 |
| La banalització com a problema. |
Hi ha una campanya soterrada, que els mitjans de
comunicació propaguen, que consisteix a dir i repetir que l’actual govern de
Catalunya no farà el referèndum, que ni tan sols el convocarà. Ho diuen els que
volen mantenir Catalunya dins Espanya a qualsevol preu i també ho diuen aquells
que es creuen posseïdors de la veritat eterna en el camp independentista. També
ho alimenten aquells altres que declarant-se independentistes només somnien
aconseguir la presidència de la Generalitat autonòmica.
 |
| Declaració d'Independència dels Estats Units |
Allò que volen els ciutadans té una magnitud tan gran i
transcendent que necessariament fan sorgir discussions sobre el com i el moment.
I Catalunya no és cap excepció. Volem decidir el futur col·lectiu votant.
La importància que té el Manifest “Compromís del Govern de Catalunya amb el Referèndum” signat al Plau
de la Generalitat pel President, els consellers del govern i els alts càrrecs
de l’administració, és la de posar de relleu la voluntat inequívoca de donar la
veu als ciutadans per tal que siguin ells el que decideixin si esdevenir estat
independent o quedar-se dins Espanya.
 |
| Campanya a favor del referèndum. |
Sense la darrera polèmica que va utilitzar a David Bonvehí
del PDeCAT per a intentar esgarrapar vots, també es feia necessari el compromís
ferm del govern, perquè el rum-rum sobre quins conseller s’oposaven a convocar
el referèndum feia massa temps que durava.
De les batalles sectàries per aconseguir l’hegemonia política
ja en parlava en l’article “Les pedres a la sabata” que vaig publicar en aquest
bloc el 29 de maig de 2016 (http://jordicolomines.blogspot.com.es/2016/05/les-pedres-la-sabata.html).
Passava llavors i passa ara. No és cap novetat. El problema està en no saber
administrar les discrepàncies, en no saber trobar els punts bàsics d’unió i
saber-los defensar per davant dels interessos particulars.
Es parla molt de què això ho fan els partits, però no és
cert, també ho fa la gent sense carnet que té simpaties concretes i que les
amaga fent veure objectivitat. Només cal veure les tertúlies amb militants
vestits d’analistes polítics per a constatar això que dic.
I què dir sobre la pregunta i data? Que s’haurà de fer pública
en el moment adequat i no quan el caprici d’alguns volen. Per a iniciar la
campanya ens cal? No. Ens cal la voluntat i no la data.
 |
| Recollida de signatures a favor del referèndum impulsada pel Pacte Nacional pel referèndum. |
Volem saber el dia del mes de setembre? No en tenim prou
en saber que en un dels quatre diumenges del mes setembre, ja sigui el 3, el
10, 17 o 24 votarem? Podem dir que si o que no. Per fer la feina a mi no em cal.
Qui és el que té por? El que treballa per a fer-ho
possible o aquells que ho exigeixen?
Qui és el que té càrrec electes inhabilitats per permetre
votar? Tot Catalunya i en concret el PDeCAT i n’ obstant això continuem mirant-nos
les potes per veure qui les té més blaves i qui té més patent d’independentistes
enlloc de treballar per ampliar les dues bases socials que ens calen:
- La massa de votants el dia del referèndum.
i
- La massa social a favor de l’estat propi.
No és suficient la feina que tenim que encara hem de
continuar mirant-nos al mirall per a veure qui és més independentista?
Ens cal tancar files d’una vegada per totes.
__________________
Compromís del Govern de Catalunya amb el Referèndum.
 |
| El govern i els alts càrrecs durant la lectura del Manifest. |
(Manifest llegit al Pati del Tarongers del Palau de la Generalitat per directora de la
Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs davant del govern i els alts
càrrecs que després han signat el 21 d’abril de 2017).
La història de la nació
catalana ha estat marcada per la lluita per la llibertat. Aquest anhel
majoritari del nostre poble ha topat reiteradament amb la imposició d'un marc
legal que massa vegades no ha escoltat ni respectat la voluntat popular dels
catalans. Quan això ha passat, la diferència no s’ha resolt gairebé mai a
través del diàleg, la negociació i el pacte sinó imposant la força de l’Estat i
menyspreant les llibertats de Catalunya.
Ha estat així al llarg de
segles, des de la Guerra de Successió, amb el posterior Decret de Nova Planta,
fins a la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. En totes aquestes
circumstàncies, les autoritats catalanes han acabat represaliades per part del
Govern espanyol. El passat més immediat ens recorda que tots els presidents de
la Generalitat del segle XX van patir exili o presó per defensar les nostres
llibertats, amb l'assassinat del president Companys com a paradigma de fins on
ha estat disposat a arribar el poder estatal per aturar la nostra voluntat. Els
exemples més recents d’aquesta manca de respecte democràtic els tenim en la
mutilació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut aprovat pel
Parlament i avalat posteriorment pels catalans en un referèndum i en la
condemna de l’expresident Artur Mas i dels membres del seu Govern Francesc
Homs, Irene Rigau i Joana Ortega per haver posat les urnes.
En aquests moments ens tornem a
trobar en una cruïlla històrica. Mentre una immensa majoria de les catalanes i
els catalans volem decidir el nostre futur en un referèndum acordat, amb una
votació lliure i pacífica, com es resol qualsevol discrepància en una societat
democràtica, les Corts i el Govern d'Espanya refusen de forma reiterada aquesta
possibilitat. L’única resposta que hem rebut a la demanda majoritària del
Parlament ha estat la via judicial.
Que avui haguem arribat fins
aquí és gràcies a una sola cosa: la voluntat dels homes i dones que, procedents
de diversos orígens, conformen Catalunya. Són ells els qui, cada cop que els ha
estat possible, s’han esforçat per defensar l’autogovern, organitzar les seves
pròpies institucions i defensar la pròpia identitat per dibuixar un futur comú
de progrés i benestar.
 |
| El president Puigdemont signant el Manifest |
Aquesta pulsió s’ha traduït
els darrers anys en la demanda clara, rotunda i majoritària de l’exercici del
dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un dret al qual no havíem renunciat mai
i pel qual el Parlament de Catalunya, la Cambra que recull la sobirania
popular, s'ha pronunciat de manera reiterada. Així, ja el 12 de desembre de
1989 el Parlament va aprovar en comissió la primera resolució on afirmava que
no renunciava a exercir el dret a l’autodeterminació, i al Ple del debat de
política general de 1991 el Parlament aprovava un text a favor del dret a
l'autodeterminació.
El Govern que avui aquí es
reuneix és la conseqüència, no pas la causa, d’aquesta voluntat majoritària de
la ciutadania de Catalunya. Per tant, és sobre aquesta legitimitat, i no pas
sobre cap altra, que troba el seu sosteniment.
És per això que el Govern de
Catalunya reitera, en el seu conjunt, el seu compromís amb la celebració del
referèndum que ha d’esdevenir l’exercici pràctic d’un dret inalienable: el dret
a l’autodeterminació.
Tots i cadascun dels membres
d’aquest Govern ens fem responsables d’aquesta tasca, ens comprometem a dur-la
a terme i a aplicar-ne els resultats. Ho fem perquè l’únic compromís que tenim,
el més important, és la confiança que la ciutadania de Catalunya ha dipositat
en nosaltres. Des d’aquest Pati dels Tarongers, des de la seu del nostre
Govern, avui ens comprometem a organitzar, convocar i celebrar un referèndum
per donar resposta al mandat democràtic que hem rebut de la ciutadania.
Palau de la Generalitat
21 d’abril del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada