28 de jul. 2014

Afers privats afers públics

 
La confessió de Jordi Pujol explicant que ha tingut sense regularitzar, el que vol dir sense pagar impostos, uns diners provinents de l’herència del seu pare en un compte bancari d’un paradís fiscal mostren fins a quin punt la societat catalana i també l’espanyola, no ha entès com ha de funcionar un estat respectable.
 
Cal foc nou per a establir sistemes de control eficaços que faci possible detectar quan es produeix conductes de defraudació a la hisenda pública. Cal foc nou per a fer entendre a la societat que els impostos serveixen per a pagar carreteres, la sanitat, i tots els altres serveis públics sense endeutar l’estat a nivells insostenibles. Cal foc nou per a regenerar la societat amb valors ètics. Cal foc nou per a acabar amb l’evidència de què qui té diners s’escapa dels controls socials.
El divendres 25 de juliol de 2014 també passarà a la història personal de moltes persones en saber que aquell home en el qual havien confiat durant anys tenia una vida privada no tan honorable com semblava.
La conducta de Jordi Pujol ha estat la mateixa conducta que han fets centenars de famílies catalanes i espanyoles d’esperar la prescripció, els 10 anys com es deia abans, per a regularitzar les herències i estalviar-se així de pagar impostos.
Però que aquesta manera de fer hagi estat fins ara una conducta generalitzada a la societat no deixa de ser una conducta mancada d’ètica i en alguns casos fins i tot delictiva.
Sentir a Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP a Catalunya, reclamar la retirada del tractament de Molt Honorable Senyor a l’expresident de la Generalitat de Catalunya quan acaben d’establir que Joan Carles I tindrà fins que es mori el tractament de rei amb la col·laboració del PSOE després que aquest hagués defraudat a hisenda en la quantitat de 728 milions de l’herència del seu pare Don Joan és, com a mínim, cínic i  que reclami una comissió d’investigació quan ella mateixa s’ha negat a explicar la conversa pornogràfica de La Camarga i els informes contractats a l’agència de detectius Método 3 és esperpèntic. Sentir al portaveu de Ciudadanos, Matías Alonso, parlar d’ètica quan aquest partit tenen com a eurodiputat a Javier Nart que té comptes ocults a Suïssa provinents de l’herència del seu pare  i que es descobreix perquè li ingressen 31.000 euros d’un compte de Fèlix Millet és com escopir al cel i esperar que no caigui. Però no només té a Nart, també té a Jordi Cañas acusat de defraudar a hisenda. Sentir el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, parlar de confusió entre pàtria i patrimoni quan aquest patrioter o nacionalista espanyol té al darrera una llarga llista de corruptes i delinqüents i els ERO d’Andalusia per aclarir és la mostra d’una nova demagògia comparable a la que exhibeix el PP amb el seu serial de finançament irregular que té a Bárcenas com a eix central.
La conducta privada de Jordi Pujol forma part d’aquesta conducta que la societat ha admès com a normal i que no ho és, però el problema és un altre. Jordi Pujol no és un ciutadà qualsevol. Ha estat durant 23 anys president de la Generalitat construint un país i per tant hauria d’haver tingut una altra conducta. Entenc que quan un fa una cosa que no està bé costa molt trobar el moment oportú per a solucionar-ho. No hi mai moment oportú i que més val tard que mai, però el moment triat és inoportú. És massa tard i ha donat al nacionalisme espanyol una bomba a disparar a la línia de flotació del moviment social pel dret a decidir dels catalans. Fins ara la lluita pel dret a decidir ha estat un moviment social sense gaires errors i ho continua sent, però Jordi Pujol ha facilitat a l’unionisme un bon argument demagògic per a atacar una reivindicació social majoritària.
Pedro Sánchez en els seu discurs de pressa de possessió com a nou secretari general del PSOE continuava en la oberta veda del tot si val, mostrant la seva cara menys democràtica i demagògica contra la voluntat del catalans de votar pel seu futur col·lectiu.
El temps tornarà a col·locar al seu lloc el treball realitzat per Jordi Pujol, que ell mateix ha ajudat a enfosquir, però es necessitarà anys per a fer-ho. La seva feina queda i el seu pecat també
I que hem de fer ara aquests ciutadans que hem quedat estupefactes i decebuts amb la manera de fer del que ha estat durant anys la primera autoritat de Catalunya?
Continuar treballant per a fer possible la votació del 9 de novembre de 2014 i empassar-nos aquest gripau difícil de digerir.
 

6 comentaris:

barley ha dit...

Realment la seva parròquia s'ho empassa tot. L'article és d'un patetisme escandalós, a banda d'estar ple de mentides. De tota manera, no es preocupi que els seus adeptes el felicitaran.

Jordi Colomines Companys ha dit...

Si vostè creu que dient aquestes coses ja està va equivocat. M’agradaria saber en que menteixo i si té raó no tindré cap inconvenient en rectificar, mentrestant continuaré mantenint allò que he escrit, perquè em sembla la seva postura una simple rabieta d’algú que voldria que les coses fossin d’una altra manera i no aconsegueix que ho siguin.

barley ha dit...

Miri, el senyor Nart no té cap compte ocult a Suïssa. Va tenir un compte que, efectivament, va rebre un traspàs de diners d'un compte de Fèlix Millet per un error del seu gestor Fernando Riba i de l'entitat bancària, com així va quedar acreditat. Per cert, poc després va repatriar aquests fons.

En el cas de Jordi Cañas es tracta d'una factura de l'any 2005 d'una empresa del seu cunyat Inma&Marc Habitatges en la qual ell havia tingut signatura. Molt poca cosa i res a veure amb la seva activitat política. Tot i així, fins ara, havia estat l'únic diputat del Parlament que havia dimitit després de ser imputat.

Voler comparar això amb l'espoli sistemàtic que s'ha fet a Catalunya embolcallant-se amb la senyera i amb la connivència d'uns mitjans de comunicació comprats és obscè.

Jordi Colomines Companys ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Colomines Companys ha dit...

Veig que no desmenteix absolutament res del que he dit al meu article, més aviat certifica allò que jo he dit. Nart tenia comptes no declarats a Suïssa amb diners de l'herència del seu pare que van sortir a la llum amb el cas Palau. No vulgui marejar la perdiu. I el senyor Cañas està imputat per frau fiscal tal com vostè molt bé recorda.
Allò que sorprèn és la seva perversió moral que es fa patent quan pretén obrir el ventilador de la merda per a esquitxar tothom que no sigui dels seus.

barley ha dit...

No ens posaríem mai d'acord però li agraeixo que no m'hagi censurat.