La crisi i la il•lusió

Cada matí escolto la radio per a conèixer les notícies i fa massa temps que aquest exercici em porta massa desassossec.

Quan em llevo a quarts de set del matí ho faig content perquè tinc per davant un nou dia per a gaudir. Obro la finestra i miro el paisatge. Després vaig a la cuina, però abans obro la porta d’entrada de la casa perquè els dos gossos surtin al jardí i abans de posar-me una tassa de cafè amb llet encenc la ràdio. Fins aquí una rutina que es repeteix dia darrera dia sobre la qual no hi ha res a dir. Hi han dies més bonics que d’altres. Però no hi han dies lletjos si hi saps veure la bellesa de cada moment. Quan he explicat això algú m’ha dit que sóc un optimista sense remei. Potser té raó, però jo ho visc així. Sense importar-me si això és optimisme o cul d’olla.

Darrerament, però, posar la radio només serveix per escoltar com tot s’ensorra sense cap perspectiva de millora i això si que ennegreix el dia. La meva ment es nega acceptar-ho, però cada notícia es pitjor que l’altre. I jo em pregunto quan acabarà tot això. I també em pregunto si jo que em llevo content, o com diuen a casa, fastigosament content, sento el pes de la tristesa que els hi deu passar als pessimistes. No ho vull ni saber-ho. Seria un xoc massa gran per a mi.

La crisi econòmica existeix sents dubte i colpeja amb força a molta gent i això produeix angoixa pel dia a dia. I contra ella cal lluita. Però hi ha una crisi molt pitjor. La crisi de la il•lusió, la de no saber que passarà. Davant nostre el futur és incert. Massa incert. I això fa mal.

Ens cal el realisme, per a no enganyar-nos a nosaltres mateixos, però també necessitem il•lusió per a lluitar pel futur. Perquè només així es pot lluitar

Un exemple del que vull dir. Quan es feien les obres per a les instal•lacions del Jocs Olímpics de Barcelona, la ciutat va patir durant anys les incomoditats d’aquestes obres, però tots ho suportàvem perquè sabíem que era per un objectiu clar que valia la pena viure. I el temps ens ha donat la raó. Va valdre la pena.

Ara en cal fer un esforç col•lectiu per a trobar de nou aquell objectiu que ens faci viure.

Ens cal objectius llunyans i d’altres de més immediats. Perquè només així podrem sortir d’aquesta crisi interna i profunda.

Per a mi l’objectiu col•lectiu és la independència de Catalunya. Per a d’altres l’objectiu pot ser un altre. No hi fa res. Però mentre no arriba aquest objectiu més llunyà ens cal objectius immediats que faci tornar la il•lusió per a continuar treballant per l’objectiu a més llarg termini.

Només amb l’esforç col•lectiu de tornar-nos il•lusionar aconseguirem sortir d’aquest pou on ens ha col•locat la crisi.

Ens cal lluitar per a tornar a tenir valors sòlids que rearmi la nostra lluita diària.

Ens cal dir podem. Ens ho hem de dir personalment i també col•lectivament. Ens hem d’aixecar i posar-nos a caminar. És urgent fer-ho i fer-ho abans que el pessimisme irremeiable se’ns hagi instal•lat dins nostre.

Només així aconseguirem allò que volem.