22 de des. 2015

Guanyar, però quedar curt. Les eleccions del 20 de desembre de 2015.

Depenent de la lectura que en faci el sobiranisme català dels resultats electorals del 20 de desembre al Congrés dels Diputats espanyols això ens pot representar una estocada encara més dura que la lectura errònia que en va fer la CUP dels resultats electorals de les eleccions plebiscitàries del 27S.

La política catalana es fa a Catalunya i en funció dels resultats de les eleccions plebiscitàries del 27S. Les de fa tres mesos. No es pot pretendre, encara que els independentistes hagin regalat la victòria, que els resultats d’unes eleccions espanyoles marquin el rumb de la voluntat majoritària expressada a les urnes el 27S. Que ho faci En Comú podem ho entenc, ja que els resultats del 20D, 927.940 vots, els dóna un protagonisme que els permet sortir momentàniament del paper de comparses que els 367.613 vots del 27S els va donar. Allò que em sembla esperpèntic és la pretensió de la CUP que, sense haver arriscat res, amb l’excusa de que han desconnectat d'Espanya, ara vulguin obligar a Junts pel sí a fer un gir per aquests resultats autonòmics o puguin plantejar-se un govern d’esquerres entre uns autonomistes com En Comú podem i els independentistes. És una interpretació del vol gallinaci.

Quan el dia 20 vaig anar a votar, a la tarda, el col·legi electoral era buit. En un poble de 10.000 habitants, amb només dos llocs de votació, aquest fet em va sorprendre. Casualitat horari vaig pensar. No hi havia cap mena d’ambient de votació. Ni per a bé ni per a mal. El col·legi electoral semblava més aviat el desert del Sàhara i les cares dels components de les meses eren d’avorriment. Per a molta gent votar el 20D era un tràmit sense transcendència que ha portat als independentistes a regalar la victòria.

Comparar dades és possible, però cal anar en compte en fer-ho. S'ha de ser rigorós buscant allò que la dada objectivament diu, perquè si no ho fas acabes confonent desig amb realitat.

La participació d’aquest 20 de desembre respecte a les eleccions transcendentals per a Catalunya del 27S ha minvat. Dels 4.130.196 votants hem passat als 3.759.216 d’aquest diumenge. Del 74,95% al 70,98%. En tres mesos 370.980 votants s’han quedat a casa.

Aquesta participació mostra un panorama on hi ha un gruix de ciutadans catalans que allò que passi a Espanya els hi queda molt lluny. Jo mateix m’hauria quedat a casa, però vaig anar a votar per disciplina militant. Ho vaig fer perquè crec que s'han d’utilitzar tots els instruments que tinguem a les mans. Vaig votar sense sentir que aquelles urnes em representessin.

Només dos electorats s’han mobilitzat amb força. Els de Podemos, ara amb la marca En Comú podem, i els d'ERC, però sense que cap dels dos hagi aconseguit mostrar-se hegemònic respecte a la resta de forces polítiques. Els resultats els dóna força, però no prou.

El que si constitueix un fracàs els resultats dels 20D és per les forces unionistes. Aquestes eleccions eren les seves. Les d'Espanya. Les que elegien els diputats al Congrés on es fa política de veritat segons ells i el seu electorat no va respondre.

Si mirem els resultats de les eleccions del 2011, el PSC, ara reconvertit amb els seus posicionaments en la Federació catalana del PSOE, i el PP, havien aconseguit 1.636.125 vots, mentre ara només han aconseguit 1.006.307 vots. Són 629.818 vots menys a pesar de ser els principals partits d'Espanya. Només els vots de Ciudadanos, 567.501, ha impedit que la trompada fos més severa. Ciudadanos, la marca reciclada del PP, no ha aconseguit arrossegar tots el 629.818 vots que han deixat de votar PP i PSOE. I no ho han fet perquè, a la seva vegada, Ciudadanos,   ha passat de tenir 736.364 vots el 27S a 567.501 vots aquest 20D. Són 168.863 vots que han deixat de confiar en C's en tres mesos en un territori que ells consideraven seu. I a Espanya Ciudadanos tampoc ha aconseguit l’objectiu que les empreses de l'Íbex35 i La Caixa s’havien proposat.

L'unionisme a Catalunya ha fracassat en les seves eleccions perquè el PSOE ha passat a ser tercera força a Catalunya, Ciudadados cinquena i el partit governant a Espanya, el PP, sisena. I si no fos suficient la derrota per si mateixa a Catalunya el PP s'ha quedat sense diputats a Girona i Lleida.

El que ha passat en el camp sobiranista és que una part molt important de l’electorat de Junts pel sí, la candidatura que aplega CDC i ERC principalment, s’han quedat a casa. 463.924 votants de Junts pel sí no han votat ni a ERC, ni a CDC que anava amb el nom de Democràcia i Llibertat (DiLl). On han anat a parar aquests vots? A casa? A d’altres candidatures? S’haurà d’analitzar amb detall. Som ben curiosos els catalans i especialment els independentistes.

ERC ha guanyat la partida del 20D, amb 599.289 vots, però no s'ha imposat amb rotunditat a CDC ja que només els separa 33.788 vots. En certa mesura ERC guanya quan els votants de CDC deixen de votar. Ja va passar amb les eleccions al Parlament Europeu quan ERC es va imposar amb 594.149 vots als 548.718 de CiU. Llavors van guanyar per 45.431 vots i ara ho ha fet amb 33.788 vots. La mala llet d’alguns els farà dir que dir això és menystenir el resultat d'ERC, però ben lluny d’això. És preocupació, perquè és aquí on hi ha el perill pel sobiranisme. La desmobilització. El creure que aquests resultats electorals poden modificar les regles de joc internes de Junts pel sí i fer esclatar la candidatura i amb això descarrilar definitivament el procés cap a un estat independent.

Democràcia i Llibertat, la candidatura de CDC i altres, ha patit un retrocés en haver aconseguit només 565.501 vots, però sense que aquest resultat permeti cantar-los-hi les absoltes com alguns pretenen fer. Dit això, també he de dir que a CDC li cal enterrar urgentment la Convergència autonòmica per a constituir un partit nacional per a una Catalunya independent que respongui a un electorat existent a Catalunya. Fer la comparació dels resultats del 20D de DíLl amb els resultats de CiU del 2011 és complicat perquè ha canviat els seus components bàsic. S’haurà de fer, és clar.

En allò que no hi ha dubte i és diàfan és que si el 2011 només hi havia tres diputats independentistes al parlament espanyol ara hi ha 17 diputats independentistes.

Els que es van quedar en l’ambigüitat nacional el passat 27S han tingut uns resultats ben diferents. A uns els ha anat bé, a Podemos en la seva versió En Comú podem, que ha obtingut 927.940 vots i als altres els ha deixat en coma profund, a Unió que només ha aconseguit 64.726 vots.

A Podemos, aquesta compota de candidatures, els ha anat relativament bé a Espanya i molt bé a Catalunya. El partit fagocitat d'ICV només havia aconseguit 279.599 vots el 2011 i ara, com un comparsa menor dins de En Comú podem, aconsegueix 648.341 vots més. En els vots de Podemos hi ha una suma de vots de l’antiga ICV, del PSC, de la CUP, de Ciudadanos i abstencionistes. Gent que creu en Espanya i que vol un canvi de sistema a Espanya. Però el seu plantejament respecte a Catalunya farà que més aviat que tard els acabi creant seriosos problemes interns ara aturats davant la negativa rotunda del PP i el PSOE de permetre un referèndum a Catalunya sobre el seu encaix amb Espanya.

Unió va entrar en coma el juny del 2015 i en cada elecció el seu estat cada vegada és més crític. Si el 27S només aconseguia 130.293 vots ara ha baixat a 64.726 vots. En tres mesos ha perdut 65.567 vots amb una campanya marcada pels atacs miserables cap al president Mas i a Convergència. La societat catalana ha canviat i els militants d’aquest partit històric no ho han sabut llegir. La bandera de la tercera via d’unió ha acabat en mans de En Comú podem.
Mapa del resultats electorals del 20D a Espanya

Aquestes eleccions a Espanya han deixat un Congrés de Diputats difícil de gestionar, Quatre forces, però cap d’elles soles pot governar. Com a mínim es necessiten dues forces més per a l’estabilitat del govern. Aquells que no saben dialogar ara ho hauran de fer. En sabran? Per anar contra Catalunya si, però per a construir un estat modern ho dubto.

També ha quedat clar que la força de les televisions és menys poderós del que semblava. Perquè aquest dos artefactes, Podemos i Ciudadanos, impulsats a base de quotes de pantalla, no han aconseguit ser decisius a Espanya. PP i PSOE els necessiten, però només com a escolanets. No pel que ells representen sinó per la debilitat dels altres.

Ara cal passar pàgina i assolir finalment un acord a Catalunya que permeti iniciar amb força la desconnexió d'Espanya.

2 comentaris:

Leandre Massó Pares ha dit...

Jordi, el teu article està molt ben elaborat i estructurat utilitzant les dades dels resultats electorals, unes dades per altra part conegudes per tant res de nou. Remarques en el teu article comportaments dels votants; i per tant també dels partits. Però no hi ha anàlisi del comportament dels votants, tot i que sabem del comportament de la direcció del partits, les seves declaracions i les seves "ideologies". Va poder crear desmotivació a les eleccions plebiscitàries a Catalunya el fet que ERC creés dubtes i ambigüitats al retirar el suport de govern a CDC, boicotegés el mou 9-N, no acceptes la primera oferta de Mas d'anar junts a les eleccions, per al final anar-hi a contracor? Això no va dispersar el vot a Catalunya sí que es Pot i a la CUP? Te sentit que persones que no són anti-sistema, ni anti-europa, ni anti-euro votin la CUP que contínuament fan campanya d'anti-sistema? Ni la CUP ni ERC, malgrat s'omplen la boca d'esquerres i independència, no estan processats judicialment, han sabut no assumir responsabilitats, malgrat això són premiats amb vots. Te sentit? L'anàlisi sociològica pot intentar aportar-hi explicacions, però no és fàcil, cal saber-ne; és més fàcil l'anàlisi política (una vessant de la sociològica), remenant dades resultats electorals i declaracions, per altra banda sabudes per tot hom.

Jordi Colomines Companys ha dit...

Espero llegir ben aviat la teva contribució per omplir tot allò que trobes a faltar al meu escrit i així tindrem el retrat complert.