Europa, punt i seguit. I ara què?

Europa es reformula ella mateixa o morirà com a projecte col·lectiu. O es sacseja i ofereix futur o restarà com un gran mercat on el diner, i només el diner, campi en llibertat imposant la seva voluntat.

 

Les eleccions del 25 de maig de 2014 per a elegir els diputats al Parlament Europeu han provocat un terratrèmol de mitjana intensitat a Catalunya, a Espanya i a Europa. I dic de mitjana intensitat perquè els resultats són un indicador de com la societat percep els missatges que li adrecen i com respon davant d’ells. Uns resultats, però, que no són extrapolables mimèticament a d’altres resultats electorals a nivell català i espanyol.

Els resultats electorals constaten que el projecte europeu no provoca entusiasme, més aviat rebuig i protesta que es manifesta amb la baixa participació electoral i per les opcions polítiques triades. Uns resultats que difereixen segons es miri Catalunya, Espanya o els estats que composen la Unió Europea.

A Catalunya el debat sobiranista ha tingut una clara incidència com a conseqüència de com des de Catalunya i des d’Espanya i des de fa mesos, es plantejava la lectura dels resultats electorals d’aquestes eleccions europees. Es plantejava com el fracàs o el triomfs del procés pel dret a decidir. S’havien convertit en un test. Era tant clar aquest test que jo mateix ho recollia en l’article d’aquest bloc titulat “Europa: cal anar a votar a les eleccions del 25 de maig?”.

Aquest resultat electoral de test l’havien propiciat tant el sobiranisme discutint aferrissadament sobre la candidatura unitària dels partits favorables al dret a decidir, com per part de l’unionisme espanyol que volien mostrar l’afebliment del sobiranisme. I el resultat ha estat una victòria incontestable dels partidaris del dret a decidir amb 1.401.421 vots, el 55,83%, en front del 36,62%, 920.197 vots, que sumen els ambigus, com el PSC-PSOE i Podemos i els obertament contraris a deixar-nos votar com són el PP, C’s, UPyD i Vox. Una diferència entre les dues opcions del 19,21%.

L’altre constatació del resultat electoral és que Europa no mobilitza. No és un projecte que els ciutadans se’l sentint seu. L’abstenció a Catalunya ha estat d’un 52,37%, a Espanya del 54,16% i a Europa del 56,9%. Hi hagut un 10,7 d’increment de participació a Catalunya situant la participació en el 47,6%, mentre que a Espanya ha estat del 0,9% amb un 45,8% de participació i a Europa l’increment ha estat del 0,1% situant la participació en el 43,1%, Cal dir que l’alteració del percentatge a Catalunya és conjuntural per l’introducció del dret a decidir com un element més del debat.

El resultats electorals a Catalunya donen un vencedor, ERC, però ens equivocaríem si penséssim que ha ampliat extraordinàriament el seu electoral. Ho és en relació als vots que va obtenir a les eleccions europees del 2009, però només ha aconseguit 96.025 vots més respecte a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Que quedi clar que no discuteixo la victòria si no l’excessiu optimisme que els vots aconseguit ens pot portar a pensar que els resultats del 9 de novembre de 2014 seran favorables al si a la l’independència. Marquen tendència, però res més. Cal treballar i molt.

CiU ha aconseguit mantenir-se a pesar d’estar al govern de la Generalitat amb el desgast això comporta i a la vegada incrementar els seus vots en 106.908 vots. Als votants de CiU Europa no atrau ja que 567.541 dels seu votants del Parlament s’han quedat a casa.

ICV-EUiA han aconseguit un bon resultat en sumar als seus electors fidels d’altres provinents dels socialistes i d’altres grups, però respecte al Parlament de Catalunya han perdut pràcticament la mateixa quantitat d’electors que han aconseguit en aquesta elecció.

El PSC-PSOE ha sofert una patacada de grans proporcions en perdre 350,349 vots i situant-lo com a tercera força, que queda matisada si la comparem amb els resultats del Parlament de Catalunya. No hi ha dubte que el voten els més incondicionals i pocs més. Aquests resultats també permeten dir que les propostes de crear un PSOE separat del PSC no té cap futur com a partit de govern a Catalunya. L’actual PSC té una obediència evident del PSOE i no és capaç de remuntar electoralment. Està en caiguda lliure.

Pel PP els resultats electorals a Catalunya certifiquen un fracàs clar. La seva oferta no es veu com alternativa creïble. Ha perdut 108,656 en les eleccions europees i 225,461 vots respecte del Parlament. La primera reacció dels seus líders ha estat cridar a una confrontació més oberta amb els partidaris al dret a decidir encara que això posi en risc la pau social. No tenen altra alternativa que negativisme.

C’s ha aconseguit augmentar els vots respecte a les eleccions del 2009 en 150.874 vots, però ha deixat darrera seu una patacada en perdre 117.134 vots respecte a les eleccions al Parlament de Catalunya. Ciudadanos no ha aconseguit aglutinar i mobilitzar els vots unionistes per a convertir-se en la punta de llança contra el dret a decidir, El neolerrouxisme d’aquest partit, el no tenir ideologia, li ha acabat passant factura. S’ha aguantat gràcies als vots obtinguts a Espanya i no dels catalans per a obtenir diputats. És el vot populista i anticatalà que parla obertament de crear un Ulster on la violència era al carrer. Un vot que tampoc acaba de recollir ni UDyP ni Vox.

Podemos ha estat la revelació, però sense passar de ser testimonial a Catalunya, quedant en setena posició amb un 4,66%. És un grup excessivament heterogeni, contradictori i respecte al dret a decidir no va més enllà de l’ambigüitat que el diputat que amb els vots obtinguts a Catalunya, 117.096 i que representa el 9,33% del total de l’estat, s’ha afanyat a dir que això de votar res de res.

Els resultats a Espanya ha donat un avís als grans partits. El PP ha perdut 2.596.1222 vots i el PSOE 2.545.570 vots. Ha guanyat el PP, però sense cap victòria triomfal i que ha representat pel PSOE un terratrèmol de grans proporcions per la seva falta de projecte i de lideratge. Ha aparegut un partit antisistema amb un 7,97%, però tampoc ens enganyem, 1.254.934 vots enfront dels 7.670.569 vots del PP i el PSOE no signifiquen la fi del bipartidisme abassegador en el sistema de partits polítics espanyols. Un toc d’atenció, això si.

El PSOE ha perdut vots que han anat al IU, Podemos i a l’abstenció, mentre que els vots perduts del PP ha anat a UPyD, C’s, Vox i l’abstenció.

A nivell europeu els resultats electorals indiquen que baixa la confiança amb els grans blocs ideològics com són els popular, els socialdemòcrates i els liberals. Creix els euroescèptics i agafa força l’extrema dreta xenòfoba, populista i antieuropea. El projecte europeu és vist com un projecte del diner, dels bancs, dels mercats i molt poc preocupat del benestar dels ciutadans, el seu futur i el seu treball.

I quina ha estat les reaccions dels partits catalans? Pel que fa a ERC ha estat d’eufòria continguda. La de CiU d’alleugeriment per haver aconseguit resistir i augmentar encara que hagi estat poc a pesar de ser el partit del govern català. El PSC ha continuat en la seva deriva sense rumb. El PP només creu que amb la confrontació social aconseguirà resistir i convertir-se en un real pal de paller de l’unionisme que les urnes li neguen. ICV-EUiA ha reaccionat amb eufòria i amb crides a la unitat de les esquerres. C’s ha reaccionat amb un silenci que mostra fins a quin punt els resultats han estat per a ells un fracàs. I Podemos no s’ha apartat de l’ambigüitat calculada de tota la campanya.

I ara que?

Cal continuar treballant per a aconseguir oferir als ciutadans europeus un projecte creïble que faci creure que pertany a la Unió Europea és quelcom més que ser un mercat on els bancs i les grans fortunes fan l’agost.

Pels favorables al dret a decidir els resultats electoral hauria de portar a reflexionar com podem mobilitzar a la ciutadania per tal que el proper 9 de novembre del 2014 la gent vagi a votar en la consulta. Perquè la desmobilització dels catalans és una de les opcions de les èlits espanyoles per imposar-se a la voluntat dels catalans.

I pels favorables a la independència que cal implicar-se cada vegada més perquè els temps s’esgota si vol esdevenir l’opció majoritària en 9 de novembre..

-----------------------------------------------------------------------

 

 

Resultats electorals eleccions al Parlament Europeu 25 maig 2014
Catalunya
Cens	5.318.296
Vots	2.532.629	47,63%
Abstenció	2.785.667	52,37%
Nuls	22.524
Blancs	43.565
Candidatures	2014		2009		Diferència		Diputats
	Vots	%	Vots	%	Vots	%
ERC	594.149	23,67	181.213	9,20	412.936	14,47	2
CiU	548.718	21,86	441.810	22,44	106.908	-0,58	2
PSC-PSOE	358.539	14,28	708.888	38,00	-350.349	-23,72	1
ICV-EUiA	258.554	10,30	119.755	6,08	138.799	4,22	1
PP	246.220	9,80	354.876	18,02	-108.656	-8,22	1
C's	157.873	6,28	6.999	0,36	150.874	5,92	2
PODEMOS	117.096	4,66	-	-	117.096	4,66	1
A favor del dret a decidir amb representació		Partits	Vots	%	Diputats
		ERC	594.149	23,67	2
		CiU	548.718	21,86	2
		ICV-EUiA	258.554	10,30	1
		Total	1.401.421	55,83	5
Contraris al dret a decidir amb representació		PP	246.220	9,80	1
		C's	157.873	6,28	2
		Total	404.093	16,08	3
Posició ambigua amb el dret a decidir amb representació		PSC-PSOE	358.539	14,28	1
		PODEMOS	117.096	4,66	1
		Total	475.635	18,94	2
Contraris al dret a decidir sense representació		UPyD	32.618	1,29	-
		VOX	7.851	0,31	-
		Total	40.469	1,60	-
Contraris + ambigus total			920.197	36,62	5
Diferència entre el favorables i els contraris			481.224	19,21	-
	Vots eleccions Parlament de Catalunya 25-11-2012	Vots eleccions Parlament Europeu 25-05-2014	Diferència
CiU	1.116.259	548.718	-567.541
PSC-PSOE	524.707	358.539	-166.168
ERC	498.124	594.149	96.025
PP	471.681	157.873	-313.808
ICV-EUA	359.705	258.554	-101.151
C's	275.007	157.873	-117.134
CUP	126.435	-	-126.435
Total	3.371.918	2.075.706

Europa: cal anar a votar a les eleccions del 25 de maig?

Davant de les eleccions per a elegir els diputats al Parlament Europeu i d’on sortirà el nou president de la Comissió Europea m’he preguntat si havia d’anar a votar o quedar-me a casa com una forma de protesta per les polítiques que arriben de la Unió Europea i que no m’agraden.

 

M’he parat a pensar perquè he de votar per unes estructures burocratitzades que ignoren els ciutadans més febles econòmicament. Que rescata bancs mentre pretén escombrar l’agricultura catalana, que imposa quotes de llet i pesca. Que per tal de salvar l’euro com a moneda imposa retallades de dubtosa eficàcia.

Mirant aquest mercat que és la Unió Europea em surt de dins la idea de dir-los-hi que se’n vagin a la merda. Que s’ho facin. Jo em quedo a casa.

Però un cop esbravada la mala gaita que em provoquen les polítiques impulsades per Alemanya i acatades per la resta, em començo a donar compte que d’Europa també arriben altres polítiques menys espectaculars, però no per això menys importants com són les polítiques mediambientals; també l’empara jurídica davant d’aquest estat que és Espanya que acostuma a imposar criteris polítics davant del que és just com judicis sense garanties o les execucions hipotecàries. Que posa fre als insults que es dirigeixen als catalans titllant-los de nazis posant multes a l’estat que ho consenteix. Que destina diners a construir el corredor mediterrani mentre Espanya fa l’orni tant com pot. Que destina diners a la conservació del patrimoni amb dificultat de conservació. I a poc a poc em vaig adonant que d’Europa arriben moltes altres coses més que les retallades, pujades d’IVA i altres directrius que posen en qüestió l’estat del benestar.

I com a català ciutadà d’Europa què he de fer?

Els catalans actualment som un gra al darrera que molesta als estats de la Unió Europea que voldrien una solució que no impliques cap canvi d’escenari com el que tenen i que per això no ens donen cap esperança pública de futur, però una de les característiques de la UE és ser l’as de trobar solucions específiques per a cada cas quan constata que té un problema i que l’ha de resoldre. Busca solucions a mida. Però això amb Catalunya no passarà si no detecten que hi ha una força social al carrer que no els permet ignorar el problema. I aquí és on entra les eleccions del 25 de maig.

Ens agradi o no els resultats d’aquestes eleccions a Espanya es llegirà com la consolidació del dret a decidir o el seu fracàs i d’aquesta manera ho intentarà exportar al món. Esperen amb candeletes que els catalans no vagin a votar i que a més els partits que impulsen la consulta treguin uns mals resultats.

Els poders fàctics espanyols impulsen una gran coalició PP PSOE que pugui tallar de soca-rel les aspiracions dels catalans com ja van fer el 25 de febrer de 1981 en la reunió del rei amb els partits espanyols després del cop d’estat de Tejero i que va donar lloc a la LOAPA i el cafè per a tothom, la LOFCA i a tantes altres mesures recentralitzadores, com la darrera ocurrència d’eliminar canals de TV3 com fa quatre dies la llei d’unitat de mercat.

Només els nostres vots ens permetrà dir a Europa que cal que busquin una solució per a pressionar a Espanya perquè ens permeti votar el proper 9 de novembre i d’acord amb els resultats de la consulta buscar una solució pels set milions de ciutadans europeus que viuen a Catalunya amb drets i normes que els protegeixen i que no poden ser expulsats alegrament perquè també som ciutadans europeus i un mercat on s’aplica les normes europees i les empreses estrangeres tenen pas franc.

Es per això que crec que s’ha d’anar votar el 25 de maig. M’agradi o no, he d’anar a votar.

 

L'unionisme amb Espanya és el futur?

 

El dia 23 d’abril es presentava a Barcelona Societat Civil Catalana un organisme per tal d’aglutinar aquest segment de la societat catalana contrària a l’exercici democràtic del dret a decidir dels catalans.

L’acte va contar amb la presencia de 1.200 persones que omplien el Teatre Tívoli i assegut a la primera fila representants dels partits: Partit Popular - PP, Ciudadanos - C’s, Vox, UPyD, Plataforma per Catalunya – PxC i el Partit Socialista de Catalunya – PSC (PSC-PSOE). Una amalgama de partits que tenen en comú oposar-se a què la ciutadania catalana pugui votar sobre com volen relacionar-se amb Espanya. És cert que el PSC en aquest cas ho fa dient que cal primer pactar amb l’estat, obtenir el seu permís i després preguntar, mentre que la resta ho fa oposant-se frontalment a qualsevol possibilitat d’expressar-se democràticament a les urnes i alguns, fins i tot, demanant la supressió de l’autonomia de Catalunya, l’empresonament del president Mas i la resta del govern català i l’ocupació dels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya per part de l’exèrcit i la Guàrdia Civil com demanen UPyD i Vox obertament.

El problema de Societat Civil Catalana és d’arrel. És un moviment fet a la contra i no com un plantejament que sigui capaç d’oferir un proposta concreta que vagi més enllà de dir: “La asociación “SOCIETAT CIVIL CATALANA” nace de un grupo de catalanes y catalanas que quieren contribuir y facilitar la concienciación y movilización de las personas que en Cataluña consideran positivo el mantenimiento de un vínculo sólido con el resto de España y Europa”. No pot fer una proposta que aglutini més enllà de la retòrica perquè aglutina partits que es disputen erigir-se en representants en exclusiva d’aquest segment social de l’unionisme català. La lluita entre ells és a mort.

Fer compatible la catalanofòbia del PP, Vox i UPyD, el neolerrouxisme del C’s, la xenofòbia de PxC i el federalisme del PSC és una tasca impossible que vagi més enllà d’impedir la lliure expressió dels ciutadans.

Societat Civil Catalana, que només utilitza el català en el seu nom, no és una oferta de futur ja que ells mateixos es presenten com un darrer intent de superar els reiterats intents fallits d’unitat que han patit fins ara amb grupuscles com Som a temps, Movimiento Ciudadanos, la plataforma d’entitats Som Catalunya Somos España, Impulso Ciudadano, Asociación por la Tolerancia, Convivencia Cívica Catalana o Federalistes d’Esquerra entre altres. I tampoc ho són perquè actuen com a reacció d’emprenyament amb la capacitat de mobilització de l’Assemblea Nacional Catalana programant actes no per a presentar la seva proposta engrescadora si no com a contra actes. Però en fer-ho no tenen en compte que l’ANC és fruit d’un llarg procés de suma de voluntats, que ha aconseguit superar 30.000 afiliats, a banda dels col•laboradors, i l’èxit d’estar darrera de la manifestació de l’11 de setembre de 2013, amb un milió de persones al carrer, ser l’organitzadora de la Via Catalana l’11 de setembre de 2013 amb la participació d’un milió i mig de persones i de la propera manifestació en forma de V, de votar i de victòria, del proper 11 de setembre de 2014 a Barcelona. Un organisme que busca la independència de Catalunya amb una capacitat de mobilització indiscutible.

Al llarg de la història els projectes unitaris que ha reeixit són aquells que han estat capaços de tenir uns punts mínim d’acord i oferir alternatives al reptes diaris. La resta han quedat com intents que no han superat el voluntarisme inicial.

L’unionisme amb Espanya apareix com els defensor de l’status quo actual, incapaç d’oferir un projecte viable de futur i és aquí on té la seva rèmora més important.

Pel PSC aquesta aposta és la darrera deriva de l’actual direcció d’allunyar-se definitivament del catalanisme que busca donar la paraula als ciutadans per tal que siguin ells qui decideixin si volen quedar-se a Espanya tal com estem, votant no, canviant l’status actual però dins Espanya, votant si a la primera pregunta i no a la segona o independitzant-se d’Espanya votant si i si a les dues preguntes.

El federalisme, el gran absent del debat a Catalunya, no aconsegueix oferir un projecte creïble ja que necessita la complicitat del PP per a fer qualsevol canvi a l’estructura de l’estat espanyol i aquest ha manifestat per activa i passiva que no ho volen fer. El PSOE, en el debat del 8 d’abril de 2014 al Congrés del Diputats, va dir no a deixar votar i va apel•lar a la necessitat del diàleg. Una forma retòrica que queda bé, però que no diu res. I el PSC on era en aquest debat? Desaparegut. El PSOE mentre va governar no va voler mai parlar de federalisme, en parlen quan son a l’oposició i això no és creïble. La ciutadania no és imbècil. Ajuntar-se amb la catalanofòbia no és la millor carta de presentació del federalisme a Catalunya per a fer creïble el seu projecte.

Desitjo que Societat Civil Catalunya serveixi perquè l’unionisme entri al debat que hi ha a la societat catalana amb serenitat, deixant el recurs de la por i explicant quines són les avantatges de quedar-nos dins Espanya més enllà del perquè si, perquè fa anys que hi som o perquè ens cauran les 7 plagues d’Egipte. Els temps ens ho mostrarà ben aviat.

Espanya no escolta

 

El 8 d’abril de 2014 els partits polítics espanyols presents al Congrés dels Diputats han tornat a donar un nou cop de porta a les esperances majoritàries dels catalans de poder votar, d’acord amb la Constitució espanyola, sobre com volen relacionar-se amb Espanya. On cada català pugui expressar què opina sobre com funciona actualment l’organització de l’estat, si vol continuar així o vol que canviï.

La representació col·legiada dels catalans que és el Parlament de Catalunya ha anat fins el Congrés dels Diputats a demanar la delegació temporal i per una vegada de la competència de l’article 150.2 de la Constitució per a poder organitzar un referèndum amb totes les garanties el proper 9 de novembre de 2014. I quina ha estat la resposta? Res de res. Els catalans no tenen dret a fer res. Són espanyols i prou.

La Constitució espanyola de 1978, condicionada pel jacobinisme del PSOE i combatuda molt bel·ligerant per Aliança Popular, reconvertida en el Partit Popular després, avui és esgrimida com a mur infranquejable per a qualsevol cosa que volen els catalans. És el forrellat que tanca la porta, és el dogal que impedeix cap canvi.

El 1978 els catalans van aprovar la Constitució perquè representava dues apostes de futur: una estructura democràtica que permetia deixar enrere 40 anys de dictadura franquista i perquè es reconeixia a Catalunya com a nació, encara que ho fes amb l’eufemisme de nacionalitat, però tenint present que el 1977 s’havia restaurat la Generalitat republicana sense esperar l’aprovació de la Constitució, aquesta era una esperança d’un estat nou on la pluralitat nacional acabés sent una realitat. Però el miratge va durar de desembre de 1978 al 23 de febrer de 1981, 2 anys i 2 mesos. A partir del 25 de febrer de 1981, en la reunió convocada pel rei amb els partits polítics espanyols per a parlar sobre què havien de fer a conseqüència de l’intent de cop d’estat van deixar fora els catalans i els bascos. Un presagi del que ha vingut després. Els intents de recentralització ha estat una constat de tots els govern espanyols ja fossin de l’UCD post Suárez, del PSOE o del PP. Respecte a Catalunya cap d’ells ha tingut o té una posició diferent. Com tampoc la tenen el rei o les elits espanyoles. Espanya és la nació de matriu castellana on no cap altra nació. Espanya no pot ser un estat plurinacional.

De 1978 al 2010 tots els governs de la Catalunya autonòmica han intentat un encaix dins Espanya que permetés un reconeixement nacional, una organització econòmica i social que donés resposta a les aspiracions dels catalans i una solidaritat amb la resta habitants de l’estat espanyol que no representés un empobriment dels catalans. Una posició que avui en diríem tercera via.

El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va emetre una sentència humiliant sobre en nou Estatut d’autonomia del 2006 que va enterrar l’esperança de qualsevol canvi a Espanya.

La sentència del Tribunal Constitucional, la negativa a negociar un Pacte fiscal per a Catalunya, les lleis que van eliminant competència darrera competència, la voracitat sense fre de la denominada solidaritat i les retallades econòmiques han dut a la societat catalana a dir prou. Ha generat un moviment social a favor del dret a decidir. Un moviment social que vol votar sobre com vol relacionar-se amb Espanya.

Contra aquesta aspiració democràtica de votar s’aixeca el NO dels unionistes espanyols més ferotge.

I que diuen?

Què es impossible admetre la proposició de llei perquè és inconstitucional, obviant allò que acaba de dir el propi Tribunal Constitucional. L’article 150.2 no és un article tancat com han defensat, perquè l’estat l’ha utilitzat quan ha convingut resoldre una qüestió política plantejada. Es nega per part de Rajoy que sigui una qüestió política si no de respecte a les lleis. Tant el PP com el PSOE s’han omplert la boca amb la paraula diàleg, però sense concretar absolutament res. Només es pot parlar d’allò que contempla la llei. Fora d’això no cap diàleg.

Rajoy ha tingut la gosadia de dir-nos que ell estima Catalunya més que els propis catalans i després ha fet un discurs apocalíptic sobre el futur català fora d’Espanya. “No sé si quedaran per l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha descrit així Rajoy el futur dels catalans si deixen Espanya. 

Rubalcaba, parlant en nom del PSOE i el PSC com ell mateix ha explicat, ha secundat al PP en la negativa a permetre la consulta als catalans. Per tal d’allunyar-se del PP ha admès que hi ha un problema, però la seva proposta és dir que la solució és una reforma federal inconcreta i que cal l’acord del PP. És la nova versió del “Si tu no vas ells tornen”. És un titular més. El PP es la justificació de que res no es mogui, oblidant el ribot sobre l’Estatut del propi PSOE.

Avui el Congrés del Diputats, com d’altres vegades, ha semblat una plaça de braus, amb un públic aplaudint embogits al torero de torn sense faltar els insults.

Res ha valgut plantejar que concretessin els límits que volguessin en la delegació i ho han fet apel·lant a que han de ser els espanyols qui han de decidir sobre allò que afecta a tots els espanyols i els catalans són espanyols. El cercle s’ha tancat.

El no a delegar la competència per a convocar un referèndum el proper 9 de novembre de 2014 no atura l’aposta de futur dels catalans. Ho complica, però no atura. Ara cal trobar altres vies per a poder expressar la voluntat dels catalans de forma democràtica i pacífica.

Una vegada més Espanya no escolta.

I amb paraules del president Mas: el nostre projecte és una aposta rotunda amb la democràcia.

Un enterramorts anomenat Constitucional

Francisco Pérez de los Cobos Orihuel (1952). President del Tribunal Constitucional des del 19 de juny de 2013. Elegit magistrat del Tribunal Constitucional el 29 de desembre de 2010. Militant del Partit Popular des del 2008 fins l’any 2011 com ell mateix reconeix i que va ometre dir davant del Senat que el va elegir. Col·laborador de la fundació FAES presidida per Aznar. Sent ja magistrat del TC participa com a membre de la Comissió d’experts em aplicació de convenis i recomanacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT)( març 2012 a agost 2013).

La sentencia del Tribunal Constitucional del 25 de març de 2014 sobre la Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013, és un intent de no aparèixer davant dels catalans novament com el porter que va tanca la porta de les aspiracions dels catalans com ja va fer el juny de 2010 amb la sentencia sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 i que fou una humiliació inacceptable que va propiciar un tomb psicològic en els catalans, perquè fou la constatació que l’Espanya plurinacional no existia ni existiria mai. Aquesta nova sentencia del Tribunal Constitucional intenta ser un pedaç, però no soluciona res en no donar resposta a les aspiracions del catalans.

Cal dir que a Catalunya ningú esperava del Tribunal Constitucional espanyol cap altre resolució diferent a la que ha fet, a part de constatar que la Constitució espanyola és un mur que ho tanca tot. És un forrellat del qual s’ha perdut la clau i per tant restarà tancat per sempre mentre existeixin el PP i el PSOE i la resta dels actuals partits espanyols.

El Constitucional és un tribunal espanyol que no pot dir una cosa diferent del que ha dit. No hi hagut, en aquest sentit, cap sorpresa, fora de constatar l’evidència que a través d’aquest tribunal les elits espanyoles i els partits polítics estatals pretenen resoldre qüestions polítiques que afecten als catalans. És la judicialització de les aspiracions de la societat catalana.

A priori pels unionistes el Tribunal Constitucional ha complert amb l’objectiu pel qual ha estat elegit pels dos partits espanyols, el PP i el PSOE, que era el de bastir jurídicament el no a les aspiracions catalanes i també anar bastint la reorganització centralitzadora de l’estat. Però aquesta vegada el magistrat no han volgut ser de nou els enterramorts de les aspiracions catalanes i per això amb la sentencia han tirat una perdigonada al peu dels partits espanyols en plantejar que dins la Constitució cap la defensa d’idees i projectes encara que siguin contraries als postulats constitucionals si això es fa pacíficament i que els catalans tenen dret a exercir el dret a decidir en allò que els afecta sempre que no sigui l’autodeterminació.

Pel que defensen el dret a decidir la sentencia és un aval perquè diu que el dret a decidir existeix, però sempre que es faci dins la legalitat.

Les 36 pàgines de la sentencia del Tribunal Constitucional del 25 de març de 2014 consta de tres parts.

La primera part de la Sentencia són els Antecedents que és la història de com anat el recurs i els arguments de les parts (Les de l’advocat de l’estat en nom del govern espanyol i les dels lletrats del Parlament de Catalunya). Una llarga part que ocupa les 23 primeres pàgines de la Sentencia.

La segona part són els Fonaments de dret que són l’anàlisi jurídic dels aspectes de la Declaració de Sobirania recorreguts. Uns fonaments que s’exposen en les pàgines 24 a 35 de la Sentencia.

I finalment hi ha la Resolució pròpiament dita en la pàgina 36 sota l’ampul·losa frase “En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, POR LA AUTORIDAD QUE LE CONFIERELA CONSTITUCIÓN DE LA NACIÓ ESPAÑOLA. Ha decidido...”. Amb aquesta frase no gratuïta ha volgut deixar clar que de nació només existeix l’espanyola.

Cal dir que en aquesta sentencia hi ha el que diu explícitament i el que insinua.

En el segon Fonament de Dret el Tribunal aborda la qüestió sobre si s’ha d’admetre el recurs plantejat o no. Aquí el tribunal fa una pirueta artística en dir que no hauria d’admetre el recurs, però que ho fa perquè no li agrada el que diu la Declaració I com fa això? Doncs basant-se en un aute del propi Tribunal del 20 d’abril de 2004 sobre l’admissió del projecte de nou estatut d’Euskadi pel Parlament Basc. Planteja que la Declaració de Sobirania és un acte polític  fet a través d’un procediment jurídic i que cal analitzar per la seva capacitat de produir efectes jurídics. A partir d’aquí comença la pirueta en dir que els destinataris de la Declaració de Sobirania del Parlament són els catalans exhortant-los en una acció política concreta i també el destinatari és el govern català indicant-li el camí que ha de seguir sobre el dret a decidir. I per aquests motius no s’hauria d’admetre el recurs, però com que al Tribunal no li agrada el que diu el text l’admet a tràmit saltant-se les mateixes normes que el propi Tribunal Constitucional ha dit en sentencies anteriors. I admet el recurs perquè declarar la sobirania del poble de Catalunya pot produir efectes jurídics en fer efectiu el dret a decidir. I d’aquesta manera ha consumat la pirueta dient: “En suma, este Tribunal considera que, sin prejuicio de su marcado carácter político, la Resolución 5/X tiene carácter jurídico y, además, produce efectos de esta naturaleza. Por ello, la impugnación deducida por el Abogado del Estado debe ser admitida.”

El Fonament de Dret Tercer de la sentencia analitza el principi primer de la Declaració: la sobirania: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Catalunya com a subjecte apareix amb la Constitució de 1978 i l’Estatut d’autonomia. I la pregunta que sorgeix és la següent: I abans de la Constitució que érem? Res. Som Espanya perquè així ho diu els articles 1 i 2 de la Constitució espanyola. Es igual que la Constitució fos fruit d’un moment històric concret. Es va votar en el seu dia i ja està. És un contracte que no es pot rescindir si els espanyols, tots els espanyols, no ho permeten. I aquí fa una pinzellada a una frase del Tribunal Suprem del Canadà oblidant-se que allà en quebequesos van poder votar i a Espanya s’impedeix. Segons la Sentencia la legitimitat de Catalunya com a subjecte polític neix de la Constitució i l’Estatut d’autonomia. La història de Catalunya no compta, com tampoc que sigui una nació o existeixi la voluntat del ciutadans.

I a partir d’aquí entra a analitzar la resta de principis de la Declaració de Sobirania que tenen funció d’inspirar el procés que s’inicia per a fer possible l’exercici del dret a  decidir i els declara constitucionals.

En resum diu que:

El principi de sobirania del poble de Catalunya és inconstitucional i nul.

El dret a decidir pot tenir una interpretació constitucional, sempre que no sigui una manifestació del dret d’autodeterminació o de sobirania. Però si és com una aspiració política al que si arriba per un procés ajustat a la legalitat constitucional lligat a la legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat que proclama la Declaració de Sobirania és constitucional.

És per aquesta expressió que els defensor de les terceres vies proclamen les virtuts d’aquesta sentencia, però el problema continua subsistint perquè a Espanya no hi ha autèntics defensor de les terceres vies. El PSOE no defensa una tercera via, per molt que parli de federalisme i el PP encara menys.

El Fonament de Dret quart de la Sentencia entra a valorar la legitimitat democràtica lligat al principi democràtic. El principi de diàleg i dins ell el Tribunal Constitucional es reserva per a ell només vetllar que el diàleg s’ajusti als requisits exigits per la Constitució. Per tant implícitament està dient que és l’executiu i el legislatiu espanyol qui ha de fer aquest diàleg i no el Tribunal Constitucional. El principi de legalitat, però la primacia de la Constitució no es pot confondre amb l’adhesió positiva a la norma perquè no és un model de democràcia militant. La Constitució permet totes les idees fins i tot aquelles que volen modificar l’ordre constitucional sempre que es faci pels principis democràtics i es plantegi a través d’una reforma constitucional. Per tot això el dret a decidir és constitucional, sempre i quan s’interpreti com ha plantejat el Tribunal.

Finalment la Sentencia entra en la Resolució pròpiament dita. El principi de sobirania és inconstitucional. El dret a decidir és constitucional sempre que s’interpreti d’acord amb la interpretació que en fa el Constitucional lligats als principis legitimitat democràtica (principi segon), transparència (principi tercer), legalitat (principi setè) i que els catalans són els protagonistes del procés (principi novè segon paràgraf) . I respecta la resta de principis de la Declaració de Sobirania: diàleg, cohesió social, europeisme, paper principal del Parlament i participació no s’admet la impugnació.

La Sentencia del Tribunal Constitucional no ha resolt el problema català per a Espanya. I no ho ha fet perquè aquesta és una qüestió política i les qüestions polítiques només es resolen amb decisions polítiques.

La consulta del 9 de novembre de 2014 és un projecte col·lectiu dels catalans que continua endavant, amb entrebancs que requereixen solució, però que la sentencia del Tribunal Constitucional no ho ha aturat.

La Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del poble de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013 la podeu veure sencera en aquest mateix bloc:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

 

Votar per dignitat personal i col·lectiva (9 de novembre de 2014)

 

Hi ha gent que es pregunta per què hem d’anar votar en un referèndum el 9 de novembre del 2014 si l’estat espanyol no vol que es faci. I la pregunta se la formula gent de bona fe i per tant requereix una resposta.

Escoltant arguments a favor, pocs arguments en contra i moltes desqualificacions m’he plantejat per quina raó he de votar en el referèndum del 9 de novembre i la resposta a la que he arribat és que ho he de fer per dignitat personal. Després d’això he mirat al meu voltant i he constatat que també hi ha d’altre gent que ha arribat a la mateixa conclusió que jo.

I què és la dignitat? El respecte a un mateix. El respecte que jo mateix mereixo com a persona i com a membre d’una col·lectivitat com és la catalana.

Catalunya, aquesta terra d’al·luvió on s’han anat incorporant gent vingudes de llocs ben diversos formant un conjunt social plural, ric en matisos, busca pels seus ciutadans un futur millor del que té ara.

La guia telefònica, una peça cada vegada més rara en la nostra vida quotidiana, és una bona mostra de la varietat d’orígens familiars dels catalans. Cognom d’origen francès, italià, castellà, gallec, andalús i més recentment marroquí, paquistanès i xines entre molt altres, barrejat amb cognoms catalans són la mostra d’una societat inclusiva des de fa generacions.

Actualment ens trobem que davant les propostes de canvi pel futur col·lectiu dels catalans s’estan dibuixant dues estratègies que parteixen d’un element comú com és el de constatar que els catalans volen plantejar-se democràticament i pacíficament el seu futur col·lectiu.

I quines són aquestes estratègies projectades pels unionistes? Una d’elles és la d’evitar que la gent, amb la seva participació en la votació legitimi el resultat i doni un resultat nítid i clar del que volen els catalans. L’altre estratègia és la de crear fragmentació, confrontació social que utilitzant l’expressió expressada per Ciudadanos ha de consistir en enfrontar una part de la societat amb l’altre creant a Catalunya un panorama social similar a l’Ulster on la confrontació social i la violència és al carrer de forma permanent.

I com es duen endavant aquestes dues estratègies? Amb la por. Pintant una Catalunya ensorrada com ens ha explicat Mariano Rajoy: “Els territoris que optessin per la independència patirien un empobriment d’incalculables proporcions per a tothom que hi visqués. Això és informació, no opinió”. És el recurs al cataclisme universal que un altre molt donat a fer pronòstics ens ha il·luminat dient-nos: “Una declaració unilateral a Catalunya la condemnaria a vagar per l’espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles” (García Margallo dixit). Un plantejament repetit constantment amb gran quantitats d’articles i notícies als diaris El País, El Mundo, La Razón i ABC i a les televisions com TVE, Antena 3, Telecinco i la Sexta. Un estudi elaborat pel Grup de periodistes Ramon Barnils i la Fundació Catalunya titulat “L’actualitat catalana a les portades de la premsa espanyola (2011-2013) ens diu que més del 70% de les notícies que publiquen els diaris abans esmentats són negatives respecte a Catalunya i només un 1% són positives.

Però l’estratègia de l’Ulster preconitzada obertament per Ciudadanos i la FAES és molt més perversa, cínica i faltada d’escrúpols. És l’estratègia de plantejar una confrontació social que doni pas a un esclat de violència que justifiqui una intervenció militar, policial o de qualsevol altre tipus a Catalunya. És un una actuació sinistre, per dir-ho de forma suau.

La gent busca prosperitat per ell mateix i pels seus. Ningú regala res. Cadascú ha de lluitar per aconseguir-ho. Els catalans hem optat per buscar un futur col·lectiu de forma pacífica i democràtica. Aquesta és la nostra aposta de futur.

Crec que hem de votar per donar una oportunitat  a poder constituir una societat més justa i solidaria. No sóc tan il·lús com per creure que una Catalunya independent em portarà per si sol un estat on la divisió de poders sigui real, on hi hagi un sistema de control eficaç dels partits polítics, on la corrupció quan aparegui sigui eradicada, on els grans reptes econòmics i socials tingui consideració de política d’estat i que per tant gaudeixin del consens imprescindible per preservar l’estat del benestar on la riquesa sigui millor distribuïda. La independència per si mateix no em garanteix tot això, però si em dona la oportunitat de crear una estructura nova on  tot això sigui possible aconseguir-ho. El problema d’Espanya és la pròpia Espanya on la generació incipient iniciada ha deixat de ser la política prioritària de l’estat.

Vull votar per dignitat, perquè em deixin de tractar com un deficient mental que han triar per mi perquè jo no sé que vull i necessito. Vull ser tractat com una home lliure que tria lliurament el seu futur. Per tot això votaré per dignitat.