 |
| Slobodam Milosevic |
Pel bé del futur d’Espanya ja cal que Rajoy i els
polítics espanyols calculin bé allò que faran davant del procés d’independència
de Catalunya.
D’estat que s’han oposat a la independència dels
ciutadans d’una nació sotmesos a un altre estat la història n’és plena.
Sèrbia no va poder evitar les independències d’Eslovènia,
Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Kosovo i Montenegro, però la seva actitud va
deixar una Sèrbia exhausta econòmica, política i moralment.
A diferència de Sèrbia d’altres estat han optat per a fer
servir el diàleg per tal que la independència fos l’establiment d’una nova
relació que acabés sent beneficiosa a les dues parts.
Els tretze anys de govern de Slobodan Milosevic va ser
pels pobles no serbis de l’antiga Iugoslàvia una autèntica aberració i pels
ciutadans serbis ser un poble amb un orgull ferit que no aconsegueix passar
pàgina.
 |
| Mariano Rajoy |
En el passat, Espanya ha arrossegat la pèrdua de les
colònies americanes i ho ha fet paint malament la separació. La realitat a
Espanya se li ha acabat imposant per una incapacitat a dialogar dels seus
dirigents.
El polítics espanyols no entenen que vol dir dialogar i
pactar en benefici general dels ciutadans de l’estat que diuen representar. Porten
214 dies sense aconseguir posar-se d’acord per a fer govern i que té un govern
en funcions que es nega a sotmetre al control parlamentari utilitzant argúcies
de triler polític.
Espanya oblida i enganya als seus ciutadans dient que la
independència de Catalunya és una anomalia històrica estranya en el món. Vol
oblidar que a Europa des de 1975, any de la mort del dictador Franco, s’han
independitzat 14 nacions: Lituània (1990), Letònia (1990), Estònia (1991),
Bielorússia (1991), Macedònia (1991), Eslovènia (1991), Moldàvia (1991),
Croàcia (1991), Ucraïna (1991), Bòsnia-Hercegovina (1992), República Txeca
(1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i Kosovo (2008). I que a la resta
del món ho han fet 40 més: Cap Verd (1975), Sâo Tome i Principe (1975), Guinea
Bissau (1975), Angola (1975), Moçambic (1975), Surinam (1975), Papua Nova
Guinea (1975), Seychelles (1976), Trinitat i Tobago (1976), República de Yibuti
(1977), Dominica (1978), Illes Solomon (1978), Kiribati (1979), Santa Lucia
(1979), Sant Vincent i les Grenadines (1980), Zimbawe (1980), Vanuatu (1980),
Antigua i Barbuda (1981), Belice (1981), Saint Kitt i Nevis (1983), Brunei
(1984), Estats Federats de Micronèsia (1986), Cambotja (1989), Iemen (1990),
Armènia (1990), Namíbia (1990), Maurici (1991), Azerbaitjan (1991), Geòrgia
(1991), Rússia (1991), Turcmenistan (1991), Usbequistan (1991), Tadgiquistan
(1991), Kirguisistan (1991), Kazakhstan (1991), Kuwait (1991), Eritrea (1993), Palaos
(1994), Timor Oriental (2002) i Sudan del Sud (2011). Molts d’aquest estat nous
ho han fet amb més o menys dificultat, però tots ho han fet per la voluntat
dels seus ciutadans, encara que en tots ells sempre hi ha hagut una minoria ha
volgut continuar sent ciutadà de l’estat dels que s’independitzava. Una minoria
que volia continuar sent nacional de l’estat que se separaven, ja fossin francesos,
anglesos, australians, nord-americans, portuguesos, holandesos, sudanesos o
russos, per citar només alguns. I aquesta realitat sense tenir en compte les autoproclamacions
d'independència que no són reconegudes universalment com la República Turca del
Nord de Xipre (1983), de Palestina (1988), d'Abkhàsia (1992), del Sud del
Camerun (1999) o de l'Azawad (2012).
 |
| Votació al ple, 27 de juliol de 2016. |
La reacció visceral, agressiva i prepotent del govern
espanyol davant de l’aprovació pel Ple del Parlament de les Conclusions de la
Comissió d’Estudi del Procés Constituent del passat 27 de juliol mostren
l’aspecte més fosc i repressor de l’estat. Unes conclusions que es poden llegir
a continuació, però que de forma resumida són aquestes:
1. El dret de decidir del catalans no hi cap dins la
Constitució i lleis espanyoles i per aquest motiu només hi cap la desconnexió i
un procés constituent propi.
2. Els catalans estan legitimitats per a fer un procés
constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i
vinculant.
3. Les experiències comparades d’altres països avalen aquest
camí iniciat.
4. Cal que el procés constituent sigui consensuat, públic,
transparent, compartit i ampli.
5. Es farà en tres fases: 1a. participació, 2a. desconnexió
de l’Estat espanyol i eleccions constituents per redactar un projecte de
Constitució i 3a. la ratificació en referèndum de la constitució.
6. La 1a. Fase, la participativa, serà coordinada pel Fòrum
Social Constituent, societat civil organitzada i partits polítics. Les
conclusions seran un mandat vinculant pels redactor de la constitució.
7. La 2a. Fase, la de desconnexió amb Espanya, es farà
amb l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya
i d’un mecanisme unilateral que servirà
per convocar l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no estaran
sotmeses al control espanyol.
8. El Parlament de Catalunya és l’òrgan que vetlla tot el
procés constituent i per això ha de crear una comissió de seguiment del procés
constituent.
9. L’Assemblea Constituent serà un òrgan amb plens poders
i les seves decisions seran de compliment obligatori a Catalunya, tant per les
persones individualment com per les institucions i administracions, sense que
cap altre poder, jutjat o tribunal pugui anar contra ella. L’objectiu de l’Assemblea
és fer el projecte de constitució.
10. El projecte de constitució elaborada per l’Assemblea
Constituent s’ha de sotmetre a votació dels catalans en un referèndum que l’han
d’aprovar o rebutjar.
11. El procés constituent s’ha de fer tenint en compte
una perspectiva de gènere, fer-ho de manera transversal, per a totes les persones i amb una estratègia dual
que serveixi per trencar amb les maneres històriques de fer dels catalans.
Aquestes conclusions són l’eix d’actuació per arribar a
la total independència de Catalunya d’Espanya. Un full de ruta que es farà
sortejant les andanades espanyoles.
 |
| Diputats del PP i C's abandonant la votació. |
I que farà Espanya? El de sempre. És il·legal i que no es
pot fer perquè els catalans són espanyols i prou. I perquè tampoc tenen res a
decidir per a ells mateixos.
Sèrbia ha passat a la història per haver comès errors
polítics gravíssims, per haver fet una repressió ferotge, però que, en cap cas,
van impedir la independència dels ciutadans del territoris que no volien
compartir estat amb ells. Cinc nous estats i el darrer ho va fer Montenegro el
21 de maig de 2006 a través d’un referèndum. Sèrbia va necessitar entrar en una
crisi econòmica, política i moral de grans proporcions per tal que entenguessin
que els pobles quan volen realment independitzar-se ho acaben fent.
Sèrbia per evitar les independències va protagonitzar
episodis esperpèntics com el segrest d’Ibrahim Rugova, el líder dels kosovars,
per fer-lo aparèixer forçat al costat de Milosevic a Belgrad. A Espanya, per
ara, tot apunta que en lloc de segrestos els polítics espanyols volen engarjolar
com a delinqüent a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, com també ho
volen fer a l’expresident Mas i els ex-consellers Ortega, Rigau i Homs. Espanya
ho aconseguirà si els ho deixem fer. Depèn de nosaltres que ho aconsegueixin.
Cal una resposta ciutadana contundent que deixi clar als
polítics espanyols que l’estat espanyol forjat el 1714 s’ha acabat. Espanya ha
de fer el seu camí i Catalunya també.
-----------------------------------------------
Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés
Constituent.
El dia 27 de juliol de 2016 les 11 conclusions de la
Comissió d’Estudi del Procés Constituent són ser aprovades per 72 vots a favor
(JxSí i la CUP) i 11 en contra (CSQP). Els grups de C’s i el PPC no participen
en la votació sortint del saló de sessions i el grup del PSC es queda a
l’hemicicle però sense votar.
 |
| Mesa de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent. |
Segons diu la pàgina oficial del Parlament el text que
reprodueixo està pendent de revisió i correcció i serà publicat al Butlletí
Oficial del Parlament de Catalunya
Les conclusions aprovades:
1. Actualment, no hi ha cap marge d’acció per al
reconeixement del dret de decidir del poble català dins el marc jurídic
constitucional i legal espanyol. L’única manera possible d’exercir aquest dret
és per la via de la desconnexió i l’activació d’un procés constituent propi.
2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar
un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal,
participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les
institucions catalanes.
3. Les experiències comparades d’altres països avalen el
camí emprès per Catalunya per a anar construint un model singular de procés
constituent, ateses les circumstàncies socials, culturals, polítiques i
econòmiques que ens són pròpies.
4. Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés
constituent sigui consensuat, públic, transparent i compartit amb tota la
societat i amb les institucions que l’avalen. El procés constituent ha de tenir
la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del
primer moment, també a l’hora de fixar-ne els indicadors, el calendari i totes
les altres qüestions que afectin el mètode emprat per a fer avançar el procés.
5. El procés constituent ha de constar de tres fases: una
primera fase de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat
espanyol i convocatòria d’eleccions constituents per a formar una assemblea
constituent, que haurà de redactar un projecte de constitució, i una tercera
fase per a la ratificació popular de la constitució per mitjà de referèndum.
6. El procés participatiu previ ha de tenir com a òrgan
principal un Fòrum Social Constituent format per representants de la societat
civil organitzada i dels partits polítics. El Fòrum Social Constituent ha de
debatre i formular un conjunt de preguntes sobre continguts concrets de la
futura constitució, que hauran d’ésser resoltes per la ciutadania mitjançant un
procés de participació ciutadana. El resultat d’aquesta participació ciutadana
constituirà un mandat vinculant per als integrants de l’assemblea constituent,
que els hauran d’incorporar al text del projecte de constitució.
7. Després de la fase de participació ciutadana, es
completarà la desconnexió amb la legalitat de l’Estat espanyol per mitjà de
l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i
d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la
convocatòria de l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no són
susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder,
jutjat o tribunal.
8. El Parlament de Catalunya empara el procés constituent
que s’ha de dur a terme a Catalunya. A aquest efecte, el Parlament insta el
Govern a posar a disposició de la ciutadania els recursos que calguin per a
aconseguir un debat constituent de base social, transversal, plural, democràtic
i obert. Amb aquest objectiu, el Parlament de Catalunya haurà de crear una
comissió de seguiment del procés constituent.
9. L’Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida
i constituïda, disposarà de plens poders. Les decisions d’aquesta assemblea
seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes
les persones físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l’assemblea no serà
tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder,
jutjat o tribunal. L’Assemblea Constituent haurà d’establir mecanismes per a
garantir la participació directa, activa i democràtica de les persones i de la
societat civil organitzada en el procés de discussió i elaboració de propostes
per al projecte de constitució.
10. Una vegada l’Assemblea Constituent haurà aprovat el
projecte de constitució, s’haurà de convocar un referèndum constitucional
perquè el poble de Catalunya aprovi o rebutgi d’una manera pacífica i
democràtica el text de la nova Constitució.
11. El procés constituent ha d’incorporar des de l’inici
la perspectiva de gènere, d’una manera transversal i amb una estratègia dual,
amb l’objectiu de trencar les inèrcies històriques de la nostra societat i fer
un procés constituent que ho sigui també per a totes les persones.
