11 d’abr. 2015

Cataluña es España

Así de claro y rotundo hay que decirlo. Cataluña es España. Lo es por historia, por cultura, lengua y geografía. Y dudar de esa obviedad es ofender a la inteligencia. Un hacer mezquino. Solo unida a España Cataluña ha prosperado y ha conseguido ser un pueblo singular y prospero que ha conseguido resurgir de los oscuros días en que se vio sumida en las quimeras trasnochadas de unos dirigentes que robaban a su pueblo y le impedían prosperar. Al fin, el valorado “seny” catalán se ha impuesto y ahora, todos los españoles juntos, podremos conseguir grandes éxitos y decidir sobre todo aquello que nos afecta.


L'apocalipsi català segons el PP
No m’he tornat boig, encara que ho sembli. Aquest és el futur que ens espera si no som capaços d’apostar per un futur radicalment diferent.

Podria haver titulat aquest article amb el títol: El full de ruta del nacionalisme espanyol i la conclusió a que hagués arribat hauria estat aquesta: està en joc el futur col·lectiu com ha poble.

Predico l’apocalipsi? No. No ho faig. Intento esbrinar què m’ofereixen com a reclam des d’Espanya per no apostar per una Catalunya independent i per això deixo les grans frases i miro els detalls de cada dia que és allà on es nota l’objectiu que es vol aconseguir.

Entrar en qualsevol web oficial serveix per veure la voluntat de separar i esmicolar la llengua catalana entre català, valencià i no trigarem gaire a veure que el Lapao, el mallorquí i la resta tenen un espai propi per l’administració estatal i per algunes institucions autonòmiques. És tant surrealista el plantejament lingüístic espanyol del català com ho seria veure espanyol i andalús o extremeny separats en les webs governamentals espanyoles.

Cada dia agafo el tren per anar de casa al treball i cada dia tinc els mateixos problemes des de fa més de 21 anys. Recordem que la xarxa ferroviària és de l’estat. Pateixo retard, estacions decrèpites, escales mecàniques que no funcionen, màquines de validar bitllets tancades i tots hem de passar per una de sola, mentre la resta no funcionen com passa a la plaça de Catalunya de Barcelona. I ara, quan s’acosten les eleccions, he de sentir al president de Renfe que les rodalies de Catalunya són, de llarg, les més desateses d’Espanya. Carai! Han descobert la sopa d’all o el cinisme?

Han arrestat una perillosa gihadista independentista catalana (Fernández Díaz)
I que passa amb l’economia? Què som el territori amb més inversió i que això ja passava fins i tot amb el general Franco. Que els autònoms estiguin assetjats per les grans empreses ultra protegides, gravades i inspeccionades no té cap importància. Que els pagaments que ha de fer la Generalitat estiguin sotmesos a un pla estratègic d’escanyament sistemàtic de no fer les transferències corrents de forma clara, sistemàtica i planificada és una forma subtil de crear malestar social. Però qui cregui que això només passa ara va ben errat. Això ja passava abans del 2012 amb l’explosió social del sobiranisme. La discussió sobre el paper de les oficines de la Generalitat per captar inversions i donar conèixer la realitat catalana ve de lluny, del molt lluny. Infraestructures deficients. Un Corredor Mediterrani volgut a Europa i torpedinat per Espanya. I podria anar citant exemple i més exemples. Quina és la prioritat econòmica d’Espanya? Ho saben?

Pel que fa al capítol de l’ensenyament amb la política del PP ha arribat a nivells inimaginables, però que té un futur encara més negre si arriben a tenir poder personatges com els que hi ha dins de Ciudadanos i Podemos. El català i la cultura catalana en l’ensenyament tornarà a la situació anterior a 1978, perquè aquesta és la seva aposta de forma descarada ara ja.

Els catalans hem de poder decidir-ho tot. Aquesta és la gran proposta dels socialistes, dels de Ciudadanos i els ultra transformistes de Podemos. Tot, si, menys que volem ser com a poble. Això no, perquè li correspon al poble espanyol, únic i indivisible. És curiós veure com coincideixen amb plantejaments amb els hereus del franquisme del PP.

L’accident d’avió que feia el trajecte Barcelona Düsseldorf, de la companyia alemanya Germanwings i originat per un pilot suïcida, ha desfermat, de nou, la catalanofòbia que en una part de la societat espanyola s’ha anat interioritzant i que ha estat fomentada per personatges bastards sense cap escrúpol.

La regeneració política, moral, econòmica i social a Espanya camina a pas de tortuga, aturant-se a cada cantonada a descansar. Les eleccions a Andalusia són la mostra de fins on està disposada a canviar la societat espanyola. Remoure la cadira per tal que tot continuï igual. És possible que això passi perquè l’oferta no planteja un canvi real i profund fora del maquillatge. El dèficit democràtic a Espanya és aclaparador.

Preacord signat el 30 de març de 2015 entre CDC, ERC, RCat, ANC, Òmnium i AMI
I a Catalunya que passa? Que tenim l’oportunitat de canviar.
La societat catalana si s’ha vist sacsejada, s’ha sentit colpida moralment i agredida política i econòmicament. S’ha produït una revolta de moviment lent, però que no s’ha aturat, que busca una sortida. És la societat la que es mou i apressa els seus representants a oferir una sortida.

El problema és quina sortida. És aquí on les diferències es tornen irreconciliables. 

El sobiranisme avança amb el seu full de ruta. El preacord signat per CDC, ERC, RCat, ANC, Òmnium i AMI el passat 30 de març de 2015 és la concreció del principi d’acord signat el 13 de març i que explicàvem a


Però a mesura que es va concretant el full de ruta per assolir un estat propi per a Catalunya l’ambigüitat calculada s’acaba. Això és el que ha passat amb ICV i amb EUiA. Han quedat despenjats del procés. Podemos, la nova marca del regeneracionisme espanyol, ha deixat clar que per ells és el mateix decidir sobre la banca que fer-ho sobre l’organització d’un poble. Això ho han de decidir els espanyols en el seu conjunt. Un plantejament clar i sense dubtes.

Conferencia a la Universitat de Columbia (Estats Units) 8 d'abril de 2015
Ara toca el torn de les corrents sortides del PSC, MES i Avancem, a definir-se. UDC ho farà el 14 de juny. I quan aquests acabin el panorama polític català haurà quedat clarificat.

Les properes eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari perquè així ho han volgut les dues parts confrontades nacionalment. Perquè no hi ha altra manera d’expressar allò que volem. No hi ha cap altra sortida democràtica i pacífica de fer-ho. Espanya ha tancat i continua entestada a no permetre cap possibilitat als catalans d’expressar-se democràticament sobre com vol organitzar-se políticament com a nació que és. L’únic camí que tenim és votar en les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre de 2015.
Canviar i construir un nou estat o diluir-nos dins Espanya. Aquest és el futur.

2 comentaris:

Joan Camps ha dit...

Bona nit. Encara que arribo a entendre el teu article, puig que entenc el sentit figuratiu en que parles en diverses ocasions. Jo personalment en els meus articles intento donar informació clara, sense retòrica, puig que el malentès tot sovint pot estar servit. Hi ha temes que comentes que no queden clars, a més ajuntes masses qüestions i d’èpoques distintes en context. Tota la història de Catalunya tindria cabuda a l’hora d’explicar el moment on som ara. És clar, però em de centrar-nos en l’actualitat del procés i atreure les distintes sensibilitats que conviuen al nostre voltant. Per exemple, el fet que una part del col•lectiu nouvingut veu en la Independència una oportunitat per als seus i ells mateixos envers un futur.
El procés i la oposició cap aquest de la legalitat espanyola/voluntat política, ha desembocat en un procés català representat políticament, tot i l’ANC i tot i la societat catalana. Al final no podem votar independència, em de votar a partits i aquesta és la base del problema. Tot i que és l’única opció, no em de perdre de vista el concepte de que parlava abans. És a dir que els partits nacionalistes son necessariament un mitja, no un fi. Tot i les sorpreses que podem tenir d’aquí al inici de Campanya, que son assegurades, ja t’ho comento, cap opció política farà decantar indecisos, ni farà canviar de pensament unionistes.
Una cordial salutació.

Jordi Colomines Companys ha dit...

Tot allò que sigui promoure debat per la confrontació de projectes és benvingut. Amb alguns puc estar-hi d'acord, d'altres amb matisacions i d'altres en contra, però només amb la confrontació de pensament s'avança. Gràcies pel comentari.