Ens han robat el debat.

Mapa dels 947 ajuntaments de Catalunya que han votat mocions a favor (920, grocs) o en contra (vermells) de la consulta del 9 de noviembre o no han fet res (blanc)

Acte de signatura del decret 129/2014 de convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014 el dia 27 de setembre de 2014 al Palau de la Generalitat.

 

Roda de premsa del President de la Generalitat  i dels líders parlamentaris a favor de la consulta del 9N  després de la reunió mantinguda el dia 3 d'octubre de 2014.

 

Acte de lliuraments de les actes municipals a favors de la consulta per part dels alcaldes al president de la Generalitat  el dia 4-10-14.

 

Amb la suspensió de la consulta del 9 de novembre per part del Tribunal Constitucional en han robat el debat sobre com volem que sigui el futur col·lectiu dels catalans. I en l’han robat perquè la suspensió ha fet que continuem situats en l’estadi de si podem o no fer la consulta, en si es pot preguntar als catalans, en lloc de debatre com volem que sigui el futur amb relació amb Espanya. Sobre si el volem tal i com el tenim ara, el volem federal o el volem independent i amb el que cada opció comporta.

Com tota aposta política les matisacions de com s’ha fer el treball per a poder votar té els seus més i menys. No perquè no es voti si no de trobar formula que la votació sigui l’instrument vàlid per a aconseguir el resultat que es busca. Els líders polítics amb el president Mas al capdavant, busquen la forma més idònia per a aconseguir votar el 9 de novembre a pesar de la maquinària de l’estat que ho vol impedir com sigui. Una maquinària potent, implacable i profundament antidemocràtica encara que ho faci sota l’aparença democràtica. Perquè impedir a la gent que s’expressi en una votació allò que vol és profundament antidemocràtic.

Ara hauríem d’estar debatent si és millor pels catalans quedar-nos dins Espanya o independitzar-nos; debatent si quedant-nos dins Espanya la millor fórmula és un estat federal, confederal, descentralitzat amb les autonomies o un estat centralitzat. Però per a debatre tot això cal que els partidaris de cada opció ho expliquin sense embuts. Però el problema principal està en que els partidaris de mantenir-nos dins Espanya han desaparegut del debat i s’han situat en el debat de si votar sobre que volen els catalans és constitucional o no argüint que la Constitució ho prohibeix.

Per les elits econòmiques espanyoles, amb l’ajuda d’una part de les elits catalanes, permetre votar als ciutadans és possibilitar perdre pel seu benefici privat la “finca més preuada” que és Catalunya i també possibilitar que l’estat s’organitzi com un instrument jurídic de redistribució social i econòmica que impulsi un estat del benestar i eviti la degradació econòmica, social i moral dels espanyols i amb ells dels catalans. Un comportament que el portaria a deixar de banda la pràctica de l’”Espanya cortijo privat” d’uns quants que fan ara.

No ens enganyem, tot poder tendeix a monopolitzar els instruments que possibiliten aquest poder de control social, però la diferència entre els poders ocults d’Alemanya, França o Itàlia, per citar només alguns, saben que per a sobreviure han de permetre compartir poder, limitar els seus afanys a uns límits raonables si no volen una revolta social. I que passa a Espanya? Que aquest poder no té límits i es mouen sobre catifes vermelles convenientment posades. El règim polític del general Franco va acabar el 1978, però el sistema econòmic creat sota el seu règim encara continua vigent i ben instal·lat. I políticament el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 va triomfar deixant-ho tot “atado y bien atado”.

El govern espanyol del PP, d’acord amb el PSOE, han presentat recurs d’inconstitucional davant del Tribunal Constitucional. Seria divertit, si no fos tant grotesc veure com es comporten per a combatre  que els catalans puguin ser consultats. Actuen amb celeritat supersònica que només té com a precedent la modificació de l’article 135 de la Constitució l’agost de 2011 per ordre de la cancellera alemanya Angela Merkel. Han actuat  amb tanta celeritat que la provocat errors de funcionament de pissarrí.

Si fem un repàs cronològic ho veurem:

El divendres 19 de setembre de 2014 el Parlament de Catalunya aprova la llei de consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana. El dissabte 27 de setembre el Diari Oficial (DOGC) publica la llei aprovada i després, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, el president Mas signa el decret 129/2014 pel qual es convoca al ciutadans de Catalunya a votar el proper 9 de novembre de 2014 sobre què volen pel futur de Catalunya. El Consell d’estat, òrgan consultiu del govern, es reuneix d’urgència el diumenge 28 de setembre a la tarda i en una hora i mitja es ventila la qüestió, debat i escrit. El dilluns 29 de setembre es reuneix de forma extraordinària el Consell de Ministres i aprova presentar dos recursos, contra la llei i el decret. El mateix dilluns 29 de setembre es reuneix de forma extraordinària el Ple del Tribunal Constitucional i acorda suspendre la llei i el decret.

Aquesta és la cronologia, però amb tantes pressa es van oblidar de revisar la nota de premsa i el comunicat del Ple del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera és produeix la primera caricatura de la Nota Informativa núm. 74/2014 del TC que diu: “El TC admite a trámite los recursos del gobierno contra la ley catalana de consultas y contra la convocatoria del referéndum y acuerda la suspensión de ambas”. L’endemà dia 30 de setembre algú s’adona de la bestiesa i durant tot el dia 30 desapareix de la web del Tribunal Constitucional l’accés a la nota de premsa, al comunicat del ple del Tribunal Constitucional, i a les dues providències del dia 29 de setembre de 2014 (Les dues capçaleres de la nota de premsa estan reproduïdes al final d’aquest article). Però la “chapuza” encara no acaba i avui encara és llegible en el Comunicat del Ple del Tribunal Constitucional diu: “El Pleno del Tribunal Constitucional, en sesión ordinaria celebrada en el día de hoy, ha decidido.... Madrid, a 29 de septiembre de 2014”. Aquesta bestiesa només es pot interpretar que el comunicat havia estat preparat i havia de fer-se públic durant els dies 23, 24 o 25 de setembre de 2014, quan estava reunit en sessió ordinària el Ple del Tribunal i de la manera com havia avisat que faria el militant del PP fins el 2011, i president elegit el 2012 del Tribunal Constitucional. Però és aquí on sorgeix el problema, perquè el president de la Generalitat no signa la llei i el decret fins el dissabte 27, quan ja el TC no està reunit i, per tant, s’ha de reunir de forma extraordinària com fan, però ningú rellegir el text del comunicat Ple que ja estava escrit abans del 23 de setembre i que, per això, diu que s’han reunit de forma ordinària i no extraordinària.

I que hem de fer ara els catalans? Guanyar.

La pregunta és com fer-ho. Doncs de la mateixa manera com varem aconseguir la democràcia a Espanya, encara que ara es mostri trontollant per les envestides del PP; com varem aconseguir crear l’únic organisme unitari de masses a tot Espanya com fou l’Assemblea de Catalunya durant el franquisme; com varem aconseguir fer introduir el terme nacionalitat a la Constitució de 1978, un tímid pas de reconeixement plurinacional de l’estat espanyol; com varem aconseguir restaurar la Generalitat republicana abans de l’aprovació de la Constitució de 1978; i podria citar altres exemples, però em sembla que no cal. Només guanyarem si som constants i actuem units.

Tots els canvis que hem aconseguit els catalans han estat amb unitat, determinació, voluntat, constància i astúcia política. Abans i ara. I només així ens en sortirem.

La constància amb el treball diari de cada un de nosaltres. Com ho varem fer el passat 30 de setembre manifestant-nos davant dels ajuntaments reclamant votar. Com ho fem quan debatem amb els nostres amics i coneguts la conveniència de votar perquè és la manera democràtica d’expressar-nos; quan expliquem quina és l’opció que ens sembla la millor pel futur col·lectiu dels catalans. Aconseguir-ho només depèn de nosaltres mateixos.

Els representants polítics que estan a favor de la consulta del 9 de novembre també actuen amb unitat, determinació, voluntat, constància i astúcia política. I una mostra d’això és la reunió del passat 3 d’octubre entre el president i els líders polítics pro consulta. Però a ells els hi cal afegir un altre element també essencial com els altres i és el de la discreció. No cal explicar als adversaris que farem abans de fer-ho. Qui reclama que s’expliqui allò que han acordat fer de forma discreta? Aquells que d’una manera o altre no volen que votem o que no ho fem el 9 de novembre. I també els impacients que amb la seva pressa porten tota la lluita al pedregat. L’espot publicitari explicant que s’ha suspès la campanya institucional perquè està suspesa la consulta és una actuació magistral que hauria fracassat si s’hagués explicat abans. I això només és una mostra.

Una vegada més en la història de Catalunya els ajuntaments són un instrument molt important. En el passat ho foren per a crear la Mancomunitat de Catalunya i per a proclamar la Segona República que ens portaria un autogovern. Els ajuntaments són uns ens polítics molt pròxims als ciutadans i tenen autonomia per a decidir per ells mateixos. I és precisament per aquesta autonomia que el PP els vol ofegar econòmicament i controlar-los políticament amb les seves reformes embolcallades de major eficàcia administrativa.

Veure creuar els representants de 920 municipis la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dels 947 existents a Catalunya, el 4 d’octubre de 2014 és una imatge d’una gran contundència democràtica i de lluita, perquè ells representaven pobles i ciutats amb alcaldes i regidors elegits de tots els color polítics. Ells són el 97,15% dels municipis de Catalunya. Tos units per a poder votar el proper 9 de novembre. El president Mas els hi demana que no defallissin en el seu treball per a poder votar i tampoc per a atendre les necessitats dels ciutadans de les seves respectives poblacions. I els hi deia que ell mateix i els representants elegits favorables a poder votar tampoc defallirien.

I què diuen els que no eren a la fotografia unitàries? Que tots això és “teatre del dolent” en paraules de Miquel Iceta, primer secretari del PSC; que els conjurats per la consulta ens amaguen què volen fer i que això és fer trampa perquè no és transparent, com si les accions del govern espanyol del PP, ajudats pel PSOE, fossin transparent i clares. ¿Realment creuen que som tant ingenus per a explicar a l’adversari que farem per tal que aquest pugui actuar amb coneixement de causa? Curiosament, el PSC, que va decidir baixar del tren pro consulta del 9 de novembre, ara demana que algú els vagi a buscar perquè se senten molt solts al costat del PP i Ciutadans encara que ho diguin en altres paraules. Les decisions polítiques tenen conseqüències i quan es tria s’ha d’assumir els resultats.

Cal, doncs, continuar treballant per a votar el proper 9 de novembre de 2014 de forma constant i unitària.

Mentre tot això passa pel què fa a la consulta del 9 de novembre l’estat, mitjançant l’actuació dels dos partits denominats “nacionals” es reparteixen els dividends que pacten a la tribuna del Bernabeu i apliquen allò dissenyat pels denominats “Aranzadis del Bernabeu”. Dit d’una altra manera, pels advocats pagats per la constructora de Florentino Pérez, l’accionista majoritari de la constructora ACS i president del Real Madrid.

Caldria preguntar als advocats de l’estat cap a on miraven mentre això passava? Caldria que aquests funcionaris, tant entregats a impedir la participació ciutadana en una consulta, també ho fessin per a preservar la legalitat de l’actuació de l’estat encara que aquest estigui segrestat pel poder econòmic que tant eficaçment està servit pels dos partits “nacionals”.

El projecte Castor, l’emmagatzematge subterrani de gas natural davant les costes de Castelló - Tarragona, ha tingut un llarg recorregut que s’inicia amb el primer permís concedit pel Ministeri d’Indústria el 6 de setembre de 1996 sent ministre Josep Piqué del PP, però aquest no ha estat l’únic permís obtingut per Florentino Pérez i els accionistes ACS. La recula de ministres d’Indústria del govern espanyol que hi han intervingut són tant del PP com del PSOE: Josep Piqué (PP), Anna Birulés (PP), José Montilla (PSC-PSOE), Cristina Narbona (PSOE), que és la parella del també ministre Josep Borrell, Rodrigo Rato (PP), Joan Clos (PSC-PSOE), Miguel Sebastián (PSOE), Elena Espinosa (PSOE) i José Manuel Soria (PP). El ministeri d’Indústria no  és l’únic ministeri que hi ha intervingut, perquè també ho ha fet el de Defensa quan era titular Carme Chacón elaborant informes qualificant aquest magatzem d’estratègic per a la defensa. El permís definitiu és van signar amb el Reial Decret 855/2008, de 16 de maig amb la rúbrica “por el que se otorga a Escal UGC, S.L., la concesión de explotación para el almacenamiento subterráneo de gas natural denominado “Castor”.” (BOE 136, dijous 5 de juny de 2008, pàg. 26501 i següents) i port la signatura del ministre Sebastián del govern de Rodríguez Zapatero.

Un projecte industrial que ha provocat més de 200 terratrèmols que han estat negats sistemàticament pel govern del PP, de la mateixa manera que ho van fer  abans amb l’enfonsament del vaixell “Prestige” davant les costes gallegues. Tots recordem allò que deia Mariano Rajoy referint-se al vessament de petroli: "Del Prestige salen unos pequeños hilitos con aspecto de plastilina".

I quina ha estat la resposta del govern espanyol davant la manca de seguretat pels ciutadans de la zona? Regalar oficialment 1.350 milions d’euros més interessos, més el cost del desmantellament i un lucre cessant calculat de 3.700 milions d’euros del que no se’n parla. Un cost econòmic que hauran de pagar la ciutadania durant 30 anys, el que equival a 100 milions anuals i que provocarà forçosament un augment de l’1% el preu dels subministres segons experts. Un cost que ell sol supera els 1.072,26 milions d’euros d’inversions en infraestructures previstos en el pressupost de l’estat per l’any 2015 a Catalunya. Una inversió que és el 9,5% del total de les inversions per a una població del 16% de tot l’estat i que general el 19% del PIB i paga el 20% de tots els impostos estatals.

Però al costat d’aquest regal a alguns membres de la “casta”, el govern espanyol també ha impugnat el dret llei de la Generalitat sobre la pobresa energètica que havia de donar sortida a una necessitat social que la crisi econòmica ha provocat i que fou aprovat pel govern del president Mas el desembre de 2013. Ho ha fet presentant un recurs al Tribunal Constitucional aquest mes de setembre de 2014. Un decret que permetia suspendre el pagament de la factura de llum i gas durant els mesos de novembre a març amb la garantia que no els hi tallarien el subministrament i que ho podrien pagar-ho durant els altres mesos de l’any. El govern del PP ha presentat el recurs dient que això es competència seva, encara que contra la pobresa energètica no faci res i també perquè aquest decret català beneficia a uns ciutadans per sobre d’altres ciutadans d’altres zones de l’estat. Llàstima que no pensi el mateix quan el bocamoll del Monago, el president d’Extremadura, paga ordinadors i beques mentre altres, en altres zones de l’estat, passen gana i fred.

Vull acabar dient que tenim molta feina a fer i que només aconseguirem  l’objectiu posant cadascú el seu gra de sorra. Nosaltres i els nostres representants elegits.

Notes de premsa del Tribunal Constitucional sobre la suspensió de la llei de Consultes i del Decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.

1.- La primera publicada el 29 de setembre de 2014 on parla de referèndum i que va ser retirada l'endemà.

 

 

2.- La segona Nota de premsa no va ser visible fins el dia 1 d'octubre de 2014 i es corregeix l'escàndol.