Dos minuts catorze segons

Dos minuts catorze segons és el gran conflicte del grup polític de Solidaritat Catalana per la independència ha tingut amb la presidenta i la mesa del Parlament de Catalunya.
Quan llegia i escoltava al sr. López Tena que actuava com a portaveu de SI em preguntava de que estàvem parlant perquè meresqués insults i desqualificacions com els que aquest senyor va dirigir a Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya.

A mi no m’agrada parlar d’allò que desconec i fer judicis d’intencions pel sol fet de que ho ha dit una persona determinada i ho ha rebut una altra també determinada. És evident que com tothom tinc les meves preferències personals, però també intento tenir-me respecte intel·lectual i escoltar o llegir abans de mostrar el meu desacord . Per tant, vaig decidir llegir-me els articles del reglament de la cambra catalana (articles 16 a 26, 74, 75, 127 i 130), el text de la resolució de la mesa i l’escrit de SI. I ves per on és aquí on sorgeix la sorpresa.

El grup polític que dirigeix Joan Laporta fa una interpretació maniquea del reglament i fa dir al text allò que no diu. Sorprèn la falta de rigor jurídic d’un advocat com Laporta, un notari com López Tena i un ex diputat con Uriel Bertran.

En primer lloc cal dir que impugnar la convocatòria de la sessió d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, em porta a pensar que els de SI o no han llegit el text del Reglament de la cambra o no saben llegir, perquè el text es ben clar.

El president o presidenta del Parlament ha d’escoltar els grups parlamentaris i proposar un candidat dins el termini de 10 dies. Enlloc diu que s’ha d’esgotar el termini previst, per tant, si amb un dia en té prou ja pot fer la proposta. Núria de Gispert va necessitar dos dies per recollir l’opinió i fer la proposta.

L’altre argumentació és que encara no ha estat constituït el Grup Mixt del Parlament.

Els diputats elegits s’han d’integrar en un grup parlamentari o han de quedar com a no adscrits i en aquest cas van a parar al Grup Mixt. Aquesta qüestió no és de poca transcendència ja que aquest fet comporta diners pel grup polític i temps d’intervenció als plens i a les comissions.

Entenc que els de SI intentin esgarrapar tot allò que puguin, però ho han de fer amb rigor i sense fer-se els llestos, perquè els altres també són llestos.

El Grup Mixt no ha estat encara constituït per la incapacitat de Solidaritat i Ciutadans per trobar una forma de convivència interna que els ho permeti. És per aquest motiu que la Mesa del parlament ha intervingut atorgant a cada un dels dos grups polítics 15 minuts per exposar la seva posició. I ho ha fet partint de dos fets inqüestionables:

-       Solidaritat té un diputat més que Ciutadans (4 a 3)

-       Ciutadans té 105.827 vots (3.40%) i Solidaritat 102.197 vots (3.28%)

Aquesta és la realitat. Hi ha 1 diputat i 3.630 vots de diferència entre un i altre.

La Mesa del Parlament ha d’actuar de forma equànime  i vetllar pel bon funcionament de la cambra, perquè si comença a fer excepcions la seva funció coordinadora desapareix.

Per tant és irresponsable parlar de complot espanyolista i unionista per silenciar a Solidaritat Catalana, perquè tot es resumeix a dos minuts catorze segons de diferència. Aquest és el gran atemptat contra Solidaritat Catalana per la independència.

I el càlcul és ben senzill:

30 minuts de temps d’intervenció a cada un dels grup parlamentari dividit per 7 diputats membres de l’encara no constituït Grup Mixt dona 4 minuts i 28 segons teòrics a cada un dels diputats si intervinguessin uninominalment .

Si Solidaritat té 4 diputats li correspondria 17 minuts 14 segons de temps. I ha Ciutadans que té 3 diputats li correspondria 12 minuts i 85 segons.

La Mesa va donar 15 minuts a cada partit, per tant el gran atemptat és de 2 minuts 14 segons. I aquest és el gran escàndol.

Però tot això em porta a una reflexió que va més enllà d’aquest petitesa.

Jo aspiro a aconseguir per a Catalunya la independència i he lluitat per aconseguir-la des del catorze anys quan, el 1967, vaig ingressar com a militant a Front Nacional de Catalunya que lluitava, des dels anys quaranta, per la independència del nostre poble. I he de recordar que més d’un militant del Front va perdre la vida defensant aquesta idea. Amb això vull dir que tinc el cul pelat de viure situacions de tot tipus en  aquesta lluita diària. He escoltat discursos i propostes del que havien de fer els altres, del que havia de fer jo, de com érem de traïdors per no seguir els postulats d’algun il·luminat i després haver de fer les accions al carrer sol o escassament acompanyat perquè el que predicava s’estimava més no arriscar.

Ara no tenim els risc d’anar directament a la presó, però hi ha altres riscos que també cal valorar, acotar i superar.

De tota l’experiència acumulada n’he extret unes conclusions que em semblen prou vàlides per la lluita de cada dia:

-       Per aconseguir la independència ens cal el compromís d’una gran majoria dels catalans

-       Ens cal també que els contraris a la independència, en una bona majoria, accepti el resultat de la independència.

-       Que els minoritaris dels minoritaris contraris a la independència no tinguin capacitat suficient per a organitzar una revolta interna.

Per molt que vulguem la independència no l’assolirem pel sols fet de proclamar-la, perquè ens cal defensar-la i és aquí on en cal la gent mobilitzada.

Quan es diu amb alegria que Espanya no ens massacrarà s’està faltant al més elemental sentit estratègic, perquè Espanya farà el que calgui per impedir-ho i si cal ens muntarà una guerra civil a dins de Catalunya com ho han fet altres estat a Europa fins fa quatre dies.

Quan es diu que Europa i els Estats Units impedirà la massacra dels catalans per part dels espanyols es menteix amb una irresponsabilitat sorprenen. Europa o els Estats Units ho impedirà? Què impediran? Ho faran com ho han fet a Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Kosovo? Si es així ja cal que anem preparant les caixes per enterrar els morts que seran molts.

Ens cal la complicitat interna i l’externa. La complicitat de la majoria de la societat catalana. La complicitat d’Europa i els Estats Units. I això és un treball dur i constant.

Per això m’esborrona el plantejament de Solidaritat catalana per la Independència. En el seu programa hi trobo a faltar el full de ruta a seguir. El saber que farem l’endemà de proclamar la independència de Catalunya i tantes altres preguntes sense resposta.

Escoltant a Joan Laporta en el debat d’investidura del president de la Generalitat he trobat a faltar projecte. He sentit una idea, però no un projecte. Perquè la independència de Catalunya és quelcom més que una idea vaga de futur. Ens cal un projecte, un full de ruta i una complicitat que avui no existeix. I Laporta i els seus no ho han explicat.

El rigor i la il·lusió han de formar part de la nostra lluita per la independència de Catalunya i 2 minuts i catorze segons diuen molt poc d’aquest plantejament.

La marató de TV3 i el futur col•lectiu

7.246.114. Aquesta és la xifra d’euros que aquest any, al tancar la festa del diumenge 12 de desembre de 2010, la marató organitzat per TV3 va recollir per a destinar-los a l’avenç de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És una xifra espectacular tenint en compte que sorgeix de les aportacions de les persones que de forma voluntària decideixen col·laborar.
I per què la gent ho fa? Moltes i diverses raons les porten a fer-ho, però la primera és que la gent creu que pot ajudar a fer un pas endavant. Ningú es planteja impossibles si no que ho fa des de la creença que ho ha de fer i que ho pot fer des del seu lloc.

És el convenciment el que mou muntanyes. És el convenciment de cada un dels membres d’una col·lectivitat el que fa avançar una societat. És el convenciment el que fa que un país vagi endavant i no s’aturi.

Catalunya, com a poble, necessita estar convençuda d’aconseguir un objectiu. Un objectiu a curt, mitja i llarg termini. Li cal que tenir clar un camí i un instrument. Quan ho ha tingut clar hem avançat com a poble.

En tot moviment sempre hi ha una punta de llança, però aquesta ha de ser creïble. Perquè si no ho és la gent no segueix, no aporta noves coses.

De com han anat les 19 maratons que s’han celebrat fins ara se’n poden treure unes conclusions:

-          La gent vol un repte a assolir.

-          Vol una organització seriosa per aconseguir-ho.

-          Vol saber que s’està fent.

-          Vol participar en el treball en la mesura de les seves possibilitats.

Els ciutadans de Catalunya ho volen per a la marató de TV3 i, també, ho vol pel futur col·lectiu de Catalunya. Aquest és el gran repte del nou president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Artur Mas, donar un objectiu i un camí per arribar-hi. Li desitjo sort.

http://www.tv3.cat/marato

Montilla i les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010

Llegint els comentaris de la gent a l'anunci de la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010 i sobre la seva baixa alçada institucional he trobat aquest que reprodueixo. I ho faig perquè em sembla un fidel reflexa de la majoria de la gent que no és tant babau com el president es pensa.

"SOY CASTELLANO HABLANTE Anònim, 08/09/2010 a les 10:17. Nací en España y soy castellano hablante. Vivo en Cataluña desde hace muchos años y entiendo perfectamente el catalan aunque nunca me decidi a hablarlo, quiza por propio complejo, producto del mismo nacionalismo español que siempre nos ha estado metiendo cizaña. Mis hijos han nacido aqui y aunque han venido votando PSC esta vez quieren la Independencia. Ellos me han hecho abrir los ojos.Le agradezco al Sr. Montilla que una parte de su discurso, para anunciar el dia de las elecciones, lo haya hecho en castellano, aunque no fuese necesario. Pero lo que no le agradezco y le recrimino es que haya utilizado esa táctica mezquina para intentar meternos miedo a los castellano hablantes que vivimos en Cataluña. Porque es como si hubiera querido decir que no votemos por el independentismo porque dejariamos de ser lo que somos o que todos nos convertiriamos en draculas y nos caeria el rabo. No me parece correcto que el presidente utilice esos pobres recursos para dividir a los ciudadanos por cuestiones de la lengua. Deberia tener mas respeto, sobre todo porque el tambien es de origen castellano hablante.Lo que no debe saber este señor es que no se necesita hablar catalan para votar a partidos independentistas, al contrario, si de lo que se trata es de hacer cambiar Cataluña para que los que vivimos y trabajamos aqui vivamos mejor y pasemos menos penurias economicas, por mi adelante porque al fin y al cabo si quiero comer y alimentar a mi família tengo que trabajar y prefiero trabajar en un país rico que en uno cada dia mas empobrecido. Porque se que eso ira en mi beneficio.Y continuaré hablando en la lengua que me de la gana porque al igual que todos catalano hablantes que conozco creo en la libertad, y ello no me sera ningun obstaculo, como nunca lo ha sido.Cataluña tambien necesita de los castellano hablantes, y lo que yo digo: la economia no entiende de idiomas y cada dia menos en este mundo global que vivimos. Si la independencia de Cataluña sirve para vivir mejor en Cataluña: VIVA LA INDEPENDENCIA y abajo los politicos que juegan con la sensibilidad de la gente para ganarse un miserable voto. Amo a esta tierra catalana igual que a la mia y la verdad es que no dejaria de amar la tierra donde naci aunque Cataluña dejara de pertenecer a España.Lo veo asi de sencillo. Saludos a todos."

El President de la Generalitat és quelcom més que el primer secretari del PSC, és la màxima autoritat de Catalunya avui per avui. Per tant quan convoca les eleccions ho ha de fer de forma institucional, pensant en Catalunya i no pensant en el seu partit o en l'Espanya del PSOE i el PP.

A les darreres eleccions generals el PSC-PSOE va exhibir la por al PP amb aquell eslògan de que si tu ni hi vas ells tornen. Ara, amb la mateixa baixa alçada de mires, criden a la mobilització contra tot el que no sigui plenament integració descafeïnada dins Espanya.

M'hauria agradat veure el President de la Generalitat convocant les eleccions i no al primer secretari del PSC.

La immigració a Catalunya

Massa sovint es vol assimilar les persones immigrades a delinqüents que ens venen a robar el pa. Massa sovint es vol generalitzar el comportament d’una minoria a la immensa majoria dels ciutadans. Aquesta manera de fer és simplista i demagògica.

Fa uns dotze o tretze anys vaig mantenir una conversa molt interessant amb la presidenta d’aquell moment de la “Cofradía de Nuestra Señora de la Esperanza” de Sant Andreu de Llavaneres, que a la vegada és la Casa d’Andalusia i Extremadura, que m’ha fet pensar sovint en com es veuen les coses des de l’altre costat.

La presidenta m’explicava quin tipus de persones integraven la seva associació i que buscaven. I fent resum venia a dir que les persones grans, les que havien marxat de casa seva, per gana o per trobar nous horitzons econòmics per a ells i pels seus, no els hi agradava mirar enrere i per això cultivaven poc les tradicions dels seus llocs d’origen. Volien oblidar el seu patiment. Conservaven la seva llengua. Sentien nostàlgia, però el dolor els feia tancar dins ells el que sentien. Sempre hi ha excepcions, naturalment, però l’explicació em semblava plausible, sobretot perquè jo havia conegut una persona molt propera, la Tia Lola, que actuava així. Un dia li vaig preguntar per què anava el seu poble, Gergal (Almería), la resposta fou dura i carregada de dolor: “¿Que se me ha perdido a mi allí? El polvo y el hambre. No quiero ver eso.”

Els fills d’aquesta gent, els que van venir de menuts, no recorden la gana, perquè els seus pares es treien el menjar de la boca per donar-los a ells, per tant ells recorden els jocs, les festes, les processons de Setmana Santa i poca cosa més. És una visió idíl·lica del que van deixar i, per tant, intenten reproduir el que els va fer gaudir. Aquests són els que integraven la Confraria majoritàriament. Però aquest col·lectiu es trobava amb un greu problema de que quan van als llocs d’origen a passar les vacances, es troben que no els entenen. Allà els diuen els catalans amb sorna. Aguanten estoicament els comentaris que rient rient els insulten o menystenen Catalunya amb comentaris que els molesten. Allà són catalanes d’adopció que defensen el lloc on es guanyen amb treball la seva vida. Acaben no sent ni d’allà ni d’aquí. Necessiten trobar arrels i celebren el que era seu. Després van venir els fills d’aquests. Són gent que estan integrat plenament a Catalunya i no cultiven les tradicions dels seus pares i avis. No ho menyspreen, però tampoc fan res per continuar-ho.

Ara, amb la polèmica atiada per baixos instints per l’acord sobre l’empadronament pres per l’ajuntament de Vic, m’han vingut a la memòria aquelles paraules de la presidenta de la Confraria. Encara que ara parlem d’una immigració de països llunyans (Marroc, Pakistan, Equador entre altres). Fins ara havíem tingut una immigració que procedia de França i Itàlia al segle XVIII i XIX. Murcians al començament del segle XX i després van venir gallecs i andalusos durant els anys 40, 50 i 60. Aquesta darrera onada migratòria el règim franquista la va fer instal·lar a la perifèria de Barcelona, Terrassa, Sabadell, Rubí i d’altres llocs prop de la metròpoli barcelonina. Fou una forma descarada de crear guetos migratoris en forma de ciutats satèl·lits com Sant Ildefons a Cornellà de Llobregat, Sant Cosme al Prat o la Mina a Sant Adrià del Besòs. Era un intent deliberat del franquisme de crear colònies tancades que anessin sumant gent fins arribar a que fossin una majoria a Catalunya i quan això succeís Catalunya seria esclafada com a nació. Però aquest intent ha acabat fracassant. Aquesta gent va acabar trobant que el seu futur passava per la integració i no per la confrontació. Val a dir que els catalanoparlants també hi van aportar el seu gra de sorra considerant català a tot aquell que viu i treballa a Catalunya.

El repte actual són els nous arribats que pel seu color de pell o per la seva parla tant diferent a la nostra costa d’integrar.

Jo em desplaço amb mitjans públics i això em permet escoltar i veure situacions diverses i t’adones com lentament aquest darrers nous vinguts comencen a fer el mateix procés que els anteriors fluxos migratoris. La qüestió és quan durarà el procés d’integració. També viuen en guetos, encara que ara sigui com a resultat de la necessitat que tenen d’estar a prop dels que els han acollit, dels cap de pont en l’arribada. És normal que qui arriba de nou no vulgui marxar gaire lluny de la gent que coneix, per tant les poblacions nouvingudes s’agrupen per zones geogràfiques. Els xinesos, els equatorians, els colombians, els paquistanís, els magrebins els trobés en grans grups en barris i poblacions.

Fa anys vaig treballar amb les germanes del president Montilla durant sis anys. Eren dues noies de parla castellana que s’havien traslladat, com el seu germà, d’Andalusia. Elles dues, i la seva amiga Tina, amb mi sempre van tenir una actitud d’apropament que les portava a voler saber sobre on estaven i vivien i que, fins i tot, va fer que utilitzessin paraules i frases en català. Eren preguntes encaminades a saber més de Catalunya i de com érem com a poble. Quan vaig passar a un altre departament de l’editorial em va substituir una persona amb qui van mantenir una constant enfrontament que els va portar a tenir actituds que avui diríem d’un nacionalisme espanyol recalcitrant. Un dia els hi vaig preguntar el motiu d’un comportament tant diferent amb mi i amb el meu substitut. La resposta fou curta, però explícita: parlaven en català amb mi per saber més, perquè tu (jo en aquest cas) mai ens has menystingut i en castellà amb ell per tocar-li els genitals, perquè era un imbècil que anava de català intransigent. Aquell dia em vaig adonar que per la integració d’aquestes persones calia que nosaltres també tinguéssim una actitud positiva. No de rendició, sinó de comprensió i de respecte a ells com a persones. De fermesa i de ductilitat a la vegada.

Ahir, amb un parent, parlava dels discursos dels president Montilla com a president de la Generalitat, i constatàvem que en ells si veia una evolució personal. L’evolució d’algú que lentament s’havia trobat com aquells que em parlava la presidenta de la Confraria. D’aquells que tornen a la casa que era de la seva família al poble d’origen i que quan són allà no els entenen. Que els rebutgen. Veiem, com lentament, s’abraçava al present, perquè el passat el feia fora. No sóc votant del José Montilla, però si puc veure que ostentar la màxima representació de Catalunya li ha fet un forat a dins. Per això lamento el discurs de fi d’any de 2009. Qui li va escriure o li va inspirar li va fer un flac favor personal, perquè va llençar per terra aquesta imatge que a poc a poc havia anat forjant. Va tornar a aparèixer el sectarisme i la utilització sense cap escrúpol del poder per el poder. Va oblidar que un líder ha de liderar i il·lusionar. Una oportunitat important perduda.

Amb la immigració ens cal menys demagògia i més fermesa. Una actitud d’atracció cap a dins de la nostra societat, perquè és l’única manera de sobreviure com a poble i evitar una confrontació que serà ràpidament utilitzada per aquest estat abassegador on estem.

Universia i la Margarida

Margarida, desembre 2012

El passat dilluns, 20 d’octubre de 2008, vaig assistir a un acte acadèmic celebrat a la Universitat Complutense de Madrid en nom de la Margarida. Anava a recollir l’acreditació de a la concessió de la Beca Fernando Alonso de Mobilitat Internacional. Un fet que em va sorprendre, sobretot pel no haver-nos adonat de la importància del que anava a fer.

Aquest blog, que en Marc li havia preparat amb gran estimació i delicadesa, estava pensat com un pont de lligam entre la vida quotidiana de la “Noia de la perla”, la Margarida, a Padova i nosaltres, els que hem restat aquí esperant el seu retorn. Un mitjà a través del qual s’estableix lligams i punts de connexió.

Vull aprofitar aquest espai per donar a conèixer un fet que té molt a veure amb aquesta manera de fer de formigueta tenaç i constants que és aquesta noia.

 En el món universitari hi ha beques i ajudes universitàries. No són el mateix. Unes, les beques, requereixen un esforç personal per tal d’obtenir-les, una dedicació i la presentació d’un resultat que serà valorat i en funció d’això s’obté la beca o no. Les altres, les ajudes econòmiques, només cal complir amb els requisits exigits i és suficient. En tot cas el treball ha estat previ.

 Quan la Margarida va plantejar la possibilitat de demanar la Beca Fernando Alonso de mobilitat internacional varem veure la seva part econòmica i poca cosa més. No havia sentit a parlar abans d’aquestes beques. I ara sé perquè. Perquè és la primera vegada que es donen. El nom de Fernando Alonso, una operació de màrqueting del Banc Santander, qui fa de mecenatge de les beques, havia fet ombra al que realment són aquestes beques i el que volen aconseguir. Valoren el currículum de l’estudiant i el rigor i qualitat del treball presentat

Sentint els parlaments dels membres de la mesa m’he adonat que aquestes beques busquen tenir un prestigi comparables amb d’altres de gran prestigi pels qui les aconsegueix. El temps dirà si ho aconsegueixen, però el primer pas ja és fet. Per ara el primer graó és molt prometedor i la Margarida en forma part sense saber-ho.



Padova. Basílica del "Santo"

Dins l’auditori Ramón y Cajal de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense  de Madrid, els cinc membres de la mesa en varen explicar que eren les beques i quins criteris s’havien seguit per seleccionar 300 treballs dels 2.562 presentats provinents de 70 universitats. Eren dades que sorprenien. Qui formava part del jurat era l’altra de les sorpresa. Un jurat presidit per Elisa Pérez Vera, catedràtica de dret internacional privat, rectora de la UNED i magistrada del Tribunal Constitucional i compost per 5 catedràtics més, com en Ramon Capdevila catedràtic de mecànica de la Politècnica de Catalunya, un membre del Banc Santander que es qui fa el mecenatge i una secretaria. I la darrera sorpresa i la més grossa fou els criteris valoratius. Era i és evident que no havia copsat de que anava aquesta beca.

Fou un acte senzill i solemne on es reconeixia l’esforç personal de 300 persones que havien fet un estudi seriós i original d’un aspecte de la Seguretat vial relacionat amb la seva carrera.

La Margarida, com que és així, no ho explicarà. I si no insistim serà capaç de no posar-ho ni en el seu currículum. És per això que he volgut explicar aquest fet i que tothom ho sabés.

Moltes felicitats Margarida.

(Text publicat al blog "La noia de la perla" de Margarida Colomines el dia 23 d'octubre de 2008)

Zapatero i la credibilitat

Hi ha una gracieta o realitat que diu:

Zapatero es troba en Jaimito i li pregunta:

-Tu ets en Jaimito? El dels contes?

-No –li respon en Jaimito – Jo sóc Jaimito, els dels acudits. El dels contes ets tu.
Rodríguez Zapatero, un polític que ha superat amb escreix això de llençar per la borda la credibilitat.

Els polítics i el cinisme

Arran del pacte dels socialistes bascos amb el Partit popular per aconseguir la presidència del govern basc s’han alçat veus de l’orbita del tripartit que governa a Catalunya que, farisaicament, s’ha escandalitzat. Em sorprèn el cinisme que s’exhibeix. Amb independència de si m’agrada o no aquest pacte, de si el considero un error o si és un atac a la personalitat nacional basca, el pacte dels socialistes i populars bascos és legítim amb la llei a la ma. És un pacte dels que no han tingut prou suport de la societat per desbancar del govern al que si ha obtingut el suport majoritari. Aquest pacte dels socialistes i populars bascos és tant legítim com ho fou el pacte entre els socialistes amb els d’Esquerra i Iniciativa. Una altre cosa és si parlem de moralitat, perquè en aquest cas hauria de dir que aquest pacte és indecent, com ho fou el tripartit. Però el cinisme dels polítics, i m’agradaria poder dir que només d’alguns polítics, no te límit i com un exemple més les manifestacions dels socialistes catalans respecte al senyor Zapatero. Fermesa? Quina fermesa? Calen fets i no paraules. Cal una regeneració de la moral dels polítics pel bé de la democràcia, per tal d’evitar que la distància que separa el conjuntant majoritari de la societat no es faci insalvable i que algú acabi tenint la temptació d’erigir-se en salvador de la pàtria. Que d’aquests ja en coneixem alguns i també l’hem patit.

El PSC i el tremolor de cames d’en ZP

Llegint els titulars de la premsa d’avui he tingut un brot d’angoixa. Pobre Rodríguez Zapatero. Com poden fer-li això al complidor ZP? El titular de premsa provoca estupor: El PSC amenaça el PSOE pel finançament. He vist el tremolor de cames d’en ZP i m'he compadit d’ell. Com poden fer-li això aquest insensibles? No saben que aquest home, barcelonista confés, pateix per nosaltres? És el millor que ens ha passat en dècades i no el valorem. Cal fer quelcom per evitar el tremolor de cames per aquesta amenaça ha provocat en aquest home. Demano al amics del PSC que s’ho repensin. Que reflexionin que així faran que allò que tant encertadament exposaven en el seu lema de campanya “Si tu no votas ellos vuelven” es farà realitat. Cal impedir-ho a tota costa. Sigueu sensats homes i dones del PSC. Penseu en les conseqüències. Voldria també fer un prec als amics d’Iniciativa. Penseu en una proposta urgent per salvar-nos de tot aquest embolic que els germans grans, els del PSC, no volen entendre que han causat. Una proposta com la que han fet de les bosses de plàstic o els arbres ecològics de la Mayol. Són propostes que engresquen i mobilitzen centenars de ciutadans que esperen propostes originals i barates. Ara cal una idea per evitar el tremolor de cames d’en ZP. Esperem la proposta urgentment. I als companys d’ERC els voldria demanar prudència. No molesteu al millor amic que mai ha tingut Catalunya. Aquell home que amb brau coratge ens va dir: “Apoyaré lo que el Parlamento de Cataluña apruebe”. Perquè ell ha complert amb les seves promeses i nosaltres ho hem de reconèixer. I a l’oposició catalana que el he de demanar? Prudència. Molta prudència. Perquè si ells no posen seny tornaran aquells que volen penjar als nacionalistes d’alguna banda. Es per totes aquestes raons que demano que tots junts cridem: Prou tremolor de cames d’en ZP! Responsabilitat. Anem pensant en una gran manifestació d’encoratjament?

Les opinions dels polítics

A mi m’agrada connectar la radio al matí, quan em llevo. Em serveix per despertar-me i conèixer les darreres notícies del que ha passat a casa nostra i a la resta del món. Sovint pots saber si hi hagut alguna cosa important o no, per la forma exageradament magnificada pels mitjans de comunicació que et tendeixen a pervertir el seu contingut. Pots arribar a saber i dir: avui no ha passat res, per com es repeteix notícies que no tenen més importància que per aquells a qui els hi manca fets per omplir espais. Massa sovint els mitjans de comunicació són autistes dins la societat. Però al costat del que deia abans hi ha un altre element per discernir si el que ha passat cal prendre-s’ho seriosament o no cal donar-hi més importància. I aquest punt de referència és l’opinió de determinats polítics. Tots els partits polítics en tenen. Per bé i per mal. Ells no ho saben o si ho saben tant els hi en fot. Conec personalment molts d’aquest polítics i em sorprenen en sentir-los a les notícies. Alguns d’ells són deliberadament perversos en les seves opinions. Hi ha un grup de polítics que pràcticament sempre van a la contra. Que expressen opinions que de vegades costa saber si són opinions o simples manifestos pamfletaris que desapareixeran del record de la gent senzilla del carrer i passaran a ser motiu de riota. Però a ells no els importa, ja que amb aquestes frases ocupen espai i es guanyen les virolles, perquè viuen de la política i sense això no serien ningú. Quan sents a Miquel Iceta, Joan Ferran, José Zaragoza, Daniel Sirera, Alberto Fernández, Albert Rivera, Xavier Vendrell, Joan Tarda, David Madí, Vidal Quadres, Imma Mayol, pràcticament ja saps que diran. I si un dia diuen una cosa assenyada et desconcerten. Són gent de pinyó fixa, faci fred faci calor. És igual el que diguin perquè si els convé canviaran la seva opinió diametralment i es quedaran tan amples. D’altres t’obliguen a escoltar-los perquè depèn amb quin peu s’han llevat que les seves opinions s’han d’escoltar o passar olímpicament d’elles. Entre aquest si compten en Felip Puig, Joaquim Nadal, Sánchez Camacho, Joan Puigcercós, Carod Rovira. I finalment hi el grups d’aquells que has de parar atenció amb el que diuen perquè tenen un plantejament ben construït que no necessariament has de compartir i estar d’acord, però si que et serveixen per pensar i reflexionar sobre el que parlen. Gent com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Francesc Vendrell, Antoni Castells formen part d’aquest grup. No són els únics, és ben cert, però tampoc hi ha tant per triar. Aquí he citat polítics, però entre la gent de la societat civil passa el mateix. Aquí, a la resta de l’estat i al món. En Lara l’has d’escoltar, en Pizarro no cal. I així cada dia. Llàstima que ells no ho saben o no ho volen saber. Farien bé que sortissin al carrer i escoltessin els comentaris de la gent per adonar-se de fins a quin punt a la gent els importa el que diuen.

El català i nosaltres

La llengua és l’expressió d’una manera d’entendre la vida per a nosaltres els catalans. És l’expressió de la nostre manera de viure i de relacionar-nos. La llengua, per a nosaltres, és un tema vital. Per tant, veure qüestionar el català provoca urticària i malestar.

Quelcom deu passar amb la llengua catalana que fins i tot els castellanoparlants es barallen amb els seus parents i amics dels seus llocs d’origen per defensar-la.

El català és el nostre signe d’identitat més preuat.

Pels que tenen assegurat un instrument de protecció de la seva llengua, com és un estat, no entenen la nostre lluita per preservar el català. Aquest és un plantejament que tant fan els que parlen castellà, italià o qualsevol llengua que té un estat com a garant de la seva supervivència. Apel·len al seu instrument de comunicació com el més vàlid per comunicar-se.

Nosaltres, per defensar aquest signe d’identitat, no hem dubtat d’alçar-nos en armes durant els segles XV i XVI. Hem defensat aquest signe amb les armes al llarg dels segles XVII al XX i, també, hem patit presó per utilitzar aquesta llengua en els darrers tres segles.

Però darrera de la llengua s’amaga més coses. S’amaga inconscientment una manera de veure i entendre la nostra vida, les nostres relacions personals, la nostre manera d’entendre el nostre patrimoni personal, d’allò que el meu és meu i el teu és teu, la separació de bens en paraules més tècniques. És tota una estructura mental. I el català només és el instrument vehicular d’aquesta manera d’entendre aquestes coses.

Crec que és això el que ha fet que la llengua sigui el pal de paller de la nostra identitat.

Quan sento i llegeixo el que el Tribunal Constitucional espanyol vol fer amb relació amb la llengua catalana en la seva sentencia sobre el migrat Estatut d’autonomia, ho rebo com una bufetada personal, perquè és un atac indigne a la més elemental forma d’expressió personal. Amb aquesta sentencia és vol negar el meu dret a poder caminar cada dia demanant el diari, el pa o qualsevol altre cosa en la meva llengua, perquè si l’altre es nega a entendrem jo no podré fer res. Hauré de baixar el cap i adoptar la seva llengua. Ja passa ara que hi ha un mínim de protecció. ¿Què passarà, doncs, quan el aquest Tribunal que ha de vetllar per la totalitat dels ciutadans de l’estat espanyol, decideixi que hi ha ciutadans de primera, els castellanoparlants, i ciutadans de segona, els catalanoparlants?

Lentament anem perdent posicions.

Un exemple: aneu a l’edifici de traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebró i seguiu els rètols. Quan acabeu la visita no sabreu si sou a Madrid, Zamora o Salamanca, perquè el català no existeix en aquests rètols. Tinc una parenta que quan va entrar a treballar al servei d’urgències de traumatologia li deien la catalana. D’això no fa pas tants anys. El català era una excepció i ho continua sent allà i a molts llocs.

Quan el 1978 varem aprovar una Constitució democràtica pensàvem que molt lentament aniríem establint un nou marc de relacions entre els diversos pobles de l’estat espanyol on nosaltres tindríem un seient. Però no ha estat així. Torna amb força aquest estat uniformador que tant detestem.

No som ni millors ni pitjor. Només volem poder seguir expressar-nos en català sense sentir-nos agredits.

Cal que comencem a pensar com defensarem el nostre signe d’identitat que és el català.