Vetllant les armes



Cada dia que passa a Catalunya tens més la sensació que estem entrant en aquell període d’impàs que es produeix davant d’un fet de gran transcendència. I la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014 és aquest fet. Tant si podem votar com si per la força ens ho impedeixen fer-ho. És com si vetlléssim les armes abans d’un gran combat.

No hi ha conversa amb amics i coneguts que no acabi fent algú al·lusió a la consulta, a la possibilitat de votar, o a com s’ho farà Espanya per impedir-ho. Es respira calma, expectació. Sobretot perquè la majoria de la gent és conscient que en juguem el futur col·lectiu.

La societat ha canviat de forma profunda i busca alternatives per a sortir de l’encotillament de les estructures actual i només així es pot entendre determinats resultats electorals. La gent mira el futur, la incògnita i vol deixar enrere el passat.

El temps de l’ambigüitat està arribant a la seva fi i cal clarificar posicions per part dels que pretén ser opció real de govern per a la societat.

L’ambigüitat sobre el dret a votar, a donar l’oportunitat als ciutadans catalans a expressar-se democràticament sobre el seu futur col·lectiu ha comportat al PSC la marginalitat política i a trobar-se en caiguda lliure. L’elecció de Miquel Iceta amb la seva executiva ha posat sobre la taula la manca de recanvis en el si del PSC. La proposta d’Iceta de pregunta per a la consulta és la plasmació de l’autonomisme rebatejat amb el nom de federalisme, perquè els interlocutors espanyols que haurien d’acceptar la reforma federal no volen ni sentir a parlar de reconèixer Catalunya com a nació amb allò que això comporta. És una proposta que retrocedeix a l’autonomisme de l’Estatut de l’any 2006. Iceta i la nova executiva del PSC és un intent desesperat d’arribar a les eleccions municipals el menys esmicolat possible.

La situació de Josep Antoni Duran i Lleida és una altra. En aquest cas l’ambigüitat se situa sobre la independència, no sobre el dret a decidir. La imatge que projecte Duran a la societat és la d’un polític només preocupat pel seu futur personal. És injust? Sí, però és la imatge que ha anat creant ell mateix amb les seves declaracions, desavinences i actuacions. Si no era aquesta la seva voluntat ha tingut i té una claríssima manca de transparència informativa. A Duran i a Unió Democràtica li falta un interlocutor que vulgui jugar la partida confederal que defensen i que va més enllà de la reforma federal que hi ha plantejada pel PSOE i IU. Si el federalistes de veritat a Espanya no han aparegut, els confederals no han existit mai.

És per això que les terceres vies que propugnen el PSC i Duran amb un sector d’Unió Democràtica estan en via morta.

L’ambigüitat també està instal·lada a Iniciativa per Catalunya pel que fa a la independència. És un tema que pot esquinçar aquesta formació entre els federalistes i els sobiranistes que té en el seu si i per això l’ajornen. S’ha de reconèixer, però, que la seva aposta decidida pel dret a decidir, per la consulta del 9 de novembre, els ha permès ajornar la decisió del sentit del vot a la segona pregunta de la consulta. Tard o d’hora hauran de dir si voten Si+Si o Si+No i explicar-ho a la societat. Una posició que els del PSC no ha sabut fer pels seus lligam amb el PSOE.

D’Espanya es percep que comencen a veure que la consulta del 9 de novembre va de veritat i que això els inquieta molt. Han passat del menyspreu més absolut  a la inquietud. La publicació dels dos manifestos en defensa d’Espanya, Libres e Iguales i Una España federal en una Europa federal, han evidenciat que el debat social sobre la configuració de l’estat s’està traslladant a la societat espanyola. Ja era hora. Però per ara els dos manifestos, el del PP, UPyD i Ciutadans i el del PSOE i ex-comunistes, no són capaços d’anar més enllà de l’exabrupte.

Mentre això passa, la gent del carrer de Catalunya, aquella gent que no es fa tantes preguntes i que vol exercir el seu dret a votar, espera saber com ha d’actuar si finalment Espanya impedeix la consulta per la força.

No és el moment d’avançar esdeveniment i per això no hi ha resposta sobre com actuar si el 9 de novembre, la policia, la guàrdia civil i els militars impedeixen l’accés als locals de votació. Crec que de donar-se aquest cas caldrà desplaçar-se fins el lloc de votació i esperar pacíficament davant la porta a que ens portin les urnes, perquè també és una forma de votar.

I mentre el dia de la consulta no arriba cal convèncer la gent que ha d’anar a votar, que ha de participar en la consulta. Que ha votar allò que vulgui, però anant a votar, perquè és necessari una gran participació ciutadana. Ens cal un gran quòrum. I pels que creiem que el millor per a Catalunya és tenir un estat propi diferent del d’Espanya defensar aquesta idea, sense pretendre fer creure a la gent que la independència serà un camí de roses, si no que ens caldrà treballar i esforça.