26 d’oct. 2012

I els demòcrates espanyols on són? / ¿Y los demócratas españoles donde están? / Et les démocrates espagnols où sont-ils?


Una pregunta que des de Catalunya no té resposta. Alguns diuen que estan de vacances a la Xina o a l’Índia i d’altres menys convençuts diuen que a la minúscula illa de Cabrera.

Al costat dels que estan de vacances i hi ha els demòcrates que s’han atrevit a exposar-se al linxament dels seus conciutadans alçant la seva veu per a dir-los que els catalans tenen dret a expressar lliurament en referèndum que volen pel seu futur. S’han atrevit a dir que la democràcia s’aguanta damunt d’un dels pilar fonamentals com és el dret d’expressió. Un dret que calia lluitar abans i durant el franquisme i que ara, de nou, cal fer-ho.

A ningú se’ls hi demana que estigui d’acord a que Catalunya se separi d’Espanya. Només se’ls hi reclama que deixin exercir el dret d’expressió que aquesta Constitució espanyola tant esmentada per a dir que no, també recull.

Als demòcrates espanyols cal exigir-los-hi que deixin el seu silenci vergonyant per tal d’evitar que acabin sent còmplices covards que d’altres, abans d’ells, ho van ser de l’assassinat de milers de persones a Armènia, a Bòsnia i a d’altres llocs. Silenci que acaba sent covardia per por o comoditat.

La democràcia es defensa amb fets i paraules, no amb silencis.

Els catalans no entenem aquest silenci que ja va vaticinar Miguel Bosé, el cantant, quan ens va dir que tinguéssim present que Catalunya estaria sola si un dia es decidia a fer aquest camí d’expressar lliurament allò que volia. Ho deia abans de la gran manifestació de l’Onze de setembre i després de la manifestació així ha estat.

Contades veus públiques han gosat trencar el silenci imposat. El periodista Iñaki Gabilondo, l’entrenador de futbol Vicente del Bosque, el presentador El Gran Wyoming, el catedràtic jubilat de la Universitat Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, l’exmilitar Amadeo Martínez Inglés i l’esmentat cantant Miguel Bosé. Probablement me’n deixo algun i a ell li demano perdó, però no per no esmentar-lo deixem d’estar-los-hi agraïts per la seva valentia.

Una munió de suposats demòcrates han sortit amb tromba per a negar als catalans el pa i la sal. Per expressar les més obscenes declaracions. No són els primers. Ja ho va fer l’excel•lent escriptor Torrente Ballester quan deia a Salamanca i amb motiu de manifestació contra el retorn a Catalunya dels papers robats a institucions, entitats i particulars després de la Guerra Civils que els tenien ells per dret de conquesta. Clar i ras. Catalunya és un poble conquerit.

Però farien bé allunyar-se d’aquest que busquen organitzar una confrontació civil a Catalunya, no fos cas que la història no els tractes també. La democràcia es predica i s’exerceix. Un demòcrata s’alça per a dir prou a les barbaritats. Exemple de silenci covard fou els de milers de ciutadans alemanys que van girar la mirada cap a una altra banda mentre els nazis es dedicaven a assassinar jueus, gitanos, compatriotes seus que havien gosat dir prou i d’altres.

Els demòcrates silenciosos acaben sent covards.

-----------

Por si algún demócrata español no entiende el catalán se lo traduzco.


¿Y LOS DEMÓCRATAS ESPAÑOLES DONDE ESTÁN?

Una pregunta que desde Catalunya no tiene respuesta. Algunos dicen que están de vacaciones en China o la India y otros menos convencidos dicen que están en la diminuta isla de Cabrera.

Pero junto a los que están de vacaciones hay los demócratas que se han atrevido a exponerse al linchamiento de sus conciudadanos por levantar su voz al decir que los catalanes tienen derecho a expresar libremente en un referéndum que quieren para su futuro. Se han atrevido a decir que la democracia se sostiene encima sobre uno de los pilares fundamentales como es el derecho de expresión. Un derecho por el cual se tuvo que luchar antes y durante el franquismo y que ahora hay que volver hacerlo.

A nadie se le pide que esté de acuerdo en que Catalunya se separe de España. Solo se les reclama que dejen ejercer el derecho de expresión que esa Constitución española tan citada para decir que no, también lo recoge.

A los demócratas españoles hace falta exigirles que dejen su silencio vergonzante para evitar que acaben siendo cómplices cobardes que otros, antes que ellos, lo fueron del asesinato de miles de personas en Armenia, en Bosnia y en otros lugares. Silencio que termina siendo cobardía por miedo o comodidad.

La democracia se defiende con hechos y palabras, no con silencios.

Los catalanes no entendemos este silencio que ya vaticinó Bosé, el cantante, cuando nos dijo que tuviéramos presente que Catalunya estaría sola si un día decidía a hacer el camino de expresar libremente lo que quería. Lo decía antes de la manifestación del Once de septiembre y después de la manifestación así ha sido.
.
Contadas voces públicas han osado romper el silencio impuesto. El periodista Iñaki Gabilondo, el entrenador de futbol Vicente del Bosque, el presentador El Gran Wyoming, el catedrático jubilado de la Universidad Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, el ex militar Amadeo Martínez Inglés y el mencionado cantante Miguel Bosé. Probablemente me dejo alguno y a él le pido perdón, pero no por no mencionarlo dejemos de estarles agradecidos por su valentía.

Una multitud de supuestos demócratas han salido en tromba para negar a los catalanes el pan y la sal. Para expresar obscenas declaraciones. No son los primeros. Ya lo dijo el excelente escritor Torrente Ballester cuando decía en Salamanca y con motivo de la manifestación contra el retorno a Catalunya de los papeles robados a instituciones, entidades y particulares tras la Guerra Civil que los tenían ellos por derecho de conquista. Claro y raso. Catalunya es un pueblo conquistado.

Pero harían bien de alejarse de aquellos que buscan organizar una confrontación civil en Catalunya, no fuese que la historia no los tratase muy bien. La democracia se predica y se ejerce. Un demócrata se levanta para decir basta a las barbaridades. Ejemplo de silencio cobarde fue el de miles de ciudadanos alemanes que volvieron la cabeza hacia otro lado mientras los nazis se dedicaban a asesinar judíos, gitanos, compatriotas suyos que habían osado decir basta y también de otros.

Los demócratas silenciosos acaban siendo cobardes


---------

 
ET LES DÉMOCRATES ESPAGNOLS OÙ SONT-ILS?

Voilà une question qui depuis la Catalogne n’a pas de réponse. Certains disent qu’ils sont partis en vacances en Chine ou en Inde et d’autres, moins convaincus, disent qu’ils se trouvent dans la minuscule île baléare de Cabrera.

À part ceux qui sont partis en vacances, se trouvent les démocrates qui ont osé s’exposer au lynchage par leurs concitoyens pour hausser la voix et leur dire que les Catalan(e)s ont le droit d’exprimer librement en référendum ce qu’ils veulent pour leur futur. Ils ont osé dire que la démocratie se base sur un pilier fondamental : le droit d’expression. Un droit pour lequel il fallait lutter avant et durant l’époque de Franco et pour lequel maintenant, il faut à nouveau le faire.

Nous ne demandons à personne d’être d’accord avec l’idée que la Catalogne se sépare de l’Espagne. Nous réclamons seulement que soit permis le droit d’expression que cette Constitution espagnole, tellement mentionnée pour nier ce droit, permet également.

Il faut exiger aux démocrates espagnols qu’ils mettent un terme à leur silence honteux à fin d’éviter qu’ils finissent par être de lâches complices, comme d’autres, avant eux, l’ont été des assassinats de milliers de personnes en Arménie, en Bosnie, et ailleurs. Un silence qui devient lâcheté par peur ou commodité.

La démocratie, il faut la défendre avec des faits et des paroles, pas avec des silences. Les Catalan(e)s, nous ne comprenons pas ce silence, que prédit déjà Miguel Bosé, le chanteur, qui nous conseilla d’être conscients que la Catalogne se trouverait seule si jamais elle se décidait à emprunter la voie d’exprimer librement ce qu’elle voulait. Miguel Bosé affirmait ceci avant la grande manifestation de la fête nationale catalane, le 11 septembre, après laquelle il en a effectivement été ainsi.

Peu des voix publiques ont osé rompre le silence imposé : le journaliste Iñaki Gabilondo, l’entraineur de football Vicente del Bosque, le showman El Gran Wyoming, le professeur retraité de l’Université Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, l’ex-militaire Amadeo Martinez Inglés et, ci-dessus mentionné, Miguel Bosé. Il se peut que j’en oublie d’autres, ce dont je m’excuse le cas échéant, mais le fait de ne pas les nommer n’enlève rien à notre reconnaissance pour leur courage.

Une foule de supposés démocrates se sont pressés de nier aux Catalan(e)s le pain et le sel. Pour exprimer leurs plus obscènes déclarations. Ils ne sont pas les premiers. L’excellent écrivain espagnol Torrente Ballester le fit déjà lorsqu’il déclara, à Salamanca, lors de la manifestation pour le retour en Catalogne des documents volés aux institutions et aux particuliers catalans après la Guerre Civile, qu’ils les possédaient par droit de conquête ! C’est-à-dire que la Catalogne est simplement un peuple qui leur appartient par droit de conquête…

Mais ils feraient bien de s’éloigner de ceux qui cherchent à provoquer une confrontation civile en Catalogne, ne fusse que l’histoire n’en prenne également note. La démocratie se prêche et s’exerce. Un vrai démocrate se dresse pour dire « assez ! » aux énormités. Un exemple de silence lâche fut celui des milliers de citoyens allemands qui tournèrent le dos lorsque les nazis assassinaient des juifs, des gitans et tant d’autres, ainsi que leurs propres compatriotes qui avaient osé crier « assez ! ».

Les démocrates silencieux peuvent devenir des lâches

Traduction: Joaquim Nogareda
Supervisió: Rosa-Maria Llavoré

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

1 comentari:

Juan Luis ha dit...

Como demócrata y español me gustaría entender qué es el derecho a la independencia de un territorio, porque los derechos son de las personas, no de las tierras. Entiendo que ustedes permitirían que siguiera siendo español cualquier municipio en que los independentistas fueran minoría, aunque tal municipio fuese Barcelona.
Mire, fuera cuentos, de lo que se trata es del viejo sentimiento de tribu, ese sentimiento que compartimos con otros primates y que nos reafirma dentro de nuestro grupo siempre que haya un enemigo, un otro. De no ser así, ¿cómo entender el nacionalismo en un mundo global?
No seré yo el que les reproche que se vayan de esta España funesta, pero ojo!, nada hay tan parecido a la derecha española como la catalana, nada tan semejante a un pobre español como un pobre catalán, y lo mismo con los ricos y los tontos.
Saludos cordiales