8 d’abr. 2014

Espanya no escolta

 
El 8 d’abril de 2014 els partits polítics espanyols presents al Congrés dels Diputats han tornat a donar un nou cop de porta a les esperances majoritàries dels catalans de poder votar, d’acord amb la Constitució espanyola, sobre com volen relacionar-se amb Espanya. On cada català pugui expressar què opina sobre com funciona actualment l’organització de l’estat, si vol continuar així o vol que canviï.

La representació col·legiada dels catalans que és el Parlament de Catalunya ha anat fins el Congrés dels Diputats a demanar la delegació temporal i per una vegada de la competència de l’article 150.2 de la Constitució per a poder organitzar un referèndum amb totes les garanties el proper 9 de novembre de 2014. I quina ha estat la resposta? Res de res. Els catalans no tenen dret a fer res. Són espanyols i prou.

La Constitució espanyola de 1978, condicionada pel jacobinisme del PSOE i combatuda molt bel·ligerant per Aliança Popular, reconvertida en el Partit Popular després, avui és esgrimida com a mur infranquejable per a qualsevol cosa que volen els catalans. És el forrellat que tanca la porta, és el dogal que impedeix cap canvi.

El 1978 els catalans van aprovar la Constitució perquè representava dues apostes de futur: una estructura democràtica que permetia deixar enrere 40 anys de dictadura franquista i perquè es reconeixia a Catalunya com a nació, encara que ho fes amb l’eufemisme de nacionalitat, però tenint present que el 1977 s’havia restaurat la Generalitat republicana sense esperar l’aprovació de la Constitució, aquesta era una esperança d’un estat nou on la pluralitat nacional acabés sent una realitat. Però el miratge va durar de desembre de 1978 al 23 de febrer de 1981, 2 anys i 2 mesos. A partir del 25 de febrer de 1981, en la reunió convocada pel rei amb els partits polítics espanyols per a parlar sobre què havien de fer a conseqüència de l’intent de cop d’estat van deixar fora els catalans i els bascos. Un presagi del que ha vingut després. Els intents de recentralització ha estat una constat de tots els govern espanyols ja fossin de l’UCD post Suárez, del PSOE o del PP. Respecte a Catalunya cap d’ells ha tingut o té una posició diferent. Com tampoc la tenen el rei o les elits espanyoles. Espanya és la nació de matriu castellana on no cap altra nació. Espanya no pot ser un estat plurinacional.

De 1978 al 2010 tots els governs de la Catalunya autonòmica han intentat un encaix dins Espanya que permetés un reconeixement nacional, una organització econòmica i social que donés resposta a les aspiracions dels catalans i una solidaritat amb la resta habitants de l’estat espanyol que no representés un empobriment dels catalans. Una posició que avui en diríem tercera via.

El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va emetre una sentència humiliant sobre en nou Estatut d’autonomia del 2006 que va enterrar l’esperança de qualsevol canvi a Espanya.

La sentència del Tribunal Constitucional, la negativa a negociar un Pacte fiscal per a Catalunya, les lleis que van eliminant competència darrera competència, la voracitat sense fre de la denominada solidaritat i les retallades econòmiques han dut a la societat catalana a dir prou. Ha generat un moviment social a favor del dret a decidir. Un moviment social que vol votar sobre com vol relacionar-se amb Espanya.

Contra aquesta aspiració democràtica de votar s’aixeca el NO dels unionistes espanyols més ferotge.

I que diuen?

Què es impossible admetre la proposició de llei perquè és inconstitucional, obviant allò que acaba de dir el propi Tribunal Constitucional. L’article 150.2 no és un article tancat com han defensat, perquè l’estat l’ha utilitzat quan ha convingut resoldre una qüestió política plantejada. Es nega per part de Rajoy que sigui una qüestió política si no de respecte a les lleis. Tant el PP com el PSOE s’han omplert la boca amb la paraula diàleg, però sense concretar absolutament res. Només es pot parlar d’allò que contempla la llei. Fora d’això no cap diàleg.

Rajoy ha tingut la gosadia de dir-nos que ell estima Catalunya més que els propis catalans i després ha fet un discurs apocalíptic sobre el futur català fora d’Espanya. “No sé si quedaran per l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha descrit així Rajoy el futur dels catalans si deixen Espanya. 

Rubalcaba, parlant en nom del PSOE i el PSC com ell mateix ha explicat, ha secundat al PP en la negativa a permetre la consulta als catalans. Per tal d’allunyar-se del PP ha admès que hi ha un problema, però la seva proposta és dir que la solució és una reforma federal inconcreta i que cal l’acord del PP. És la nova versió del “Si tu no vas ells tornen”. És un titular més. El PP es la justificació de que res no es mogui, oblidant el ribot sobre l’Estatut del propi PSOE.

Avui el Congrés del Diputats, com d’altres vegades, ha semblat una plaça de braus, amb un públic aplaudint embogits al torero de torn sense faltar els insults.

Res ha valgut plantejar que concretessin els límits que volguessin en la delegació i ho han fet apel·lant a que han de ser els espanyols qui han de decidir sobre allò que afecta a tots els espanyols i els catalans són espanyols. El cercle s’ha tancat.

El no a delegar la competència per a convocar un referèndum el proper 9 de novembre de 2014 no atura l’aposta de futur dels catalans. Ho complica, però no atura. Ara cal trobar altres vies per a poder expressar la voluntat dels catalans de forma democràtica i pacífica.

Una vegada més Espanya no escolta.

I amb paraules del president Mas: el nostre projecte és una aposta rotunda amb la democràcia.

3 comentaris:

José Balaguer ha dit...

facha

José Balaguer ha dit...

Cuando Goebbels era el encargado de la propaganda Nazi antes de que su partido estuviera en el gobierno alemán, organizó manifestaciones y quema de libros.19

Su función consistía en controlar todos los medios, la radio, televisión, cine, literatura, etc. Asimismo debía impedir que saliera a luz la información del exterior. Era también el encargado de promocionar o hacer públicos los avisos del gobierno.20 Usó mucho lo que hoy en día se conoce como el marketing social, ensalzando muchos sentimientos de orgullo, promoviendo odios y convenciendo a las masas de cosas muy alejadas de la realidad.

El más reciente biógrafo de Goebbels, Peter Longerich, afirma que Goebbels no fue el gran propagandista que se nos ha hecho creer. “El problema es que una de las fuentes principales para estudiar a Goebbels es su propia propaganda, y hemos estado bajo el influjo de ella. Goebbels fue por encima de todo un propagandista de sí mismo, tratando de convencer al mundo de que era un genio de la propaganda capaz de unir a toda Alemania detrás de Hitler. La historia del éxito de su sistema de propaganda es parte esencial de esa misma propaganda. Tenemos que tener presente que las fotografías, metraje y otras fuentes que normalmente usamos como evidencia de su éxito para manipular al pueblo alemán fueron producidos en el ministerio de Propaganda, con un propósito principal: crear ese mito”.5

Ante la necesidad de un fuerte respaldo económico, Goebbels inauguró la ayuda de invierno de 1941, en la que se promovía la colaboración del pueblo y el descuento obligatorio del 10% de los sueldos. La ayuda de invierno fue un éxito y recaudó mucho. En esa temporada, los chicos de las Juventudes Hitlerianas salían con huchas en la mano a recaudar donaciones. Otra de las singularidades de este evento se observaba en algunos voluntarios, como dibujantes rápidos que hacían retratos por 2 marcos o más.21

Jordi Colomines Companys ha dit...

El teu comentari, José Balaguer, és el comentari d'aquell que no té cap raó per a donar, cap argument fora de la propaganda que dius combatre