Fer el joc a les clavegueres

L’estat és un instrument jurídic que serveix per a redistribuir la riquesa, protegir els drets dels seus ciutadans, recolzar el creixement econòmic, fomentar valors i corregir els excessos, entre altres coses.

Actualment hi ha tres menes d’estat. Els estats democràtics, els estats dictatorial i els estats pseudo democràtics. En els estats democràtics la voluntat de la ciutadania es la que preval, el debat social és la que fa variar els valors i les estructures de l’estat estan a aquest servei. Hi han excessos dels individus, però té instruments per a corregir-los. En els estats dictatorials l’estat està al servei d’una minoria i la resta dels ciutadans són considerats propietats d’aquesta minoria. I després hi ha els estats pseudodemocràtics que sota una capa de pintura democràtica amaga els interessos particulars d’una minoria, és aquell estat que s’omple la boca parlant de democràcia, de legalitat i dia darrera dia van eliminant drets dels seus ciutadans.

A Espanya l’estat sorgit del franquisme va fer una aposta cap a un estat democràtic, però ara avança, cada dia més, cap a consolidar-se com un estat pseudodemocràtics. Un procés que s’ha accelerat amb el PP al govern perquè aquesta gent no creu en l’estat equilibrador i redistribuïdor, però dissortadament tampoc hi creu una bona part del PSOE.

No es pot ser un estat democràtic quan des d’un partit polític, amb la col·laboració del principal partit de l’oposició, es controla tots els organisme de l’estat i s’utilitza els organismes de l’estat per a defensar els interessos més obscurs i privats, sense possibilitats reals de canvi sense sortir al carrer.

Espanya és un estat pseudodemocràtic perquè els instruments bàsics d’un estat democràtic no serveixen per a fer la seva funció bàsica. Només cal fer un breu repàs per les institucions espanyoles per a veure això que dic. El Tribunal Constitucional presidit per un home de partit i uns magistrats que poc tenen a veure amb persones de prestigi de caràcter general i amb respectabilitat pels seus valors. Un Fiscal general de l’Estat al servei d’interessos particulars en moltes ocasions i fent el paper de defensa en lloc del seu com ho fa en el cas de la infanta Cristina i també en altres casos. Un Tribunal Suprem que actua de forma lenta sense que aquesta lentitud serveixi per a fer avançar la democràcia i que també s’ha posat al servei del govern per a fer una feina repressora que no li correspon com en el cas de la denominada doctrina Parot tombada pel Tribunal Europeu de Drets Humans i amb d’altres sentències amb un marcat sentit restrictiu dels drets ciutadans. Un estat que té organismes reguladors que en lloc de controlar el bon funcionament econòmic espanyol fa la vista grossa i deixar passar les trampes i que quan esclaten intenta justificar-se sense que ningú dimiteixi per decència. Per citar només una mostra d’aquests organismes esmento la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) amb els seus escàndols com Gescartera (2001), l’OPA sobre Endesa d’Enel i Acciona (2007), els pagarés de Nueva Rumasa (2010), Pescanova (2013), Bankia i les preferents (2014) i el darrer Gowex (2014). El Banc d’Espanya que sabent el risc de la construcció no va fer res i d’aquesta manera la banca ha acabat sent rescatada amb 43.000 milions d’euros de la Unió Europea. Un estat que fa un canvi en la màxima institució de l’estat com és el rei i ho fa a cuita-corrents i corre encara més en el posterior aforament de Joan Carles I donant mostra d’una por tremenda a veure assegut al banc dels acusats al rei sortint. Amb un Parlament que mostra massa sovint un espectacle indigne amb uns parlamentaris que criden, aplaudeixen i donen potades com si estiguessin en un circ romà i que tenen una tècnica legislativa deficient i de vegades impossibles de complir. I finament tenim el govern que mereix un repàs una mica més detallat en aquest repàs que fem. No confonguem el problema del govern espanyol com si es tractes exclusivament d’un problema sorgit perquè hi ha el PP al seu davant. Amb el PP el problema s’ha agreujat, però aquest problema existia amb el PSOE i la UCD.

Els diversos governs espanyols han tractat les qüestions d’estat sense sentit d’estat. Una matisació que vol dir que hi ha qüestions que no depenen del govern de torn si no que requereix un ampli acord polític i social i que es perllongui amb el temps. Temes com l’educació, la xarxa de transport ja sigui de carretera, tren o avió, la creació de teixit productiu i l’equilibri territorial per només esmentar-ne alguns són temes estructurals i per tant d’estat. I que han fet els governs del PP, el PSOE i la UCD davant d’aquestes temes? Cada vegada que han governat han anat variant els interessos d’estat segons els seus particulars interessos electorals sense cap mena d’escrúpol.

Els governs espanyols s’han entestat a presentar les balances fiscals com un instrument de greuja quan les hauria d’haver presentat sistemàticament i puntualment per tal de corregir excessos i desequilibris dins l’estat. El darrer exponent d’aquest espantall grotesc és aquestes pseudo balances presentades pels economistes contractats pel ministre Montoro que s’han fet per demostrar que no existeix desequilibri fiscal amb Catalunya i han acaba dient i reconeixent que com a mínim hi ha un saldo negatiu de 8.455 milions en contra Catalunya. I quines mesures proposa el govern i oposició espanyols? No fer res perquè ara no és el moment.

Però hi ha un altre aspecte de manca democràtica que és esperpèntica i és la creació d’instruments per a fer la guerra bruta contra els seus ciutadans. El GAL amb el PSOE i Manos Limpias amb el PP. Tant un partit com l’altre neguen que això sigui així i diuen que ells no tenen res a veure amb aquesta part de les clavegueres. Podríem donar-los-hi el benefici del dubte, però llavors els hi hauríem de demanar que han fet per a aclarir com actuen i com es financen aquests obscurs instruments que es mouen i s’han mogut com a peix dins l’aigua. I la resposta que obtenim és que no han fet res. Llavors sorgeix una altra pregunta a fer-los-hi: Si no feu res per aclarir-ho es que actuen sota l’empara de l’estat i per això més val no aclarir-ho?

El cas Pujol és un aspectes més de la utilització d’allò que sap l’estat per satisfer interessos bastards. ¿Com és possible que en estat democràtic se sàpiga que té un ciutadà que no compleix amb les seves obligacions fiscals i s’estigui esperant per a poder utilitzar-la com a instrument de pressió? Sobre allò que en penso d’aquest afer ja ho he dit al meu article “Afers privats afers públics” i ara no parlo d’això, si no de l’ús que se’n fa.

El cas Pujol és un motiu més del perquè hem de marxar d’Espanya. Perquè és un símptoma de mancança democràtica perquè no és tolerable que un estat no actui immediatament quan sap que un dels seus ciutadans té diners a l’estranger sense regularitzar i utilitza la informació com a arma de pressió de forma bastarda. Això és exponent d’un estat corrupte. Els catalans hem de marxar d’Espanya per a construir un estat on hi hagi mecanismes de control que quan detectin una situació com aquesta sàpiga reaccionar amb rapidesa com s’ha fet ara retirant totes les prerrogatives a l’expresident de la Generalitat i deixant pas a la justícia. Que Pujol i els seus es defensin com vulguin i puguin, però les institucions han de respondre políticament com ho han fet i amb celeritat.

Voldria afegir un darrer comentari sobre la guerra bruta i les clavegueres i és la col·laboració amb ella que es fa ja sigui de forma involuntària o de forma conscient.

Una col·laboració com és el deixar-nos endur pel desànim pel cop moral del cas Pujol o dels que puguin venir. L’estat espanyol, instal·lat en el no permanent, s’ha col·locat a ell mateix en un carreró sense sortida i no té cap altre sortida que ser democràtic i deixar votar o impedir-ho destruint la moral dels catalans. I Espanya s’ha col·locat en aquesta darrera posició. Com molt bé deia el president Mas el procés pel dret a decidir és democràcia, legalitat i diàleg. És un conjunt de tres premisses i des d’Espanya només es conjuga la legalitat.

Des d’Espanya s’ataca tots els símbols catalans: les institucions, el Barça, la llengua, els sistema econòmic, el teixit productiu per tal d’acabar amb el procés d’aconseguir poder votar i decidir el futur com a catalans. Govern i oposició espanyols no són imbècils i després del relatiu fracàs amb els informes de la Udef (Unidad de delitos fiscales) publicat pel El Mundo abans de les eleccions al Parlament de Catalunya ara si busquen la destrucció del procés català aguantant la seva guerra bruta damunt de les misèries personals de determinades persones. El cas Pujol només és el següent del que faran sortir.

Hi ha persones a Catalunya al servei d’aquesta guerra bruta i cal saber distingir entre ser crítics amb la conculcació dels valors ètics i morals, d’aquells altres personatges que sota aquesta aparença crítica sembren la idea que tot això és producte d’un intent de construir-se un estat a semblança del d’Espanya per tal de poder perpetuar-se ells, els corruptes.

Cal tenir present que el nou estat català serà d’una manera o altre depèn exclusivament de nosaltres. És per això que crec que s’ha d’anar en compte de reproduir determinats comentaris. Cal ser prudents, vigilants i crítics.

Cal mobilitzar-nos per a poder votar. El president Mas porta el timó d’una nau on els catalans hem de remar de forma compassada per arribar a port. Espanya creu que Mas ha construït la nau i els catalans ens hi ha fet pujar perquè ens han manipulat, però nosaltres sabem que són els catalans els que han anat construint aquesta nau i amb les darreres eleccions al Parlament de Catalunya van decidir qui portaria el timó d’aquesta nau. El proper 11 de setembre és una manera clara de dir al món qui empeny la nau fent anar els seus rems.

Triomfar només depèn de nosaltres i per això hem de participar el la V el proper 11 de setembre.