16 de febr. 2013

La corrupció


Sento preocupació per la corrupció, però també per la societat que l’ha consentit. Una societat que mirant cap a un altre costat ha permès que s’instal•lés la manca de valors que han obert les portes a persones sense escrúpols que s’han pogut passejar fent ostentació de la seva immundícia.

Escolto la indignació de la societat per la corrupció dels polítics, però poques vegades escolto la mateixa fermesa per condemnar els corruptors. Perquè si hi ha corruptes és perquè hi ha corruptors. Hi ha gent disposada a deixar-se comprar i gent disposada a comprar. Tant l’un com l’altre són part de la mateixa corrupció.

Una societat que justifica els petits robatoris i es fa creus dels grans és una societat malalta. Cap robatori és justificable i ningú n’hauria de poder fer bandera.

La política és el reflex de la societat, dels valors de la societat.

Sovint em pregunto a qui beneficia la corrupció. I la resposta que en trec són diverses:

- Al corrupte i al corruptor.

- Al qui aspira a rellevar els polítics actuals per col•locar-se ell.

- A qui davant d’un poder polític afeblit podrà imposar les seves condicions.

- A aquells que aspiren a governar a l’ombra.

Masses beneficiaris per a un mateix mal.

Quan podem escoltar a través dels mitjans de comunicació gravacions senceres de declaracions judicials fetes dins el secret del sumari i veig que ningú s’aixeca a dir que això també és corrupció, a mi m’indigna. Perquè darrera d’això no hi ha la voluntat d’informar sinó d’aconseguir vendre més diaris. No tot és lícit amb nom de la llibertat d’expressió.

És corrupció fer judicis paral•lels, crear desafecció, qüestionar la democràcia sense dir que plantegem a canvi.

Aixecar la veu contra la corrupció és un signe de maduresa política, però l’hem d’acompanyar amb mesures personals i col•lectives.

Cal establir sistemes de control veritables que permetin que qui els vulnera puguin ser expulsat sense contemplacions i castigats. En el camp de la política i a tot arreu.

Només una societat adulta és capaç d’auto imposar-se normes i mecanismes que permeten tallar d’arrel un problema quan detecta la desviació.

Existeixen les normes, però el sistema de control no funciona. I és aquí on hem d’incidir.

Hem de deixar d’aplaudir els minuts de glòria d’aquells que pujats en la merda volen ser els reis del femer.

No tota la política és corrupte. Com tampoc ho és l’activitat diària de centenars i milers de persones que es lleven cada dia per a anar a treballar i procuren fer la feina ben feta.

Hi ha polítics, empresaris, funcionaris i treballadors honrats. Dels que mai sentirem dir res, perquè fan la seva feina i això no és notícia.

Hi ha un reduït, i reitero això de reduït, grup de polítics, empresaris, funcionaris i treballadors corruptes, indesitjables i sobre ells hem de fer caure la nostra ira. Sobre ells i només sobre ells. Acabant aquesta immaduresa personal de dir que tots són iguals. Iguals a qui? A nosaltres, a la societat.

No siguem hipòcrites. Canviem les regles del joc dels polítics, però també les nostres. Només així ens en sortirem.

Fem fora els polítics corruptes, però també assumim com a valor el de reconèixer la feina ben feta dels que no ho són.

Calen mesures i és cert. Però establim mesures raonables, que es puguin complir i que no siguin només brindis al sol.








1 comentari:

Joan Rubal ha dit...

Tens raó, Jordi, però no entenc la crítica als que aspiren a vendre més diaris. Crec que hem de delimitar les responsabilitats i, en tot cas, als venedors de premsa els hem de criticar per difondre falsedats, no per aspirar a vendre i a fer pròsperes les seves empreses. I ho dic perquè entenc que només amb empreses periodístiques pròsperes les podrem deslligar de la política de la subvenció que tantes boques calla, que tantes mordaces imposa. I, a Catalunya, de premsa dòcil en sabem un munt.
D’altra banda, de res no serveix mirar tot el dia cap a fora, si després som incapaços de detectar la farum que fa la corrupció que tenim més a prop. I el clientelisme municipal, el caciquisme d’alguns dels nostres polítics i la manca de transparència dels partits a l’àmbit local són realitats que també hem de denunciar. Perquè la corrupció no és només comprar i vendre amb diners; la corrupció és afavorir, beneficiar amb càrrecs o resolucions als pròxims; ho és no respectar les normes. I saps per què? Perquè si permetem l’arbitrarietat i la injustícia, un nomenament sense garanties, acabem de beneir una nova moneda de curs legal: el poder.
Per això, et confesso, que a mi m’indigna el que estem contemplant cada dia a Espanya, a Catalunya, però encara m’enerva més veure que tanta gent mira enllà, però són incapaços de veure el que tenim aqui. I encara m’emprenya més que ho faci gent d’un suposat prestigi democràtic guanyat ja fa anys i que sembla immune a comportament indignes actuals. I és que el respecte i el prestigi, com l’honor i la fama són valors de vegades “cars” de mantenir. I alguns no estan disposats a pagar el preu. Així, tenim el que tenim a Llavaneres, un grup de govern fonamentat en els interessos econòmics, en l’ambició personal i econòmica que passa per sobre de tots i de tothom; i davant del qual no veig mai cap mena de resistència.
Sé que ets molt actiu i admiro el teu entusiasme i comparteixo amb tu que ens hem de mirar a nosaltres mateixos per reconèixer el que no és bo. Però en aquesta línia, mirem-nos, mirem els governants que tenim al costat de casa i a veure si som realment crítics, si som realment capaços de reconèixer allò que de portes enfora sembla que detectem tant i tant ràpidament.
Un dia, i no trigarà massa, ens avergonyirem veient com es fan públics els “nostres” defectes, la brossa que guardem a casa i que ningú no vol veure, i alguns tapen amb una fe i un esforç digne d’altres causes. Gent que tapa emparats en la seva capa de prestigi social i que només uns pocs denunciem rebent la crítica de tot un seguit de satèl•lits d’aquesta gran família on mai no passa res. O mai no se sap el que passa.
Evidentment que m’interessa que es destapin els Bárcenas, els Camps, els “Campeons”, els “Pokemons”, però cal que deixem de mirar a altres bandes o que ens escudem en el victimisme patri quan arriben els Pallerols, les ITV o els MIllets. O encara més, quan veiem com es deixa de sancionar des de l’Ajuntament a uns i es persegueix a altres depenent del color polític, o quan es menysprea la norma i les regles del joc i tothom a la gran família convergent calla. Això, Jordi, ho tenim aqui, ben a prop i cal ser honest amb un mateix per veure-ho i per indignar-se públicament. Tenim brossa a casa i també fa pudor. Aprofitem que passen a recollir per treure-la o no podrem criticar la pudor que fa la del veí.
De la premsa en general, com dels blogs o els camins a l’expressió lliure, destriem en funció de la veracitat i la credibilitat i no per l’afany natural de qualsevol empresa, què és guanyar diners. Al cap i a la fi, la seva salut econòmica és part de la nostra garantia de tenir mitjans independents. Jo prefereixo pagar el diari que rebre’l gratuïtament pagat pel govern de torn. Què vols, no me’n fio.