputats no voten.

b.- Votació que permet ampliar el consens pel dret a decidir el 13 de març de 2013 amb 104 vots a favor, 27 en contra i 3 abstencions crítiques.

2.- Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

a.- La Mesa del parlament de Catalunya l’admet a tràmit el 16 d’abril de 2013.

b.- La Comissió d’Afers Institucionals del Parlament aprova la llei de consultes el 16 de juliol de 2014.

c.- El Consell de Garanties Estatutàries (CGE) emet dictamen sobre la llei exposant que és constitucional i estatutària el 22 d’agost de 2014.

d.- Està previst que el Ple del Parlament de Catalunya aprovi la llei de consultes el mes de setembre de 2014.

 

3.- Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013. 

a.- Anunci del president Artur Mas que vol reunir-se amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy el 27 de desembre de 2012.

b.- Anunci que la reunió entre Artur Mas i Mariano Rajoy serà secreta el 7 de febrer de 2013.

c.- Reunió secreta o discreta d’Artur Mas, president de la Generalitat, i Mariano Rajoy, president del govern espanyol, a principis de la setmana del 18 al 23 de març de 2013.

d.- Reunió d’Artur Mas amb Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE el 7 d’abril dem 2013.

e.- El 16 de gener de 2014 el Parlament de Catalunya aprova Proposta per a presentar a al Congrés dels Diputats per 87 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i 3 diputats socialistes), 43 en contra (PSC, PP i C’s) i 3 abstencions (CUP). I dues absències (1 PSC i 1 PP).

1.- Es delega a la Generalitat de Catalunya la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, en els termes que s’acordin amb el govern de l’Estat i amb les condicions que estableixen els apartats 2, 3 i 4. 

2.- El referèndum s’ha de convocar i celebrar abans no finalitzi l’any 2014, i no pot coincidir amb períodes electorals ni amb una data d’alt contingut simbolicopolític. 

3.- La convocatòria del referèndum l’ha de fer el govern de la Generalitat. 

4.- El procediment per fer el referèndum i les seves garanties són els que determinen la legislació dels processos referendaris i electorals i, si escau, el decret del govern de la Generalitat que convoqui el referèndum.

f.- El Congrés dels Diputats el 8 d’abril de 2014 rebutja la proposta del Parlament de Catalunya del 16 de gener de 2014.

g.- Reunió d’Artur Mas i Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, el 30 de juliol de 2014.

h.- Prevista una reunió entre Artur Mas i Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, el 3 de setembre de 2014.

i.- I d’altres reunions que no se saben públicament.

 

4.- Creació d’un Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). 

a.- Amb la missió d’elaborar informes i plans de treballa sobre estructures d’estat, estudis sobre el processo a seguir, estudiar els recursos que ens calen i qüestions específiques com seguretat social, doble nacionalitat, llengua, etc.

b.- Decret de creació del CATN el 12 de febrer de 2013.

c.- Resolució de nomenament dels membres del CATN el 22 de març de 2013.

d.- Primera reunió constitutiva del CATN feta el 12 d’abril de 2013.

e.- Informes del CATN publicats:

- Informe número 1- La consulta sobre el futur polític de Catalunya.

- Informe número 2- L’Administració tributària de Catalunya.

- Informe número 3- Les relacions de cooperació entre Catalunya i l’Estat espanyol.

- Informe número 4- Internacionalització de la consulta i del procés d’autodeterminació.

- Informe número 5- Les tecnologies de la informació i de la comunicació a Catalunya.

- Informe número 6- Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea.

- Informe núm. 7- La distribució d’actius i passius.

- Informe núm. 8- Política monetària (Euro), Banc Central i supervisió del sistema financer.

- Informe núm. 9- L’abastament d’aigua i d’energia.

- Informe núm. 10- El procés constituent.

- Informe núm. 11- Les relacions comercials entre Catalunya i Espanya.

- Informe núm. 12- Autoritats reguladores i de la competència i estructures administratives exigides per la Unió Europea.

- Informe núm. 13- La integració a la comunitat internacional.

- Informe núm. 14- El poder judicial i l’Administració de justícia.

- Informe núm. 15- La Seguretat Social catalana.

- Informe núm. 16- La successió d’ordenaments i Administracions.

- Informe núm. 17- La seguretat interna i internacional de Catalunya.

- Informe núm. 18- La viabilitat fiscal i financera d’una Catalunya independent.  

5.- Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013. 

a.- Una tasca que es realitza cada dia en àmbits molts diversos de forma discreta.

b.- Pacte Nacional pel Dret a Decidir creat el 26 de juny de 2013 i agrupa 48 delegacions (partits polítics, organitzacions empresarials, sindicats, institucions i entitats culturals, esportives i socials, organismes polítics, diputacions provincials i associacions municipalistes).

c.- Creació al Parlament de Catalunya de la Comissió parlamentària per l’estudi del dret a decidir el 4 de juliol de 2013. Una comissió que ha celebrat.

d.- El Pacte Nacional pel Dret a Decidir fa la presentació del manifest el 16 de setembre de 2013 amb el suport de 800 entitats. Actualment té 1.653 adhesions.

e.- El Ple del Parlament de Catalunya vota la resolució sobre el dret a decidir en el Debat sobre l’orientació política general del govern de 27 de setembre de 2013. Aquesta resolució té 8 apartats que són resumits a continuació: 

1.- Que la voluntat d’exercir el dret a decidir ha esta manifestada diverses vegades pel Parlament de Catalunya. Així com de fer-ho amb diàleg i negociació amb el Govern d’Espanya. Així també la societat ha manifestat aquesta voluntat i suport a través del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.  

Una demanda diàleg feta pel President de la Generalitat per carta al President del Govern espanyol per tal d’aconseguir un acord per fer una consulta l’any 2014. Constatar que la resposta del president Rajoy és insatisfactòria, perquè no dóna cap resposta concreta, però com que Rajoy manifesta predisposició al diàleg sense caducitat s’insta al President de la Generalitat a aprofundir en aquest diàleg, però sense retards innecessaris i a obtenir resultats abans de finals del 2013.  

Fa un reconeixement explícit a la cadena humana celebrada de forma cívica i multitudinària (Va catalana cap a la independència) l’11 de setembre de 2013. 

Constatar que no existeix cap norma dins el marc legal espanyol que prohibeixi la celebració d’una consulta als catalans sobre el seu futur polític. I que hi ha diverses vies jurídiques dins els marcs legals espanyols per a fer-ho, però a fer-ho només cal la voluntat política del Govern d’Espanya. 

2.- Que el Parlament de Catalunya té el paper principal en aquest procés.   

3.- Compromís per a l’exercici del dret a decidir durant l’any 2014 i fins a finals de l’any 2013 per a concretar la via o vies legals, la data i la pregunta.

Per a fer efectiu aquest compromís el Parlament farà una proposta per iniciar el procés des de Catalunya per tal de sol·licitud al Congrés dels Diputats l’aprovació d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Proposta que farà d’acord amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. 

4.- Fer un mandat al President de la Generalitat per tal que anunciï, previ diàleg i màxim consens amb els partits polítics, la via o vies a utilitzar en la consulta, la data i la pregunta, sota l’empara de la legalitat, per tal de poder exercir el dret a decidir dels catalans durant l’any 2014.  

5.- Fer una iniciativa conjunta a les Corts Espanyoles per a sol·licitar un referèndum durant el 2014. La iniciativa serà feta pel Parlament de Catalunya o per les forces polítiques catalanes i d’acord amb alguna de les 5 vies legals exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional.  

6.- Creació i dotació dels instruments necessaris per a celebració de la consulta.  

7.- Establir les garanties necessàries per a poder fer un autèntic debat democràtic sobre les opcions proposades de relació dels catalans amb Espanya i, així mateix, garantir la neutralitat dels mitjans públics de comunicació.

 

8.- Que les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 van expressar de manera molt clara la voluntat del poble de Catalunya de poder decidir lliurament i pacíficament el seu futur i el Parlament ha d’actuar amb conseqüència.   

f.- L’acord del govern i els partits del 12 de desembre de 2013 s’acaben decantant per dues de les cinc alternatives exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional en el seu Informe núm. 1 La Consulta sobre el futur polític de Catalunya i que de forma resumida són: 

- El referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola. 

- La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola. 

- El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.  

- La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al Parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries. 

- La reforma de la Constitució Espanyola. 

En primer lloc s’acorda intentar la delegació o transferència de la competència per a convocar el referèndum de l’article 150.2 de la Constitució espanyola i si no s’aprova fer una nova llei de consultes catalana que serveixi per a convocar la consulta.

g.- Les cambres de comerç i organitzacions empresarials de Catalunya donen suport al Pacte Nacional pel Dret a Decidir a través del Manifest del Far signat el 8 de maig de 2014.

h.- El 18 de juliol de 2014 el Pacte Nacional pel Dret a Decidir celebra la seva tercera reunió el la que s’acorda enviar una carta al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per manifestar-li la voluntat de votar el 9 de novembre de 2014. 

6.- Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC. 

a.- L’acord preveia que es convocaria quan les condicions fossin les més idònies per a guanyar.

b.- El president de la Generalitat té previst signar el decret de convocatòria per a la consulta del dia 9 de novembre de 2014 d’acord amb la llei de consultes catalanes tant de pressa com sigui publicat al DOGC, el diari oficial. 

C) Un pacte per enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.

S’ha fet un treball constant, amb esforç i dins un temps raonable des de novembre de 2012 i per això cal recordar les següents dates:

- Eleccions al Parlament de Catalunya: 25 de novembre de 2012

- Acord de governabilitat entre CiU i ERC: 19 de desembre de 2012.

- Pressa de possessió com President de la Generalitat d’Artur Mas: 24 de desembre de 2012.

- Pressa de possessió del govern de la Generalitat de Catalunya: 29 de desembre de 2012.

 

Altres entrades d’aquest blog en relació al treball fet:

Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya 23 de gener de 2013

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

El dret a decidir dels catalans i la votació del Parlament de Catalunya del 13 de març de 2013.

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/03/el-dret-decidir-dels-catalans-i-la.html

Acord de governabilitat i pel dret a decidir.

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/12/acord-de-governabilitat-i-pel-dret.html

 

 

 

 

 

 

Fer el joc a les clavegueres

L’estat és un instrument jurídic que serveix per a redistribuir la riquesa, protegir els drets dels seus ciutadans, recolzar el creixement econòmic, fomentar valors i corregir els excessos, entre altres coses.

Actualment hi ha tres menes d’estat. Els estats democràtics, els estats dictatorial i els estats pseudo democràtics. En els estats democràtics la voluntat de la ciutadania es la que preval, el debat social és la que fa variar els valors i les estructures de l’estat estan a aquest servei. Hi han excessos dels individus, però té instruments per a corregir-los. En els estats dictatorials l’estat està al servei d’una minoria i la resta dels ciutadans són considerats propietats d’aquesta minoria. I després hi ha els estats pseudodemocràtics que sota una capa de pintura democràtica amaga els interessos particulars d’una minoria, és aquell estat que s’omple la boca parlant de democràcia, de legalitat i dia darrera dia van eliminant drets dels seus ciutadans.

A Espanya l’estat sorgit del franquisme va fer una aposta cap a un estat democràtic, però ara avança, cada dia més, cap a consolidar-se com un estat pseudodemocràtics. Un procés que s’ha accelerat amb el PP al govern perquè aquesta gent no creu en l’estat equilibrador i redistribuïdor, però dissortadament tampoc hi creu una bona part del PSOE.

No es pot ser un estat democràtic quan des d’un partit polític, amb la col·laboració del principal partit de l’oposició, es controla tots els organisme de l’estat i s’utilitza els organismes de l’estat per a defensar els interessos més obscurs i privats, sense possibilitats reals de canvi sense sortir al carrer.

Espanya és un estat pseudodemocràtic perquè els instruments bàsics d’un estat democràtic no serveixen per a fer la seva funció bàsica. Només cal fer un breu repàs per les institucions espanyoles per a veure això que dic. El Tribunal Constitucional presidit per un home de partit i uns magistrats que poc tenen a veure amb persones de prestigi de caràcter general i amb respectabilitat pels seus valors. Un Fiscal general de l’Estat al servei d’interessos particulars en moltes ocasions i fent el paper de defensa en lloc del seu com ho fa en el cas de la infanta Cristina i també en altres casos. Un Tribunal Suprem que actua de forma lenta sense que aquesta lentitud serveixi per a fer avançar la democràcia i que també s’ha posat al servei del govern per a fer una feina repressora que no li correspon com en el cas de la denominada doctrina Parot tombada pel Tribunal Europeu de Drets Humans i amb d’altres sentències amb un marcat sentit restrictiu dels drets ciutadans. Un estat que té organismes reguladors que en lloc de controlar el bon funcionament econòmic espanyol fa la vista grossa i deixar passar les trampes i que quan esclaten intenta justificar-se sense que ningú dimiteixi per decència. Per citar només una mostra d’aquests organismes esmento la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) amb els seus escàndols com Gescartera (2001), l’OPA sobre Endesa d’Enel i Acciona (2007), els pagarés de Nueva Rumasa (2010), Pescanova (2013), Bankia i les preferents (2014) i el darrer Gowex (2014). El Banc d’Espanya que sabent el risc de la construcció no va fer res i d’aquesta manera la banca ha acabat sent rescatada amb 43.000 milions d’euros de la Unió Europea. Un estat que fa un canvi en la màxima institució de l’estat com és el rei i ho fa a cuita-corrents i corre encara més en el posterior aforament de Joan Carles I donant mostra d’una por tremenda a veure assegut al banc dels acusats al rei sortint. Amb un Parlament que mostra massa sovint un espectacle indigne amb uns parlamentaris que criden, aplaudeixen i donen potades com si estiguessin en un circ romà i que tenen una tècnica legislativa deficient i de vegades impossibles de complir. I finament tenim el govern que mereix un repàs una mica més detallat en aquest repàs que fem. No confonguem el problema del govern espanyol com si es tractes exclusivament d’un problema sorgit perquè hi ha el PP al seu davant. Amb el PP el problema s’ha agreujat, però aquest problema existia amb el PSOE i la UCD.

Els diversos governs espanyols han tractat les qüestions d’estat sense sentit d’estat. Una matisació que vol dir que hi ha qüestions que no depenen del govern de torn si no que requereix un ampli acord polític i social i que es perllongui amb el temps. Temes com l’educació, la xarxa de transport ja sigui de carretera, tren o avió, la creació de teixit productiu i l’equilibri territorial per només esmentar-ne alguns són temes estructurals i per tant d’estat. I que han fet els governs del PP, el PSOE i la UCD davant d’aquestes temes? Cada vegada que han governat han anat variant els interessos d’estat segons els seus particulars interessos electorals sense cap mena d’escrúpol.

Els governs espanyols s’han entestat a presentar les balances fiscals com un instrument de greuja quan les hauria d’haver presentat sistemàticament i puntualment per tal de corregir excessos i desequilibris dins l’estat. El darrer exponent d’aquest espantall grotesc és aquestes pseudo balances presentades pels economistes contractats pel ministre Montoro que s’han fet per demostrar que no existeix desequilibri fiscal amb Catalunya i han acaba dient i reconeixent que com a mínim hi ha un saldo negatiu de 8.455 milions en contra Catalunya. I quines mesures proposa el govern i oposició espanyols? No fer res perquè ara no és el moment.

Però hi ha un altre aspecte de manca democràtica que és esperpèntica i és la creació d’instruments per a fer la guerra bruta contra els seus ciutadans. El GAL amb el PSOE i Manos Limpias amb el PP. Tant un partit com l’altre neguen que això sigui així i diuen que ells no tenen res a veure amb aquesta part de les clavegueres. Podríem donar-los-hi el benefici del dubte, però llavors els hi hauríem de demanar que han fet per a aclarir com actuen i com es financen aquests obscurs instruments que es mouen i s’han mogut com a peix dins l’aigua. I la resposta que obtenim és que no han fet res. Llavors sorgeix una altra pregunta a fer-los-hi: Si no feu res per aclarir-ho es que actuen sota l’empara de l’estat i per això més val no aclarir-ho?

El cas Pujol és un aspectes més de la utilització d’allò que sap l’estat per satisfer interessos bastards. ¿Com és possible que en estat democràtic se sàpiga que té un ciutadà que no compleix amb les seves obligacions fiscals i s’estigui esperant per a poder utilitzar-la com a instrument de pressió? Sobre allò que en penso d’aquest afer ja ho he dit al meu article “Afers privats afers públics” i ara no parlo d’això, si no de l’ús que se’n fa.

El cas Pujol és un motiu més del perquè hem de marxar d’Espanya. Perquè és un símptoma de mancança democràtica perquè no és tolerable que un estat no actui immediatament quan sap que un dels seus ciutadans té diners a l’estranger sense regularitzar i utilitza la informació com a arma de pressió de forma bastarda. Això és exponent d’un estat corrupte. Els catalans hem de marxar d’Espanya per a construir un estat on hi hagi mecanismes de control que quan detectin una situació com aquesta sàpiga reaccionar amb rapidesa com s’ha fet ara retirant totes les prerrogatives a l’expresident de la Generalitat i deixant pas a la justícia. Que Pujol i els seus es defensin com vulguin i puguin, però les institucions han de respondre políticament com ho han fet i amb celeritat.

Voldria afegir un darrer comentari sobre la guerra bruta i les clavegueres i és la col·laboració amb ella que es fa ja sigui de forma involuntària o de forma conscient.

Una col·laboració com és el deixar-nos endur pel desànim pel cop moral del cas Pujol o dels que puguin venir. L’estat espanyol, instal·lat en el no permanent, s’ha col·locat a ell mateix en un carreró sense sortida i no té cap altre sortida que ser democràtic i deixar votar o impedir-ho destruint la moral dels catalans. I Espanya s’ha col·locat en aquesta darrera posició. Com molt bé deia el president Mas el procés pel dret a decidir és democràcia, legalitat i diàleg. És un conjunt de tres premisses i des d’Espanya només es conjuga la legalitat.

Des d’Espanya s’ataca tots els símbols catalans: les institucions, el Barça, la llengua, els sistema econòmic, el teixit productiu per tal d’acabar amb el procés d’aconseguir poder votar i decidir el futur com a catalans. Govern i oposició espanyols no són imbècils i després del relatiu fracàs amb els informes de la Udef (Unidad de delitos fiscales) publicat pel El Mundo abans de les eleccions al Parlament de Catalunya ara si busquen la destrucció del procés català aguantant la seva guerra bruta damunt de les misèries personals de determinades persones. El cas Pujol només és el següent del que faran sortir.

Hi ha persones a Catalunya al servei d’aquesta guerra bruta i cal saber distingir entre ser crítics amb la conculcació dels valors ètics i morals, d’aquells altres personatges que sota aquesta aparença crítica sembren la idea que tot això és producte d’un intent de construir-se un estat a semblança del d’Espanya per tal de poder perpetuar-se ells, els corruptes.

Cal tenir present que el nou estat català serà d’una manera o altre depèn exclusivament de nosaltres. És per això que crec que s’ha d’anar en compte de reproduir determinats comentaris. Cal ser prudents, vigilants i crítics.

Cal mobilitzar-nos per a poder votar. El president Mas porta el timó d’una nau on els catalans hem de remar de forma compassada per arribar a port. Espanya creu que Mas ha construït la nau i els catalans ens hi ha fet pujar perquè ens han manipulat, però nosaltres sabem que són els catalans els que han anat construint aquesta nau i amb les darreres eleccions al Parlament de Catalunya van decidir qui portaria el timó d’aquesta nau. El proper 11 de setembre és una manera clara de dir al món qui empeny la nau fent anar els seus rems.

Triomfar només depèn de nosaltres i per això hem de participar el la V el proper 11 de setembre.

Afers privats afers públics

 

La confessió de Jordi Pujol explicant que ha tingut sense regularitzar, el que vol dir sense pagar impostos, uns diners provinents de l’herència del seu pare en un compte bancari d’un paradís fiscal mostren fins a quin punt la societat catalana i també l’espanyola, no ha entès com ha de funcionar un estat respectable.
 

Cal foc nou per a establir sistemes de control eficaços que faci possible detectar quan es produeix conductes de defraudació a la hisenda pública. Cal foc nou per a fer entendre a la societat que els impostos serveixen per a pagar carreteres, la sanitat, i tots els altres serveis públics sense endeutar l’estat a nivells insostenibles. Cal foc nou per a regenerar la societat amb valors ètics. Cal foc nou per a acabar amb l’evidència de què qui té diners s’escapa dels controls socials.

El divendres 25 de juliol de 2014 també passarà a la història personal de moltes persones en saber que aquell home en el qual havien confiat durant anys tenia una vida privada no tan honorable com semblava.

La conducta de Jordi Pujol ha estat la mateixa conducta que han fets centenars de famílies catalanes i espanyoles d’esperar la prescripció, els 10 anys com es deia abans, per a regularitzar les herències i estalviar-se així de pagar impostos.

Però que aquesta manera de fer hagi estat fins ara una conducta generalitzada a la societat no deixa de ser una conducta mancada d’ètica i en alguns casos fins i tot delictiva.

Sentir a Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP a Catalunya, reclamar la retirada del tractament de Molt Honorable Senyor a l’expresident de la Generalitat de Catalunya quan acaben d’establir que Joan Carles I tindrà fins que es mori el tractament de rei amb la col·laboració del PSOE després que aquest hagués defraudat a hisenda en la quantitat de 728 milions de l’herència del seu pare Don Joan és, com a mínim, cínic i  que reclami una comissió d’investigació quan ella mateixa s’ha negat a explicar la conversa pornogràfica de La Camarga i els informes contractats a l’agència de detectius Método 3 és esperpèntic. Sentir al portaveu de Ciudadanos, Matías Alonso, parlar d’ètica quan aquest partit tenen com a eurodiputat a Javier Nart que té comptes ocults a Suïssa provinents de l’herència del seu pare  i que es descobreix perquè li ingressen 31.000 euros d’un compte de Fèlix Millet és com escopir al cel i esperar que no caigui. Però no només té a Nart, també té a Jordi Cañas acusat de defraudar a hisenda. Sentir el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, parlar de confusió entre pàtria i patrimoni quan aquest patrioter o nacionalista espanyol té al darrera una llarga llista de corruptes i delinqüents i els ERO d’Andalusia per aclarir és la mostra d’una nova demagògia comparable a la que exhibeix el PP amb el seu serial de finançament irregular que té a Bárcenas com a eix central.

La conducta privada de Jordi Pujol forma part d’aquesta conducta que la societat ha admès com a normal i que no ho és, però el problema és un altre. Jordi Pujol no és un ciutadà qualsevol. Ha estat durant 23 anys president de la Generalitat construint un país i per tant hauria d’haver tingut una altra conducta. Entenc que quan un fa una cosa que no està bé costa molt trobar el moment oportú per a solucionar-ho. No hi mai moment oportú i que més val tard que mai, però el moment triat és inoportú. És massa tard i ha donat al nacionalisme espanyol una bomba a disparar a la línia de flotació del moviment social pel dret a decidir dels catalans. Fins ara la lluita pel dret a decidir ha estat un moviment social sense gaires errors i ho continua sent, però Jordi Pujol ha facilitat a l’unionisme un bon argument demagògic per a atacar una reivindicació social majoritària.

Pedro Sánchez en els seu discurs de pressa de possessió com a nou secretari general del PSOE continuava en la oberta veda del tot si val, mostrant la seva cara menys democràtica i demagògica contra la voluntat del catalans de votar pel seu futur col·lectiu.

El temps tornarà a col·locar al seu lloc el treball realitzat per Jordi Pujol, que ell mateix ha ajudat a enfosquir, però es necessitarà anys per a fer-ho. La seva feina queda i el seu pecat també

I que hem de fer ara aquests ciutadans que hem quedat estupefactes i decebuts amb la manera de fer del que ha estat durant anys la primera autoritat de Catalunya?

Continuar treballant per a fer possible la votació del 9 de novembre de 2014 i empassar-nos aquest gripau difícil de digerir.

 

Vetllant les armes



Cada dia que passa a Catalunya tens més la sensació que estem entrant en aquell període d’impàs que es produeix davant d’un fet de gran transcendència. I la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014 és aquest fet. Tant si podem votar com si per la força ens ho impedeixen fer-ho. És com si vetlléssim les armes abans d’un gran combat.

No hi ha conversa amb amics i coneguts que no acabi fent algú al·lusió a la consulta, a la possibilitat de votar, o a com s’ho farà Espanya per impedir-ho. Es respira calma, expectació. Sobretot perquè la majoria de la gent és conscient que en juguem el futur col·lectiu.

La societat ha canviat de forma profunda i busca alternatives per a sortir de l’encotillament de les estructures actual i només així es pot entendre determinats resultats electorals. La gent mira el futur, la incògnita i vol deixar enrere el passat.

El temps de l’ambigüitat està arribant a la seva fi i cal clarificar posicions per part dels que pretén ser opció real de govern per a la societat.

L’ambigüitat sobre el dret a votar, a donar l’oportunitat als ciutadans catalans a expressar-se democràticament sobre el seu futur col·lectiu ha comportat al PSC la marginalitat política i a trobar-se en caiguda lliure. L’elecció de Miquel Iceta amb la seva executiva ha posat sobre la taula la manca de recanvis en el si del PSC. La proposta d’Iceta de pregunta per a la consulta és la plasmació de l’autonomisme rebatejat amb el nom de federalisme, perquè els interlocutors espanyols que haurien d’acceptar la reforma federal no volen ni sentir a parlar de reconèixer Catalunya com a nació amb allò que això comporta. És una proposta que retrocedeix a l’autonomisme de l’Estatut de l’any 2006. Iceta i la nova executiva del PSC és un intent desesperat d’arribar a les eleccions municipals el menys esmicolat possible.

La situació de Josep Antoni Duran i Lleida és una altra. En aquest cas l’ambigüitat se situa sobre la independència, no sobre el dret a decidir. La imatge que projecte Duran a la societat és la d’un polític només preocupat pel seu futur personal. És injust? Sí, però és la imatge que ha anat creant ell mateix amb les seves declaracions, desavinences i actuacions. Si no era aquesta la seva voluntat ha tingut i té una claríssima manca de transparència informativa. A Duran i a Unió Democràtica li falta un interlocutor que vulgui jugar la partida confederal que defensen i que va més enllà de la reforma federal que hi ha plantejada pel PSOE i IU. Si el federalistes de veritat a Espanya no han aparegut, els confederals no han existit mai.

És per això que les terceres vies que propugnen el PSC i Duran amb un sector d’Unió Democràtica estan en via morta.

L’ambigüitat també està instal·lada a Iniciativa per Catalunya pel que fa a la independència. És un tema que pot esquinçar aquesta formació entre els federalistes i els sobiranistes que té en el seu si i per això l’ajornen. S’ha de reconèixer, però, que la seva aposta decidida pel dret a decidir, per la consulta del 9 de novembre, els ha permès ajornar la decisió del sentit del vot a la segona pregunta de la consulta. Tard o d’hora hauran de dir si voten Si+Si o Si+No i explicar-ho a la societat. Una posició que els del PSC no ha sabut fer pels seus lligam amb el PSOE.

D’Espanya es percep que comencen a veure que la consulta del 9 de novembre va de veritat i que això els inquieta molt. Han passat del menyspreu més absolut  a la inquietud. La publicació dels dos manifestos en defensa d’Espanya, Libres e Iguales i Una España federal en una Europa federal, han evidenciat que el debat social sobre la configuració de l’estat s’està traslladant a la societat espanyola. Ja era hora. Però per ara els dos manifestos, el del PP, UPyD i Ciutadans i el del PSOE i ex-comunistes, no són capaços d’anar més enllà de l’exabrupte.

Mentre això passa, la gent del carrer de Catalunya, aquella gent que no es fa tantes preguntes i que vol exercir el seu dret a votar, espera saber com ha d’actuar si finalment Espanya impedeix la consulta per la força.

No és el moment d’avançar esdeveniment i per això no hi ha resposta sobre com actuar si el 9 de novembre, la policia, la guàrdia civil i els militars impedeixen l’accés als locals de votació. Crec que de donar-se aquest cas caldrà desplaçar-se fins el lloc de votació i esperar pacíficament davant la porta a que ens portin les urnes, perquè també és una forma de votar.

I mentre el dia de la consulta no arriba cal convèncer la gent que ha d’anar a votar, que ha de participar en la consulta. Que ha votar allò que vulgui, però anant a votar, perquè és necessari una gran participació ciutadana. Ens cal un gran quòrum. I pels que creiem que el millor per a Catalunya és tenir un estat propi diferent del d’Espanya defensar aquesta idea, sense pretendre fer creure a la gent que la independència serà un camí de roses, si no que ens caldrà treballar i esforça.

 

Felip VI, Iceta, canvi de format i fons?

 



Veient i escoltant les paraules de Felip VI i Miquel Iceta em pregunto si estem davant d’un canvi real i, per tant, de fons o simplement hem canviat l’embolcall, el format, perquè res canviï. En aquestes alçades de la pel·lícula és com voler saber si un meló sortirà bò o serà un cogombre abans d’encetar-lo.
 

Els fets no són gaire esperançadors, perquè el mateixos personatges s’han encarregat de sembrar ombres que ells puguin esdevenir els canvis que necessita la monarquia, les institucions espanyoles i propiciatori del diàleg en el cas del rei, mentre que l’altre, Iceta, pugui regenerar el PSC per tal que torni a formar part de les aspiracions de la societat catalana pel que fa al dret a decidir i representar una proposta creïble socialment.
 

Miquel Iceta ha estat al darrera de totes les conspiracions dels darrers anys del partit dels socialistes catalans. Ha governat a l’ombra amb mà de ferro fins que va aparèixer el gris Maurici Lucena. Lucena i Balmón han dirigit el PSC de Navarro. Amb un Iceta dins l’aparell de partit fort i potent que no ha deixat de controlar tota la política del partit des de fa dècades. Han canviat algunes cares, però no el poder.

 

Un aparell que volia propiciar Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, a la primera secretaria del partit, com abans ho havia fet amb Pere Navarro. Un simple canvi d’estètica.

 

Parlon, una dona que el 2 d’agost farà 40 anys, amb estudis, amb una trajectòria brillant dins l’administració i que té al davant molt camí per recorre, no s’ha volgut immolar conscient que l’aparell del PSC és poderós i que, per tant, la seva capacitat de maniobra era escassa, per no dir nul·la.

 

Només un home de l’aparell del partit, com Miquel Iceta, pot intentar reconduir la destrossada situació en que viu el PSC.

 

L’expresident José Montilla ens deia que el PSC és i ha estat un partit sobirà, però immediatament ha sortit Celestino Corbacho, membre de la desapareguda Federació catalana del PSOE, a recordar que de sobirà res de res.

El PSC és una organització separada, relativament, del PSOE. I dic relativament perquè forma part dels òrgans del direcció del PSOE, del seu grup parlamentari al Congrés dels diputats i el Senat i vota amb disciplina de vot les decisions que el PSOE decideix.

Iceta és un dels impulsos del federalisme del PSOE, de la declaració de Granada, que nega el dret de vot dels ciutadans catalans sobre el seu futur, mentre propugna una reforma de la Constitució que no troba suports en lloc.

Abans Pere Navarro proclamava que era necessari que per a votar en una consulta ciutadana sobre el futur dels catalans calia el vist i plau del PP i PSOE. I que deia Iceta? El mateix. Per tant Iceta porta al PSC a fer un gir copernicà o estem davant del mateix plantejament. No a la consulta del 9 de novembre i no a delegar al govern de la Generalitat la competència a convocar un referèndum.

El PSC, després d’ocupar la pràctica totalitat instàncies de decisió política, s’ha convertit en un gestor social i no en un impulsor de canvis.

I que passa amb Felip VI? Que allò que diu, presoner de les elits espanyoles, és més del mateix que deia el seu pare, Joan Carles I. I també farà, tal i com feia el seu pare, el d’abandonar el seu paper d’àrbitre i propiciador del diàleg? No trigarem a saber-ho.

La política espanyola és d’una constant improvisació. I si no com pot ser que una decisió com es l’abdicació del rei Joan Carles aparegui com un no saber com ho hem resoldre? Si és cert que Joan Carles va decidir que abdicava el 5 de gener de 2014, en fer 76 anys, que ho va comunicar a Rajoy durant el mes de març i a Rubalcaba a l’abril, com es pot arribar al mes de juny sense saber el passos a fer?

 

La cerimònia de proclamació del monarca té un regust de passat que no inspira credibilitat. Vestit de militar, amb un discurs invocant la nació espanyola i utilitzant les llengües catalana, basca i gallega com element folklòric, amb una desfilada amb el cotxe del general Franco, amb la prohibició d’exhibir banderes republicanes i una festa amb 2000 convidats que no se sap qui són ni quan ha costat, no és la millor manera de començar.

Em fa gràcia veure el debat sobre república i monarquia que s’ha produït a Espanya. Perquè no hi ha cap mena de voluntat real de canviar la forma institucional de l’estat. El PSOE només és republicà damunt del paper.

I a Catalunya aquest debat sobre la monarquia intenta col·locar-se al mateix nivell que el debat sobre el dret a decidir. És un error perquè és un fals debat a Catalunya. És un debat que només interessa a aquells que aspiren a quedar-se dins Espanya, perquè per a la resta és un debat llunyà, que no va amb ells. Dos debats alhora, el dret a decidir i el de monarquia república, no poden mantenir amb llarg recorregut, perquè un es menjarà l’altre. Avui, el debat a dret a decidir està al vell mig de la societat catalana. Agradi o no agradi.

Mentrestant el PP a que es dedica? A continuar improvisant segons els resultats electorals per a continuar destruint l’estat del benestar.

Hi ha dos signes que produeixen espant en la credibilitat d’Espanya com estat jurídicament creïble i econòmicament sostenible. El canvis legislatiu sobre les energies renovables quan ja s’han fet les inversions que comporta una allau de reclamacions judicials internacionals i per la banda econòmica la renuncia de tres dècimes ofertes per la Comissió Europea de dèficit públic (3 mil milions) i una reforma tributària que fa recaure la tributació sobre els salaris, els lloguers i no sobre el capital. Basa la reforma del sistema en les rendes mitjanes i petites. La banca, les multinacionals, les grans fortunes continuen gaudint de nombrosos forats per on escapolir-se de tributar. El govern continua cridant contra els paradisos fiscals mentre no prohibeix invertir-hi. Moltes paraules cara la galeria. La política del PP és en realitat anar desmuntant, peça a peça, l’estat del benestar.

I el sistema de finançament autonòmic que havia d’entrar en vigor el 2015 on és? En lloc. Això permet a l’estat continuar controlant les comunitats autònomes i especialment Catalunya. Els diners recaptats els tenen ells i els traspassen quan volen i amb això creen conflictes socials quan volen i com els convé.

El futur econòmic de Catalunya dins Espanya és negra i ho és perquè llei que s’aprova llei que talla una part de l’ala que ha de servir per a volar. Ara aprovaran l’obligació del port de Barcelona a destinar el 50% dels seus beneficis a subvencionar els seus competidors; el tirar endavant la venta fins els 60% d’AENA, el gestor dels aeroports, de forma centralitzada a capital privat i continuar fent escadusseres inversions en el corredor ferroviari del Mediterrani. Tota la xarxa de transport hipotecada que se suma a les autopistes de pagament.

El temps ens dirà si el canvi de Joan Carles I per Felip VI i de Pere Navarro per Miquel Iceta haurà servit per a continuar on érem o per una altra cosa.



Felip VI. Relleu sí, canvi no.

 

Després de jurar i perjurar dient que no abdicaria finalment Joan Carles I ha decidit abdicar a favor del seu fill Felip. El propi nom triat per a batejar el cridat a succeir-lo ja era sorprenent. En una família reial on han predominat els noms de Carles, Ferran, Alfons, van anar a buscar el nom de Felip. Podríem dir que l’elecció no va ser precisament la més encertada, però cada pare tria pels seus fills el nom que vol, encara que pretenent voler ocupar el tron que el general Franco li oferia podria haver triat un nom menys ofensiu en la història pels habitants de tota l’antiga corona catalanoaragonesa per la repressió que Felip V va aplicar.

 

Amb l’entronització de Felip VI s’inicia una nova etapa dins el marc d’una constitució espanyola blindada en aquest aspecte institucional pel procés complicat que es va preveure per canviar-lo i fet per tal de que fos pràcticament impossible discutir la forma institucional de l’estat. La monarquia va ser la forma que va triar el franquisme i la necessitat de pactar per a sortir de la dictadura del general Franco va obligar a acceptar-la com a mal menor.

 

Joan Carles I ha estat al davant d’una transició que ha funcionat relativament bé, però a base de passar de puntetes de la necessària necessitat de tancar ferides obertes amb la guerra civil, la repressió de quaranta anys i la de saber la veritat. S’ha passat d’una dictadura que seguia el feixisme a una democràcia representativa, però que avui, el dos grans partits espanyols, PP i PSOE, no volen que deixi pas a una democràcia participativa que es combini amb la representativa perquè temen per la seva pròpia supervivència com instruments de poder.

 

El PP fa anys que ha segrestat la democràcia arrogant-se la representativitat de la societat espanyola en exclusiva. Contínuament ens recorden que són ells els que saben què vol la majoria amb frases com les de majoria silenciosa, la majoria que es queda a casa i no surt a protestar i altres galindaines per l’estil i que són ells qui li donen veu. Presenten els resultats electorals com a producte d’una societat desorientada que només ells són capaços de conduir. Aznar ho va dissenyar com la segona transició on les llibertats serien tutelades, el progrés seria populista, molt soroll per a no canviar res i una política de recentralització deixant les comunitats autònomes com a mers executors de les polítiques del govern de la nació espanyola. Un projecte que el govern Rajoy duu endavant de forma implacable.

I el PSOE que fa? Doncs de comparsa. Submergit en una crisi profunda de projecte i de lideratge. Un PSOE sense rumb davant d’un PP enrocat.

Si el paper del PSOE és el de sotmès a les elits espanyoles el dels partits populistes, neolerrouxisme i anticatalans com UPyD i C’s és galdós, sobretot perquè són ells el que es presentaven com la gent que portaven el canvi i la regeneració i al primer toc de corneta han corregut a posar-se en fila i acatar les ordres del poder oblidant-se de qualsevol canvi. Dos partits sense ideologia que només els uneix ser anti alguna cosa de paraula i ser mesell a l’hora de la veritat.

Els primers passos del que ha de ser el nou rei Felip VI no donen entendre que vagi cap a cap canvi. Les primeres paraules del príncep Felip després de l’abdicació del seu pare com a rei han estat per parlar de la mil·lenària nació espanyola unida i diversa. El dictador Franco també ho deia això i també Joan Carles I. Sembla que abans de començar ja s’ha oblidat de la totalitat de l’article 2 de la Constitució Espanyola que reclama reconèixer i garantir el dret de les nacionalitats  i l’article 3.3 que diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” S’ha oblidat de les seves paraules al Parlament de Catalunya quan deia que: “Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea”. El 21 d’abril de 1990, quan pronunciava aquestes paraules, ha quedat molt lluny, perquè el 12 d’octubre de 2012 va deixar enrere les bones formes per a afirmar que “Cataluña no es un problema” y “lo que está ocurriendo en Cataluña lo pueden "arreglar" los políticos si actúan con "responsabilidad", así como las instituciones, cada uno cumpliendo con su trabajo y, eso sí, "siguiendo el mismo rumbo". Res de nou que no hagi dit el seu pare, Joan Carles I, abans.

Governar són gestos i paraules. I els primers gestos del Felip VI són poc positius. Uns gestos que busquen deixar clar que hi ha canvi de persones, però cap canvi més.

Amb l’abdicació de Joan Carles I s’ha buscat una revolta emocional positiva de la societat espanyola de comiat al rei sortint i de benvinguda al nou rei Felip VI. Una onada social que encapçali un moviment que faci callar qualsevol crítica a la monarquia com feien contínuament els mitjans de comunicació de la dreta i la ultradreta. L’autocensura en els mitjans es ben visible i només cal mirar El Mundo, La Vanguardia o la revista satírica El Jueves per a comprovar-ho. Una revolta emocional que ha de servir per a aturar la voluntat dels catalans a exercir el dret a decidir i neutralitzar la crisi econòmica, la crisi institucional, la crisi de valors i la crisi de la família reial espanyola, perquè no és cap secret que la reina Sofia viu més temps fora d’Espanya que dins i que hi ha un gendre imputat per estafa i defraudació fiscal i una princesa que la força del Fiscal General de l’Estat vol blindada i sense cap responsabilitat penal.

No sumar-se de forma reverencial al trajecte marcat per PP i el PSOE en el relleu d’un rei per un altre és no tenir sentit d’estat i fer política en minúscules. Així ho pregonen el PP i el PSOE. Aquesta és la gran coalició que defensava l’expresident del govern Felipe González. I Aznar on és?

És tant clar que la monarquia no passa pels seus millors moment de valoració social que tot s’ha de fer a corre-cuita i improvisant. No obstant sorprèn saber que aquesta abdicació era una decisió presa el gener del 2014 i que arribat el mes de juny encara no hagin previst com fer-ho. Una mostra més del desgavell governamental a què ens té sotmesos els govern del PP. És la debilitat de la institució monàrquica espanyola que contrasta amb les abdicacions d’Holanda, Bèlgica i anys abans de Luxemburg. La darrera enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) que va preguntà sobre la monarquia va donar un resultat del 3,68% d’acceptació sobre 10. Els números canten.

Felip VI ha de comandar una monarquia enrocada, amb una societat amb grans turbulències i conflictes socials. És cert que els rei regna però no governa, no obstant aquest principi constitucional, la realitat ha estat que el rei ha actuat més enllà del que era previsible. Si ho ha fet Joan Carles per què no ho farà Felip?

D’entrada el futur Felip VI ha escollit qui volia acontentar en primer lloc: els militars, la dreta més intranquil·la i els partidaris de deixar la unitat d’Espanya tal i com està. Pot capgirar la dinàmica en positiu? És clar que pot. Falta veure si té voluntat de fer-ho i si ho pot fer.

L’abstenció de CiU a la llei orgànica d’abdicació del rei Joan Carles I té un gran significat simbòlic perquè és un pas més del catalanisme de buscar fora d’Espanya un futur per a Catalunya. Un gest que ha provocat les ires del govern espanyol, dels partidaris de les terceres vies a Catalunya i dels mitjans de comunicació favorables a la monarquia. S’ha titllat la decisió de CiU de política en minúscules, però sobretot a esverat al personal cara la imatge internacional. El que faci el PNB no els importa, però que ho faci CiU sí, perquè ha estat durant anys i anys una força imprescindible de les grans decisions espanyoles. És la representació pública del divorci de les forces polítiques catalanes amb Espanya. I això cou i molt.

Monarquia o república. Un debat obert en la societat, però tancat i blindat a nivell polític. Ni el PP, ni el PSOE qüestionen la monarquia, per tant la possibilitat de consultar a la ciutadania sobre la forma institucional de l’estat està tancada en pany i forrellat i, a més, compten amb la col·laboració dels populistes UPyD i C’s que busquen desesperadament un lloc on col·locar-se.

Felip VI té al davant un gran repte. Canviar-ho tot perquè res canviï o canviar per tal que la societat espanyola sigui la protagonista del seu futur i, també, el de permetre que els catalans es puguin expressar lliurament sobre el seu futur col·lectiu en una votació.

No trigarem a veure el rumb que agafa Felip VI.