Un temps nou

Sonen els primers compassos i la música, a través dels arcs dels violins i els altres instruments de fusta, s’escola fins les nostres orelles, mentre la resta de l’orquestra completa l’expressió d’un món a punt de negar-se. A l’escenari, que és ple a vessar, l’orquestra i els solistes estan situats a primer terme, mentre una mínima expressió de cantaires se situen darrera. El joc de colors dels vestuaris de tots ells presenta un viu contrast cromàtic. Amb una orquestra vestida de negre i unes solistes que duen vestits de colors virolats ens porten a veure la imatge del cap d’un gran ocell negre clapejat de plomes diferents. Els set solistes representen els tres fills de Noè, les joves i la dona. Tot plegat és com la paleta d’un pintor que ens obliga a mirar, mentre sentim la veu de Noè que el baríton encarna. Darrera l’orquestra, centrats i fugint cap el fons de l’escenari, vuit o nou fileres de nois i noies abillats amb samarretes blau elèctriques formen la línia que connecta el davant i el darrera de l’escenari on, estenent-se d’un costat a l’altre, hi ha el gruix dels cantaires. Tot plegat és la imatge d’un immens ocell ajagut damunt l’escenari. La música va baixant d’intensitat per deixar sentir la veu de Déu, que col·locat en una de les llotges del prosceni del tercer pis, insta a Noè a construir l’arca si vol sobreviure quan les aigües ho neguin tot. Poc després l’escenari és va omplint amb nou cantaires fins a formar una compacte massa coral. Porten fanalets de paper de colors groc, taronja, violeta i verd, i també imatges representatives d’animals. És llavors quan Britten ens porta cap a la subtilesa musical, fent sonar al mateix temps paper de vidre i tasses al costat del piano, les trompetes i la resta de l’orquestra. És una constant matisació de sonoritat. La veu i la melodia dels sons és complementen i de vegades, fins i tot, es superposen, mentre la veu del recitador avança, al costat d’un cor que canta la voluntat de renéixer. Solistes i cor canten plegats al costat d’una orquestra que ens porten cap al cant del cor de la congregació, on el públic també intervindrà per expressar l’esperança en un món nou. Serà el colom, amb la recerca de terra eixuta, el que ens portarà a l’esclat de joia i al pacte. Una apoteosi que es clou amb un escenari en penombra on els fanalets encesos mostren amb quatre tasques de color groc, taronja, violeta i verd el inici d’un temps nou.
 

(Audició de la cantata L’Arca de Noè (Noye’s Fludde) de Benjamin Britten, al teatre del Liceu, el 31 de maig de 2003). Revistat el 8 de març de 2008.