25 d’oct. 2012

Aznar, Gil Robles i Catalunya / Aznar, Gil Robles et la Catalogne

Finalment ha aparegut a escena l’ex president del govern espanyol José Maria Aznar i ho ha fet marcant el rumb del que han de fer els seguidors d’aquest home ambiciós i convençut de que ha estat la providència divina la que l’ha tocat amb la seva gràcia per salvar Espanya. Ha marcat el rumb de com s’ha d’actuar amb Catalunya. S’ha de destruir la convivència interna catalana i s’acabarà el seu independentisme.

Per a Espanya i per a Catalunya personatges així tenen precedents no massa llunyans que no van tenir cap escrúpol d’atiar el cop d’estat i la posterior guerra civil del general Franco. Un d’aquest personatge, de record sinistre, fou José Maria Gil Robles, el líder de la CEDA durant la Segona República. Un personatge que admirava els règims totalitaris de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista i que no va dubtar en qüestionar la democràcia.

Aznar ha indicat amb claredat que cal dividir Catalunya per tal d’aconseguir sotmetre els catalans als valors únics els espanyols. I ho ha fet dient “Espanya sols podria trencar-se si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Catalunya no podrà mantenir-se unida si no és manté a Espanya.”

Aquest home mou els fils dels seus peons. A Euskadi amb Mayor Oreja i Carlos Iturgaiz i a Catalunya amb Vidal Quadras. Defenestrats quan convé i recompensats elegint-los diputats al Parlament Europeu.

Com feia Gil Robles, Aznar deixa la feina més bruta a personatges que embolcallats amb la bandera de la Constitució no dubten a inventar-se històries falses o elevant a categoria general un conflicte individual i minúscul.

Un peó d’aquest projecte autoritari a Espanya és el director del diari El Mundo, P.J. Ramírez, que imparteix doctrina al diari. Però no és l’únic. Amb ell hi ha una munió de personatges que segueixen els dictats d’Aznar a través de las FAES, una fundació dedicada a crear doctrina pel Partit Popular i d’aquells que somnien en una Espanya autoritària i centralitzada. El ministre d’Educació i Cultura, Wert, ha dit quin és l’objectiu que tenen: adoctrinar els espanyols amb uns plantejaments ultraconservadors i autoritari i als catalans amb un components més: espanyolitzar-los.

A Catalunya aquesta feina d’Aznar té noms propis perquè ells són conscients que donat que els catalans som diferents també cal plantejaments diferents. Sánchez Camacho i els seus no tenen cap mena d’escrúpol en fer aquesta feina de destrucció de la convivència, però ho fan de forma més elegant, perquè ja hi ha qui la fa de forma barroera. Els partits Ciutadans i Plataforma per Catalunya. Albert Ribera i Josep Anglada. Uns, Ciutadans, retornant a la política a catalana la manera de fer d’un company d’idees de Gil Robles com era Alejandro Lerroux i l’altre, Plataforma, atiant la xenofòbia. El lerrouxisme i la xenofòbia de nou.

Ens cal denunciar de forma clara aquesta manera de fer. Aquest perill per la democràcia.

I les demòcrates espanyols on són?


--------------------------------------------------------------------------

AZNAR, GIL-ROBLES ET LA CATALOGNE


Enfin il est apparu sur scène l'ancien président espagnol José Maria Aznar - homme ambitieux convaincu que la providence divine lui a accordé la grâce pour sauver l'Espagne – et il a montré la voie à ses adeptes. Il a ainsi défini le sens de ce qu'il faut faire avec la Catalogne: détruire l'harmonie interne de la Catalogne et ainsi en finir avec ses volontés indépendantistes.

Il n'y a pas si longtemps l'Espagne, comme la Catalogne, ont connu des personnages similaires qui n'ont pas eu le moindre scrupule à déclencher le coup d’état militaire et la postérieure guerre civile du général Franco. Parmi ces individus, José Maria Gil-Robles, le chef de la CEDA* (Confédération Espagnole des Droites Autonomes) pendant la Seconde République. Un homme qui admirait les régimes totalitaires de l'Allemagne nazie et de l'Italie fasciste et qui n'a pas hésité à remettre en question la démocratie.

Aznar a clairement indiqué qu'il est nécessaire de diviser la Catalogne de façon à soumettre le peuple catalan aux valeurs uniques espagnoles. Cette divison, il veut la provoquer par ce genre de discours: «L'Espagne ne pourrait se disloquer que si la Catalogne subissait d'abord sa propre rupture en tant que société, en tant que culture, et en tant que tradition. La Catalogne ne peut pas rester unie si elle ne fait pas partie de l'Espagne ».

L'homme bouge ses pions. En Euskadi (Pays Basque), avec Mayor-Oreja et Iturgaiz, et en Catalogne avec Vidal-Quadras. Politiciens destitués quand il convenait, ils ont été récompensés par un siège de députés au Parlement Européen. Ainsi que le faisait Gil-Robles, Aznar laisse faire le sale boulot à des personnages qui, parés du drapeau de la Constitution, n'hésitent pas à inventer de fausses histoires ou à vendre comme de graves problèmes généraux de petits conflits personnels.

Parmi les pions du projet autoritaire espagnol, il y a le directeur du journal El Mundo, Pedro J. Ramirez, qui répand la doctrine dans son journal. Mais il n'est pas tout seul. Avec lui, il y a une foule de gens qui suivent les préceptes d'Aznar à travers la FAES, une fondation consacrée à créer la doctrine du Parti Populaire et celle de ceux qui rêvent d'une Espagne centralisée et autoritaire. Le ministre de l'Éducation et de la Culture, Wert, affirme que leur objectif est d'endoctriner les espagnols avec des idées ultra-conservatrices et hispaniser d'avantage les catalans.

En Catalogne, le projet d'Aznar a des noms propres, car ils sont conscients du fait que, vu que nous sommes différents, il faut nous approcher avec des techniques différentes. La Présidente du PP en Catalogne, Sanchez-Camacho, et son équipe n'ont aucun scrupule à essayer de détruire l'harmonie sociale d'une façon prétendument « élégante » car d'autres personnages le font déjà de façon grossière: ceux des partis « Citoyens » de Rivera et « Plateforme pour la Catalogne » d'Anglada. M Rivera, en reprenant les idées de Lerroux, un camarade de classe de Gil-Robles, et M. Anglada excitant la xénophobie d’extrême droite. Le lerrouxisme** et la xénophobie à nouveau. Nous devons clairement condamner ces idéologies, ces deux graves dangers pour la démocratie.

Et les démocrates espagnols, où sont-ils?

Notes:

* CEDA: coalition de partits de droite née peu avant la Guerre Civile provoquée par le putsch du général Franco. Pendant la IIème République, la CEDA tenta d'éviter, par tous les moyens possibles, que les partis de gauche gouvernent l'État espagnol. Pour ce faire, elle demanda notamment l'instauration de la loi martiale et la supression des droits constitutionnels. Son leader, Gil-Robles, admirateur des méthodes de propagande nazie, voyagea en Allemagne afin d'apprendre ces techniques.Pendant la Guerre Civile, nombre des leaders de la CEDA prirent le parti des putschistes.

** Lerrouxisme: doctrine politique assez confuse de la première décennie du XXème siècle. Elle doit son nom à son leader, Alejandro Lerroux. Bien que le mouvement, né à Barcelone, ait adapté son idéologie en fonction de ses propres intérêts, le Lerrouxisme s'est illustré par son anti-catalanisme exacerbé (Lerroux apporta son soutien au putsch du général Franco) et par ses prises de position clairement populistes et démagogues. Aujourd'hui, les analystes politiques considèrent que le parti "Ciutadans" (Citoyens) de Rivera, né en Catalogne, clairement pro-espagnol et contre toute expression de catalanité, est, dans une certaine mesure, l'héritier de la formation politique d'Alejandro Lerroux

Traduction: David d'Enterria
Supervisió: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/



2 comentaris:

Joan Rubal ha dit...

Home, de les paraules que cites d'Aznar, estant o no d'acordar amb ell, jo entenc just el contrari: precisament que Espanya es trencarà si Catalunya es trenca, què és el que ell interpreta que succeirà amb el camí de la independència.
Precisament el que ell defensa és que Catalunya no ha de fer aquest camí per no trencar-se i no trencar alhora Espanya.
Pel que fa a Carlos Iturgáiz a Euskadi, puc acceptar què sigui un peó de la idea de la unitat d'Espanya i d'Aznar, però en el cas d'en Vidal Quadras, no va ser una empenta i la recuperació posant-lo a Europa. Precisament, enviar-lo a Brussel.les va ser la (i disculpa) patada al cul per treure'ls del mig i pactar amb en Pujol i els, aleshores i sempre, possibiliten de CiU. Recordes el Majestic? Jo si.
Finalment, m'hauràs de disculpar si no comparteixo la percepció de la manera de fer de la senyora Camacho com a "elegant".
Val a dir que costa entendre que el Partit Popular de Catalunya no acabi mai de trobar una persona capaç de vendre el producte "lliberal" (força similar al convergent) sense altres aspectes que generin rebuig. Però costa pensar que els costi tant fer estimar (amb vots) el seu missatge.
Jo estic convençut que tot el tema de l'escàndol d'en Mas i dels diners de la família s'ha fet venir bé com a joc brut electoral. Dit això, m'encantaria poder veure en Mas una resposta creíble respecte al tema dels diners. A mi no em deixa tranquil. A mi, una maniobra així no em portaria mai a canviar o a confirmar el vot: massa barruera. En qualsevol cas, torna a demostrar-se que hi ha molts miserables en escena. La meva pregunta és: som capaços els catalans de reconéixer "els nostres propis miserables" o només veiem els "de Madrid".

vsb ha dit...

Jo no crec que tinguin una volada tan alta. Són personatges amb instint de poder, no sentit d'estat. Volen el vot de la visceralitat anti-catalana i no s'adonen que el que estan fent és prestar favors impagables al moviment independentista català. Perquè més enllà de greuges, drets històrics, etc., qui vol compartir estat amb aquesta gent?