El moment que ens trobem políticament a Catalunya, en que tot sembla aturat, no és casual i no perquè no hi hagi voluntat de continuar endavant. No és això. Ha arribat el moment de concretar el camí a seguir a partir del 9 de novembre i no és senzill fer-ho.
Enrere ha quedat la reivindicació del dret a decidir, com una etapa superada i ens hem col·locat a l’estadi de concretar el camí per la independència i és en aquest concretar el camí on sorgeix el problema perquè cal establir el què, el com i el quan. S’ha d’explicitar el full de ruta que va molt més enllà dels simplisme de llista única de país o nom paraigua per diverses llistes de partit.
El full de ruta ve condicionat pels resultats del 9N i sense mirar els resultats no es compren com costa arribar a acords. Cal analitzar els resultats del desafiament democràtic que va significar votar en el 9N per poder establir un què, com i quan realista i possible.
Perquè crec que el full de ruta i el 9N són indestriable he plantejat aquest article en tres parts connectades i a la vegada independents. Connectades perquè els resultats del 9N condicionen el full de ruta.
Aquestes tres parts de l’article són:
- El full de ruta.
- El 9 de novembre de 2014
- I ara què?
A la part de El full de ruta s’exposa les propostes del President Mas i les d’ERC, els punts de coincidència i de desacord. A través d’ell vull aclarir que estem discutint i la complexitat de l’acord.
Aquesta part ha estat publicada de forma independent a la publicació digital Diari Gran del sobiranisme
A la part de El 9 de novembre de 2014 és fa una aproximació d’anàlisi als resultats de la votació del 9N i la seva repercussió desglossat en els següents apartats:
- Els resultats de la votació del 9 de novembre de 2014: 2.344.828 votants.
- Els votants i els que es queden a casa.
- La votació del 9N i els resultats en eleccions i referèndums celebrats amb anterioritat.
- Els resultats del 9N i els vots sobiranistes a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i a les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig de 2014.
- Els estàndards democràtics homologables internacionalment.
- El comportament de votació de les zones més apropades geogràficament a l’Aragó i al País Valencia.
- La Val d’Aran.
- La zona d’influència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
- El comportament de les institucions espanyoles durant el dia del 9N.
- Els voluntaris. La infraestructura del 9N.
- La reacció del mitjans de comunicació de Madrid i Catalunya als resultats del 9N.
- La repercussió del 9N als mitjans de comunicació estrangers.
En la part I ara què? és la meva visió del cal què fer per poder continuar endavant en el procés cap a un estat independent de Catalunya.
---------------------------------------------
El full de ruta
Diuen, amb cert èmfasi i supèrbia, que 2.344.828 catalans han fracassat el passat 9 de novembre de 2014. 2.318.863 el mateix dia 9 i la resta fins el 25 de novembre. Ho diuen i ho repeteixen amb insistència i per això cal aclarir què hi ha de cert en aquesta afirmació.
Pel que fa a l’exercici de la votació el 9N ha estat un èxit es miri com es miri perquè s’ha imposat la voluntat de les persones per damunt de la negació de les elits polítiques espanyoles i catalanes que no volien que de cap manera es votés. Ha estat un èxit perquè ha aconseguit remoure profundament la situació política catalana i ha obligat a les forces polítiques espanyoles a moure’s encara que sigui tard i malament. I també ha estat un èxit perquè ha reforçat la necessària regeneració política i social catalana i, encara que no vulguin, espanyola.
I desprès del 9N quin és el camí a seguir?
A Espanya continuen sense trobar una alternativa al desafiament democràtic fet el 9 de novembre votant, llevat de recorre a la via judicial amb les querelles criminals contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Riga que busca la presó i la inhabilitació del president Mas.
Rajoy només ha estat capaç de venir a Catalunya, per primera vegada després del “simulacre de consulta” del 9N com diu ell, a un acte de partit menyspreant així la societat catalana que diu escoltar. Ha trigat 20 dies a venir com va trigar 3 dies a sortir a valorar el resultat del 9N. Lent de reflexes perquè no té res ha oferir. En el seu míting del 29 de novembre i davant dels militants del Partit Popular vinguts de fora en gran majoria, només ha estat capaç de dir: “No permetré que es posi en dubte la unitat d’Espanya”. Ja està, assumpte solucionat. Pel PP el 9N ha estat un fracàs estrepitós perquè “els catalans són molts i els independentistes, molts menys” i ens va recordar amb gran detall que el govern espanyol té la caixa dels diners, la clau i que paga allò que vol i quan vol. És d’agrair tanta sinceritat. Però davant de tanta eufòria del PP els analistes estrangers s’horroritzen. Ha estat The Economist qui ho ha sintetitzat amb la frase: "Rajoy no està preparat per arreglar el procés sobiranista"
Rajoy no podia fer menys tenint el compte que Aznar ha reclamat, també des de Barcelona i el dia abans, el 28 de novembre, que l’estat ha de mostrar el seu poder per acabar amb la situació creada amb el 9N. Aznar no en té prou amb querelles. Com tampoc en té prou Sánchez Camacho que ha reclamat “S’ha d’enfortir l’Estat a Catalunya, l’Estat ha de tornar a Catalunya i cal més presència del govern... S’ha acabat la conllevàcia, el diàleg amb aquells que volen trencar Espanya”. Només li ha falta una crida explícita a suspendre l’autonomia de Catalunya, una possibilitat que els seus companys de partit haurien aplaudit amb entusiasme.
Després del 9N el PSOE continua amb els seus cants de sirena de l’estat federal que no concreta i no ho fa per tal d’evitar la pèrdua de vots que una explicitació concreta del federalisme que vagi més enllà “del café para todos” li comportaria sobretot en els seus feus electoral d’Andalusia i Extremadura. Ho ha deixat clar Susana Díaz, presidenta d’Andalusia, quan ha dit que qualsevol reforma constitucional en cap cas ha de comportar el reconeixement de Catalunya com a nació i res de canviar el sistema de finançament que comporti acabar amb la solidaritat unidireccional cap a ells. Ha marcat els límits quan va dir: ni federalisme asimètric, ni bilateralitat, ni reconeixement de Catalunya como a nació, màxim el "reconocimiento de singularidades" de Catalunya, como "una lengua propia, una policía autonómica o una división comarcal".
La votació del 9N a Catalunya ha obert un nou capítol inimaginable fa molt poc temps. Un període en què cal trobar el com, el què i el quan dels següents passos a fer. I per aconseguir-ho cal audàcia i realisme, encara que sigui complicat trobar el denominador comú en el sobiranisme.
Les discrepàncies estratègiques, principalment de CiU i ERC, es van escurçant, S’apropa una sortida conjunta perquè cal que la lectura que en faci la Comunitat internacional sigui clara i incontestable. Unes negociacions que desesperen al més impacients i permet als eixelebrats tractar de botiflers a tots aquells que no pensen com ells i acusar-los de tous per no sortir amb el trabuc, sense tenir en compte que els bons acord necessiten temps de cocció.
La conferència del president Mas el passat 25 de novembre de 2014 a l’Auditori del Fòrum de Barcelona va situar el debat polític en un altre estadi. I ho fa fet perquè, com a president de Catalunya, va marcar uns objectius clars, un calendari i uns instruments sobre els quals debatre i bastir l’acord pel futur més proper.
El full de ruta del president Mas té elements claus que en resum són:
1.- S’ha assajat i ha reeixit un èxit de país en una formula singular d’actuació basada en la combinació de societat civil organitzada i mobilitzada + institucions públiques compromeses + civisme + objectius clars i compartit. Que ha tingut en el 9N un assaig reeixit ja que va combinar voluntaris i entitats + Generalitat i Administracions locals + civisme exemplar + posar les urnes.
 |
| 25 de noviembre de 2014 |
2.- La votació del 9N ha obert el tram final del procés per aconseguir la independència de Catalunya que ha deixat enrere l’estatut autonòmic i el pacte fiscal.
3.- Tot el que es faci a partir d’ara ha de ser clar i nítid per tal que la comunitat internacional en pugui fer una única lectura. Un objectiu que donada la situació actual només es pot aconseguir a través d’una votació en unes eleccions que es convertiran en plebiscitàries pel programa a votar i per la candidatura a votar. I s’ha de fer així perquè Espanya es nega a deixar-nos votar en un referèndum.
4.- S’ha de confegir una candidatura inèdita, transversal i excepcional amb una llista electoral a favor de la independència amb la qual els partits facin un pas enrere i que estigui formada per persones representatives de la societat civil, especialistes en cada matèria i d’altres persones proposades pels partits que hi donin suport. Una candidatura amb una condició: que les persones que en formin part i que no siguin militants de partit no es tornaran a presentar en les eleccions següents. Aquesta candidatura seria finançada al marge dels partits.
5.- La tasca del Parlament sorgit de les eleccions plebiscitàries si guanya la candidatura transversal, serà la de construir un nou Estat per a Catalunya. Ho farà comunicant a Espanya, a la Unió Europea i a la Comunitat internacional que té aquesta finalitat i per això obrirà negociacions per a fer-ho. I mentre es fa aquesta negociació i simultàniament obrir un procés participatiu per a debatre la futura Constitució catalana a través del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Tota aquesta feina s’haurà de tenir enllestida en un any i mig per tal que cap a finals de 2016 totes les estructures d’estat estiguin preparades.
6.- Aquest Parlament amb la majoria obtinguda haurà de recolzar un nou govern que gestioni el dia dia del Catalunya.
7.- Finalitzada la tasca de bastir el nou estat durant 18 mesos el Parlament sorgit de les eleccions plebiscitàries es dissoldria amb la convocatòria d’unes eleccions constituents on cada partit aniria amb les seves sigles i la celebració un referèndum oficial per validar la independència.
8.- El president Mas també deixa clar que només convocarà eleccions anticipades i de caràcter plebiscitàries si existeix una unitat del sobiranisme a través d’una llista transversal i si no és així esperarà a les eleccions ordinàries, on cada partit defensi la seva opció, que s’han de celebrar a finals del 2016 que és quan toquen.
9.- El president Mas ha plantejat que pot encapçalar la candidatura transversal unitària o pot tancar-la si això facilita la unitat, però si l’encapçala no es tornarà a presentar a un nou mandat renunciant així a ser el primer president de la Catalunya independent.
Aquesta és una proposta feta com a màxim càrrec institucional de Catalunya i que obliga a tothom a posicionar-se. S’ha acabat l’ambigüitat en que s’han mogut fins ara determinades forces polítiques.
També s’acaba aquests estires i arronses sobre si el desig d’una Catalunya independent és majoritari a Catalunya o pel contrari ho és el mantenir-se dins Espanya, ja sigui en una nova organització federal o confederal o com a simple comunitat autònoma.
Cal passar pàgina d’una vegada per totes. O ens independitzem o fem un altre camí tant ple de sorpreses com el de la independència donat la forma de fer de la societat espanyola.
Amb aquest full de ruta presidencial s’acaba aquest sí però no perquè en aquest tipus de processos la mobilització ciutadana és altíssima si mirem altres processos d’independència d’altres nacions que sempre s’ha mogut entre el 83% i el 90% de participació. Tal i com va passar a Escòcia el 18 de setembre d’aquest anys any una participació del 84,6% o al Quebec que en el segon referèndum del 30 d’octubre de 1995 amb una participació del 94,5% que va guanyar el No (50,56%) al Si (49,44%) per una diferència de 52.645 vots, una participació que va superar el 85,60% de l’anterior consulta del 20 de maig de 1980. Cal tenir en compte que hi han hagut anteriors processos d’independència a través de consultes als ciutadans afectat com a Noruega el 1905 quan es va separar de Suècia o a Islàndia separant-se de Dinamarca el 1944 on van votar quasi el 100% del cens. Finlàndia ho va fer el 1917, Estònia va proclamar la seva independència el 1918 a través d’una assemblea constituent com també ho va fer Lituània i Letònia, encara que ho van haver de tornar a fer el 1991 per separar-se de la Unió Soviètica. La divisió de Txequia i Eslovàquia el 31 de desembre de 1992 fruit d’una negociació. Montenegro el 21 de maig de 2006 va votar en referèndum separar-se de la nova República federal de Sèrbia i Montenegro, ja lluny de la guerra, on van participar el 86,5% de l’electorat on el 55,5% van votar a favor de la independència i el 44,5 en contra. Geòrgia el 31 de març de 1991 on van votar el 90,5%. Aquesta és una mostra no exhaustiva, però que en permet veure que a Europa les independències no són coses del passat com es pretén fer veure el govern del PP i els partits espanyols. Hi ha altres exemples a Europa no desitjables fruit de la intransigència de l’estat matriu com les d’Eslovènia, la més pacífica, Croàcia, Bòsnia Hercegovina i Kosovo. La llista d’independències de nacions és llarga i no per això han vagat els llimbs com diu Espanya que passarà amb Catalunya.
En totes aquestes consultes sobre el futur polític d’un poble els únics votants han estat els escocesos, els quebequesos, els noruecs, els islandesos, els finesos, els estonians, els lituans, els letons, els txec, els eslovacs, els montenegrins, els georgians, els eslovens, els croats, els bosnians o els kosovar. I ho han fet perquè són societats que han respectats als ciutadans d’aquests territoris. Un plantejament que contrasta amb el plantejament espanyol que nega a Catalunya aquest dret emparant-se amb la Constitució de 1978 que esdevé com un dogal.
També Oriol Junqueras ha fet la seva proposta en la seva conferència “Crida a un nou país: la República catalana” del 2 de desembre de 2014 al Palau de Congressos de Barcelona i acabada d’explicar en l’entrevista amb Mònica Terribes a TV3 i Catalunya Ràdio el dia 3 de desembre. Junqueras en la seva conferència de contrarèplica i reafirmació de la que va fer al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona el 12 d’octubre, planteja el següent:
 |
| 2 de desembre de 2014 |
1.- Eleccions constituents com més aviat millor amb diverses llistes amb nom comú més les sigles de cada partit i un o varis punts en comú en cada programa electoral i tenint com a premisses la independència, la plena ocupació, compromís social i eradicació de la corrupció.
2.- Govern de concentració plural que començaria a exercir la independència des del minut zero i a crear estructures d’estat.
3.- La tramitació de lleis per la transitorietat i accions a l’exterior per reconèixer l’estat català.
4.- La redacció de la Constitució catalana amb la participació de la ciutadania.
5.- Voluntat de negociar amb l’Estat espanyol la secessió i amatents per si es pot pactar un referèndum vinculant sobre la independència.
6.- Aprovació pel Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d’independència (DIU).
7.- Referèndum sobre la nova Constitució i culminació del procés d’independència.
8.- En la proposta d’ERC no es concreta terminis temporals concrets, encara que planteja que es pot fer en pocs mesos.
Les diferències entre les dues propostes són evidents i no cal ser cap geni per veure la dificultat d’arribar a acords. No és impossible, però si complicat.
La complicació es centra sobretot en tres punts:
- ERC vol que Catalunya actuï com un estat l’endemà mateix de les eleccions anticipades i el president Mas planteja que cal construir les estructures d’estat durant un període màxim de 18 mesos abans d’actuar com estat.
- Llista de país o diverses llistes de partit més independents amb un nom en comú més les sigles del partit.
- Convocar ara Eleccions constituents per ERC o eleccions plebiscitàries pel president Mas en substitució del referèndum sobre la independència que Espanya no deixa fer i un cop organitzades les estructures d’estat eleccions constituents per proclamar la independència on cada partit haurà d’anar amb les seves sigles.
Com es pot veure la dificultat es molta. Cadascú pot pensar quina és la millor i la més realista. És evident que es pot arribar a acords, però caldrà superar els recels existents entre ERC i CDC bàsicament. Les dues formacions s’ha sentit traïts per l’altre en el passat passat i en el passat més recent i això ha generat molts anticossos. També està en joc el lideratge i el control del procés.
El 9N ha donat un lideratge al president Mas que és discutit per les altres forces polítiques, però cal tenir en compte que gràcies a l’astúcia del govern el dia 9 de novembre vam votar i això és un fet indiscutible. ERC veia en el vell 9N en que no es podria votar una oportunitat per avançar de forma substancial, mentre que el govern de la Generalitat volia saber quina xifra hi havia darrera de cada opció i això ara ho sabem.
En contra de les llistes diverses hi veig el problema de com incorporar les personalitats i els especialistes que no són de partit en elles, perquè aquest haurien triar entre candidatures i en quines sigles de partit volen anar, per molt que hi hagi non comú entre totes elles. I jo em pregunto: Si no s’han volgut integrar en un partit fins ara ho faran ara? No ho crec. La llista de país obvia aquest problema.
Un altre aspecte esgrimit per llistes separades és la corrupció que esquitxa a CiU, però s’oblida que els governs de Maragall i Montilla, els governs tripartit, són un llaç per ERC pel desgavell que van ser. I també s’oblida que també ho és la condemna per contraban de tabac d’un conseller en actiu d’ERC.
I per últim la qüestió de si CDC i el president Mas són independentistes o no. Ho són i així actuen. Voldria recordar que l’Esquerra Republicana històrica tampoc ho era i va abraçar aquesta opció fa quatre dies. Si ells ha pogut fer el seu viratge per què no ho poden fer els altres? Ningú té l’exclusivitat de l’indepndentisme
Ha arribat el moment d’amplis acords i per això caldrà generositat, sentit de partit, confiança i realisme. Ara és l’hora de fer-ho.
---------------------------------------------
Les propostes de Full de ruta plantejades fins ara són fruit de dues estratègies polítiques cap a l’estat independent, la de CDC i la d’ERC. Les dues estratègies volen un estat propi sobirà per a Catalunya, però discrepen en el com i en el quan. Aquestes dues estratègies les vaig exposar en l’article “Sortir de la sorpresa i el desconcert (Els perquès del nou 9N)” d’aquest mateix blog.
http://jordicolomines.blogspot.com.es/2014/10/sortir-de-la-sorpresa-i-el-desconcert.HTML
---------------------------------------------
El 9 de novembre de 2014
Ens podríem quedar amb la satisfacció per l’alta participació en la votació del 9N, però si féssim això ens situaríem en un pla enganyós perquè els resultats donen clars i obscurs per l’estat propi que cal analitzar per tal d’aconseguir una majoria social que aposti per un estat independent per a Catalunya.
Ens podríem quedar amb la satisfacció per l’alta participació en la votació del 9N, però si féssim això ens situaríem en un pla enganyós perquè els resultats donen clars i obscurs per l’estat propi que cal analitzar per tal d’aconseguir una majoria social que aposti per un estat independent per a Catalunya.
 |
| 9N: gent davant un col·legi de votació |
El resultat pot fer pensar que tot plegat és bufar i fer ampolles. Res més lluny de la realitat. Un anàlisi més detallat dels resultats del 9N ens permet veure la feina a fer per guanyar i ser reconeguts com a estat independent. Els vots del 9N són per estar satisfets, però no per donar el resultat per fet i per això vull fer un repàs als resultats agrupats en els següents apartats:
- Els resultats de la votació del 9 de novembre de 2014: 2.344.828 votants.
- Els votants i els que es queden a casa.
- La votació del 9N i els resultats en eleccions i referèndums celebrats amb anterioritat.
- Els resultats del 9N i els vots sobiranistes a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i a les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig de 2014.
- Els estàndards democràtics homologables internacionalment.
- El comportament de votació de les zones més apropades geogràficament a l’Aragó i al País Valencia.
- La Val d’Aran.
- La zona d’influència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
- El comportament de les institucions espanyoles durant el dia del 9N.
- Els voluntaris. La infraestructura del 9N.
- La reacció del mitjans de comunicació de Madrid i Catalunya als resultats del 9N.
- La repercussió del 9N als mitjans de comunicació estrangers.
Vagi per endavant què tampoc pretenc fer un anàlisi exhaustiu, però si posar de relleu uns punts bàsics que ens permetin superar el 1.897.274 de vots del Si-Si i guanyar.
1.- Els resultats de la votació del 9 de novembre de 2014: 2.344.828 votants.
En el procés de participació ciutadana sobre el futur polític de Catalunya hi ha hagut 2.344.828 participants. Una xifra molt acceptable tenint en compte la pressió exercida per tota la maquinaria estatal tant en les seves facetes públiques i amagades. Amenaces explícites i col·laboracions gens dissimulades dels mitjans de comunicació que defensen la unitat d’Espanya mentre reclamen neutralitat als mitjans de comunicació públics catalans.
El mateix dia 9 de novembre van votar 2.305.290 en les meses del territori català, mentre que 13.435 ho van fer a un dels 17 punts de votació de la Generalitat situats a Berlin, Brussel·les, París, Milà, Londres, Montreal, Nova York, San José, Buenos Aires, Sao Paulo, Bogotà, Mèxic, Santiago de Xile, Tòquio, Hong Kong, Sydney i Copenhaguen. I entre els dies 10 al 25 de novembre de 2014 26.103 persones més van anar a votar a les Delegacions Territorials del Govern de la Generalitat a Tremp, Vic, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona i Tortosa..
Opcions de vot
|
Recompte total
|
9N a Catalunya
|
9N a l’Exterior
|
10 a 25-11-2014
| ||||
Vots
|
%
|
Vots
|
%
|
Vots
|
%
|
Vots
|
%
| |
Si-Si
|
1.897.274
|
80,91
|
1.861.753
|
80,76
|
12.087
|
89,97
|
23.434
|
89,78
|
Si-No
|
234.848
|
10,02
|
232.182
|
10,07
|
952
|
7,09
|
1.714
|
6,57
|
Si-Blanc
|
22.755
|
0,97
|
22.466
|
0,97
|
64
|
0,48
|
225
|
0,86
|
No
|
105.245
|
4,49
|
104.772
|
4,54
|
181
|
1,35
|
292
|
1,12
|
Blanc
|
13.201
|
0,56
|
12.986
|
0,56
|
61
|
0,45
|
154
|
0,59
|
Altres
|
71.505
|
3,05
|
71.131
|
3,09
|
90
|
0,67
|
284
|
1,09
|
Total vots
|
2.344.828
|
100,00
|
2.305.290
|
100,00
|
13.435
|
100,00
|
26.103
|
100,00
|
2.- Els votants i els que es queden a casa.
Davant de tots els reptes socials de canvi els ciutadans de qualsevol lloc del món es divideixen en tres grans grups. Un primer grup és el d’aquells que participen activament en la mobilització social i fan de motor del canvi; un altre grup és el d’aquells que s’oposa activa i frontalment al canvi i el combaten amb energia; i per últim hi ha un tercer grup és el d’aquells que es mantenen al marge de la confrontació entre els dos altres grups, miren i deixen que siguin els altres grups que facin la feina per ells. És d’aquest darrer grup d’on surten i es nodreix els altres dos grups perquè no són compartiments estancs. S’ha de tenir present que com més transcendental és allò que es debat més grans són els dos primers grups en detriment del darrer, del que deixa fer.
En el moment que estem vivint a Catalunya dins la societat catalana els tres grups són molt presents i s’està produint un transvasament de persones d’un grup a l’altre. És una fal·làcia pensar que si correm més això no passarà. Només cal mirar Escòcia per adonar-nos com poden canviar les coses en el darrer moment.
Fins ara aquells que menystenien el sobiranisme independentista estaven convençuts que tot aquest anhel disminuiria amb el pas del temps. Estaven tan pagats de la inqüestionable unitat i grandesa espanyola que han trigat a adonar-se que això va de veritat i ara si que tindrem una lluita sense treva. Els dos grups, els sobiranistes i els unionistes, necessiten per guanyar arrossegar els votants del tercer grup, d’aquells que s'ho han mirat fins ara i que aniran prenen partit com més a prop estiguem del moment final.
En la votació del 9 de novembre els tres grups socials de que parlàvem han actuat i ho han fet de forma diferent.
Els partidaris d’una Catalunya independent (els votants del Si-Si) s’han mobilitzat de forma majoritària, encara que hi ha hagut crides molt minoritàries a no participar en allò que ells titllaven de farsa i traïció al país. Els partidaris de mantenir-se dins Espanya amb una Catalunya estat en una Espanya federal o confederal (els votants del Si-No) s’han repartit entre aquells que creien que per un sentit democràtic havien de votar i han votat i aquells altres que no ho han fet al·legant que per votar abans calia un acord previ amb l’estat, l’autorització d’Espanya. Hi ha una evident dificultat per quantificar els components que no van votar del grup del Si-No i és així perquè estan barrejats amb els del No i l’abstenció que es dóna en tota votació. Alguns encara avui tenen l’arrogància de mantenir la ficció de que ells són la representació dels que no van votar i que parlen en nom d’ells. És això el que diu el PSC encara que sàpiga que no és veritat, però és una manera de mantenir la moral de la militància que constata com es redueix el seu espai i això mateix fa el PP. La Vanguardia i El Periódico ho repeteixen sovint, entregats com estan a la causa del No i del Si-No, i cada vegada de forma menys dissimulada. Els partidaris d’una Catalunya autonòmica o amb menys competències (els votants del No) han boicotejat la votació quasi de forma unànime buscant que una baixa participació deslegitimés els resultats a favor de la independència, però s’han trobat amb la sorpresa que 105.245 persones han exercit el seu dret de vot votant sense complexos per l’opció del No. Una participació que ha donat credibilitat a tot el procés. I és d’agrair el seu comportament democràtic i civilitzat.
Els partidaris de la independència de Catalunya no tots ho són per les mateixes raons i és precisament això el que no han sabut llegir des d’Espanya. Els vots del Si-Si és la suma de motivacions diverses, encara que alguns radicals pretenguin erigir-se com els garants únics del procés titllant a la resta de botiflers i de que els altres no són de fiar, sobretot dirigint els seus atacs al president Mas i a Convergència i Unió.
En els votants del Si-Si del 9N hi ha un grup que podríem anomenar històric que és independentista per raons històriques, de llengua i cultura, de sentiments i per motivacions econòmiques. Aquest és el coixí originari de l’independentisme català. Hi ha un segon grup que s’ha sumat a l’anterior perquè s’han sentit humiliats per la sentencia del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010 que trinxava la columna vertebral de l’Estatut d’autonomia del 2006 i arribaven a la conclusió que dins Espanya l’encaix de Catalunya era i és impossible. Una humiliació constitucional que va provocar la primera gran manifestació d’aquest procés el 10 de juliol de 2010 amb el lema: “Som una nació. Nosaltres decidim”. El tercer grup són aquells que s’han mogut bàsicament per qüestions econòmiques i que si l’Estat espanyol s’hagués obert a parlar i negociar el Pacte fiscal proposat pel president Mas el 20 de setembre de 2012 avui no votarien independència. La resposta de Rajoy: “No hay margen de negociación para el Pacto Fiscal" i el milió i mig de manifestants de l’11 de setembre del 2012 amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” van precipitar les eleccions del 25 de novembre del mateix any. Un quart grup són aquells que per sentit democràtic s’han revoltat per la negativa de l’estat a permetre votar els catalans, són els partidaris del dret a decidir com opció democràtica. Aquests quatre grups són el 1.897.274 vots del Si-Si del 9 de novembre, el 80,91% del total dels vots emesos.
Com ja dèiem en l’apartat El Full de ruta d’aquest article, quan la consulta és clara i directe la participació puja de forma extraordinària i se situa entre el 83% i el 95% de participació com va passar a Escòcia (84,6%), al Quebec en el segon referèndum (94,5%) i en el primer (85,60%), a Islàndia (quasi el 100%), Montenegro (86,5%) o Geòrgia (90,5%) i només cito alguns com exemple per tenir-ho en compte..
Cal tenir present què pot passar si finalment es produeix una mediació internacional entre Catalunya i Espanya Si mirem la darrera mediació feta entre territoris sense conflicte bèl·lic ens adonarem de la complexitat del que ens queda per fer. Si prenem com a base el cens de les eleccions del 25 de novembre de 2012 al Parlament de Catalunya, 5.413.769 electors, el més alt dels darrers anys, i damunt d’ell apliquem les condicions, els quòrums exigits per l’ONU, la Unió Europea i els Estats Units per reconèixer Montenegro com a nou estat pels problemes que hi havia amb el seu estat originari, Sèrbia, veurem com juga el doble quòrum, el de participació (50%+1) i el de vots favorables (55%) a la pregunta “Vols que la República de Montenegro sigui un Estat independent amb plena personalitat internacional i legal?”. A Montenegro el 21 de maig de 2006 hi van participar el 86,5% dels electors i el 55,4% hi van votar a favor i des del 3 de juny del mateix any són un estat independent reconegut internacionalment i també per Sèrbia.
Si aquest mateix criteri utilitzat per a Montenegro s’apliqués a Catalunya i agafant el cens del 25 de novembre de 2012, el de les eleccions al Parlament de Catalunya (5.413.769), que és superior amb 95.373 electors al de les eleccions al Parlament europeu del 25 de maig de 2014 (5.318.296), tindríem el següent resultat:
Resultat vàlid per a la Comunitat Internacional segons el model montenegrí, el darrer en una situació no bèl·lica:
Cens (25-11-2012): 5.413.769 electors
Participació del 50%+1: 2.706.886 vots
Vots favorables del 55%: 1.488.787 vots
Però si tenim en compte que aquestes consultes mobilitzen la població de forma extraordinària i situem la participació catalana en un 85% tindrem un resultat força diferent:
Cens (25-11-2012): 5.413.769 electors
Participació del 85%: 4.601.704 vots
Vots favorables del 55%: 2.530.937 vots
I si aquest resultat, força probable, els comparem amb els resultats del 9N veurem que tenim la següent situació:
Vots del Si-Si del 9N: 1.897.274 vots
 |
| Votant pel seu avi |
Falten per guanyar: 633.663 vots
La gent que no vota, el grup de l’abstenció, no és interpretable la seva abstenció per molt que el PP i el PSOE, l’unionisme, hagin volgut presentar-se com els seus representants, la seva veu. Ningú sap amb certesa els motius reals de l’abstenció i la demagògia de voler representar-la és, com a mínim, grotesc.
3.- La votació del 9N i els resultats en eleccions i referèndums celebrats amb anterioritat.
A Catalunya abans del 9N s’han celebrat 6 referèndums més des de la mort del dictador general Franco. 7 si comptem aquest procés participatiu del 9 de novembre de 2014 com a referèndum.
Uns referèndums que han obtingut la següent participació ciutadana a Catalunya:
- Llei per a la Reforma Política, 15 de juny de 1976: Participació 2.743.354 vots (77%). Vots favorables 2.583.416 (94,17%)
- Constitució espanyola, ´6 de desembre de 1978: Participació 2.966.177 vots (67,91%). Vots favorables 2.701.870 (91,09%).
- Estatut d’Autonomia de Catalunya, 25 d’octubre de 1979: Participació 2.633.134 (59,3%). Vots favorables 2.321.872 (88,18%).
- Per l’entrada a l’OTAN, 12 de març de 1986: Participació 2.890.334 (62,9%). Vots favorables 1.259.955 (43,59%) i contraris 1.464.035 (50,65%)
- Constitució Europea, 28 de febrer de 2005: Participació 2.181.844 (41%). Vots favorables 1.366.846 (64,06%).
- Estatut d’Autonomia de Catalunya, 18 de juny de 2006: Participació 2.570.256 (49,4%). Vots favorables 1.882.533 (73,24%).
- Procés de participació ciutadana, 9 de novembre de 2014: Participació 2.305.290 (43,41% en el cens del 25-11-2012 que era de 5.413.769 electors)
Si observem l’evolució de la participació en aquests tipus de consulta la participació del 9N se situa en la banda baixa, però si tenim en conte que no ha estat una consulta feta amb normalitat la participació és molt significativa pel que significa de desafiament democràtic a l’estat. A un estat que no ha dubtat a utilitzar bona part dels instruments jurídics al seu abast per impedir votar.
Cal tenir en compte, també, que en la resta de consultes fetes a Catalunya eren les institucions qui les convocaven i organitzaven de forma directe sense coaccions, sense necessitat d’utilitzar voluntaris que ha la seva vegada han estat sotmesos a amenaces per part de les administracions espanyoles.
S’ha volgut menystenir el resultat dient que el 9N només van votar el 43% del cens (5.413.769 electors) o el 31,21% del total de la població (7.512.982), nens i incapacitats inclosos, oblidant que en les Eleccions generals del 20 de novembre del 2011, la que va donar la majoria absoluta al PP, només van votar el 68,94%, 24.666.441 electors d’un cens de 35.779.491 electors, el 52,46% del total de la població, 47.021.031 persones.
Un altre argument és el de que el resultat del Si-Si (1.897.274 vots) no és significatiu perquè només és 35,05% del cens o el 25,25% de la població. Aquest argument decau quan mires com el PP va obtenir la majoria absoluta el 2011, perquè ho va fer amb 10.866.566 vots que són el 30,37% del cens (35.779.491 electors) i el 23,11% de la població (47.021.031 persones).
L’altre argument és que el Si-Si té en contra un 64,95% format pels que no van votar o van votar altres opcions, però aquest argument rebuscat deixa en molt mal lloc a Rajoy i al PP perquè seguint el mateix plantejament fet, el PP i Rajoy tenen un 69,63% del cens en contra que és un 76,89% de la població i, no obstant això, governen amb majoria absoluta des del 2011.
4.- Els resultats del 9N i els vots sobiranistes a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i a les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig de 2014.
Aquesta ha estat una votació feta en condicions precàries, sense un cens que permeti tenir el percentatge de participació de forma clara. Però si podem anar a buscar xifres d’altres votacions similars per veure l’evolució del vot de forma comparativa.
Cal dir, en primer lloc, que el vot sobiranista té dos components: els independentistes i els federalistes i confederalistes, que en la votació del 9N són els votants del Si-Si i del Si-No respectivament.
El 9N ha deixat el següent resultat:
Sí-Sí: 1.897.274 vots, el 80,91%
 |
| Acta dels vots emesos a una mesa de votació |
Sí-Blanc: 22.755 vots, 0,97%
No: 105.245 vots, el 4,49%
En blanc: 13.201, el 0,56%
Altres aportacions: 71.505, el 3,05%
A les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 les diverses opcions van deixar els següents resultats:
Partidaris de l’estat propi i independent: 1.787.989 vots. (CiU, ERC, SI, CUP i Socialistes i Republicans).
Partidaris de l’estat federat o confederat dins Espanya: 884.412 vots (PSC, ICV-EUA).
Partidaris de la Comunitat autònoma o amb menys competències: 830.801 vots. (PP, C’s, PxC, UPyD, UCE, PRE-IR, Vía Democrática).
Els indefinits, vots nuls i blancs: 165.108 vots (Escons en Blanc, Pirates, Hartos, PACMA, més vots en blanc i vots nuls).
L’abstenció: 1.745.540 persones.
Si comparem els resultats obtinguts les opcions del 9N i la votació del Parlament de Catalunya tindrem que:
Partidaris de l’estat propi i independent (SI-Si): 109.285 vots més.
Partidaris de l’estat federat o confederat dins Espanya (Si-No): 725.556 vots menys.
Partidaris de la Comunitat autònoma o amb menys competències (No): 645.570 vots menys.
Els indefinits, vots nuls i blancs (Blanc + altres aportacions): 57.647 vots menys
L’abstenció: 1.323.401persones més.
Hi ha una xifra no comparable a res i és la del Si-Blanc (13.201 vots) que poden acabar decantant-se per l’estat independent com per l’estat federal.
A les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig de 2014 les diverses opcions van deixar els següents resultats:
Partidaris de l’estat propi i independent: 1.150.269 vots (ERC, CiU, EH BILDU-BNG).
Partidaris de l’estat federat o confederat dins Espanya: 734.189 vots (PSC, ICV-EUiA, Podemos).
Partidaris de la Comunitat autònoma o amb menys competències: 447.865 vots (PP, C’s, UPyD, VOX, FE, DN).
Els indefinits, vots nuls i blancs: 134.217 vots (la resta de llistes, els vots nuls i els vots en blanc).
L’abstenció: 2.785.667 persones.
Si comparem els resultats del 9N i les votacions del Parlament Europeu tindrem que:
Partidaris de l’estat propi i independent (SI-Si): 747.005 vots més.
Partidaris de l’estat federat o confederat dins Espanya (Si-No): 499.347 vots menys.
Partidaris de la Comunitat autònoma o amb menys competències (No): 342.620 vots menys.
Els indefinits, vots nuls i blancs (Blanc + altres aportacions): 49.511 vots menys
L’abstenció: 283.274 més.
Per últim si comparem el resultat del Si-Si, 1.897.274 vots amb el dipositats en les consultes populars, fetes entre el 2009 i el 2012 i amb una participació de 884.508 persones, els vots favorables a la independència foren 811.147. Xifra que comparada amb la del Si-Si del 9N donen que 1.086.127 persones es van sumar a l’opció independentista el 9N.
5.- Els estàndards democràtics homologables internacionalment.
5.- Els estàndards democràtics homologables internacionalment.
La votació ha estat democràticament impecable perquè cadascú ha pogut votar, si ha volgut, l’opció que ha cregut millor pel futur de Catalunya. Si ha estat així, per què s’ha parlat tant de garanties democràtiques precàries? Per tots els impediments legals posats, les coaccions i amenaces fetes pel govern espanyol als voluntaris, als funcionaris, als mossos d’esquadra com a cos de policia, als directors dels centres docents, als secretaris i interventors municipals i a tots aquells que d’una manera o altra facilitessin la participació ciutadana en la votació.
La Generalitat per tal de garantir la transparència de la votació va demanar la presència d’observadors internacionals en una delegació oficial, format per vuit diputats europeus entre altres, que durant tot el dia 9 de novembre van poder fer totes aquelles inspeccions que van creure convenients per tal de certificar la netedat de la votació o per denunciar-ne les mancances.
 |
| Webs de la Generalitat atacades informàticament |
El coordinador de la delegació d’observadors, el diputat conservador escocès contrari de la independència d’Escòcia, Ian Duncan, explicava en una entrevista al diari El Punt Avui el dia 12 de novembre de 2014, pàg. 22 i 23, que: “Tot i aquestes circumstàncies, creiem que el sistema es va dur a un nivell alt que ens dóna confiança en el resultat”.
Constaten, doncs, que la votació del 9N a nivell internacional si s’ha de tenir en compte.
6.- El comportament de votació de les zones més apropades geogràficament a l’Aragó i al País Valencià.
Fan frontera amb l’Aragó les comarques de la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, la Noguera, el Segrià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià que també ho fa amb el País Valencià.
I quina importància té que siguin limítrofs amb l’Aragó o el País Valencià? En té pels lligams econòmics que tenen en una banda i l’altre de la frontera administrativa de Catalunya. Lingüísticament i culturalment els lligams són evidents entre Catalunya, la Franja de Ponent i el Baix Maestrat i la resta del País Valencià.
La Val d’Aran té unes característiques pròpies que mirarem en un apartat propi.
Així doncs tenim que el mateix dia 9 de novembre la participació va donar el següent resultat:
Alta Ribagorça: participació 44,12% amb el 79,40% pel Si-Si
Pallars Jussà: participació 55,65% amb el 88,74% pel Si-Si
Noguera: participació 58,78% amb el 88,34% pel Si-Si
Segrià: participació 46,86% amb el 82,56% pel Si-Si
Ribera d’Ebre: participació 60,17% amb el 86,91% pel Si-Si
Terra Alta: participació 54,81% amb el 85,27% pel Si-Si
Baix Ebre: participació 49,11% amb el 85,55% pel Si-Si
Montsià: participació 47,74% amb el 84,05% pel Si-Si
El total d’aquesta zona geogràfica va tenir una participació del 49,68% amb el 84,49% de vots favorables.
Comparat amb la participació a tot Catalunya del mateix dia 9 de novembre i que fou del 42,58% i el 80,75% de vots pel Si-Si, ens adonem que el seu comportament és molt similar al de la resta del territori català o fins i tot amb una participació superior. Pel que es pot deduir que té poca influència la seva situació geogràfica de frontera administrativa..
7.- La Val d’Aran.
El comportament dels habitants d’aquest poble singular situat administrativament a Catalunya si té una forma d’actuar diferent a la resta de Catalunya. Un fet que s’haurà de tenir present. Sobretot perquè els aranesos se senten poble diferenciat dels catalans.
El total de vots el dia 9 de novembre fou de 1.743, que representa el 17,27% del total d’habitants de la Val (10.090) i el 24,95% del cens (6.986).
Si no es té en compte aquesta singularitat del poble de la Val d’Aran ens podríem trobar que Espanya furgui en la diferència i acabin votant no a la independència.
Qualsevol que hagi estat a la Val d’Aran s’haurà adonat que parlen aranès de forma molt majoritària i que tenen millor comunicació de transport amb l’Aragó i França que amb Catalunya. Un fet que cal redreçar amb urgència.
Els resultats del 9N van ser els següents:
Si-Si: 1.091 (62,59%)
Si-No: 241 (13,83%)
Si-Blanc: 33 (1,89%)
No: 223 (12,79%)
Blanc: 24 (1,38%)
Altres aportacions: 131 (7.52%)
8.- La zona d’influència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Barcelonès: participació 39,70% amb el 39,70% pel Si-Si
Baix Llobregat: participació 33,74% amb el 72,12% pel Si-Si
Vallès Occidental: participació 39,95% amb el 77,06% pel Si-Si
Vallès Oriental: participació 44,20% amb el 80,58% pel Si-Si
Maresme: participació 46,63% amb el 83,49% pel Si-Si
El total d’aquesta zona geogràfica interconnectada amb la ciutat de Barcelona i on viu el 63,74% dels habitants de Catalunya. Hi hagut una participació 39,75% i amb uns resultats per opcions que són:
Si-Si: 1.048.388 (77,18%)
Si-No: 173.097 (12,74%)
Si-Blanc: 12.610 (0,93%)
No: 72.734 (5,35%)
Blanc: 7.043 (0,52%)
Altres aportacions: 44.571 (3,28%)
Comparat amb la participació a tot Catalunya del mateix dia 9 de novembre, que recordem que fou del 42,58% i el 80,75% de vots pel Si-Si, ens adonarem que el seu comportament és molt similar al de la resta del territori català, però és on pot produir-se una mobilització molt gran pel Si-No i pel No donada l’alta abstenció produïda.
També cal observar el dels vots agrupats en les “Altres aportacions” que van ser de 44.571 vots, el 62,33% del total a Catalunya (71.505). Un fennòman curiós, pel que significa de disconformitat. Disconformitat contra què? Aquesta és la pregunta.
És en aquesta zona geogràfica on cal insistir més en els aspectes socials i de regeneració política amb una Catalunya independent. No vol dir que a la resta del territori no s’hagi de fer, però amb especial cura en l’àrea metropolitana pel gruix de població que representa..
A la ciutat de Barcelona la participació ha estat del 44,30% i els seus resultats per opcions:
Si-Si: 397.933 (78,42%)
Si-No: 65.367 (12,88%)
Si-Blanc: 4.603 (0,91%)
No: 22.764 (4,49%)
Blanc: 2860 (0,56%)
Altres aportacions: 13.927 (2,74%)
Barcelona es comporta igual que la resta de Catalunya, però amb més participació que la resta de la zona metropolitana.
Barcelona i la resta de la zona metropolitana jugaran un paper molt important en qualsevol tipus de votació sobre el futur polític de Catalunya i això cal tenir-ho present.
9.- El comportament de les institucions espanyoles durant el dia del 9N.
És curiós observar com a Espanya no es prenen seriosament el que està succeint a Catalunya i que si ho fessin s’adonarien que cal donar-hi una resposta si no volen que els ciutadans de Catalunya decideixin marxar de l’Estat espanyol.
 |
| Atac de nivel 1 al sistema informètic de la Generalitat |
S’han mofat i han menyspreat les aspiracions catalanes. S’han cregut que la força, les amenaces, són l’únic instrument vàlid per doblegar els catalans.
Estaven convençuts que seguir amb la judicialització de la política que va iniciar el PP l’any 1993, amb el famós “Váyase señor González” d’Aznar, ho solucionaria tot i per això han fet el mateix amb Catalunya.
Amb un temps record passem de tenir convocatòria de consulta a tenir-la suspesa. El dissabte 27 de setembre al matí el president Mas signa el decret de convocatòria i el dilluns 29 de setembre el Tribunal Constitucional suspèn la consulta i entre mig s’han reunit d’urgència el Consell d’Estat en diumenge i el dilluns el Consell de Ministres. Cofois exhibien muscle. Tot solucionat. Els catalans aturats.
No només hi ha judicialització, també hi ha el fet que Rajoy està contra les cordes per la campanya que va encapçalar contra l’Estatut del 2006 i que va recollir a tot Espanya fins a 4.028.396 firmes que, en 876 caixes damunt de 22 palets, dormen des del 25 d’abril del 2006 als subterranis del Congrés de Diputats. La catalanofòbia que tants vots li han donat ara l’han lligat.
A partir de la suspensió del Tribunal Constitucional contemplen entusiasmats les divergències entre els partits que estan a favor del dret a decidir. L’objectiu anunciat per Aznar també s’està aconseguint. Dividir els catalans.
Viuen tan lluny de la realitat catalana que quan el president Mas convoca la premsa el 14 d’octubre per anunciar el nou 9N, Rajoy no espera a veure que diu i proclama satisfet: “Excelente noticia”. Soraya de Santamaria el mateix dia diu amb menyspreu: “Nueva ocurrencia de Mas”. Però lentament s’adonen que el nou 9N pren volada i llavor comencen els atacs. Rajoy dient “Un viaje a la edad media”, Santamaria “Una convocatoria aún mas antidemocrática que la inicial”. Han necessitat 10 dies per adonar-se del que significa i és aquí on els hi comença agafar cagarrines. Constaten que la nova intervenció del Tribunal Constitucional no serveix de res perquè el muntatge per votar continua endavant.
Es debaten entre treure la policia nacional, la guàrdia civil o l’exèrcit al carrer o fer veure que no passa res esperant que això desmotivi als votants. Però per si de cas organitzen un atac informàtic al sistema de la Generalitat que deixen webs essencials sense serveis el dia 8 de novembre, el dia anterior a la votació. Webs que cobreixen serveis com el servei de recepta electrònica, l’accés al Serveis d’Emergències Mèdiques, el Servei Meteorològic i 14 webs oficials més.
Com ho fan? A través d’una petició massiva al servidor que provoca una sobrecàrrega i el deixa inservible. S’introdueix un virus a la xarxa i aquest es multiplica sense que l’usuari ho sàpiga a multituds d’ordinadors. Durant el dia 8 de novembre la multiplicació va ser per 20.000 i el dia 9 de novembre per 60.000.
El mateix dia 9 la fiscalia envia un requeriment als comandaments del Mossos d’Esquadra per tal que informin dels llocs de votació i els seus responsables, però a la vegada també s’oposen a retirar les urnes pel conflicte social que això pot comportar quan les denuncies arriben als jutjats de guàrdia.
Un cop constatat l’èxit de la convocatòria només surt el ministre de Justícia, Rafael Catalá, a dir al periodista de Televisió Espanyola, l’únic admès a la compareixença sense preguntes, que la votació ha estat un simulacre estèril.
Rajoy va triga tres dies a refer-se de la sorpresa i a comparèixer per dir quelcom del 9N.
A partir d’aquí tot queda en mans del Fiscal General de l’Estat que en un simulacre d’independència del govern presenta una querella contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Una querella que se suma a les altres presentades. Hi ha un total de 7 querelles i 25 denúncies. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya reunirà la Sala Civil i Penal, en lloc de la Sala d’Admissions, el 22 de desembre de 2014 per tal de decidir si s’admeten a tràmit les querelles i denúncies i si amb la seva admissió s’inicia el tràmit d’instrucció penal.
A partir d’aquí tot queda en mans del Fiscal General de l’Estat que en un simulacre d’independència del govern presenta una querella contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Una querella que se suma a les altres presentades. Hi ha un total de 7 querelles i 25 denúncies. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya reunirà la Sala Civil i Penal, en lloc de la Sala d’Admissions, el 22 de desembre de 2014 per tal de decidir si s’admeten a tràmit les querelles i denúncies i si amb la seva admissió s’inicia el tràmit d’instrucció penal.
El comportament de les institucions espanyoles té un contrast evident amb el plantejament de la Cort Suprema del Canadà que el 1998 deia respecte al Quebec: “En cas de conflicte polític territorial, en un estat veritablement de dret, els principis democràtics –sobretot el voler dels ciutadans- preval sobre els constitucionals”.
10.- Els voluntaris. La infraestructura del 9N.
 |
| Votació amb doble registre: informàtic i paper |
Han sigut 40.930 persones que han atès les 6.697 meses repartides en 1.317 col·legis per tot el territori català i uns altres als 17 punts de votació de la Generalitat situats a Berlin, Brussel·les, París, Milà, Londres, Montreal, Nova York, San José, Buenos Aires, Sao Paulo, Bogotà, Mèxic, Santiago de Xile, Tòquio, Hong Kong, Sydney i Copenhaguen.
Una vegada més el voluntariat ha estat peça fonamental per l’èxit d’un projecte com ho van ser pel Jocs Olímpic de Barcelona 1992.
Una actuació que ha permès una bona gestió dels resultats, amb una gran unitat d’ajuntaments i Generalitat.
Hi hagut simbiosi d’institucions polítiques, entitats, associacions i persones en el 9N.
11.- La reacció del mitjans de comunicació de Madrid i Catalunya als resultats del 9N.
Els mitjans de comunicació espanyols han respost a l’èxit de la consulta amb una agressivitat que ha traspassat tots els límits ètics i professionals acceptables en un estat democràtic.
Fem un repàs a les portades dels diaris de Madrid:
El Mundo: "Mas ven com un gran èxit la seva ficció democràtica i demana un 'referèndum real'"; "La Justícia actuarà contra les autoritats que van desobeir"; "Merkel apel·la als 'valors comuns per edificar una Europa unida'"
El País: “Después de la Consulta soberanista en Cataluña” “Mas: ahora, el referéndum ‘definitivo’”, El exceso de velocidad pudo causar el accidente con 14 muertos en Murcia, Merkel dice que la caída del Muro prueba que ‘los sueños pueden hacerse realidad’, Las empresa tecnológicas siguen pagando pocos impuestos.
Abc: "Farsa i desobediència"; "El govern espanyol no va impedir l'obertura d'urnes, en les quals 'van votar' 2,2 milions de catalans, el 80% per al 'sí'"; "Un jutge es va emparar en la llibertat d'expressió per donar via lliure al simulacre de consulta independentista"
La Razón: "Desobediència, prevaricació i malversació"; "Un jutjat de Barcelona no retira les urnes però veu indicis de delicte de la Generalitat"; "Només un terç dels 6 milions cridats a votar va participar, segons el Govern"
El Correo. El correo español. El pueblo vasco: “El desafío de 2.250.000 catalanes”, “El gobierno de Rajoy considera “estéril” la nueva exhibición de fuerza del soberanismo y los jueces examinan si Mas ha delinquido”, “Un Athetic valiente y reconocible encuentra el cambio a seguir”
La informació de TVE: La manera de donar la els informatius de Televisió espanyola ha motivat la queixa del Consejo de Informativos de TVE que ha denunciat la manipulació informativa que van fer de la consulta del 9N
http://www.formulatv.com/noticias/41748/consejo-informativos-tve-denuncia-manipulacion-consulta-9n-telediario-1/
Fem un repàs a les portades dels diaris de catalans:
El Punt Avui: "Es fa així: 2.250.000"; "Històric: Catalunya mostra a les urnes una capacitat de mobilització impressionant amb una participació excepcional"; "#SíSí: els resultats amb el 88% escrutat donen la victòria al doble sí amb el 80,7%, el sí i no amb el 10,1% i el no amb el 4,5%"; "Futur: el resultat de la jornada reforça el sobiranisme i situa l'estat espanyol en una situació molt complicada"
ARA: Portada monogràfica: "2,25 M"
El Periódico: "Ple sobiranista"; "La participació estimada en la consulta alternativa arriba al 35,7%"; "Mas celebra l''èxit' d'una cita que el Govern central jutja 'propaganda'"
La Vanguardia: "El 9-N massiu reclama una sortida política". L'Editorial: 'Prou d'immobilisme'. Altres titulars de portada: "Imputat el xofer de l'autocar accidentat a Múrcia amb 14 morts"; "Márquez & Márquez".
El contrast entre la premsa catalana i la espanyola és evident. Per uns és una victòria dels ciutadans, pels altres un delicte que s’ha de castigar com sigui.
12.- La repercussió del 9N als mitjans de comunicació estrangers.
La votació del 9N ha tingut enorme repercussió als mitjans de comunicació internacional com una notícia comparable a la que va tenir el referèndum d’Escòcia del 18 de setembre de 2014 o anteriorment els del Quebec o Montenegro, per citar només alguns i que van omplir les pàgines dels diaris, les ràdios i les televisions en el seu moment.
He volgut recollir una petita mostra dels titulars dels Mitjans de comunicació internacionals que s'han fet ressò de la votació del 9 de Novembre de 2014 agrupant-los per la llengua emprada pel mitjà i també he anotat alguns enllaços:
RFI: “Catalogne: 80,7% des votes pour l'indépendance (résultats provisoires)”
Le Monde: “En Catalogne, victoire symbolique des
indépendantistes”
Libération: “Le référendum catalan, un premier pas
pour les indépendantistes”
La Libre Belgique: "Ce
qui pousse la Catalogne à l'indépendance? Le gouvernement espagnol!"
Titulars en mitjans en llengua alemanya:
Frankfurter Allgemeine
Zeitung: “Katalanen
stimmen für Abspaltung von Spanien”
ORF TVthek: “Katalonien:
Große Teilnahme an Unabhängigkeits-Befragun”
Bayerischer Rundfunk: “Was
wird aus Katalonien?”
Süd-Tiroler Freiheit: “Solidarität
mit Katalonien: Informationsveranstaltung zur Selbstbestimmung in Innsbruck.”
Titulars en mitjans en llegua anglesa:
The Guardian: “Why an independence referendum in Catalonia is
inevitable, in two charts”
Los Angeles Times: “Catalan
voters favor independence from Spain, early results show”
Channel 4: “Catalonia
votes for independence from Spain”
The Telegraph: “Catalonia
poll shows backing for independence”
The Telegraph: “One million Catalans vote in unofficial
independence poll”
Al Jazeera: “Voting
ends for Catalonia symbolic secession”
The Independent: “Catalans who want independence are being
thwarted by a flawed Spanish constitution”
The Wall Street Journal: “The Short Answer. What Catalonia’s Independence Vote Means”.
The Irish Times: “Cataluña says Sí in unofficial poll: Madrid
should learn from Scotland”
The New York Times: “Catalonia Overwhelmingly Votes for
Independence From Spain in Straw Poll”
The Jerusalem Post: “Catalans hope for big turnout in
symbolic independence vote”
Deutsche Welle: “Will Artur Mas be
the leader of a new country in Europe?”
The Economist: “Catalonia’s future. Let
them vote”
Titulars en mitjans en llengua italiana:
La Stampa: “Catalogna sfida Madrid e sogna
l’indipendenza Favorevole l’80,72 per cento degli “elettori””
Corriere della Sera: “La Catalogna ha scelto: l’80% insegue
il sogno dell’indipendenza”
La Repubblica: “Spagna, Catalogna sfida Madrid: due
milioni ai seggi, l'80,72 % ha detto sì all'indipendenza”
Il Fatto Quotidiano: “Referendum Catalogna, voto simbolico
sarà blindato: “Dispiegati 7mila agenti””
Titulars en mitjans en llengua portuguesa:
Público: “Depois do 9-N, o que será a
Catalunha?”
Expresso: “Quase dois milhões já votaram na
Catalunha”
Titulars en mitjans
en llengua castellana a Sud-amèrica:
Clarín: “Fuerte apoyo a la consulta por la soberanía catalana. El separatismo en
España / Votación clave en Cataluña”
Clarín: “Una masiva votación en Cataluña,
pero con temor a una intervención”
Elmercuriodigital.es: “Catalanas y catalanes votan la consulta
independentista”
Titulars en mitjans en altres llengües:
Haaretz: “ספרד: רוב
גדול לתומכי העצמאות במשאל בקטלוניה”
(Espanya: Una gran majoria dels partidaris de la
independència en un referèndum a Catalunya)
(Les dificultats econòmiques darrere de
l'anomenada «Independència» a
Catalunya)
Al Arabiya: “غوارديولا يعود إلى برشلونة بحثاً
عن "الانفصال"”
(Guardiola
torna a
Barcelona a la recerca de la "separació")
---------------------------------------------
I ara què?
Ara és l’hora de superar els desacords estratègics entre les diverses famílies que formen majoritàriament el vot independentista.
La complicada situació política actual se centra sobretot en tres punts:
- ERC vol que Catalunya actuï com un estat l’endemà mateix de les eleccions anticipades i el president Mas planteja que cal construir les estructures d’estat durant un període màxim de 18 mesos abans d’actuar com estat.
- Llista de país o diverses llistes de partit més independents amb un nom en comú més les sigles del partit.
- Convocar ara Eleccions constituents per ERC o eleccions plebiscitàries pel president Mas en substitució del referèndum sobre la independència que Espanya no deixa fer i un cop organitzades les estructures d’estat eleccions constituents per proclamar la independència on cada partit haurà d’anar amb les seves sigles.
Com es pot veure la dificultat es molta i un acord requereix un cert temps. Només ha passat un mes des del 9N i no cal desesperar-se.
 |
| 11 de setembre 2012 |
S’ha de treure la por, els dubtes a la gent. S’ha de trencar la fal·làcia que aspirar tenir un estat és una idea caduca i quimèrica perquè a l’any 1945 hi havia 51 estats i ara, al 2014, hi ha 193 estats sobirans.
A la Unió Europea, en els darrers 10 anys, s'hi han integrat 13 estats i entre ells 7 de nova creació. La Unió Europea és la reina de trobar sortides quan veu perillar els seus interessos. Aquesta feina ja la farà, però només la farà quan tot ja sigui irreversible.
S’ha de superar el virus de les conferencies, declaracions i manifestos que han marcat posicions, però que dificulten l’acord. És l’hora de treballa i parlar poc.
Es necessita un bon acord perquè creure que els federalistes o els autonomistes no es mobilitzaran és un error estratègic important. Com més a prop del final estiguem més mobilització contraria existirà.
El món ens ha ensenyat que en un plebiscit la participació és molt alta i significativa. Per tant cal anar a buscar nous votants del Si a la independència. I d’on han de sortir aquest? D’aquells que busquen la regeneració democràtica, dels abstencionistes i d’aquells que no es decideixen perquè abans volen saber el perquè d’un nou estat i perquè ha de servir.
Cal superar la desconfiança i els recels entre aquells que volen el mateix objectiu.
Els lideratges de partit actual en una Catalunya independent es modificaran. Cal tenir-ho present i no entestar-nos ara a mantenir allò que ha de canviar. Com també ho faran els moviments i els grups d’opinió en el nou estat.
Cal fer pedagogia sobre la independència, sobre una societat nova i justa, amb valors democràtics i regenerada.
Hem de crear la necessitat a aquells que no la tenen i explicar la necessitat d’un estat nou per aconseguir una societat millor.
Som els que som i amb aquests hem de comptar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada