El futur de Catalunya, dels catalans, és polític i no jurídic.

La Catalunya actual, situada geogràficament sota els Pirineus, al costat del mar i amb una llarga frontera amb Espanya, ha intentat des de sempre tenir un paper propi, un paper de lideratge i de motor econòmic que ha vist constantment frustrat i que ha anat creant un constant distanciament amb Espanya. Un llarg procés de més de 150 anys d’encaixar-se en un estat amb peu d’igualtat que no ha pogut aconseguir.

Durant aquests 150 anys la societat catalana ha elaborat un pensament d’estructuració social denominat Catalanisme.

El catalanisme no té una única cara, si no que és variat i de vegades contraposat. El catalanisme ha tingut als llarg dels anys diverses expressions amb preponderància d’uns o altres segons el moment: independentistes, federalistes, confederalistes i autonomistes. El catalanisme és un moviment social en constant evolució, encara que ha estat sovint lent i dubitatiu.

La voluntat de la majoria del catalanisme d’intervenir a Espanya ha tocat sostre i el camí per a fer un gir radical amb la relació amb Espanya és imparable.

Espanya encara no ha sortit de la seva sorpresa i continua pensant que amb un maquillatge jurídic serà suficient per a desactivar les reclamacions dels catalans.

Espanya no s’ha pres seriosament les peticions de canvi dels catalans. Ni les polítiques ni les econòmiques. No ho ha fet ara ni durant els 150 anys anteriors.

Al Congrés dels Diputats van passar el ribot a l’Estatut d’autonomia del 2006 i el Tribunal Constitucional amb la sentència del juny del 2010 el va dinamitar, perquè va deixar clar que tot això de l’estat autonòmic era pura paraula buida.

El futur de Catalunya, dels catalans, és polític i no jurídic. Una premissa que obliga a tothom a definir-se. Als partidaris d’exercir el dret a decidir, als contraris a aquest dret democràtic.

Semtencia del Tribunal Constitucional
sobre l'Esatut

Cada dia que passa i com més s’apropa el dia d’exercir el dret a votar sobre el que volem pel futur col•lectiu obliga a tothom a definir-se. A optar per una opció o per una altra. Tothom haurà de prendre partit. Agradi o no. En primer lloc sobre el propi exercici del dret a decidir i en segon lloc sobre com volem la futura relació amb Espanya. Si volem ser dins Espanya o ser un nou estat independent.

Res tornarà a ser igual com fins ara. En primer lloc perquè l’estat autonòmic espanyol ha fracassat. És insostenible econòmica i políticament, per tant ha de ser esmenat. Amb els catalans a dins o sense ells.

Cada partit polític haurà de fer la seva proposta concreta i sense cap mena d’ambigüitat i cada dia els serà més difícil jugar amb aquesta ambigüitat calculada.

Cal sumar dues voluntats. La primera el favor d’exercir el dret a decidir, obtenint un quòrum que ens legitimi sense dubtes i la segona en favor d’esdevenir un nou estat. Això requereix feina diària i constant. Amb idees clares, sense exabruptes i desqualificacions. Les propostes es fan en positiu si es vol que siguin majoritàries.

En política, que té en la comunicació l’instrument per a fer arribar les seves idees o propostes, la indefinició és paga molt car. La societat no és imbècil, encara que els polítics sovint s’ho creguin. I l’estètica de les posades en escena per a fer públic els seus missatges parlen sense paraules. Una imatge val més que mil paraules.

Vull donar un exemple concret d’això darrer que dic amb la imatge d’aquest article.

Consell Nacional del PSC (PSC-PSOE)
del dia 14 de juliol de 2013.

El PSC va celebrar el passat 14 de juliol de 2013 el seu Consell Nacional per tal d’avalar la decisió de l’executiva d’avalar la Declaració de Granada del PSOE per a una reforma federal de l’Estat i no se’ls hi va ocórrer res més que fer tota una posada en escena d’una claredat indiscutible. Darrera el faristol de l’orador i els seients de l’executiva una gran pantalla on apareix el faristol amb el lema “Canviem de futur” i a sota una gran bandera espanyola. On era la bandera catalana? Relegada en un costat. Deien: canviem de futur, no canviem el futur. I ho deien amb la bandera espanyola. Tota una declaració de principis. L’estètica també compta.