18 de nov. 2014

Després del 9N

El resultat del 9N va més enllà de la satisfacció per constatar la mobilització ciutadana que agrupa tant a partidaris de la independència com a votants partidaris d’una Espanya federal o confederal, com també de partidaris de mantenir l’actual situació política També hi ha altres indicadors que ens permeten avaluar la importància del resultat de participants, dels 2.318.863 de vots dipositats durant la Jornada de Participació Ciutadana del 9 de novembre de 2014. Aquesta xifra de participació inclou una no gens menyspreable participació de votants partidaris del SiNo i del No. Uns altres dels indicadors de l’èxit o fracàs del 9N són la reacció del govern espanyol, la dels partits polítics espanyols i la dels mitjans de comunicació de fora de Catalunya.
Davant de la mobilització ciutadana sostinguda en el temps el govern espanyol del Partit Popular ha trigat a adonar-se que no hi ha pitjor error que creure’s la pròpia mentida o desig. I quina és aquesta mentida o desig? Que tot allò que està passant a Catalunya no és producte d’un moviment social, d’un sector social que es va ampliant, i que creu que dins d’Espanya Catalunya nació i les seves reivindicacions social i econòmiques no tenen cabuda; de creure’s que tot això que passa a Catalunya és producte del president Mas i el seu govern que han manipulat la societat. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, desconcertat per la magnitud de la mobilització, ha trigat més de tres dies a comparèixer per donar la seva valoració de la votació mostrant una miopia aclaparadora i ha trigat una setmana a dir que vindria a Barcelona a explicar més del mateix.

Però no només ha estat el govern del PP, si no també la reacció de la resta de partits espanyols els que actuen desconcertats. Després de la cridòria inicial cap resposta política fora d’esgrimir les amenaces jurídiques que si la concreten acabaran provocant una major reacció social. La miopia en política és un greu error i es paga car.
El desconcert espanyol és producte del fet que mai se’ls havia passat per la ment que seria possible que una part significativa de la societat catalana pogués desafiar el poder de l’estat i els seus instruments legals. Que 2.318.863 catalans exercissin el seu dret de vot en les 6.685 meses de votació repartides per tot el territori català i unes quantes més a l’estranger i encara menys que ho fessin partidaris del No (104.772) i del SiNo (232.182) que són els que es volen mantenir dins Espanya. Són 336.954 ciutadans que han reclamat el seu dret democràtic de votar i que l’han exercit. Un fet vist amb claredat per tota la premsa estrangera.

Ha passat una setmana des de la votació i aquest temps ha servit per veure la debilitat política de l’estat a Catalunya. Una setmana on el PP ha tornat a llençar una altra bomba a l’estat de dret en ordenar al Fiscal General de l’estat que havia de presentar una querella contra el president de la Generalitat posant en entredit l’autonomia des fiscals com a òrgan independent de l’estat. Només la irresponsabilitat farà que presentin la querella si abans no s’imposa el seny polític que els hi manca.
Tampoc el PSOE, ni Podemos han estat capaços de plantejar una sortida que vagi més enllà de la retòrica. En tots dos casos parlen de que tot s’ha de fer dins el marc espanyol i els límits de qualsevol reforma constitucional són l’Espanya una i indivisible. La resta retòrica discursiva més o menys ben construïda.

En els vots del 9N hi ha una claríssima majoria, 1.861.753, que reclamen un estat independent per a Catalunya, però la pregunta és si aquest nombre de vots són suficients per a proclamar de forma immediata una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i la resposta, analitzant els resultat de tot el territori, és que no. Cal un temps per a sumar voluntats, per a sumar votants i aquest augment només s’aconseguirà explicant el camí a seguir per aconseguir un estat independent i quins seran els primers passos d’una Catalunya independent. El projecte ha de ser creïble i raonable perquè els catalans l’assumeixin de forma majoritària.
El 9N s’han mobilitzant els votant que han fet del dret de votar una militància democràtica, però hi ha una bossa d’indecisos al costat dels que han boicotejat la votació que en un referèndum vinculat si anirien a votar. I anirien a votar perquè la societat en un cas així es polaritza i vota per la seva opció massivament. Mirant allò que ha passat al món en casos similars en adonarem que en una votació d’aquest tipus, la independència o no d’un territori, el nombre de votants se situa entre el 80 i 90% del cens. Tenint present això que acabo de dir i si ho extrapolem a la participació del 9N en relació al cens electoral de 2012, el que es va fer servir per elegir el Parlament de Catalunya i que era de 5.413.769 electors, veurem que els vots emesos el 9N respecte al cens del 2012 seria del 42,58% de participació i si també ho comparem amb la participació del 2012 (3.668.310 de vots, un 67,76%), la participació del 9N representaria 62,84%. Què vull dir amb tots aquest números. Que cal ampliar la base social per tal d’assolir la independència abans de llençar-nos a una votació on tindrem la mobilització d’aquells que no han votat aquest 9N i que ho faran sense tenir la certesa de cap a on es decantaran. Només ampliarem els votants si expliquem amb claredat el camí per assolir la independència i com ens organitzarem en els primers passos del nou estat. Només així s’ampliarà la base social que votarà sí a un estat independent.

La pressa en un procés com aquest té poc recorregut. Cal guanyar i la lectura dels resultats del 9N diu que els partidaris de l’estat independent poden guanyar, però cal assegurar el resultat ampliant la base social abans de convocar de nou a la ciutadania a votar. Cal establir un calendari consensuat i un acord el més ampli possible. Cal que ERC moderi el seu pas i que CDC acceleri el seu per tal de trobar el punt de confluència entre les dues forces polítiques que es necessiten i que són imprescindibles per tal d’aconseguir una Catalunya independent. Cap de les dues formacions polítiques per si soles no ho aconseguirà. Agradi o no, el president Mas s’ha convertit, per l’èxit del 9N, en un actiu que suma en aquest procés i caldrà tenir-lo en compte.
De vegades em pregunten que farà el món davant les nostres reivindicacions i la resposta és que públicament no farà res. Només actuarà quan la força social catalana els hi obligui. El 9N ha estat la primera gran demostració de força quantificada. I així ho han recollit els mitjans de comunicació internacionals i els estats de la UE a través de la presencia d’observadors internacionals durant la jornada de votació. Un grup d’observadors internacionals presidits pel diputat conservador escocès que va votar no a la independència d’Escòcia, Ian Duncan i que van venir amb l’autorització dels seus partits i governs. Seran arbitres o mediador entre Catalunya i Espanya si no tenen més remei que fer-ho, però si poden se’n mantindran al marge públicament, encara que pressionin discretament a uns i als altres segons els seus interessos estatals.

Els resultats del 9N permeten extreure molts altres elements com són el comportament de les zones limítrofes amb Aragó i el País Valencià, o la zona d’influència de Barcelona. També el nivell de participació comparat amb d’altres processos participatius anteriors. I el pes de les opcions votades. Aquestes i altres qüestions les estic analitzant i els resultats ho publicaré en aquest mateix bloc properament.
Després del 9N la feina prioritària consisteix en trobar el punt d’encaix entre les dues estratègies cap a l’estat independent que exposava en l’article “Sortir de la sorpresa i el desconcert (Els perquès del nou 9N)” d’aquest bloc.

Trobar el denominador comú entre les dues estratègies, la d’ERC i la de CDC, és el llarg camí que cal fer. Però mentre això passa i es debat cal governar cada dia i cal aprovar els pressupostos del 2015 i d’altres normes que afecten a la vida dels ciutadans. Cal resoldre la governabilitat del dia a dia d’aquesta Catalunya autonòmica en que vivim, sense fer brindis al sol, mentre es vesteix l’estratègia del nou futur.