Un dels portaveu dels plantejaments anticatalans del govern espanyol és, curiosament, el ministre d’Assumptes Exteriors, García Margallo, que ha expressat clarament com veuen a Madrid les reivindicacions dels catalans. Els catalans són mesells i delerosos de diners i per tant tot es resoldrà si se’ls acontenta una mica econòmicament; si es finalitza, encara que sigui tard i malament, el Corredor ferroviari del Mediterrani; es fa un maquillatge del sistema de finançament i es fa veure que es recolza la llengua catalana. Amb tot això els catalans deixaran de reclamar la tonteria del dret a decidir, deixant de ser adolescents i es faran grans. Es d’agrair que el diplomàtic deixi de banda el rebuscat llenguatge diplomàtic i parli clar. Que al menys ho digui algú ja que l’amagat Mariano Rajoy, el president del govern, no ho fa. Però no és l’únic ministre al que li agrada parlar. La llista s’ha anat fent llarga en la seva carrera per a veure qui diu la barbaritat més grossa. El ministre de l’anti-educació Wert ha d’espanyolitzar els nens catalans; el ministre que priva l’accés a la justícia a la gent a pocs recursos econòmic per les elevades taxes judicials, Ruiz Gallardón, ens amenaça amb la presó; la ministre de l’antifoment, Pastor, diu que les obres fetes a Catalunya supera el 105%, curiós, perquè no té diners per arreglar els lavabos de l’estació ferroviària del centre de Barcelona tancats de fa més de dos anys; un ministre de l’interior que exigeix centrar-se en allò que interessa els catalans mentre exigeix posar la bandera espanyola a poliesportius, biblioteques, camps de futbol i escoles.
Fer un repàs del que diuen els ministres del Partit Popular podria omplir pàgines senceres, però el mateix ha passat abans amb els ministres socialistes i els anteriors a ells.
Però el premi gros és pel ministre d’hisenda, Montoro, el ministre que diu que hi ha recuperació econòmica mentre augmenta l’atur i baixen els ingressos. Aquest premi l’ha aconseguit exigint el compliment del dèficit públic pactat amb Europa però quan a España li rebaixen el sostre de dèficit se’l queda tot per l’administració central i manté el de les altres administracions. Espanya té transferides les despeses socials a les Comunitats Autònomes i sobre elles reclama retallar, mentre no dóna els recursos per a allò que per llei estatal ha obligat a fer. Catalunya té les despeses, però no els ingressos. Uns ingressos que mensualment l’estat, en base a un càlcul de previsions, transfereix a la Generalitat. Una transferència que es fa tard i parcialment ofegant econòmicament Catalunya per tal de provocar una revolta social. Però la perversió augmenta quan Catalunya decideix buscar-se recursos propis que no estiguin sotmesos a les transferències mensual com la impost sobre els dipòsits de les entitats de crèdit, taxes per la prestació de serveis judicials, l’euro per recepta farmacèutica, taxa a establiments turístics o el copagament sanitari. L’estat ha dut els tres primers ingressos al Tribunal Constitucional i automàticament han quedat suspesos i Catalunya deixarà d’ingressar uns 800 milions d’euros. I els altres dos ingressos seguiran el mateix camí ben aviat.
I això només té un objectiu: l’ofec econòmic que justifiqui una intervenció de Catalunya.
-------------------------------------------
Les catalans vus par les
espagnols
L’un des porte-parole des raisonnements anti-catalans du gouvernement
espagnol est, curieusement, le ministre des Affaires étrangères, García
Margallo, qui a exprimé de façon claire comment sont vues à Madrid les
revendications des catalans : les catalans sont insensibles et avides d’argent
et, par conséquent, tout s’arrangera si on les contente un peu en ce qui
concerne l’économie, si le Corridor ferroviaire méditerranéen s’achève ̶ ̶même
si c’est avec du retard et de manière insatisfaisante ̶ , si on maquille le
système de financement et si on fait semblant de soutenir la langue catalane.
Avec tout ceci, pense le ministre, les catalans cesseront de réclamer la «
sottise » du droit de décider, ne seront plus adolescents et ils grandiront. On
apprécie que le diplomate laisse de côté le langage diplomatique, affecté, et
parle de façon claire.
Mais ce n’est pas le seul ministre qui aime parler. Le ministre de (l’anti-)
Éducation José Ignacio Wert affirme qu’il doit hispaniser les enfants catalans.
Ruiz Gallardón, le ministre qui prive les personnes ayant peu de ressources
économiques de l’accès à la justice à cause des fortes taxes qu’il a imposées,
nous menace, les catalans, de prison. Ana Pastor, la ministre de (l’anti-)
Équipement et des transports, affirme que les travaux réalisés en Catalogne
dépassent 105% du budget établi : une donnée très curieuse parce que c’est un
fait que, quand il s’agit de la Catalogne, elle n’a même pas d’argent pour
réparer les toilettes d’une gare au centre de Barcelone, fermée depuis plus de
deux ans.
D’un autre côté, le ministre de l’Intérieur, qui exige de se concentrer sur ce
qui « intéresse les catalans », veut hisser le drapeau espagnol dans les salles
omnisports, les bibliothèques, les stades de football et les écoles.
Mais « le premier prix» est destiné au ministre des Finances, Cristóbal
Montoro, le ministre qui affirme qu’il existe une récupération économique alors
que le chômage augmente et les revenus diminuent. L’Espagne a transféré les
dépenses sociales aux Communautés autonomes et le ministre en réclame une
réduction, alors qu’il ne fournit pas les ressources qu’il est obligé de
pourvoir par loi d’État.
La Catalogne est la responsable des dépenses mais elle ne bénéficie pas des
revenus. L’État espagnol étouffe économiquement la Catalogne dans le but de
provoquer une révolte sociale. Mais la perversion augmente quand la Catalogne
décide de rechercher des ressources propres qui ne dépendent pas des transferts
mensuels de l’État. Celui-ci conteste ces sources de revenus devant le Tribunal
constitutionnel et, systématiquement, celles-ci sont annulées: la Catalogne
cesse de percevoir autour de 800 millions d’euros. Tout ceci poursuit un seul
objectif : l’étouffement économique qui justifie l’intervention du Gouvernement
de la Catalogne et l’abolition de son autonomie.
Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada