Mai a la història s’ha vist que
bastir confluències, aplegar voluntats, consensuar instruments hagi estat fàcil.
Mai. I si algú té algun dubte de la dificultat del que dic que agafi com
exemple Espanya i es pregunti per què des de 1978 els partits, la classe dirigent
espanyola encara no ha aconseguit un concens d’estat per plantejar als
espanyols un acord a llarg termini, a 20 anys com a mínim, en el camp de l’educació,
el mercat empresarial i laboral, estructura administrativa i territorial,
cultural entre altres aspectes per tal d’estructurar un estat cohesionat,
integrador, dinàmic i amb futur.
Des de l’unionisme s’ha pretès
mofar-se d’aquest treball fet pels sobiranistes per tal de trobar el
denominador comú d’un projecte col·lectiu i el seu instrument. I ho han fet amb
plantejaments ridículs que tenen com a eix central la seva incapacitat
manifesta d’oferir als espanyols un projecte de país creïble i què té la idea
que si ells no són capaços els altres tampoc.
El dilluns 28 de juny de 2010
escoltava les notícies que donaven sobre el contingut de la sentencia que
aquell mateix dia el Tribunal Constitucional havia fet publica sobre l’Estatut
d’autonomia del 2006 i la sensació d’humiliació em va corprendre. Em vaig
preguntar si aquesta desagradable sensació era només meva o també era
compartida per altres. Vaig comprovar que era compartida majoritàriament pels
catalans. Una humiliació al conjunt dels catalans només comparable a la
humiliació que van patir uns altres catalans el 1714 a mans del poder polític i
econòmic espanyol. Aquesta sentencia era la culminació del pròleg d’un procés calculat
que podia ser un cop definitiu pels catalans com a poble d’acabar sent com els occitans
a França, un poble desfet.
 |
| Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals |
Contra aquesta humiliació feta
pel poder espanyol una part majoritària de la societat catalana es va revoltar
i va sortir al carrer el 10 de juliol de 2010 a protestar i des de llavors ha
sortit any darrera any al carrer, però amb una diferència importantíssima i que
des d’Espanya s’ha volgut ignorar. Des de l’Onze de setembre de 2012 una part
de la societat catalana, que ha anat esdevenint majoritària, ha sortit al
carrer per reclamar un nou horitzó polític fet amb una Catalunya independent. La
ciutadania catalana ha fet una evolució molt importants: de protestar ha passat
a exigir un canvi de futur. S’ha produït una evolució que anat creixent davant
del NO sistemàtic del poder polític i econòmic espanyol. S’ha produït un procés
de clarificació entre els que creuen amb Espanya com ha projecte i els que
creuen en el projecte de Catalunya sobirana i lliure per decidir per ella
mateixa ara i sempre.
Calia generositat, passió i
experiència per a trobar un instrument útil per oferir a la societat catalana
una sortida política de futur. Calia un instrument per a guanyar o perdre, però
no per fer el ridícul, perquè, utilitzant la frase que Josep Tarradellas va
agafar de Josep Pla, en política es pot fer tot menys el ridícul.
 |
| Artur Mas i Oriol Junqueres. |
La llista per recollir els
votants del Si-Si del 9N és un acord per pactar la candidatura, l’instrument
que aplega un amplíssim ventall ideològic que tenen en comú aconseguir establir
les bases per la independència de Catalunya, fer-la possible i on tornarà haver
la confrontació democràtica de les ideologies i programes en altres eleccions. S’ha
fet un instrument excepcional per una votació excepcional.
El 27S votarem de forma plebiscitària
sobre si volem ser independents o no. Si volem tenir un estat on, amb independència
dels espanyol, decidim com volem que sigui la Catalunya del dia a dia pels
catalans. En tots els àmbits, des de l’educació a com han de ser les presons i
passant per tots i cadascuns dels àmbits de la societat.
L’unionisme no és un bloc que sàpiga
oferir alternatives. Tenen en comú que els catalans només son espanyols i prou.
Uns parlen de conquesta, altres què amb l’immigració hem deixat de ser com
poble amb una llengua i que mantenir-la és ser “aldeno” i d’altres s’oposen
perquè la revolució social només es pot fer en castellà que és la llengua dels
treballadors ignorant els treballadors de llengua catalana.
 |
| El front unionista del Parlament de Catalunya: PSC, IVC-EUiA, C's i PP. |
Fan reaccions airades, acusacions
de tota mena que són el fruit de la incapacitat de dur la iniciativa política a
Catalunya.
L’acord entre CDC. ERC, ANC, Òmnium
Cultural i AMI, i amb el recolzament de Demòcrates de Catalunya i MES no només és
per la votació del 27S, també és pel full de ruta que s’haurà de portar endavant
si guanya la seva opció des del 28 de setembre de 2015 a la independència
efectiva de Catalunya respecte Espanya. Moltes coses no se sabran públicament,
perquè en aquests casos la discreció és una inestimable virtut i haurem d’esperar
a que passi.
D’aquest acord amplíssim ha
quedat fora la CUP. Encara que pugui semblar contradictori és una sort. El
plantejament polític de la CUP es de difícil encaix amb els altres partits, però la seva radicalitat amb
la seva llista separada donarà cabuda a tots aquells que creuen que cal una
Catalunya independent i a la vegada creuen que cal fer un canvi radical de les
estructures econòmiques i socials. Gent que ha votat a les darreres eleccions
municipals a opcions com Barcelona en comú, Podemos o d’altres que duien altres
noms, però que han respòs als mateixos plantejaments ideològics. La candidatura
de la CUP no deixa orfe d’opció als independentistes de l’esquerra més radical,
els dóna opció per votar. Amb la CUP es completa tot l’espai ideològic dels sobiranistes
catalans i que també té la societat catalana democràtica.
Una victòria de la llista transversal
del sobiranisme, encara que pugui semblar paradoxal, reforça els federalistes
espanyol perquè indicarà a la classes dirigent espanyola refractaria als canvis
que si no vol perdre un altre territori que consideren seu haurà de fer un canvi
territorial amb profunditat canviant la Constitució de 1978 que ha esdevingut
una cotilla.
Ara tenim una llista sobiranista
transversal, amplia de consens per guanyar el 27 de setembre. Amb Raül Romeva,
Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas i Oriol Junqueres al capdavant. Cal
doncs que nosaltres, aquells que creiem que el millor per nosaltres i els
nostres fill és una Catalunya independent, treballem fermament per
aconseguir-ho. Tenim temps però el temps s’acaba.
--------------------------------------------------------
Carta de Romeva, Forcadell i Casals acceptant el
desafiament del 27-S
Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals aniran al
capdamunt de la candidatura acordada entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes
per concórrer a les eleccions del 27-S. Tots tres han signat una carta en la
qual accepten el repte i fan pública la seva decisió.
«Estem molt contents d'assumir aquest compromís col·lectiu.
És un moment excepcional. El 27 de setembre tenim l'oportunitat de fer allò que
hem buscat durant molts anys: votar sobre la independència i guanyar a les
urnes.
Milers de catalans i catalanes pateixen una situació crítica per la crisi
econòmica. Per poder-hi donar resposta, ens calen eines que ara no tenim.
A partir del 27 de setembre tenim la possibilitat de superar un marc institucional
enquistat. Podem passar pàgina d'un debat Catalunya-Espanya que ens impedeix
superar els diversos reptes que tenim com a societat i país.
El procés sobiranista és impulsat i liderat per la societat civil. La llista
del 27S és plural, inclou persones diverses que tenen un objectiu comú: la
independència.
És el moment de mirar endavant. El país del futur l'haurem de construir entre
totes i tots. Tot està obert. El 27-S tenim el nostre futur a les nostres mans.
Junts i juntes, guanyarem!
Raül Romeva
Carme Forcadell
Muriel Casals»
Sortosament amb Junts pel Sí ens hem posat en un altre pla. Passem pantalles amb
molta velocitat i de vegades alguns triguen a reciclar-se.
