La llei de consultes: donar veu al ciutadà.

Estem jugant al joc de les mentides i de la negació al ciutadà del dret a expressar-se més enllà d’elegir cada quatre anys els seus representants polítics. La llei de consultes no referendàries aprovada pel Parlament de Catalunya, el passat 19 de setembre de 2014, és això. Un instrument per a poder expressar-se lliurament.

El ciutadà té dret a expressar-se sobre les qüestions que l’afecten, si o no?

Aquells que tenen al·lèrgia a la democràcia i de dotar a la ciutadania d’un instrument per tal que pugui expressar-se lliurament sobre aquells assumptes que l’afecten sense haver de recorre a les manifestacions, com a únic mitjà de pressió, per tal de ser escoltats pels polítics, els hi molesta aquesta llei catalana.

L’oposició del PP i de C’s a la llei de consultes respon a aquesta posició antidemocràtica que exhibeixen tan sovint, però a més ara hi afegeixen un altre argument més pervers encara, que consisteix en negar el dret a fer la llei per l’ús que se’n pugui fer.

I jo em pregunto: hem de deixar de fer carreteres pel fet que els conductors es puguin saltar les normes de circulació?  Hem de deixar de fer hospital per la sospita que uns metges no faran un ús adequat dels llits hospitalaris? Qualsevol pot fer-se preguntes de què hauríem de deixar de fer pel mal us que se’n pugui fer. 

Aquest llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana és la concreció pràctica de l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, d’aquest Estatut encapsat pel Tribunal Constitucional, però que va deixar vigent aquest article. Un article que diu:

“Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució.”

Un article que va lligat a l’article 110 del mateix Estatut sobre les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya que estableix:

“Article 110. Competències exclusives:

1. Corresponen a la Generalitat, en l’àmbit de les seves competències exclusives, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva. Correspon únicament a la Generalitat l’exercici d’aquestes potestats i funcions, mitjançant les quals pot establir polítiques pròpies.

2. El dret català, en matèria de les competències exclusives de la Generalitat, és el dret aplicable en el seu territori amb preferència sobre qualsevol altre.”

I els articles:

“29.1 Els ciutadans de Catalunya tenen dret a participar en condicions d’igualtat en els afers públics de Catalunya, de manera directa o bé per mitjà de representants, en els supòsits i en els termes que estableixen aquest Estatut i les lleis”.

29.6 “Els ciutadans de Catalunya tenen dret a promoure la convocatòria de consultes populars per la Generalitat i els ajuntaments, en matèria de les competències respectives, en la forma i amb les condicions que les lleis estableixen.”

Uns articles de l’Estatut d’autonomia sobre la participació ciutadana que tenen encaix a la Constitució espanyola en el seu article 149 que diu:

“1. El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias:

….

32.ª Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum.

2. Sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las Comunidades Autónomas, el Estado considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial y facilitará la comunicación cultural entre las Comunidades Autónomas, de acuerdo con ellas.

3. Las materias no atribuidas expresamente al Estado por esta Constitución podrán corresponder a las Comunidades Autónomas, en virtud de sus respectivos Estatutos. La competencia sobre las materias que no se hayan asumido por los Estatutos de Autonomía corresponderá al Estado, cuyas normas prevalecerán, en caso de conflicto, sobre las de las Comunidades Autónomas en todo lo que no esté atribuido a la exclusiva competencia de éstas. El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las Comunidades Autónomas.”

Un article, el 149, que està situat dins el Títol VIII (De l’Organització Territorial de l’Estat) i dins d’ell del Capítol tercer (De les Comunitat autònomes). Pot semblar una tonteria saber on estan col·locats en un text jurídic un article, però no ho és. Té molta importància en el moment d’interpretar les lleis.

Es dóna la circumstància que la Sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut català declarava que la competència d’organitzar consultes per part de la Generalitat i els ens locals era constitucional en el seu Fonament Jurídic 69.

Sé que aquesta referència legal pot semblar una pèrdua de temps, que el tema és un altre, però no ho és, en tant en quan, empara un dret del ciutadà català: el de poder dir la seva constantment. El de no estar sotmès, sense possibilitat de dir res, als diputats elegits cada quatre anys. Aquest no és un aspecte no menyspreable en un estat cada vegada més repressor de les llibertats dels ciutadans.

A les elits econòmiques que controlen el poder a Espanya els hi molesta que el ciutadà parli. Saben que deia el banquer per excel·lència de l’statu quo actual espanyol, Emilio Botín? Que la seva preocupació era Podemos i Catalunya. No si la ciutadania arriba a final de mes i pot menjar, si es crea llocs de treball, si es construeix teixit productiu entre altres preocupacions. No! Això no li preocupava. Només li preocupava aquells moviments que estan sacsejant la tranquil·litat del “cortijo” que és Espanya per quatre famílies espanyoles i catalanes. I com ell molts més.

Contra aquesta llei també s’exhibeix el Dictamen 19/2014, de 19 d’agost, sobre la Proposició de llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana fet pel Consell de Garanties Estatutàries, amb l’assistència del seu president Joan Egea Fernàndez, del seu vicepresident Pere Jover Presa i dels consellers Eliseo Aja, Marc Carrillo i Jaume Vernet Llobet, Francesc de Paula Caminal Badia, Joan Ridao Martín i Carles Jaume Fernández i del conseller secretari Àlex Bas Vilafranca.

Però curiosament, pels unionistes, només tenen valor els vots particular de quatre dels seus consellers. Quina paradoxa! Que cinc consellers diguin que és constitucional i estatutària no té cap valor, només té importància l’opinió personal de quatre consellers, que entre ells tampoc coincideixen i per això fan el seu vot particular separats. Algú, amb mala fe, em preguntarà si aquests consellers no poden expressar la seva opinió i jo li respondré que evidentment que ho poden fer, però no per això té més valor el vot discrepant que el text consensuat del Consell de Garanties Estatutàries.

Aquest dictamen del Consell de Garanties Estatutàries té 85 pàgines d’arguments jurídics sobre si la llei de consultes vulnera o no la Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I la seva conclusió es que no.

I que diuen els vots particulars del Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries?

Pere Jover es refereix a l’article 3 de la llei en connexió amb els articles 11 i 12 de la llei i la seva discrepància se centra en que la llei pot confondre consulta i referèndum. Eliseo Aja planteja la seva discrepància en paraules dites per ell en que: “Manifesto el meu dissentiment amb la posició majoritària del Consell, la qual respecto, sobre la constitucionalitat de la regulació d’una consulta popular no referendària dirigida al conjunt de la població de Catalunya (sense qüestionar la resta de supòsits de la Proposició de llei), perquè entenc que es tracta d’un tipus de referèndum simulat, que manca de l’habilitació i de les garanties exigides per la Constitució i l’Estatut, i no es pot considerar com una simple consulta no referendària”. La seva discrepància està en si regular formes de democràcia directe és o no és una competència de la Generalitat. Marc Carrillo mostra la seva discrepància respecte a les conclusions segona (at. 3 de la llei), cinquena (art. 6 de la llei) i sisena (art. 12 de la llei) del dictamen, una discrepància en relació a “l’aplicació de categories jurídiques que són pròpies del referèndum, a una forma de participació ciutadana que la Proposició de llei prescriu que no ho és.” I per últim Carles Jaume Fernández diu que la seva discrepància està centrada en els articles 29.1, 29.6 i 122 de l’Estatut d’autonomia  i en referència a la pregunta a sotmetre als ciutadans el proper 9 de novembre. Vuit dels nou consellers del Consell de Garanties Estatutàries van creure que no s’havien de pronunciar sobre la pregunta perquè no formava part de la llei i encara no havia estat formulada en cap text jurídic i ell creu que si ho havien de fer.

Veiem doncs que la discrepància en els tres primer no està basada en el dret democràtic de participació i si en la seva extensió del mateix, mentre que el darrer si que qüestiona que la llei respongui a la competència exclusiva de la Generalitat.

La llei de consultes és un dels instrument que la societat ha de disposar per tal de garantir que pot expressar-se lliurament sobre temes que l’afecten i fer-ho amb garanties. I d’això qualsevol demòcrata se n’hauria d’alegrar. 

I quina diferencia hi ha entre consulta i referèndum?

La consulta és consultar al ciutadà, però la seva resposta no és vinculant i s’aplicarà o no l’opinió majoritària, encara que qualsevol governant responsable ho haurà de tenir el compte d’alguna manera. I en el referèndum el seu resultat és vinculant. Allò que diuen els ciutadans s’ha d’aplicar. La Constitució espanyola reserva al govern central la competència per a celebrar referèndums i consultes i a les comunitats autònomes només les de consultar.

Així doncs, la llei de consultes aprovades ha fet això. Facilitar la participació ciutadana i dir allò que creu.