(Conjunt de 9 contes I 6 narracions curtes)
- Katerina Yasinchuk
- Necessitat
- El tros
- Larry
- Bon dia
- Amb la calma
- 40 x 40
- Camí de llibertat
- Què és aquest soroll?
- Imatges, instants: La rotonda / Reis / Blanc tot blanc / La gàbia / A tu, que no hi ets / Solitud
KATERINA YASINCHUCK (fragments)
(...) Durant el trajecte, he rumiat per trobar un pretext, prou versemblant, que m’obri les portes per esbrinar el que vull saber, sense que en fer-ho em posi tothom en contra des del primer moment. No hi ha cap establiment mèdic al qual li agradi que posin els nassos en les seves coses. Ells mai s’equivoquen, segons ells, és clar. Tot són qüestions menors quan els afecta a ells directament. El taxista garla sense parar. Intenta donar-me conversa, em resisteixo a fer-ho. Tinc altres cabòries més importants que escoltar la seva xerrameca sobre el temps i la circulació. No m’interessa el que diu. El tallo de forma brusca, sense contemplacions, fins i tot amb mala educació. No m’importa.
(...)
- D’acord, d’acord. Ara calla i escolta el que explicava –he respirat alleugerit, la història que volia escoltar estava a punt de començar -. El que va passar fa uns dies, és que després d’estar tancada durant anys i anys, s’han adonat del veritable problema de la dona. Bo! És com una burla col·lectiva, ja que l’únic problema de la vella consistia en què no sabia parlar el nostre idioma. Que et sembla? Quin merder, no? - És una broma no? No pot haver estat una cosa tant simple. Perquè si fos així n’hi hauria per tirar el barret al foc per inútils.
(...) Havia vingut al Centre Psiquiàtric a buscar respostes i havia arribat tard. La persona que jo buscava ja no hi era físicament aquí. Estava tan pendent i absort amb l’explicació que escoltava que no m’he adonat que amb el braç feia caure la tapa del vàter, que en fer-ho ha provocat un gran soroll. Els homes que parlen dins el lavabo reaccionen, de forma compulsiva, amb esglai. Passats els primers instants d’ensurt, obren totes les portes dels vàters amb violència. Totes cedeixen menys la que jo estic amagat. Intenten forçar-la. He sentit mareig i por pel que pot passar, per com reaccionaran. Amb un fil de veu he demanat calma. Ells donen cops contra la porta comminant-me a sortir. Els he dit suplicant que obriria la porta sempre que no hi hagués violència, sempre que no em fessin cap mal. Estic espantat. Ells criden desaforadament: - Obre la porta ara mateix. Obre si no vols que cridem el guarda de seguretat o a la policia. - Obra la porta desgraciat, si no vols que t’inflem a cops. – diu l’altre. Els seus crits m’acovardeixen.
(...) És una dona gran, d’aspecte molt envellit, prima i demacrada, amb els cabells grisos, els ulls ensorrats i sense vivor, d’aquells que en diuen de peix bullit, amb la mirada perduda. Està immòbil i aclofada dins la butaca, amb un vestit camiser negre amb una petita mostra blanca, l’aspecte és balder, porta sabatilles negres i mitges del mateix color. Ella no m’ha mirat. No ha apartat la vista del punt on té fixada la mirada.
(...) - Hola. T’esperava. - No m’ha estat possible venir abans. Ho sento. - Fa tant que espero que no ve d’un dia més.
(...) M’alço de la cadira amb resignació i desencisat, amb el desagradable pressentiment que tot s'ha acabat. Prop la porta em giro per mirar-la asseguda amb els ulls tancats. - Anem. Isabel m’estira pel braç per fer-me sortir de l’habitació. En Kiril encara hi és. Estem drets, callats davant la porta que s’ha tancat per la seva pròpia inèrcia. Em sento malament. Isabel intenta animar-me (...)
NECESSITAT (fragments)
M’ha passat un cas insòlit. Havia aparcat el cotxe davant unes escales, quan el vehicle ha desaparegut. M’explicaré. Em trobava atrapat en una reunió, dins un d’aquells edificis tant moderns i tant incòmodes, on les petites necessitats fisiològiques es converteixen en immensos problemes, quan intentes resoldre’ls. El grup de treball havia sortit de la sala, on estaven reunits des de feia diverses hores, buscant un lloc per menjar alguna cosa, i poder resoldre aquelles necessitats peremptòries que els humans, i els no tan humans, tenim. M’he separat del grup buscant, per tot el replà, aquell lavabo que havia d’esdevenir la meva salvació. Obrint porta per porta he cercat el que buscava i enlloc d’això he trobat despatxos plens de gent que em miraven, amb ulls de reprovació, per haver gosat interrompre'ls. Darrera d’altres portes hi ha habitacions buides. He vist persones que intentaven fer quadrar els estats de comptes d’empreses i departaments; i persones que, amb els ulls clucs, intentaven connectar amb el seu subconscient per tal d’aconseguir una dormida fantàstica. Així, una porta darrera l’altra, fins una vintena llarga.
(...) Desesperat he retornat a la sala on hi havia hagut la reunió. Encara no era l’hora prevista per reprendre-la. He deixat la cartera sobre la taula amb una desagradable sensació de fracàs. Prop la taula hi ha una de les noies que han estat prenent notes del que dèiem. M’ha mirat amb ulls de reprovació per haver interromput la seva meditació. M’he sentit tant incòmode que he fugit d’aquelles quatre parets. Sovint, la censura de la vista és molt pitjor que la verbalitzada. En travessar la porta les meves necessitats han retornat a fer la seva aparició d’una forma més punyent que abans. Ara ja era necessari trobar una solució urgent. On, com, de quina manera.
(...) Ha estat llavors quan he trobat la clau per resoldre les meves necessitats. L’únic problema era com accedir-hi sense mullar-me gaire amb la pluja. (...) Només necessitaria una breu correguda per arribar a dins. Tal dit, tal fet. Baixo ràpidament, satisfet d’haver trobat una sortida al meu desagradable problema. Ningú més ha pensat en aquesta solució, ja que veig d’altres persones que recerquen igual que jo un lavabo.
(...) Quan ja havia deixat el cotxe aparcat, davant un gros rètol que deia un text incomprensible, que el meu cap no feia més que llegir-hi “homes”, han creuat un grup de persones, molt molestes per la presència del cotxe allà davant. En passar, una dona ha donat un cop al capó del vehicle i aquest a respòs fent un moviment ben estrany. Si, el cotxe s’ha mogut com si ballés o patinés sobre l’enrajolat de formigó prefabricat que han col·locat com a terra del camí. Una sensació estranya m’ha corprès. Un avís intern anuncia de forma insistent, que s’acosta un problema imminent. No sóc capaç de copsar l’abast del mateix. Estic ofuscat amb les meves necessitats que són molt urgents de resoldre. I per això he desestimat el perill. He baixat del vehicle i he tancat la porta amb precipitació per mullar-me el menys possible. Quan em disposava a entrar dins el vell edifici, que era la meva salvació, he sentit un crit que m’ha fet aturar. Un calfred m’ha recorregut el cos. Quelcom d’extraordinari m’ha colpit fent que tornés, a pesar de la pluja que queia, al cotxe. Quan era prop d’ell he tocat la carrosseria del vehicle per comprovar la veracitat del que els meus ulls veien. El cotxe es movia, es contornejava com si fos un ballarí. Era com si de cop hagués rebut l’impacte violent d’alguna cosa que el feia moure.
(...) Finalment he arribat al costat del cotxe. Aquest es troba aparcat de forma més que correcta, enmig les ratlles que separen cada plaça de pàrquing, guardant una extraordinària simetria. Està sec, com si no hagués sortit mai del seu lloc, situació que contrasta amb la meva mullena. Tot està com si m’esperés. Obro la porta i sec al seient sense fer cap expressió. He posat la clau al motor i he engegat. El cotxe s’ha posat a caminar com si res, ascendint per les rampes fins la sortida. Aturat davant la garita del vigilant, que em mira desconfiat, aquest agafa el tiquet que està col·locat sobre el vidre del davant atrapat pel parabrisa. He pagat el que el vigilant m’ha demanat i he sortit al carrer. Continua plovent.
(...)
EL TROS (fragments)
- No sé què farem. A aquest que ens han dut li manca un tros. Està clar que sense aquesta part no el podrem soterrar. Va restar pensatiu durant una bona estona. Repassava mentalment la llista apresa sobre els noms de cada una de les peces que conformaven aquells cossos. Repetia de forma sistemàtica i minuciosa tota la informació que havia anat acumulant dins la memòria al llarg dels anys, i en fer-ho es va adonar que no podia recordar la denominació del tros en qüestió. S'havia esborrat de la seva memòria.
(...) Amb aquest diàleg es trobaven els dos enterramorts, col·locats davant el mort, mentre feien l'examen ocular del cos. Drets com si el vetllessin. El contemplaven amb una mirada de ressentiment, de preguntar-se per quin motiu havia hagut d'arribar un carregament incomplet. Cada minut que passava la seva hostilitat era més manifesta. Maleïen el moment en què havia arribat un cadàver que li mancava una peça de denominació desconeguda. Estaven contra aquell inoportú enviament que havia vingut a torbar la seva tranquil·litat quotidiana i el desenvolupament del seu treball fet amb esforç i total entrega. Ells dos havien decidit, ja feia molt de temps, lliurar-se en cos i ànima a treballar per la Societat, en no regatejar-li cap sacrifici, però tot tenia un límit. Els lliuraments s'havien de fer en unes mínimes condicions. El cadàver havia arribat al servei de dipòsit el dia abans, sense que ningú s'hagués adonat que estava escapçat, a pesar que havia passat tots els controls de qualitat establerts per millorar l'eficàcia de la Societat.
(...) La Societat, sempre preocupada per donar servei, havia creat la seva pròpia escola de capacitació, per on tots els seus servidors anaven passant, rotatòriament, cada cert temps. D'aquesta manera anaven adquirint aquell segell que els homogeneïtzava a tots, que els portava a ser partícips dels destins de la pròpia Societat. Era la lluita comuna de tots per l'Objectiu. La Societat, conscient que el seu futur depenia de tot aquell muntatge, s'afanyava a impartir doctrina i forjar caràcter als seus treballadors. Era dins aquest pla global que l'Autoritat Suprema havia ordenat elaborar el llibre blanc i després el verd.
(...) L'Autoritat Suprema vetllava pel benestar dels seus lleials servidors, a la vegada que vigilava l’estricte compliment de l’ordre establert. Una d'aquestes decisions afectava a aquests dos homes de forma plena. La directriu 050/2312/1953 indicava que tots els seus treballadors que deixessin de respirar i, per tant, de ser útils a l'Objectiu havien de ser soterrats, o sigui enterrats, complerts. Amb la norma s'havia donat a cada treballador el dret a ser soterrat amb totes les parts del seu cos de forma íntegra.
(...) Una vegada i una altra, el cap es repetia, en el seu interior, que l'important era l'Objectiu, la Societat, la millora de la qualitat i tot allò que havia après pacientment, després d'una llarga lluita amb ell mateix. Tot, per haver de suportar que ara vingués aquest llepa rondinaire a ressuscitar un passat que ja no existia. Havia fet seu el lema: "El passat no existeix, tot és futur" Aquesta divisa de la Societat se l'havia apresa, se l’havia gravada al cervell. La guardava a la consciència per poder repetir-la cada dia i diverses vegades al llarg de la jornada; en llevar-se i en acabar, abans d’anar a descansar, i sempre que podia. Era la píndola que li donava força i ànims per retornar a la seva feina diària. S'havia casat amb la Societat. Ara ja no podia fer marxa enrera. Havia decidit, voluntàriament, lliurar-se a la Societat.
(...) El cap va mirar l'enterramorts amb sorpresa que immediatament es va transformar en odi i rancor. El seu orgull se sentia ferit i maltractat. En el seu cervell se li anaven amuntegant els sentiments més baixos de l'ésser humà. A pesar de tot, havia de ser caut i actuar amb prudència. Era vital vigilar el que feia i, sobretot, el que deia, ja que desconeixia davant de qui estava. Un simple enterramorts o un membre del Cos d'inquisidors. Calia estar atent amb els infiltrats que actuaven com a cos de guàrdia de l'ordre, que tenia com a missió única perseguir els agents enemics que volien destruir el sagrat ordre de la Societat.
(…) Tot havia succeït com a punt final d'una penosa història, que els havia colpit i afectat, que havia complicat la vida a tots els enterramorts de la planta durant una bona temporada. El desenllaç final, s’havia iniciat al mateix moment de començar, quan havien decidit a fer aquella trampa a l'ordre establert, quan ells havien decidit soterrar el cadàver, després de més d'un any d'esperar que algú baixés a ajudar-los a identificar la peça, que es tractava d’un diminut os d'una de les extremitats inferiors. Amb un nom i una referència que mancava a la llista. Com ara.
(...) Van passar anys i més anys. De sobte, molt temps després, l'assumpte va ressorgir. Fruit d’una absurda casualitat. Un dia, quan tots els treballadors enterramorts estaven experimentant noves tècniques de relaxació, dins la sala del dipòsit, un d’ells, un que feia poc que s’havia incorporat al servei, havia descobert l'existència d'aquell mort oblidat. - Ei! He trobat un mort a dins una nevera -va cridar l'enterramorts des de l'altre punta de la sala.
(...) Mirant l'etiqueta el cap va dubtar. En llegir-la va rumiar si efectivament era la targeta del mort que fins ara havien tingut dins la nevera o la d’un altre. (...) La prudència aconsellava no preguntar res. L'important era acabar amb tot aquell afer ràpidament i refugiar-se en el seu despatx, sobretot perquè, un mecanisme residual d’altres temps, l'indicava que, sota cap concepte, no havia d'informar d'aquesta troballa a l'Autoritat.
(...)
LARRY (fragments)
Era immens. Un cos que, tot dret, tenia l'alçada d'un nen de catorze anys de complexió normal. Un cap d'un pam i mig, mesurat amb mà de pagès. Amb un pèl blanc, llarg i gruixut. Clapes negres distribuïdes al llarg del seu cos. Era com contemplar un plat de nata, en el qual li haguessin expulsat cacau per sobre. La seva imatge es completava amb unes fortes i gruixudes potes recobertes de pèl, amb una cua com un gros vano de plomes d'estruç. Larry, era el nom d'aquest formós gos. Larry era el rei d'un vast territori que s'estenia per tota una muntanya, al peu de la qual corria un petit riu d'aigües fredes i cristal·lines que separaven una muntanya i l'altra, entremig d'aquella profunda vall, fent de frontera natural i permanent entre els seus dominis i els de Pigall, el gos petaner, que vivia en aquella casa de pagès del cim de l'altra muntanya
(...) Pigall, un gos envellit pel pas dels anys, s'adonà que els fets eren irreversibles (...) En el silenci s’adonà que el seu regnat s’havia transformat, que havia perdut una part del seu reialme, que la situació havia esdevingut irreversible. Pigall desfeu el camí recorregut, tornà a baixar per aquell camí que per primera vegada el mirava des d'aquella perspectiva. (...) Larry, en aquell moment, se sentí feliç.
(...) Estava cansat. Va anar a jeure al seu espai de la cuina-menjador, al costat de la taula de fusta rectangular, on, de vegades, s’hi reunien els deu membres que conformaven la família, coberta permanentment per unes tovalles de plàstic gruixut; damunt la qual una fruitera de terrissa esmaltada de color verd i blanc amb fruita al seu interior eren una temptació. Sentí l’olor del menjar que s’estava coent als fogons. Els estris de cuina esperaven el seu torn a la pica de marbre. Un cop secs serien guardats en el bufet en aquella frenètica operació que el captivava.
(...) Quan el noi arribà a aquella bonica muntanya el seu cor se li encongí. Per les finestretes del vehicle veié com Larry feia salts d'alegria per l'arribada de Margarida, la seva bella mestressa, de retorn de la llunyana ciutat. El noi, que no se les tenia totes, esperà a baixar del cotxe fins que veié que Larry s'havia allunyat una mica. Sentí basarda per aquell gos. Baixà espantat. Recollí la seva maleta i la portà a l'habitació del petit refugi, on dormiria durant la seva estada. Pel noi, la petita distància que separava el refugi de la casa era com un pas infranquejable.
(...)
BON DIA (fragments)
- Bon dia senyor Dalmau. L’esperen. –faig un gest com si anés a aturar-me i ella insisteix: - Passi, passi, no els faci esperar més. - Una pregunta: fa molt que està reunit el Consell? - Sí, molta. Fa més de quatre hores que la reunió ha començat, i per l'experiència que tinc, crec que en tenen per molt més.
(...) L'home convocat a la reunió del consell, rumia i intenta recordar els darrers esdeveniments buscant un motiu per la convocatòria. Segur que es deu tractar d’un cas d’emergència. Sovint l’han utilitzat d’apagafocs. - M’estava preguntant quina relació tinc jo amb aquesta reunió. - Si vostè no ho sap, com vol que ho sàpiga jo? - Bé vaja, més val que entrem. Faci el favor d’avisar el Sr. Pellicer que ja he arribat i espero per entrar. La secretària entra a la sala de Juntes decidida, i uns moments després retorna, amb un posat greu al rostre i amb un gest m’ordena passar al despatx particular del Conseller-delegat Pellicer, no a la sala de juntes: - Esperi aquí que el Conseller-delegat vol parlar amb vostè a soles.
(...) El discurs em desconcerta. Què vol dir tot això? Què vol dir que serem el motor del PIB? Com volen aconseguir ser el motor del producte interior brut d’aquest estat? Com volen fer-se amb el control de les estructures polítiques d'aquells estats? Tot això ressona dins el meu cap mentre ell parla sense preocupar-se si el segueixo o no. Em mira directament als ulls sense apartar la mirada. Això m’intimida. Em sento perdut davant d’ell. Ho sap i ho aprofita. Està acostumat a tractar la gent com si fossin joguines que es poden llençar quan ja n’està tip de tenir-les. Tinc la sensació que em foradarà en qualsevol moment.
(...) - Tanta brutalitat m’ha deixat perplex. Què vol de mi? Continua sense immutar-se. Ho fa segur del que diu. Prenc consciència que no conto per res. Sóc un instrument que duraré mentre els hi sigui útil i quan deixi de ser-ho m’apartaran. El cap se me’n va. Sento un fort disgust dins meu.
(...) Me’l miro incrèdul del que estic sentint. Dubto si tot això és real o una gran farsa mental. No pot ser que a una persona d’uns principis com els meus l’estiguin comprant, però, el més greu és que a mi l’adulació a la que estic sotmès em satisfà. Quin fàstic.
(...) En Roig ha fet venir la secretària per l’intèrfon, i ha ordenat que concertés una cita amb els senyors Brutau i Avinyó, d’aquí a una hora a la sala de treball del primer pis. Aprofita per signar un paper que la secretària li ofereix, i per repassar la llista de persones que han trucat mentre nosaltres dos estàvem reunits. La llista era llarguíssima. En Roig ha indicat que després de la reunió del Consell ja parlarà amb Rio de Janeiro.
(...) Els he mirat a tots amb menyspreu. Des de la porta m’he girat buscant la cara de l’Albert, que assegut a la seva taula m’ha somrigut. Què deu saber del projecte? No, no era possible que n’estigués assabentat, tot s’havia portat amb molta discreció. M’he vist obligat a respondre amb un altre somriure, mentre la porta de l’ascensor es tancava.
AMB LA CALMA (fragments)
Amb la calma espero el teu avís. He hagut d'esperar-te llarga estona, amb tranquil·litat i sense pressa. T'he vist de lluny com t'anaves apropant per sotavent, lliscant entre les aigües transparents. Estic sol i sense companyia. Prop teu. En veure't m'he preguntat sobre si ets un peix de vida solitària i allunyat de tots els de la teva espècie o si, pel contrari, ets l'explorador, l'avançada d'un banc de peix que cerca aliment. No ho sé, però tampoc és important. T'espero. Vull establir diàleg amb tu per poder mesurar les nostres forces. Sentir com el teu valor es mostra i lluita per deslliurar-se de l'ham. La força de la teva vitalitat que ha d'arribar fins a mi a través del prim fil de pescar que duu el meu volantí. T'has anat apropant lleuger i prudent a la vegada. Quan has estat prop l'esquer que hi ha a l'ham l'has mirat amb cautela. No el toques, només l'observes. Per què? Què t'ha fet aturar? Què motiva la teva conducta? Un profund instint de conservació o potser només que m'estàs desafiant?
(...) No puc negar que ets astut. Has estat esperant que no mirés per arrencar de l'ham l'esquer fet a base de carn d'una sardina pescada abans que tu. Amb una ràpida i forta estrebada l'has arrabassat sense donar-me temps a intentar aixecar el volantí per pescar-te. Has estat destre en la teva feina. Lluny de la barca has devorat el teu botí, l'has assaborit lentament sabent que m'has vençut. Després, altre cop, amb la mirada m'has tornat a desafiar a que torni a escar l'ham. Desitges un altre mos per acabar el teu àpat. La teva astúcia m'ha sorprès. M’ha provocat un sentiment de respecte barrejat amb irritabilitat que clama que vol guanyar-te.
(...) Has nedat lluny de la barca, dins les aigües que t'acullen i que són casa teva. Quasi no et veig. De sobte has reculat. Tornes altra vegada, sense pressa, com mesurant una nova estratègia per intentar de nou apoderar-te de la carn que resta suspesa dins la profunditat de la mar, a poca distància d'aquest terra que tu ressegueixes. Has emergit fins la superfície per mirar-me i calibrar les forces.
40 x 40 (fragments)
Avui podria haver estat un dia com qualsevol altre. Els esdeveniments ocorreguts al llarg d’aquesta jornada m'han fet adonar que el temps ha passat. Els minuts, els segons, el temps, en general, ha transcorregut a una velocitat desorbitada. Tot ha transcorregut sense adonar-me del veritable calatge de cada una de les coses que han succeït, sense saber el què i el perquè de cada cosa. En un dia qualsevol d’un mes de gener fred i inhòspit, m’he vist en l’obligació de fer de testimoni del trasllat de les despulles d’uns cadàvers. D’un munt d’ossos que no sabia a qui pertanyien, dels quals només en resten records, cada dia més boirosos, que el temps anirà esborrant. Penso, a vegades, que el passat és l’únic que de veritat té l’home.
(...) L’operació de buidar parcialment el nínxol ha estat bastant ràpida, cosa que és d’agrair, ja que el fred que bufa en aquestes hores del matí penetra dins nosaltres d’una forma intensa, incisiva i fins i tot cruel.
(...) Després d’una bona estona de caminar hem arribat. Aquells homes, sense gaires miraments, han llençat el que duen en els coves dins d’un dels forats. El més punyent ha estat la visió d’un operari esberlant un dels cranis per tal d’entaforar-lo.
(...)
CAMÍ DE LLIBERTAT (fragments)
Tercera finestra de la dreta. He volgut esclarir, perquè he recordat de quina finestra es tractava. El pas del temps ha anat emboirant la memòria. És la mateixa pregunta que he tornat a formular, anys després, quan per una d’aquelles casualitats he tornat al poble del qual en tinc tants records. Records oblidats en l'inconscient que han brollat de nou en el pensament mentre camino pels carrers sense cap rumb predeterminat. Aquell edifici d’una planta construït guardant simetria entre les dues ales de la casa, a partir de l’eix central situat al mig de la porta d'entrada.
(...) Dins l'aula tot era lluminós per efecte del sol que entrava per les finestres que regalen la seva llum i la seva escalfor. Els pupitres els veia petits i incòmodes com petites gàbies per empresonar els seus ocupants. Totes les coses es veien petites dins aquesta sala, només la figura d'aquell mestre anava creixent i creixent fins omplir cada racó de l'estança. Feia gargots amb el guix sobre la pissarra negra, amb uns mots que no tenien cap significat per a mi.
(...) Vivia aïllat de tothom. Tancat en el meu petit món només somiava obtenir la llibertat. La covardia era l'únic que em retenia i feia que cada dia tornés a l’escola. La por pel que dirien feia que continués assegut en aquell lloc on ningú em dirigia la paraula. Tampoc jo feia cap esforç per relacionar-me amb els companys. No volia i tampoc sabia com fer-ho.
(...)
QUÈ ÉS AQUEST SOROLL? (fragments)
Què és aquest soroll? Fa estona que em faig la mateixa pregunta. És un soroll constant. Un so que ressona com si es produís dins un espai tancat. No puc distingir el que és. Intento continuar dormint. En aquells moments que transcorren entre el son i el desvetllament, tot passa entre el que jo desitjo, continuar dormint, i en no saber si ja ha finalitzat aquest plaer. Un somni o una realitat tangible. Sento que aquest dubte m’aclapara més i més a mesura que el temps passa. El soroll continua ressonant en l’infinit, que ara identifico amb el d’una campana brunyida que estigués esquerdada. Com si un cop o una altra causa hagués fet minvar la seva sonoritat, capolant la seva missió d’avís, de goig, de mort, per deixar-la sense brillantor.
(...) A poc a poc, pausadament, es va apoderant de mi la idea que haig de llevar-me a aclarir el que està succeint. De cop sorgeix la pregunta de com sona una campana en una casa on no n’hi ha.
(...) No dormo. Estic despert. És un soroll d'una realitat autèntica. No és, doncs, una simple invenció del meu subconscient. És un soroll generat en algun lloc de casa meva.
IMATGES, INSTANTS
La rotonda (fragments)
Fins a les meves orelles arriben les corxeres, les semicorxeres, i tot el conjunt de notes dibuixades damunt el pentagrama. Un conjunt que constitueix la melodia. En obrir-se les portes del metro, he fet un gran esforç per tal d'aguditzar la meva oïda per tal de sentir com els vostres instruments desgranen la música. He caminat absort escoltant la música que cada vegada arriba amb més claredat. Busco fruir d’aquells minuts que m'ajuden a començar el nou dia, com un dia nou i antic a la vegada. Sou com l'imant que ens atrau envers ell, que de forma imparable ens fa anar fins a ell, sense que la resistència que intentem posar, pugui aturar el nostre pas cap a ell. Intentarem malmetre el nostre destí, però així i tot, avancem inexorablement cap a ell.
(...) Sou al vostre lloc com cada matí. Amb els vostres instruments a les mans. A través d’ells ens feu arribar els pensaments del compositor, del creador de l’obra. La seva composició ens arriba per mitjà vostre. Sou afortunats de poder formar part d'aquesta immensa cadena musical que llisca fins a nosaltres.
(...)
Reis (fragments)
M’he aturat a contemplar la filera de nens i nenes que esperen el seu torn. Una llarga filera de menuts que esperen per apropar-se al rei de la seva il·lusió, amb l’esperança que les seves peticions seran escoltades; que algú llegirà les seves missives. Cartes plenes de lletres unes al costat d’altres van formant frases que dibuixen línies més o menys rectes damunt el paper, per expressar il·lusions. Petites cartes escrites en papers de tots colors. Unes han estat il·lustrades per mans poc destres, però que evoquen un gran sentiment. Altres contenen, de forma sòbria, les peticions, sense concessions al color ni a la parafernàlia. I també aquelles altres, escrites utilitzant paper de cartes on les ratlles i els ninots ja hi són impresos, fruit d’algú que s’hi guanya la vida o intenta sobreviure. Totes i cada una d’elles són un grapat d’il·lusió.
(...) Ells no saben, ni desitgen saber que tot plegat és un fastuós muntatge. De comerç o d’il·lusió. Tenen dret a ser feliços i és necessari que ho siguin.
(...) Prop del rei mag o assegut a la seva falda es farà la fotografia de record, que anirà a engruixir el sobre on es guarden les dels altres anys. Un any més i una més. Com cada any s’acomplirà el ritual i després cap a casa a esperar la nit màgica de reis, fent bondat o creient que la fa.
(...)
(...) Al cap d'una estona retorno al meu lloc, des d’on miro el jardí que lentament va quedant blanc, com una imatge de pessebre enfarinat. La visió de la neu m'ha deixat pensatiu. Les fulles, ara blanques, dels arbres, m'han portat a la memòria altres pensaments i altres moments, com el d'aquell dia que en llevar-me vaig descobrir que una grossa capa de neu cobria el meu carrer. Aquella fou la primera vegada que vaig veure la neu. Tot era novetat i alegria. Vaig vestir-me a corre-cuita. Frisava per sortir al carrer, caminar per sobre del blanc. A fora, vigilant de no caure, vaig arribar-me a la plaça. El seu aspecte era com la d'una fotografia amb blanc i negre, com si un mantell d’un blanc puríssim l'embolcallés.
(...) La vista del jardí resta emmarcada pel finestral, oculta parcialment pel llum de sobretaula en forma de quinqué. La seva claror irradia una sensació d'escalfor que m'atrau com a les abelles el pol·len de les flors, i mirant-la he comprès, perquè els insectes volen continuadament al voltant del punt lluminós. La neu continua caient i ells continuen darrere els vidres, amb una remor de veus creixent. Tots disfruten de la novetat. Jo continuo contemplant encisat el blanc intens de la neu i deixo obrir les comportes de la memòria per tal que brollin records passats, com la columna Nelson de Trafalgar Square i l'embarcador on pujaríem a la barcassa que ens portaria a Greenwich, solcant les aigües del riu Tàmesis amb aquell vent que ens empenyia cap a l'oceà.
(...)
La gàbia (fragments)
S'han explicat històries d'amors i desamors al llarg dels anys, dels segles. Molt poques han aconseguit deixar empremta viva en persones externes a la mateixa relació, en persones que només han mirat, en l’interior d’aquells que només han estat espectadors del que succeïa, que han gaudit del que han contemplat veient com la història s'anava desgranant, fruint de la seva visió. Aquesta és la raó i el motiu pel qual vull contar-vos una petita història d'amor d'uns ésser, que són considerats com a espècie animal inferior a nosaltres. I sobretot ha estat el desig de reviure un amor que no em pertany. És una història que passa dins el marc de l'espai d’una gàbia de fusta d'enormes dimensions que té forma de pagoda.
(...) Ella és una bonica femella de color groc pàl·lid amb taquetes blanquinoses repartides al llarg de totes les plomes de les seves ales i té uns ulls petits i rodons d'un intens color porpra vermellós que ajuda a donar a la seva perfecta cara arrodonida una gran força i a la vegada un toc d'elegància a la seva petita figura ja per si mateixa gairebé perfecta. Ell, pel contrari, no és tan bonic. El seu plomatge és com el d'ella de color groc, encara que seria més encertat dir que és d'un taronja groguenc amb algunes plomes de tons grisencs i blancs que ens inclinen a tenir d’ell la imatge d'un animal vulgar, però aquest ocell posseeix un cant que el distingeix de tots els altres membres de la seva espècie. Un cant clar i brillant amb unes tonalitats cromàtiques molt especials que fan aturar-te per escoltar el seu refilet. Canta i canta a pesar de viure aparellat, perquè la seva vida és com estar en llibertat, encara que no puguin sortir d'aquelles quatre parets d'aquella gàbia que molta gent anomena gàbia voladora.
(...) En general l'existència d'aquella parella de canaris era plàcida i tranquil·la a pesar de les disputes territorials que havien sorgit quan desaparegué, no se sap com, una cadernera que havia arribat a la gàbia al mateix temps que ells dos.
(...) De primer només estirava bocins que un cop trencats deixava per terra, fins que un bon dia decidí pujar gàbia amunt portant un tros de paper al bec. En arribar dalt dels quasi tres metres d'alçada va mirar cap avall amb gran atenció i va tornar a baixar planejant fins el terra. Un cop allà, va alçar el cap inspeccionat el trajecte recorregut. Va tornar a alçar el vol, sempre amb el paper a la boca. Una vegada situada al gronxador que hi havia al punt més alt de la gàbia va mirar cap avall i va deixar anar el tros que duia al bec. El paper va iniciar el seu descens lentament. Ella contemplà com baixava sense moure's. Repetí l'operació diverses vegades. Ho feia com si aquesta acció fos una gran experiència i li produís satisfacció. Mentrestant el mascle la mirava de forma resignada, com aquell que observa pensant que es troba davant una nova excentricitat.
(...) La Newton va anar fabricant el lloc on niar. Quan ja semblava que tot havia finalitzat i que ja es disposava a pondre els ous, l'ocell recollí tres bocins de paper que novament va trencar i els col·locà damunt del pèl que servia de niu. Poc després diposità dos petits i blancs ouets. La Newton, com una mare sol·lícita, es va passar hores i hores incubant els ous, mentre que el seu company, l'Einstein, instal·lat prop d'ella, la mirava com si esperés l'aparició de la dama dalt de la balconada per cantar-li una cançó. Piulava i refilava dolces melodies amb el seu bonic cant. Quan ella abandonava per uns instants el niu per menjar ell vigilava els ous com un sentinella que fa la guàrdia i cuida de la seguretat del seu tresor.
A tu, que no hi ets (fragments)
Recordes aquell dibuix de la casa de la vila? Tantes i tantes vegades he recordat el moment que, amb un bolígraf blau a la mà, aquell que no t'agradava gens, vas dibuixar aquella casa sense cap estil especial.
(...) Foren aquesta i altres petites coses les que van fer créixer una amistat entre nosaltres, que el pas dels anys no han pogut esborrar. Avui ja no tenim cap mena de contacte, però si una comunicació interior, una comunicació espiritual. Hem substituït la correspondència, les trobades, per una altra cosa que si ha pogut resistir el pas dels anys. La nit, des de sempre, ha estat un dels moments més atractius de la vida. La nit sempre amaga quelcom d'especial. Un moment que ens permet relaxar-nos i mirar-nos dins nosaltres mateixos, de deixar de mentir-nos i enfrontar-nos amb la realitat veritable, sense caretes.
(...) El temps ha deixat en la ment marques i senyals inesborrables. Encara que sorgeix el risc de deformar-les, de modificar-les a través de nous paràmetres i creences. T’estimo. Voldria que tot allò no s’hagués acabat mai. Que aquell amor, tant poques vegades exterioritzat, fos real. No un somni passatger. Vull analitzar les coses buscant tots els elements que la conformaren. Tots ells formen part del mateix jo. Fou amor o sexe?
(...) Vaig trobar-me davant la porta de casa teva, buscant el timbre nerviós. Distret no vaig adonar-me que la porta s'obria, que preguntaven què volia. Vaig pronunciar el teu nom. L'espera fou eterna. Quan vas cridar-me des de dalt de l'escala invitant-me a pujar, el cor em féu un salt. A la teva habitació vaig desitjar abraçar-te. La por ho impedí. Només paraules. Un núvol espès aclapara el meu cervell. Et miro i no et veig. Et desitjo. El meu cos es revolta, vol agafar-te, besar-te. Sentir la teva escalfor a prop meu. Vull plaer. Vull sentir el plaer amb tu. Tot va succeir sense pensar. Un instant. Poc després ja tornava a ser al carrer amb la teva companyia. Vàrem caminar fins el cementiri, per contemplar la vista des d'allí. Mirar la mar blava i immensa.
(...)
Solitud (fragments)
(...) En aixecar-te del llit t’has posat per sobre les espatlles la bata per no agafar fred; t’has calçat unes sabatilles gastades de tant portar-les. Te les mires i penses que en altres èpoques n’hauries comprat unes altres, ara tant et fa. Prefereixes les coses que coneixes, que s’han anat fent velles al teu costat, apedaçades si ha calgut, però que tu les reconeixes com teves. Surts de la teva habitació sense encendre el llum. No et cal. Coneixes cada un dels obstacles amb que pots topar. Són molts anys de passar-hi. A les fosques perceps les seves formes i la seva posició sense necessitat d’il·luminació. Quants anys fa que les mateixes coses són al mateix lloc? Te les estimes perquè són teves. Han entrat a formar part de la teva vida. Sense elles et sents despullat. En aquesta casa has passat les hores felices de la teva vida, però també les hores més amargues. Amb pas lent has arribat fins al lavabo. Passes la mà per la cara i descobreixes amb malestar que et cal una afaitada. Agafes la brotxa que refregues lentament sobre el sabó, i després ensabones les galtes, la barbeta i el coll. Passes la navalla que et va regalar la dona, apropant-te al mirall per poder-t’hi veure. Cada dia tens menys vista. Estar tan prop del mirall fa que et facis nosa a tu mateix. No vols admetre que cada dia ets una mica més cec. Supleixes aquesta mancança amb el tacte dels dits abans de fer lliscar la navalla amb suavitat. Ja no ets tan acurat com abans. La navalla deixa la barba a mig afaitar. No et molestes a repassar la feina. Quan dones per finalitzada la feina et rentes la cara amb aigua freda, una mica el coll i les mans, no massa per no desabrigar-te. Uses una tovallola descolorida pel pas del temps per eixugar-te. Potser era blava o groga? No ho saps. Tampoc t’interessa.
(...) Mires el carrer a través del vidre del balcó. Veus com la gent corre, com va d’un lloc a l’altre sense aturar-se. Vols fer-te creure que en altres temps la gent tenia menys pressa. Baixes l’escala abrigat amb la gavardina marró, aquella que fa quinze o vint anys vau comprar. Encara t’abriga. Camines melangiós, sense neguit. Ningú no t’espera. T’atures a mirar els aparadors dels establiments. Cada dia tot et sembla nou, ja no recordes que el dia abans te’ls havies mirat. Guaites sense curiositat; no t’interessa res del que veus. Cada vegada que et pares és un ajut per esgotar el temps de cada dia. Camines carrer avall fins la Rambla, aquell sender que et conduirà fins el port. Sotges com la llum del sol juga amb les fulles dels arbres. Sents una íntima alegria. Alces els ulls per mirar com les copes dels arbres retallen el cel. Sempre t’ha agradat aquesta imatge.
(...) Quan arribes al cap de baix del passeig pots sentir l’olor de mar que impregna les teves narius amb la seva olor salada. Pel costat de les Drassanes arribes fins al moll. Veus els vaixells com carreguen per sortir a la mar. Ara ja no pots veure les imatges que tant t'agraden. Tot ha canviat. Contemples el moll on les imatges que ja no existeixen retornen al teu cap. Mires les aigües per on l’eivissenc amollava l’àncora al bell mig de la dàrsena. Amb aquell soroll del seu capbussament, el dringar de la cadena mentre s’escorre aigua avall i la campaneta que va indicant els metres deixats anar. Mentre feien la maniobra et preguntaves què passaria si calculaven malament. La proa del barco s’apropa a gran velocitat fins quasi llepar la pedra del moll, però, de cop vira en rodó amb la força del seu propi impuls, cap a babord, ja que està subjecte per l’àncora d’estribord. Després seran els caps qui ajudaran a finalitzar l’operació. Tot era una maniobra feta amb precisió, sense perdre temps. Quan a primera hora del matí venies, abans d’anar a treballar, a veure tota aquesta operació era com tornar a començar una i altra vegada. Avui el moll dels balears ja no està situat davant del monument, tot ha canviat. Per a tu ja no té l’emoció d’abans, no obstant, baixes a contemplar el mar cada dia, com un ritual.
(…) Estàs sol, però no vençut. A la teva manera lluites cada dia per disfrutar de tot allò que t’agrada. Esquerpament, amb ràbia, renyes els confrares que només es lamenten de la seva solitud. Vols esperonar-los, perquè facin allò que més els agrada. Una feina inútil. No t’has resignat mai a ésser un derrotat. Ets vell i la teva cara afilada mostra el pas del temps. Les teves mans ja no tenen la força d’abans, i les cames flaquegen. Tens una vida interior que t’empeny a viure. Estàs sol, però no te’n sents.
(...) I al final de la jornada tancaràs el llum esperant un altre demà.
