El
fracàs escolar es un problema que s’ha d’abordar amb la voluntat real de trobar
mecanisme que redueixin a un mínim raonable la situació. Perquè, desenganyem-nos,
sempre hi haurà fracàs escolar, però aquest fracàs ha de ser personal i
residual i no com ara que és col·lectiu.
I dic que és col·lectiu perquè des d’àmbits polítics
no s’encara les causes profundes que produeixen aquest fracàs educatiu si no
que es limita a posar pedaços. Un pedaços vistos per la gent amb desconfiança i
escepticisme, perquè la gent no se les creu. No hi confia. Es legisla, però es
convenç. I per a superar un problema tan greu com és el fracàs escolar cal la
col·laboració i la implicació decidida de tota la societat.
Les causes del fracàs escolar són diverses i
les solucions també. Hi ha solucions que han de ser i poden ser compartides de
forma general, mentre que d’altres no ho seran mai, perquè darrera d’elles hi
ha un contingut ideològic concret.
Massa sovint ens entretenint mirant-nos el
pugó de les fulles de l’arbre sense adonar-nos del mal que corca el tronc. I
quan aquest arbre mor encara tenim el cinisme de preguntar-nos com ha estat
possible que això passes. Amb el fracàs escolar estem fent el mateix. Estem
fent populisme educatiu. Reformem per a no canviar. No abordem seriosament el
problema que porta al fracàs estrepitós dels nostres fills.
La
societat, tots nosaltres, perquè som nosaltres la societat, els que hem de
deixar de somicar lamentant-nos del que passa per a passar a una actitud de
combat decidit del fracàs escolar.
Tots nosaltres tenim quelcom a fer per a
combatre el fracàs escolar. I ho repeteixo. Tot hem de fer i podem fer. Cadascú
en el seu àmbit. Els educadors en els seus llocs de treball, la família a casa
seva i els polítics legislant pel futur col·lectiu.
Hi ha coses tan bàsiques davant de les quals
no ens rebel·lem que sembla mentida que passi. Quantes vegades hem somrigut o
hem mirat amb indiferència un missatge de mòbil que sembla més un diccionari de
faltes d’ortografia, de paraules inventades que no diuen res i de frases
inconnexes que cal desxifrar. I aquest només és un petit exemple del que passa
cada dia. A casa, a l’escola, al transport públic, etc., etc. Perquè el normal
seria preguntar-nos: aquest missatge és acceptable? No, no ho és. Però hem
acceptat com a normal un perversió gramatical en virtut d’una suposada
modificació dinàmica del llenguatge col·lectiu. La innovació per la innovació
no porta enlloc.
Sóc dels que crec que la societat és dinàmica,
canviant i ha de continuar canviant., S’ha de substituir valor per altres
valors i no eliminar valor per a crear un buit impossible a la societat.
El
moviment del Maig del 68 va ser quelcom molt important en la història social
d’Europa. Ho fou perquè va aconseguir sacsejar la societat. Va fer caure valor caducs
i decrèpits. Va aconseguir introduir un concepte de llibertat individual molt
important, però, a la vegada, ha resultat letal en l’educació, perquè no hi ha
valors nous col·lectius com l’esforç, el respecte, el saber que hi ha
obligacions al costat de drets. Un fet que ha estat aprofitat pels depredadors
socials per imposar-se ells damunt de tota la societat amb una cultura del tot
si val si es fa en llibertat.
El fracàs escolar també s’alimenta de la
desesperació d’una joventut que no veu futur. Fins fa quatre dies el futur
d’aquesta joventut era renunciar als seus grans somnis, però a canvi els hi
oferíem una perspectiva de treball més o menys ben pagat, formar una família, hipotecar-se
per a tenir un sostre de propietat i continuar somniant. Però que oferim ara?
Res. Cap perspectiva de treball i, per tant, cap perspectiva de poder
independitzar-se i lluitar amb possibilitats de realitzar els seus somnis. I
davant d’això per què s’ha d’estudiar? S’ha de tenir molta fe per a creure que
estudiar serveix d’alguna cosa.
Hem creat una societat acomodada, on hi ha
molts drets i poques obligacions. On dir que no a un fill costa i per tant ho
deixem corre.
Quantes vegades hem callat davant d’actes
incívics? Tantes que ja ni ho recordem.
El fracàs escolar començarà a capgirar-se quan
tots plegats en prenguem seriosament que ens cal educar en seriositat i
responsabilitat. Quan els polítics deixin de reformar exclusivament de forma ideològica
i s’assumeixi que el fracàs escolar és un problema de país i, per tant, cal la
participació amplia per a resoldre’l el problema i que també cal permetre que
els canvis introduïts facin els seu curs.
La llei orgànica
de millora de la qualitat educativa (Lomqe o Lomce en castellà), la llei Wert
no fa això que he dit fins ara. La Lomce és un brindis ideològic al sol. I per
això no serveix. Serveix per a plantejar que el mal del deficient coneixem dels
nens és un problema d’immersió lingüística, per a donar un paper a l’església
que no li correspon, per espanyolitzar els nens catalans.
Respecte a la immersió lingüística m’agradaria
saber si és tan perversa per què s’aplica a l’estat amb els estrangers nouvinguts?
La Lomce és una nova forma de recentralització
de l’estat i de primacia absoluta del castellà damunt de qualsevol altre
llengua.
Pel que fa al català la llei de la FAES, d’en
Wert i l’Aznar no aconseguirà allò que ni Franco, ni Primo de Rivera, ni Felip V,
ni Felip IV van aconseguir. El català sobreviurà amb força si la societat
s’imposa la seva defensa. I pel que fa a les millores educatives només serviran
si realment responen a les necessitats social.
