La societat en general viu un final d’etapa
sense acabar de trobar els eixos de la nova etapa.
El capitalisme financer ha fracassat de forma
estrepitosa. Un sistema que es resisteix a morir i que mor matant. Una Unió
Europea que no sap passar d’una unió de malavinguts estats mentre aplica polítiques
que despullen als ciutadans europeus dels drets i beneficis de l’estat del
benestar que tant ha costat implantar. Una Unió Europea que diu combatre els
paradisos fiscals mentre té al seu si i ben protegit Luxemburg, el paradís
fiscal dels capitals alemanys i francesos.
L’equilibri pressupostari és necessari per
sobreviure i avançar, perquè estirar més el braç que la màniga porta la fallida
a llarg termini si no tens amb que respondre quan arriba el venciment del crèdit
que has hagut d’utilitzar per cobrir el braç més estirat. Espanya és un estat
endeutat fins la pràctica totalitat del PIB, el producte interior brut i si no
ha entrat en fallida ha estat gràcies als milions abocats per salvar la banca
ara i els préstecs subscrits abans.
I que passa a Espanya i a Catalunya? Que viu
moments d’incertesa pel futur que ha de canviar allò que coneixem fins ara. Un
canvi que pot portar sortides o enfonsar encara més el negre present espanyol.
Amb agror Espanya ha constatat la llarga
ombra del franquisme damunt del període democràtic encetat el 1978. Les seves
pràctiques econòmiques, polítiques i morals han perdurat fins ara i finalment han
entrat en fallida encara que es resisteixen a morir. Espanya no té un projecte
d’estat amb polítiques per a una regeneració de mentalitat que faci passar d’una
societat subvencionada i funcionarial a una societat amb valors com l’esforç,
el treball, la solidaritat, el respecte entre altres. Espanya subsisteix no
canvia.
Que des de Podemos s’arribi a dir que Emilio
Botín, amb una fortuna amagada a Suïssa de dos mil milions i que el banc Santander
no són casta és per fer pensar fins on arriba la crisi de valors a Espanya. I
qui pregunta d’on ha sortit aquesta immensa fortuna? I és molt preocupant perquè
fins ara Podemos es presentava com la força social que havia de posar fi al
sistema econòmic i polític d’Espanya heretat del franquisme. El PP i el PSOE són
dos partits que tenen pendent la seva regeneració profunda, però Podemos, que
aspira a substituir-los, mostra símptomes d’anar pel mateix camí ja abans de
governar. S’han organitzat primàries abocant tot l’aparell directiu a fer
elegir aquells que ells volien i mantenint a primera línia a gent com Juan
Carlos Monedero que quan es descobert que ha amagat ingressos sense tributar respon
com ho faria qualsevol membre de la nomenada “casta” que ells diuen combatre. Mal
va si aquesta és la regeneració que han de portar. Es tracte de regenerar
Espanya o només de substituir la vella casta per la nova casta que són ells?
A Catalunya vivim, no només la crisi política,
econòmica i moral espanyola que abans comentava, si no també la crisi de l’encaix
i relació dels ciutadans catalans amb els ciutadans espanyols i la seva
estructura política estatal.
Mentre es tractava de reivindicar votar, d’exercir
el dret a decidir, l’acord era molt més ampli, però en el moment en què s’han
convocat les eleccions del 27 de setembre on el punt central serà independència
o no de Catalunya i com serà la nova Catalunya, les relacions, de vegades
contradictòries, havien d’esclatar i estan esclatant. I encara veurem més conflictes
públics reflex dels que fa molt de temps tenim soterradament.
Mantenir-se amb l’ambigüitat s’acaba tant per
les organitzacions com per les persones. Hauríem de viure els posicionaments
sense angoixa. Les decepcions personals no les podrem evitar, però no cal
viure-les com atacs personals.
Fins ara Duran i Lleida i la direcció d’UDC
han volgut nedar entre dues aigües esperant veure si el president Mas era descavalcat
o no. Duran no s’ha estat de torpedinar el camí emprés pel soci de la federació
CiU, CDC i militants del seu propi partit per un estat propi separat d’Espanya.
La votació al Congrés dels Diputats de l’11 de febrer, sobre admissió a tràmit
del pacte antijihadista del PP i el PSOE va ser l’advertència pública més
clara de CDC a Duran que no només ell pot fer allò que vulgui sense tenir el
compte a la resta. Un pacte antiterrorista antijihadista que amaga un instrument
que pot servir per condemnar a tots els impulsors d’una Catalunya independent
quan s’inclou com a forma de terrorisme anar contra l’ordre constitucional. No hi
ha dubte que ho inclou quan l’acord fa una reivindicació de que aquest pacte és
la continuació d’altres anteriors que han servir per il·legalitzar forces polítiques
basques enquistant així el problema al País Bas quan diu:
 |
| Signatura del Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo 8 de desembre de 2000. |
ICV i EUiA han
quedat definitivament apartats per un estat propi i ja veurem com s’ho faran
per defensar una Espanya federal que ningú vol, com abans ja ho havien fet els
del PSC i que no se’n surten. La por a Podemos està portant a ICV a diluir-se
per no ser públicament residual.
UDC segueix sense
posicionar-se clarament sobre l’estat propi, però el temps s’acaba i més d’hora
que tard s’hauran de definir.
Podemos juga el
mateix paper del PSOE pel que fa a Catalunya. Tot ha de canviar perquè res canviï.
Fins després de les eleccions municipals no es trauran la careta de forma
definitiva en la defensa d’Espanya.
I el camp del sobiranisme
(CDC, ERC i CUP) finalment han acabat amb l’espectacle de retrets públics que
han dut el desànim, però ara no cal confondre silenci públic a no fer res. No
trigarem gaire a veure resultats clar i llavors tornarem a caminar amb pas
ferm. Fins llavors paciència.
En tots en canvis
cadascú pot escollir ser protagonista, amb nom propi o anònim, secundari o
simple comparsa. S’ha d’escollir sempre i si un no escull per ell mateix ho fan
els altres per ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada