La Justícia incomprensible

Els ciutadans esperen de la justícia un comportament objectiu; llegir o escoltar la noticia als mitjans de comunicació quan sigui per la resolució de qüestions jurídiques i no quan és un espectacle mediàtic.

Consuelo Madrigal

La fiscalia de l’estat, un òrgan tècnic, jeràrquic i independent, apareix davant dels ulls de la ciutadania com un òrgan polititzat al servei del govern de torn espanyol. I això és el pitjor que li podia passar a la Fiscalia.

La gent veu en els fiscals el grup armat que defensa interessos particulars enlloc de l’òrgan que defensa l’estat de dret. Una percepció equivocada? Probablement, però a aquesta visió general hi han contribuït els mateixos fiscals i, sobretot, els seu cap, el Fiscal General de l’Estat amb declaracions i actuacions molt discutibles.

La llista dels Fiscals General és relativament llarga:

José María Gil-Albert Velarde                   1978-1982

Luis Burón Barba                                    1982-1986

Javier Moscoso del Prado                        1986-1990

Leopoldo Torres Boursault                       1990-1992

Eligio Hernández Gutiérrez                      1992-1994

Carlos Granados Pérez                           1994-1996

Juan Ortiz Úrculo                                    1996-1997

Jesús Cardenal Fernández                       1997-2004

Cándido Conde-Pumpido Touron               2004-2011

Eduardo Torres-Dulce Lifante                    2011-2014

Consuelo Madrigal Martínez-Pereda          2015-

El governs espanyols han col·locat davant d’aquesta institució fonamental d’un estat de dret,  polítics i persones que han tingut actuacions de dubtosa independència.

El primer d’aquesta llista de Fiscals General, Gil-Albert, fou un polític d’UCD amb una rellevant activitat política a La Rioja.  Javier Moscoso, fou diputat i ministre de Presidència amb Felipe González. Leopoldo Torres, diputat del PSOE. Eligio Hernández, polític del PSOE. D’altres, com Burón Barba sí formaven part de l’administració de justícia, com també ho eren Carlos Granados, Juan Ortiz, Jesús Cardenal, Cándido Conde-Pumpido, Eduardo Torres-Dulce o Consuelo Madrigal, encara que massa sovint han escollits per la seva connivència amb els interessos del govern de torn.

Alguns Fiscals de l’Estat han actuat descaradament com arietes governamentals com ho va fer Buron Barba en el cas Banca Catalana, Eligio Hernández contra Mario Conde, president del banc Banesto, Eduardo Torres-Dulce contra el president Mas i el 9N i ara Consuelo Madrigal també contra el procés sobiranista amb declaracions pròpies d’un polític, però no del Fiscal General de l’Estat.

El paper de determinats fiscals, que no oblidem que actua com a òrgan jerarquitzat que vol dir amb aprovació del superior, en la seva tasca diària semblen més inquisidors que en servidors de la justícia i en altres casos assumeixen un paper que ni els propis advocats de la defensa dels imputats són capaços de fer com en el cas de la infanta Cristina, la filla del Rei Juan Carlos en el cas Nóos o en l’accident de l’avió militar el Yak-42 a Turquia. Altres afers sonats han estat el nomenament d’Eduardo Fungairiño per part de Jesús Cardenal com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional després d’haver estat sancionat per haver amagat al jutge instructor la investigació feta i que exculpava a uns sospitós en l’atemptat a José Maria Aznar de l’any 1995. Fou el mateix Cardenal el que el 22 de gener de 1998 és denunciat per l’Associació de Fiscals (AF) i la Unió Progressista de Fiscals (UPF) amb nota conjunta per haver rebut instruccions del Fiscal General en el sentit que "en lo sucesivo" s’abstinguessin de criticar al Govern del PP. També en el cas ERCROS que acaba amb la destitució del fiscal que porta la investigació pel seu intent de processar el ministre d’Indústria Josep Piqué del govern Aznar. La caixa B del PP i Luis Bárcenas. La llista és massa llarga i el descrèdit massa evident.

Eduardo Torres-Dulce

L’afany d’aparèixer a la premsa mostrant les seves opinions particulars sent Fiscals Generals no venen d’ara amb les que ha fet Consuelo Madrigal el passat 30 d’abril de 2015, si no que ha tingut precedents sonats com les de Jesús Cardenal opinant sobre l’avortament, els matrimonis homosexuals, els anticonceptius o el divorci. Jesús Cardenal arriba a publicar en la memòria anual de Fiscalia de l’any 1999 que la violència al carrer al País Vasco es motivada i si no estimulada pel govern basc quan diu que aquesta existeix "ante la indiferencia (si no complacencia) de sus rectores, por causa de la histeria separatista". I per no quedar curt el Fiscal General Torres-Dulce, a l’abril de 2014, ja amenaça al govern català d’anar contra ell si permetia votar al catalans sobre el seu futur col·lectiu i a fe de Déu que ho va fer complint el mandat del govern Rajoy. Ara la fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal, hi torna equiparant el procés sobiranista català amb "l'obscurantisme, el fanatisme i la tirania". Madrigal, molt llegida ella, diu que la fiscalia ha de combatre "els mateixos mals que va combatre la il·lustració: l'obscurantisme, el fanatisme, la tirania, i també les seves desviacions i errors". Un combat que s'ha de mantenir utilitzant com a armes els principis de la il·lustració: "La legalitat, la llei com a emanació de la voluntat popular, l'esperit crític i la tolerància", per fer un debat "serè" en què "s'admetin les diferències" i es puguin assumir i elevar a rang superior per la via del diàleg i "la reforma de les coses que funcionen malament, mai per les via de fet ni per la violència". Madrigal acaba amenaçant amb aquesta frase: "El ministeri fiscal actuarà amb tots els instruments que l'ordenament jurídic posa a la seva disposició si es cometen accions delictives contra la Constitució, contra l'Estat de dret o la llei".

En la Fiscalia General de l’Estat contra el procés per obtenir la total sobirania per Catalunya si val tot, mentre que contra la corrupció la seva actuació apareix dubitativa i amb una manera de fer que queda molt lluny de la independència que se li ha de demanar a la Fiscalia d’un estat de dret. Curiosa justícia aquesta. A Espanya l’administració de Justícia està en ple procés de descomposició si abans algú no hi posa remei. Trist paper per un dels pilars fonamentals d’un estat de dret.