 |
| La Unió Europea |
La història de la
Unió Europea és la historia de grans èxits i de fracassos sonats que han qüestionat
la vigència d’una unitat política europea que vagi més enllà dels acords
econòmics.
Els ciutadans europeus
han tingut actituds diferents davant d’aquesta unitat econòmica que malda per
tenir una mínima unitat política que és ara la Unió Europea i abans la CEE.
Posicions que van des del rebuig rotund com a Noruega, expressat en els referèndums
de 1972 i 1994 o de Suïssa el 1992 , a d’altres que han volgut entrar al club i
que s’han hagut de conformar amb un tractat d’associació com li ha passat a Turquia.
Entre aquestes dues posicions hi ha una varietat de situacions.
A la Unió Europea
una separació de Catalunya d’Espanya li crea problemes i, si pot se’ls vol
estalviar. Li crea problemes de funcionament intern i de mercat.
 |
| Vidar Helgesen, ministre d'Assumptes Europeu de Noruega |
En el món de la
diplomàcia hi ha allò que es veu i molt del que no es veu. El ministre d'Afers
Europeus de Noruega, Vidar Helgesen, en una entrevista a l’ACN ho ha
deixat molt clar quan diu: "Per
descomptat que estem observant, però com en el cas d'Escòcia no comentem sobre
el que està en joc" i afegeix: El 27-S "és notícia arreu d'Europa i també a Noruega". I expressa amb rotunditat com actua el món diplomàtic
dient "La gràcia de la democràcia nacional és que li
correspon als del país en qüestió parlar i resoldre els temes, i no els toca
als de fora tenir una opinió sobre el camí que tenen per endavant". També
cal tenir present els interessos dels estats en les declaracions que sovint
persegueixen objectius que no tenen res a veure sobre allò que parlen. Cameron
busca ara mateix el recolzament d’Espanya a la seva posició de tancar la seva
frontera als refugiats que caminen per Europa que és el que li preocupa ara.
Deia que a la Unió
Europea, la UE, la independència de Catalunya li crea problemes i un exemple pel
que fa al funcionament intern és el repartiment d’escons al Parlament Europeu.
Per la població que
té actualment Espanya, 46.600.949, a aquesta li correspon 54 diputats. Un
nombre que està per sota dels 96 d’Alemanya, els 74 de França i els 73 d’Itàlia
i Regne Unit i per sobre del 51 de Polònia. Amb 7,5 milions d’habitants a
Catalunya li correspondria tenir-ne 17 o 18 diputats si veiem que a Bulgària,
amb 7.245.677 d’habitants el 2014, li han atorgat 17 per una població similar a
la catalana. Catalunya, al juny de 2015, té 7.504.008 habitants, mentre que
Espanya en té 46.600.949, catalans inclosos. Per tant, si els catalans deixen
de ser espanyols, Espanya passarà a tenir 39.096.941 habitants Una població que
s’apropa a la de Polònia que el 2014 en
tenia 37.995.529 habitants. Pels 46 milions d’habitants a Espanya se li van atribuir 54 diputats,
mentre que els 37 milions de Polònia li van adjudicar 51
diputats. Llavors, si
la els catalans s’independitzen i Espanya passa a tenir una població de 39
milions quants diputats li atribuiran en el nou Parlament Europeu que s’haurà
d’elegir? Això fa ampliar el nombre de diputats. Amb els de
Catalunya ha de disminuir els d’Espanya. Es necessita nous seients, traductors,
traduir els tractats en la nova llengua i d’altres aspectes encara més menors.
 |
| Parlament Europeu: sala de plens |
Un altre problema
és el nombre de comissaris de la Comissió Europea. Ara Espanya en té un comissari
com la resta dels estats. Un total de 28 comissaris i que comporta dificultats en
l’assignació de les àrees competencial i en el seu funcionament. La
incorporació de Catalunya faria augmentar els comissaris fins a 29. La
importància de la competència assumides per cada comissari depèn de moltes
variants i no només de la grandària de l’estat d’on el comissari prové, perquè
si fos així com s’explica que l’espanyol Arias Cañete tingui una posició menor a
la que Almunia tenia com a vicepresident en l’anterior Comissió de Durao
Barroso?
Amb la incorporació
de Catalunya a la UE el català també passaria a ser idioma oficial de la Unió
Europea com ho és el danès, finès, lituà o eslovac que tenen menys habitants
que el parlen.
Els drets
fonamental dels ciutadans europeus estan consagrats en el Tractat de
Funcionament de la Unió Europea, que és una revisió del signat el 12 de juny de
1985, que a la seva vegada és una de les tantes revisions del signat a Roma el 1957,
i que en la revisió actual és vigent des de l’1 de gener de 2013 i complementa
el Tractat de la Unió Europea que crea el 7 de febrer de 1992 la Unió Europea amb
la signatura del Tractat de Maastricht que va entrar en vigor l’1 de novembre
de 1993. Un tractat de constitució de la UE que ha estat revisat diverses
vegades amb el Tractat d’Amsterdam (signat el 1996 i en vigor a partir de 1999),
el Tractat de Niça (2000 i en vigor el 2003) i el Tractat de Lisboa (signat el 2007
i en vigor des de l’1 de desembre de 2009). Aquest darrer tractat és fruit del
fracàs estrepitós de la Constitució Europea del 2004 que francesos i holandesos
van rebutjar en referèndum. Així doncs el Tractat de Lisboa acaba sent una
espècie de refosa i complement del Tractat de Maastricht. La legislació europea
és complexa perquè ha de fer compatible acords generals que afecten a tots i
les exclusions particular com passa amb Dinamarca o la Gran Bretanya. I també amb
la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea fruit de reformes d’altres
acords, però que en deixa fora als ciutadans de la Gran Bretanya, Polònia i la
República Txeca.
Els catalans som
actualment ciutadans membres de la Unió Europea. La pregunta és: en base a quin
article dels tractats vigents es pot excloure uns ciutadans de la ciutadania
europea que ja tenen? No hi ha precedents i no està previst.
Quan els interessos
econòmics d’alguns estats de la UE estan en joc, els processos al si de la Unió prenen una
embranzida bastant increïble i busquen acontentar a tots amb piruetes de difícil
qualificació.
En l’article sobre
els dubtes
i pors que hi ha sobre la independència de Catalunya titulat “Fer por als
pensionistes i a la resta de ciutadans”
Feia un repàs sobre les més
recurrents esgrimides per aquells que volen que continuem sent espanyols: les
pensions, Europa, que Espanya ens manté, la corrupció, sobre el com es farà la
separació amb Espanya i del què passarà, del perquè la candidatura de Junts pel
Sí i el paper del president Mas, de si som prous per guanyar i perquè ens
prenguin en seriosament. Allà em faig les preguntes i apunto respostes amb
dades.
Sobre Europa
en parlava en aquell article i ara en vull tornar a parlar. Fer-ho per tal de
veure si els catalans ens quedarem fora d’Europa, com diu David Cameron, el
primer ministre d’un estat, la Gran Bretanya, que està al marge de gran part de
la política de la Unió Europea i que té pendent la votació del referèndum per
veure si marxa de la UE, o si la Unió buscarà una sortida ad hoc pels catalans com
ha fet abans pels problemes que li han sorgit. Com ho ha fet en el passat per
tal d’incorporar els alemanys de la DDR a la ciutadania europea a través d’Alemanya
o per a Xipre amb la part turcoxipriota. Parlar d’aquesta amenaça recurrent de
l’unionisme: l’exclusió d’aquesta Europa que ha estat incapaç de reaccionar
davant l’allau de refugiats que fugen de les guerres de Síria i Irak, fins que
la fotografia d’un nen de tres anys mort en una platja turca ha donat la volta
al món i quan milers de persones han decidit posar-se a caminar per les
carreteres hongareses cap a Alemanya, davant la passivitat dels governs que han
deixat en entredit la política migratòria europea.
 |
| David Cameron primer ministre de la Gran Bretanya |
Quedar-se a la Unió Europea, a fora
o en una posició intermèdia és un embolic jurídic que no sap ningú com quedarà.
No ho sap ni la Unió Europea, ni Espanya, ni tampoc nosaltres, perquè al si de
la UE no ha passat mai abans que un territori s’hagi separat d’un estat membre.
Cameron no sap que passarà, però ajuda amb declaracions a Rajoy pel seu interès
i no pel d’Espanya.
Quan la Unió tingui al davant el
problema real plantejat és quan reacciona. Fins llavors no ho farà. Espera sempre
amb una calma desesperant. Actua com els estruços amagant el cap i esperant que
el núvols escampin i si no escampen llavors troba solucions imaginatives.
Respecte a Catalunya farà el
mateix, però només actuarà si el 27S els catalans votem a favor de la
independència i després ens declarem independents.
La Unió Europea haurà de resoldre
què passa amb els ciutadans europeus amb drets i deures que s’han declarat
independents d’un estat membre. Fora i dins al mateix moment. Formant part de
la UE com a ciutadans d’un estat que no els reconeix com a independents i fora
com a ciutadans independents. No només parlarà la Comissió Europea o el Consell
Europeu, també ho farà el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja que es
tracta de drets fonamentals de les persones
membres de ple dret de la Unió Europea.
La prudència diplomàtica s’imposa i
els molesta el paper que el govern espanyol els vol fer fer. Ho recorda el
ministre noruec Helgesen dient: "Per descomptat que estem observant, però
com en el cas d'Escòcia no comentem sobre el que està en joc”.
Hi haurà el problema del subjecte
polític Catalunya, però també hi haurà el problema dels ciutadans catalans que
ja són ciutadans pels tractats internacionals vigents i que tenen drets i
deures adquirits. Per a fer-nos fora de la UE cal quelcom més que declaracions
per acontentar al govern espanyol com han fet Merkel, Cameron i abans d’ells el
ja ex Durao Barroso.
 |
| Xarxa transeuropea de transport amb ferrocarril |
Es pot expulsar un ciutadà europeu
segons els tractats de la UE vigents? No. Què faran doncs amb els catalans?.
A la UE l’interessa una Catalunya
independent dins la Unió o fora d’ella? Elements com el nombre d’habitants, 7.504.008
de catalans a 1 de gener de 2015, l’espai geogràfic de 32.106 km2 situat
al costat del mar Mediterrani entre dos estat membres de la Unió Europea, amb una
economia que representa el 1,5% de PIB de tota la Unió Europea segons les dades
del 2014 i que compra 71.890 milions d’euros i ven 60.195 milions d’euros
segons l’informe anual del març del 2015 de la PIMEC, que té a Alemanya i França
com els dos principals importadors i exportadors de productes catalans i dels
venuts als catalans, fan pensar raonablement que la UE no pot prescindir
alegrament d’aquesta negoci. Si per a Grècia, amb el PIB de 179.081 milions
d’euros, ha buscat una solució ad hoc no ho farà per a Catalunya que té un PIB
de 209.282 milions d’euros i un índex de competitivitat en costos en la
indústria del 42% que és superior al 39,6% d’Espanya i un pes econòmic superior?
No crec que no ho faci. No perquè ens estimi si no pel que representem de
negoci. Quina pressió farà Xina en el seu paper de tercer proveïdor de
Catalunya i per on passa cap a Europa si ha pagar aranzels? I quina actuació
serà la dels altres set països de la UE situats entre els deu primers importadors
de Catalunya com són Itàlia, Holanda, Gran Bretanya, Bèlgica i Portugal? No
miraran pels seus interessos? I que farà els Estats Units que és el cinquè? No
oblidem que la Unió Europea principalment és un mercat. Catalunya és similar a
països com Dinamarca o Eslovàquia que són membres de la Unió Europea i amb més
pes que d’altres.
La Unió Europea reacciona davant
els problemes que se li plantegen trepitjant els terminis com ho ha fet amb
Grècia, però encara no ho han fet amb els refugiats que fugen de la guerra de
Síria perquè aquests no generen diners. Quant de temps va trigar a reaccionar a
les matances de Bòsnia? I quant davant la sequera i la gana d’Etiòpia o
Somàlia? Tot dependrà si amb els catalans es fa negoci o no. Són així de
miserables moltes de les actuacions de la UE.
A Europa hi ha dues
grans agrupacions econòmiques que tenen entre elles acords de funcionament i
col·laboració: la Unió Europea, formada per 27 estats i l’EFTA (European Free
Trade Association - Associació Europea de Lliure Comerç ) formada per quatre
estats: Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Aquestes dues organitzacions han pactat un espai comú de col·laboració, l’Espai
Econòmic Europeu (EEE). A més d’un grapat de tractats de lliure comerç amb
estats que no formen part de cap dels dos organismes.
Per entrar a formar part de la Unió Europea hi ha
un procés més o menys llarg per les reformes que els estats aspirants a formar-ne
part han de fer abans de entrar. Modificacions de legislació, estructures
econòmiques i calendari el compliquen. Un procés que no existeix respecte a
Catalunya perquè la seva legislació és vigent a Catalunya.
 |
| Angela Merkel, cancellera d'Alemanya |
Les declaracions de
la cancellera alemanya, Angela Merkel, del passat 1 de setembre va ser d’una
ambigüitat calculada dient: “Tenim una posició molt semblant. Hi ha els
tractats de la UE i tots els hem de respectar, que garanteixen la sobirania i
integritat territorial de cada estat”, però va afegir: “És molt important que
es respecti la legalitat internacional. Aquí no hi ha cap tipus de diferència”.
Dit d’una altra manera: Et faig content Rajoy, però no oblidis que la legalitat
internacional parla dels drets de les persones i les col·lectivitats nacionals,
no més dels estat. Un missatge als espanyols i als catalans. Els interessos
alemanys estan en joc.
El tractat revisat de
la Unió Europea preveu en el Títol V, articles 216 a 222, quin tipus d’acord i
quin tipus de temes pot signar en matèria d’acords internacionals i com ho ha
de fer. En cap part d’aquest tractat es contempla com ha d’actuar quan és una
part del territori d’un estat membre en el qual estan vigents totes les normes
europees se separa d’aquest estat. No ha passat mai i no s’ho havien plantejat
mai. Els tractat parlen de països tercer. D’aquells que no tenen incorporats
les normatives de la Unió. Cal saber llegir els tractats per veure que els
propis tractats preveuen mecanismes per evitar posicions de bloqueig d’aquells estat
que per interessos propis dificulten els acords negociats que afecten a la
resta.
Respecte a Europa
no hi encara res dit ni decidit, però els catalans podem influir votant clarament
el proper 27S per tal de deixar clar quina és la voluntat majoritària dels
ciutadans europeus que viuen a Catalunya com a catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada