Ser pobre és un privilegi que s’ha de compartir.

Hi ha concepte estrany a Espanya que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional defensen a capa i espasa: ser pobre és un privilegi, com ho és la homofòbia, el desemparament de la infància, la destrucció del comerç davant les grans superfícies, la igualtat entre homes i dones, els terratrèmols de la terra derivats pel fracking, l’impost sobre els pisos buits per tenia com objectiu fomentar el lloguer i que qui no volgués fer-ho pagués per tenir-los buits, o els impostos destinats a les zones que pateixen les emissions d’òxid de nitrogen a l’atmosfera produïts per l’aviació comercial, les emissions de gasos i partícules produïdes per la indústria o la producció d’electricitat per les centrals nuclears. Aquesta només és una petita mostra de l’equiparació a la baixa de tota la gent que avui viu a l’estat espanyol. No pot ser que alguns visquin millor per l’acció política d’una societat dinàmica o busquin mitjans per aconseguir-ho. Cal viure malament tots per igual. Aquest és el concepte modernitzador de les classes dirigents espanyoles.

Plataforma Castor, magatzem de gas

Una actitud gasiva per pal·liar la pobresa energètica que contrasta amb la quantitat de legislació destinada a protegir els privilegis d’una minoria social. El gran negoci de la plataforma Castor, magatzem de gas, per l’empresa de Florentino Pérez n’és un exemple. Un projecte que provoca centenars de terratrèmols i sismes que arriba al. 4.2 d’intensitat de l’escala de Richter el dia 1 d’octubre de 2013 i com que és perillós i no pot continuar el negoci l’empresa cobra 1.350 milions d’indemnització que, amb la peculiar redistribució de la misèria espanyola,

Tuit d'Albert Rivera, 28 d'abril de 2016.

pagarà cada ciutadà. Perquè, com diu Albert Rivera, “Me importa más España que las personas. Quien se crea más importante que España que se lo diga a los españoles” (Tuït del dia 28 d’abril de 2016). La gent no compta, només compten els privilegis d’uns quants amagats darrera d’”España”. Per aquí no ho sàpiga la magnitud de 4.2 de l’escala de Richter és equivalent a una bomba atòmica de baixa potencia.

Hi ha darrera de tota aquesta ofensiva un objectiu clar. Aconseguir un mercat únic i uniforme que consolidi aquest estat que no acaba d’estructurar-se. Els catalans som els “torracollons” que ens dediquem sistemàticament a boicotejar aquest projecte nacional. Ho veuen així perquè no s’han adonat o no volen adonar-se que l’evolució econòmica catalana i la de la resta de l’estat van en direccions contràries i a ritmes diferents. Incompatibles entre ells. No es tracta d’anar contra corrent en el projecte espanyol. Es tracta que en el pas dels anys han donat dues economies diferents amb valors diferents i una manera d’estructurar-se diferent. Un sistema que poden col·laborar, però no integrar si no és la marginació d’una economia i la supremacia de l’altre. Ja li deia el 1785 el comte d’Aranda al secretari d’estat d’Espanya, el comte de Floridablanca parlant d’Amèrica: “Nuestros verdaderos intereses son que la España europea se refuerce con población, cultivo, artes y comercio, porque la del otro lado del charco océano la hemos de mirar como precaria a años de diferencia. Y así, mientras la tengamos, hagamos uso de lo que nos pueda ayudar, para qutomemos sustancia, pues en llegándola a perder, nos faltaría este pedazo de tocino para el caldo gordo”. Ell parlava de les colònies americanes, però podria haver parlat igualment de Catalunya.

Els privilegis senyorials, la moralitat catòlica tancada, la falta de projecte modernitzador i la manca de capacitat integradora han fet fracassar el projecte de “nació espanyola” que va iniciar-se amb la Constitució de Cádiz de 1812. Un projecte que ha anat de fracàs en fracàs fins arribar avui.

Pizarro, president d'Endesa, 16 de setembre de 2005.

El projecte nacional espanyol no acaba d’arrancar amb força a pesar dels grans esforços que hi dediquen. Recorden a Francisco Pizarro el 2005 aixecant un exemplar de la Constitució espanyola per a oposar-se a que l’empresa catalana Gas Natural comprés l’elèctrica Endesa i que va acabar a mans d’una empresa italiana? Recorden aquella frases de: “Antes alemana que catalana” d’Esperanza Aguirre? En aquest afer també hi va intervenir el Tribunal Suprem per aturar la compra pels danys  "substanciales e irreversibles" per aquesta operació podria ocasionar (aute de 28 d’abril de 2006). Francisco Pizarro pels serveis prestats va cobrar d’Endesa 18,5 milions d’euros. Una oposició basada en que estava en perill “Toda la arquitectura institucional de España” i també la confiança internacional en els mercats espanyols segons ells. Per l’ex president del govern espanyol José María Aznar oposar-se a l’oferta de compra de l’alemanya E.On sobre Endesa era "caer en un nacionalismo económico cateto". Ras i curt: l’economia catalana ha d’estar integrada en l’economia espanyola sense que es noti la diferència si vol subsistir a Espanya. Les Caixes d’estalvis han mort per aquest criteri i algunes, també, pels seus propis errors. Vagin per França veuran com costa trobar petits comerços i en canvi les grans superfícies es troben a tot arreu i aquest és el projecte que s’impulsa des de l’administració central per Espanya.

Allò que ells en diuen conflicte de competències és en realitat un conflicte polític de gran envergadura. I davant d’això uns creiem que ha arribat l’hora de construir un estat propi que serveixi per desenvolupar un model social propi i d’altres creuen que cal integrar-se, diluir-se, dins Espanya en el projecte nacional espanyol.