Espanya busca govern i oblida buscar sentit d’estat.

El debat d’investidura del candidat Rajoy ha estat la constatació de la incapacitat del sentit d’estat marca espanyola. Va faltar temps per a constatar quin sentit d’estat té el candidat Rajoy d’Espanya proposant a l’ex-ministre dimitit pels papers de Panamà, José Manuel Soria, com a director executiu del Banc Mundial. No té cap importància la imatge exterior d’Espanya quan l’objectiu és l’amic i no l’Estat.

Caciquisme.

El PP, de la mà d’Aznar i Rajoy, han anat forjant un canvi polític passant del caciquisme al clientelisme polític que tants vots els ha donat. Però ells no han estat els únics. El PSOE també ha fet el mateix. I mentre els dos grans partits espanyols s’entretenien en això s’han oblidat de construir un estat modern amb un projecte de futur que vagi més enllà de la retòrica nacionalista de la gran nació espanyola.

Els mal anomenats constitucionalistes han fracassat en la renovació del règim construït per sortir del 40 anys de dictadura del general Franco i l’han conduït cap a la decadència moral. És cert que contra aquesta situació s’han alçat veus, però les dues opcions espanyoles que s’han presentat a les eleccions per a fer el canvi porten plom a l’ala i han fet que l’electorat s’hagi plantejat que entre escollir l’original o la mala còpia s’hagin començat a decantar, de nou, cap a l’original, ja sigui el PP o el PSOE, en lloc de fer-ho pel C’s o Podemos. Una nova recomposició de vots que les segones eleccions generals del 26 de juny no ho van resoldre. Ni el PP ni el PSOE s’han recuperat de la pèrdua de vots que va significar les eleccions del 20 de desembre de 2015, però el més dramàtic ha estat veure que les eleccions del 26 de juny de 2016 portaven a C’s i Podemos a perdre significativament vots sense que això hagi servit ni al PP ni al PSOE. Transvasament de vots sense recuperació.

Clientelisme polític.

La política espanyola no té sentit d’estat.

Tenir sentit d’estat és saber que hi ha coses que estan per sobre de la lluita partidista i que, per força, s’han de compartir àmpliament per tal que governi qui governi continuaran impulsant-se.

Durant el franquisme Catalunya va ser un punt de referència democràtica i això va fer que la Constitució espanyola assumís tímidament l’existència de la nació catalana amb l’eufemisme nacionalitat. Un fet que llavors vàrem valorar positivament, però que ara i vist el resultat hem d’acceptar que va ser només un miratge democràtic. Espanya ni llavors ni ara accepta la diversitat plurinacional, però tampoc ha estat capaç de forjar un projecte comú que vagi més enllà de la retòrica nacionalista.

Tres aspectes han estat claus pel fracàs del candidat Rajoy i també la de Sánchez abans, per a ser investits cap de govern: la divisió antagònica entre les “només denominades” dretes i esquerres que encara arrosseguen l’enfrontament ideològic i personal de la Guerra Civil, no veure a Espanya com un tot i el procés polític que hi ha a Catalunya.

El sentit d’estat de l’Espanya sorgit de la Constitució del 78 segueix l’empremta franquista. Una mostra d’això son les set lleis educatives aprovades des de 1978. En cap d’elles hi ha un projecte compartit i estable que permeti avaluar-ne els resultats. Un altre exemple del no sentit real d’estat és el transport ferroviari.

França, un país de referència pel que fa al centralisme polític, té clar que pel futur de l’estat francès cal pols econòmics potents sotmesos a criteris econòmics elaborats a París. Un plantejament que han fet de Marsella i Bordeus dos grans metròpolis econòmiques. I no són les úniques encara que les altres siguin de menor envergadura. Economia francesa descentralitzada i controlada políticament des de París. Però a França la política d’estat no només s’ha plantejat en l’economia també ho ha fet apropiant-se com a francès de tot el patrimoni cultural del pobles que hi conviuen i l’ha rellançat internacionalment i turísticament. La Bretanya i l’Occitània en són un exemple, però s’ha assegurat que aquesta projecció no alimenti reivindicacions i ho han fet trossejant el territori administrativament com el cas de Nantes, capital històrica de la Bretanya, que no pertany a la regió de la Bretanya i per molt que quan et passeges pels carrer de la ciutat per tot arreu et trobis referències a la seva condició bretona, encara que per sobra prima la de ser ciutat francesa. I no cal anar massa lluny per veure que passa a la Catalunya Nord llevat d’excepcions. Les reivindicacions nacionals a França són molt tímides i per evitar-ho els fa mostrar-se contra tot el que passa a Catalunya.  

Xarxa de l'AVE, desembre 2015.

L’obsessió per l’AVE com a projecte per vertebrar Espanya és un altre fracàs d’estat a Espanya. Aznar ho proclamava i Rajoy, amb frase lapidària, ho certificava dient: “Si los AVE son raíles de prosperidad también son vías de entendimiento”. L’obsessió per l’AVE també l’ha compartida pel PSOE. Una obsessió que ens porta a preguntar: I les rodalies de la gent que va a treballar cada dia quina prioritat tenen pels governs espanyols? Si no parlem de Madrid, que té estatus diferent per ser la capital d’Espanya, pel que fa a la resta només s’han plantejat manteniment que, passats quaranta anys, han deixat unes rodalies velles i obsoletes.

El Corredor Mediterrani és la constatació del fracàs del model econòmic i territorial espanyol. Si no passa per Madrid no pot existir. A França aquest Corredor passa per Lió i Marsella i no per París i quan vegin l’interès d’Espanya per ell el faran arribar a la frontera com a camí a Algeciras, porta d’entrada a Àfrica.

Xarxa transeuropea per al 2030

Massa temps Catalunya ha estat utilitzada per a fer de grup de pressió per a situar-se a Espanya. Abans ho va fer el PSUC per apuntalar el PCE durant el franquisme com la majoria dels grups d’esquerra. Un paper que d’una altra manera també va jugar CiU en el seu dia. I ara ho fa la coalició de Podemos-ICV i C’s. Uns defensen un referèndum només acceptat si es pacta amb Espanya i els altres enarborant la unitat d’Espanya per sobre de tot i amb una obsessió malaltissa contra el fet que els catalans parlin i siguin capaços d’utilitzar el català i el castellà en la mateixa conversa.

Ara Catalunya ens cal sentit d’estat per encara el futur deixant el segon pla aspectes molt importants pels partits, però que dificulten la creació d’un estat propi. Cal aprendre d’Espanya què significa no tenir sentit d’estat. Cal reformar la Catalunya autonòmica en una Catalunya estat. En un tot global.

Congrés dels Diputat, un lloc pel Sentit d'estat.

I mentre Catalunya fa el seu camí Espanya ha de trobar un projecte per a un estat en decadència. Ha de regenerar el projecte, els partits i quan ho facin trobaran projecte i trobaran govern.

I per moltes eleccions que facin si no hi ha projecte l’estat anirà ensorrant-se.