La feblesa del projecte España i el fracàs d’Espanya.

El projecte polític que és España és feble. I és feble perquè està estructurat damunt una realitat no cohesionada i tampoc compartida. No ha estat capaç d’oferir a tots, i dic tots, un conjunt d’elements que donin sentit al futur de la realitat política creada.

La rendició de Breda de Velázquez

La feblesa ve de lluny i els pintors, com Velázquez, han plasmat damunt les seves teles moment que mostren aquesta posició de reculada política. El quadre “La rendició de Breda” mostra un projecte polític en reculada a Europa. Diego Velázquez pinta el quadre entre el 1634 o 1935, quan els Paisos Baixos, en aquell moment les Províncies Unides, s’han independitzat d'Espanya. El quadre mostra el poder d’Espanya i la rendició de la plaça forta de Breda el 1625, però encara que s’hagi d’esperar fins el 1648 perquè Felip IV reconegui la seva independència adoptada el 1581 amb l’Acta d’Abjuració. Portugal van ser els següents a marxar del projecte España. El 1640 se separen de Castella després de varis intents frustrats d’unitat.

Espanya, construïda al voltant de les maneres de fer i de pensar de Castella, s’imposa com estructura política el 1714 a España i a Catalunya. Ho fa per la força de les armes i neix l’estat España.

La Constitució de Cádiz, 1812

El repte polític d’España és consolidar-se com a projecte. I és aquí on mostra la seva feblesa. La seva profunda feblesa política la porta a no incardinar allò que hauria de ser un projecte integrador dins un projecte que s’ha imposat per la força. És cert a España hi hagut qui ha intentat dur endavant un projecte integrador. Projectes que han fracassat perquè no han integrat, si no que han volgut uniformitzar sense tenir en compte la força social de resistència d’aquells que havien de ser uniformitzats.

Han passat els anys i fins i tot els segles i el projecte España mostra la seva feblesa més gran. 

Dues realitats nacionals, catalana i basca, no s’han diluït dins el projecte España i esclaten una i altra vegada. España no entén què passa en aquestes dues realitats nacionals i com no ho entén busca excuses per justificar la seva maldestre actuació. A Euskadi la seva pacificació topa amb la minoria intransigent que no vol sortir de l’enrocament on viu encara que sigui la dirigent Arantza Quiroga del PP qui ho intenti.

Si el projecte “Catalunya estat independent”  ha arribat fins on ha arribat ha estat pel propi projecte català i per la miopia política de les elits governants d’España.

Aquells que defensen la unitat amb España i Espanya no poden concretar un projecte que sigui prou atractiu perquè la balança dels ciutadans es decanti al seu favor.

Algú pot pensar que quan utilitzo els termes España y Espanya en un mateix text és una llicència retòrica, però no. El projecte España no representa el mateix que el projecte Espanya a Catalunya. Hi ha una gran diferència

A Catalunya s’ha produït un plebiscit amb la votació del 27S i el resultat ha estat clar i contundent. Ha desaparegut la tant reivindicada majoria silenciosa reclamada amb insistència pel PP, que ho ha fet amb vehemència, i també pel PSOE i C’s.

Els resultats en un plebiscit es conten entre els favorables i els contraris sobre allò que es vota. Els ambigus només són la bossa dels que encara no tenen clar quin paper volen assumir i que, per tant, no són puntuables.

El 27S els favorables al projecte “Catalunya estat independent” es van imposar damunt del projecte “España estat nació” amb 357.898 vots. El projecte “Catalunya estat independent” fou recolzat per 1.966.768 catalans (47,56%) i el projecte “Espanya nació estat” per 1.608.870 catalans (39,01%).

(resta de dades sobre els resultats electorals del 27S les podeu trobar a:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2015/10/el-nostre-futur-el-decidim-nosaltres.html ).

El projecte “Espanya” només ha aconseguit el 27S 471.020 vots (11,40%).

Des de 1978 el projecte Espanya ha intentat imposar-se com a projecte col·lectiu amb la resta dels ciutadans de l’estat España. Ho ha intentat amb diverses formules, però totes elles han fracassat.

Les elits espanyoles, a través del Tribunal Constitucional, van donar una estocada, que jo crec de mort, als projectes España i Espanya a Catalunya. Unes elits polítiques i econòmiques espanyoles que han preferit l’estètica democràtica a l’ètica democràtica convençuts que la força ho soluciona tot. Prefereixen seguir creien que el lema encunyat pels absolutistes espanyols el 1814, quan retorna del desterrament de Ferran VII, de “Vivan las cadenas” encara és possible. Miopia política en grau superlatiu.

9N votació

La jornada del 9N, d’aquell 9 de novembre de 2014 llunyà i recent, fou l’advertència més seriosa que mai abans havia fet el catalanisme polític a España. Però el 9N no només fou això, també fou el desafiament democràtic de 2.305.290 ciutadans que van decidir votar a pesar de la prohibició del govern espanyol.

El 9N va permetre saber i comptar quants catalans volien ser independents i van ser 1.861.733 qui van dir que si que ho volien ser.

I quina fou la reacció espanyola? La reflexió i la mesura? No. La resposta fou ràbia i amb la còlera van decidir portar als tribunals de justícia el màxim representant dels catalans, el president de la Generalitat. Ho van voler fer com un delinqüent per haver permès que els ciutadans es poguessin expressar votant. Ho fan brandant la Constitució com un mur inamovible. Una Constitució que va servir per tombar les Leyes Fundamentales del Reino del règim del general Franco que també eren inamovibles. L’estètica damunt l’ètica.

El president Artur Mas sortint de declarar.

Veure entrar al Palau de Justícia al president Mas acompanyat de 400 alcaldes i multitud de gent que eren i són adversaris polítics seus, al costat de gent que l’acusa de tots els mals econòmics i de les retallades oblidant les imposicions espanyoles, hauria de fer pensar a les elits espanyoles. I que pensen i diuen aquestes elits? Que acompanyar a un persona a declarar és una pressió intolerable. Tan feble és el seu projecte i la seva convicció que se senten amenaçats?

Que curta és la memòria del PP i del PSOE. No recorden l’entrada de Francisco Camps als tribunals de justícia de València o de José Barrionuevo i Rafael Vera pel GAL?

Gentada acompanyant a Artur Mas a declarar per deixar votar

El 15 d’octubre de 2015 davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) milers de persones vam voler acompanyar el president Artur Mas en la seva declaració com imputat. Ho vam fer per reivindicar el nostre dret a votar, pel nostre dret a expressar la nostra opinió a un estat que no escolta. Però pel fet que no escolta no vol dir que hem de callar. Hem d’alçar la veu per fer sentir la nostra veu. Davant del TSJC hi va haver una unitat d’acció entre alcaldes i la gent. Units per defensar l’ètica democràtica per damunt l’estètica democràtica.

Als ciutadans no se’ls calla per sempre amb la força. Si no ho va aconseguir el general Franco i els seus milers de morts, empresonats i exiliats, menys ho aconseguirà ara els governants espanyols. Potser podran endarrerir el procés de separació de Catalunya amb España, però el trencament social entre la societat catalana i l’espanyola és irreversible. La humiliació feta amb la sentència del Tribunal Constitucional del juny de 2010 ha acabat passant factura a España. I no té punt de retorn.