Alguns ens volen
fer creure que és possible viure a Catalunya en una realitat virtual, en una
realitat paral·lela, com si tot l’aparell de l’estat espanyol no existís, com
si fos possible gestionar-nos ignorant que, encara, vivim dins les estructures
polítiques d’un estat cada vegada més centralitzat, autoritari i que vol reduir
les comunitats autònomes i els ajuntaments a mers executors d’aquelles
decisions preses per un reduït grup de persones que estan convençuts que només
ells saben que convé als espanyols. Catalunya encara viu en aquest marc polític
espanyol.

Un sector del
sobiranisme pensa que a Madrid no cal anar a dir res, que tot s'ha de fer a
Catalunya i prou; mentre que un altre sector sobiranista creu que s'ha d’utilitzar
qualsevol instrument que tinguem a la mà i que, la representació que s’obtingui
al Congrés dels Diputats i al Senat en les eleccions del 20 de desembre, és un
instrument més i que s'ha d’utilitzar al nostre favor.
Portem quasi tres
mesos caçant mosques mentre desfullem el com amagat sota el qui. Tenint dins
aquella sensació agredolça de l’espera feixuga i preguntant-nos quan arrencarem
a caminar.
Les crides a l’abstenció
és fruit d’un puritanisme infantil que em recorda els meus anys d’estudiant quan
els grups de l’esquerra radical ens deien que el règim franquista estava acabat
i que la classe treballadora, el proletariat, aconseguiria el poder en
qualsevol moment. Franco va morir al llit, els treballadors no tenen el poder i
el franquisme corrupte ocupa el poder polític i econòmic espanyol.
Aquells trotskistes,
maoistes, guevaristes i bastants carrillistes vivien en una realitat virtual
que els feia trempar i poca cosa més.
Aquells que ara
criden a l’abstenció a les eleccions del 20 de desembre fan el mateix. Aquests
que criden a l’abstenció són els mateixos que afirmaven que proclamaven que si obteníem
el 50% dels vots farien la Declaració Unilateral d’independència (DUI) l’endemà
i que ara diuen que per falta d’un grapat de vots no és possible si no fem la
revolució al mateix moment. Era absurd el plantejament anterior com ho és ara
el d’ara, perquè cal preveure l’endemà del demà, la setmana següent, el més següent
i l’altre. Preveure sense necessitat de tenir la certesa. Acceptar un punt d’incertesa.
Ens cal tenir veu a
Madrid per a dir allà el que decidim aquí.
Hi ha una raó més
per a anar a votar el 20 de desembre. La lectura que es farà dels resultats
electorals.
Si a Catalunya
guanya l'unionisme, en qualsevol de les
seves varietats, la credibilitat del procés cap a l’estat propi, encara que
sigui momentàniament, se’n ressentirà. És igual que guanyin els neolerrouxistes
que duen en els seu ADN la destrucció de la llengua catalana o els populistes
socials que prometen un referèndum que saben que no faran mai, o que guanyin
els autoritaris de la gavina o els de la rosa pansida.
Cal dir, ben clar i
alt, que la lluita per un estat propi català independent no ha mort i continua
el seu camí, encara que alguns ens facin suar més del compte.
Cal anar a votar el
20 de desembre i votar una de les dues candidatures sobiranistes, Democràcia i
Llibertat o Esquerra Republicana. Qualsevol de les dues són vàlides, però en
decantar-nos per una o altra ens cal tenir present que el nostre vot també serveix
per a reforçar el lideratge del procés cap a l’estat propi.
Votar és una necessitat
política per a continuar avançant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada