La llista instrumental del Si-Si i l’endemà del 27S. ------- Carta de Romeva, Forcadell i Casals acceptant el desafiament del 27-S

Mai a la història s’ha vist que bastir confluències, aplegar voluntats, consensuar instruments hagi estat fàcil. Mai. I si algú té algun dubte de la dificultat del que dic que agafi com exemple Espanya i es pregunti per què des de 1978 els partits, la classe dirigent espanyola encara no ha aconseguit un concens d’estat per plantejar als espanyols un acord a llarg termini, a 20 anys com a mínim, en el camp de l’educació, el mercat empresarial i laboral, estructura administrativa i territorial, cultural entre altres aspectes per tal d’estructurar un estat cohesionat, integrador, dinàmic i amb futur.

Des de l’unionisme s’ha pretès mofar-se d’aquest treball fet pels sobiranistes per tal de trobar el denominador comú d’un projecte col·lectiu i el seu instrument. I ho han fet amb plantejaments ridículs que tenen com a eix central la seva incapacitat manifesta d’oferir als espanyols un projecte de país creïble i què té la idea que si ells no són capaços els altres tampoc.

El dilluns 28 de juny de 2010 escoltava les notícies que donaven sobre el contingut de la sentencia que aquell mateix dia el Tribunal Constitucional havia fet publica sobre l’Estatut d’autonomia del 2006 i la sensació d’humiliació em va corprendre. Em vaig preguntar si aquesta desagradable sensació era només meva o també era compartida per altres. Vaig comprovar que era compartida majoritàriament pels catalans. Una humiliació al conjunt dels catalans només comparable a la humiliació que van patir uns altres catalans el 1714 a mans del poder polític i econòmic espanyol. Aquesta sentencia era la culminació del pròleg d’un procés calculat que podia ser un cop definitiu pels catalans com a poble d’acabar sent com els occitans a França, un poble desfet.

Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals

Contra aquesta humiliació feta pel poder espanyol una part majoritària de la societat catalana es va revoltar i va sortir al carrer el 10 de juliol de 2010 a protestar i des de llavors ha sortit any darrera any al carrer, però amb una diferència importantíssima i que des d’Espanya s’ha volgut ignorar. Des de l’Onze de setembre de 2012 una part de la societat catalana, que ha anat esdevenint majoritària, ha sortit al carrer per reclamar un nou horitzó polític fet amb una Catalunya independent. La ciutadania catalana ha fet una evolució molt importants: de protestar ha passat a exigir un canvi de futur. S’ha produït una evolució que anat creixent davant del NO sistemàtic del poder polític i econòmic espanyol. S’ha produït un procés de clarificació entre els que creuen amb Espanya com ha projecte i els que creuen en el projecte de Catalunya sobirana i lliure per decidir per ella mateixa ara i sempre.

Calia generositat, passió i experiència per a trobar un instrument útil per oferir a la societat catalana una sortida política de futur. Calia un instrument per a guanyar o perdre, però no per fer el ridícul, perquè, utilitzant la frase que Josep Tarradellas va agafar de Josep Pla, en política es pot fer tot menys el ridícul.

Artur Mas i Oriol Junqueres.

La llista per recollir els votants del Si-Si del 9N és un acord per pactar la candidatura, l’instrument que aplega un amplíssim ventall ideològic que tenen en comú aconseguir establir les bases per la independència de Catalunya, fer-la possible i on tornarà haver la confrontació democràtica de les ideologies i programes en altres eleccions. S’ha fet un instrument excepcional per una votació excepcional.

El 27S votarem de forma plebiscitària sobre si volem ser independents o no. Si volem tenir un estat on, amb independència dels espanyol, decidim com volem que sigui la Catalunya del dia a dia pels catalans. En tots els àmbits, des de l’educació a com han de ser les presons i passant per tots i cadascuns dels àmbits de la societat.

L’unionisme no és un bloc que sàpiga oferir alternatives. Tenen en comú que els catalans només son espanyols i prou. Uns parlen de conquesta, altres què amb l’immigració hem deixat de ser com poble amb una llengua i que mantenir-la és ser “aldeno” i d’altres s’oposen perquè la revolució social només es pot fer en castellà que és la llengua dels treballadors ignorant els treballadors de llengua catalana.

El front unionista del Parlament de Catalunya: PSC, IVC-EUiA, C's i PP.

Fan reaccions airades, acusacions de tota mena que són el fruit de la incapacitat de dur la iniciativa política a Catalunya.

L’acord entre CDC. ERC, ANC, Òmnium Cultural i AMI, i amb el recolzament de Demòcrates de Catalunya i MES no només és per la votació del 27S, també és pel full de ruta que s’haurà de portar endavant si guanya la seva opció des del 28 de setembre de 2015 a la independència efectiva de Catalunya respecte Espanya. Moltes coses no se sabran públicament, perquè en aquests casos la discreció és una inestimable virtut i haurem d’esperar a que passi.

D’aquest acord amplíssim ha quedat fora la CUP. Encara que pugui semblar contradictori és una sort. El plantejament polític de la CUP es de difícil encaix amb  els altres partits, però la seva radicalitat amb la seva llista separada donarà cabuda a tots aquells que creuen que cal una Catalunya independent i a la vegada creuen que cal fer un canvi radical de les estructures econòmiques i socials. Gent que ha votat a les darreres eleccions municipals a opcions com Barcelona en comú, Podemos o d’altres que duien altres noms, però que han respòs als mateixos plantejaments ideològics. La candidatura de la CUP no deixa orfe d’opció als independentistes de l’esquerra més radical, els dóna opció per votar. Amb la CUP es completa tot l’espai ideològic dels sobiranistes catalans i que també té la societat catalana democràtica.

Una victòria de la llista transversal del sobiranisme, encara que pugui semblar paradoxal, reforça els federalistes espanyol perquè indicarà a la classes dirigent espanyola refractaria als canvis que si no vol perdre un altre territori que consideren seu haurà de fer un canvi territorial amb profunditat canviant la Constitució de 1978 que ha esdevingut una cotilla.

Ara tenim una llista sobiranista transversal, amplia de consens per guanyar el 27 de setembre. Amb Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas i Oriol Junqueres al capdavant. Cal doncs que nosaltres, aquells que creiem que el millor per nosaltres i els nostres fill és una Catalunya independent, treballem fermament per aconseguir-ho. Tenim temps però el temps s’acaba.

-------------------------------------------------------- 



Carta de Romeva, Forcadell i Casals acceptant el desafiament del 27-S

Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals aniran al capdamunt de la candidatura acordada entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per concórrer a les eleccions del 27-S. Tots tres han signat una carta en la qual accepten el repte i fan pública la seva decisió.

«Estem molt contents d'assumir aquest compromís col·lectiu.

És un moment excepcional. El 27 de setembre tenim l'oportunitat de fer allò que hem buscat durant molts anys: votar sobre la independència i guanyar a les urnes.

Milers de catalans i catalanes pateixen una situació crítica per la crisi econòmica. Per poder-hi donar resposta, ens calen eines que ara no tenim.

A partir del 27 de setembre tenim la possibilitat de superar un marc institucional enquistat. Podem passar pàgina d'un debat Catalunya-Espanya que ens impedeix superar els diversos reptes que tenim com a societat i país.

El procés sobiranista és impulsat i liderat per la societat civil. La llista del 27S és plural, inclou persones diverses que tenen un objectiu comú: la independència.

És el moment de mirar endavant. El país del futur l'haurem de construir entre totes i tots. Tot està obert. El 27-S tenim el nostre futur a les nostres mans.

Junts i juntes, guanyarem!

Raül Romeva

Carme Forcadell

Muriel Casals»