Espanya, en
el seu conjunt i els seus dirigents en espacial, necessita unes quantes tasses
d’aquest “relaxing cup of café
con leche
in Plaza Mayor” d’Ana Botella, alcaldessa de Madrid, per tal de despertar-se
d’aquest son en que viu. La política espanyola necessita un bon estimulant per a
plantejar-se un futur realista i allunyat de la prepotència que tan sovint fa
gala.
La
ciutadania catalana ha fet un salt qualitatiu respecte a Espanya en les seves
manifestacions col·lectives. Un fet que mostra que allò que busca no és una
simple reacció davant del que percep d’Espanya si no que ho fa com una aposta pròpia
per a canviar el futur col·lectiu català. I és tot això que permet creure que el
camí iniciat per tal de votar, d’exercir el dret a decidir, va de debò.
Hem passat
de la manifestació del 10 de juliol de 2010, on encara se sentien crits contra
Espanya, a l’acte de la cadena humana de la Via catalana del passat 11 de
setembre de 2013 on els seus assistents cridaven a favor del seu futur, del
futur col·lectiu sense fer-ho en contraposició a res. Cap insult, cap mofa a
Espanya.
L’acte
multitudinari de l’11 de setembre de 2013, la Via catalana, ha estat un èxit pel
treball previ realitzat sense presses, però tampoc sense pauses. Ha estat una
mobilització ciutadana que ha comportat unes conseqüències directes:
1. La calculada i ambigua
resposta del govern espanyol, a través d’una carta enviada pel president del
govern espanyol, Mariano Rajoy, al president de la Generalitat, Artur Mas, que
planteja que cal diàleg sense data de caducitat i no dóna resposta a la petició
de consulta. Una carta que li permet al govern espanyol presentar-se com a
dialogant a l’estranger, acontentar mínimament als que no volen ni sentir
parlar de la consulta i tampoc és un cop de porta, com han fet abans, als
catalans. Un fet que obliga a no cremar etapes als catalans. (El text sencer de
la carta al final d’aquest article).
2. La internacionalització
de la qüestió catalana amb un incident diplomàtic amb les repúbliques bàltiques
de Letònia i Lituània. Resolt com acostuma a fer-se en el llenguatge diplomàtic
del si, però ara no i esperar nous vents. És la plasmació pública d’allò que és
parla en privat. Catalunya és un problema a Espanya, a Europa i al món. Com
també ho és Escòcia i Flandès en menor mesura per ara. Lentament la pressió del
govern espanyol damunt els seus socis es comença a trencar.
3. La Via catalana també ha
fet augmentar les pressions del govern espanyol a la Comissió Europea per tal
que digui que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea. La
Comissió Europea com a òrgan col·legiat no ha dit res perquè no té posició
encara. Ha estat la portaveu de la Comissió qui ha dit allò que volia sentir
Espanya. No hi ha cap decisió ferma a la Unió Europea perquè, entre altres
coses, una decisió com aquesta afecta a Escòcia i el Regne Unit i a Flandes i
Bèlgica.
El govern alemany, la primera potència
econòmica de la UE, busca fórmules per a les seves exportacions, per a les
empreses alemany situades a Catalunya i per saber com cobrarà el deute espanyol
amb Catalunya dins Espanya i amb Catalunya fora d’Espanya. Quan Alemanya
decideixi que li convé més buscarà socis i imposarà la solució a la Unió
Europea. I si no que li diguin a Espanya que es va veure obligada a fer una
reforma constitucional exprés en 33 dies de l’article 135 per tal d’introduir
el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre de
2011.
S’ha de tenir en compte que la Unió Europea
és bàsicament un mercat on els interessos econòmics estan per damunt dels
polítics. La unió política a Europa fa anys que ha quedat aparcada.
4. Hi ha hagut un augment significatiu d’agressions físiques,
com la protagonitzada per un grup d’ultra dreta a la seu del govern de la
Generalitat a Madrid i també dels reiterats insults contra els catalans titllant-los
de nazis i feixistes a través de les xarxes socials i de declaracions públiques.
5. Ha augmentat el desig de
poder exercir el dret democràtic de votar en una consulta sobre el futur
col·lectiu dels ciutadans catalana.
10 de juliol 2010 Manifestació de protesta per la
Setencia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut
|
Per un
procés col·lectiu de cansament de rebre reiterades negatives per part d’Espanya
a canviar res, per sentir-se maltractats com a ciutadans en un estat que ens
menysprea i per veure que no hi ha una voluntat de tractar a Catalunya com la
força productiva que és..
Un repàs
ràpid i cronològicament de fet dels esdeveniments succeïts ens darrers 10 anys ens
permet veure com a cada agressió o engany espanyol la resposta de la ciutadana catalana
ha estat augmentar de grau.
Però aquesta
vegada la resposta del govern espanyol ha estat més intel·ligent. Ha optat per a
no donar un sonor cop de porta com va fer amb el pacte fiscal al setembre del
2012, però tampoc ha aportat cap solució que permeti veure que les coses
canviaran.
Les actuacions
de la classe dirigent espanyola pel que fa a Catalunya ha estat de tirar
benzina al foc. Un fet que ha portat a que el clam per a poder votar en una
consulta sobre el futur de la relació de Catalunya amb Espanya s’hagi convertit
en majoritari.
· 23 d’abril de 2001. El rei Joan Carles en el seu parlament en
l’acte de lliurament del Premi Cervantes a Francisco Umbral expressa: 'Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie
se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes
hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes'.
· 13 novembre de 2002. El llavors president del govern espanyol i
secretari general del PSOE en un míting del PSC a Barcelona pronuncia aquestes
paraules. “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe
el Parlamento de Cataluña”.
· 8 d’abril de 2006. El president de la comissió Constitucional
del Congres del Diputats, Alfonso Guerra, deia a Baracaldo, durant el congrés
extraordinari de les Juventudes Socialista de España (JSE): "Al plan Ibarretxe lo cepillamos antes de entrar en la comisión.
Sí, la verdad. ¿Por qué vamos a entrar en eufemismos? ¡Coño! Y el otro lo
cepillamos como carpinteros dentro de la Constitución, en la comisión".
· 31 de juliol de 2006. El Partit Popular presenta davant el
Tribunal Constitucional recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’autonomia
de Catalunya en 187 articles. Posteriorment ho fa el Defensor del Pueblo,
Enrique Múgica, contra 112 articles i també 5 comunitats autònomes (Múrcia, La
Rioja, Aragó, València i Illes Balears) contra altres articles de l’Estatut.
· 28 de juny de 2010. El Tribunal Constitucional dicta sentencia
que qüestiona l’eix central de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. És una
sentencia humiliant que nega a Catalunya el seu caràcter de nació i planteja
que una Catalunya singular a Espanya no té cabuda. Aquesta sentencia té com a resultat
que allò que deia el president Montilla avisant a Espanya, el 12 de març de
2009, que “La desafecció dels catalans vers Espanya és creixent” es converteix en
el començament del trencament.
· 20 de novembre de 2011. Amb la
victòria electoral del Partit Popular s’inicia una ofensiva de recentralització,
d’atac sistemàtic a les finances catalanes i contra el model d’immersió
lingüística que cohesiona la societat catalana. Un atac no és exclusiu contra
Catalunya, però que si té a Catalunya en l’epicentre d’aquesta política.
· 18 de setembre de 2012. El rei Joan
Carles publica en la seva web una carta cridant a la unitat per a superar la
crisi econòmica i senyala sibil·linament que “No son estos tiempos
buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos
quienes amenazan nuestro modelo de convivencia”. (El text sencer de la carta al final
d’aquest article).
· 20 de setembre de 2012. El president del govern espanyol,
Mariano Rajoy, en nom del govern y de la resta de forces polítiques espanyoles
es nega a prendre en consideració el Pacte fiscal solidari que el President de
la Generalitat li ha presentat. Una proposta aprovada pel Parlament de
Catalunya el 25 de juliol del 2012 amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV i
amb els vots del PSC en alguns punts.
· 10 d’octubre de 2012. El ministre d’Educació i Cultura, José
Ignacio Wert, anuncia que “La política educativa en Cataluña se dirige
a que los niños catalanes se sientan tan orgullosos de ser catalanes como de
ser españoles”
i per això afirma: “Nuestro interés es españolizar a los niños
catalanes”.
I per tal de consumar aquest objectiu reserva cinc milions d’euros.
· 1 de març 2013. El govern espanyol porta al Tribunal
Constitucional la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el
23 de gener.
· 8 de maig de 2013. El Tribunal Constitucional admet a tràmit el
recurs del govern espanyol i suspèn la Declaració de Sobirania. Un fet insòlit per
a Tribunal que ha de analitzar normes de caràcter jurídic i sent com és la
Declaració de Sobirania una declaració parlamentària sense valor jurídic, però
si polític.
· 14 de setembre de 2013. El president del govern espanyol,
Mariano Rajoy, respon a la carta enviada pel President de la Generalitat del 26
de juliol de 2013 demanat dialogar per consensuar la forma de realitzar la
consulta pel dret a decidir. Una resposta que expressa la necessitat de
dialogar sense data de caducitat amb lleialtat institucional dins els marc
jurídic espanyol que ens protegeix. Catalunya és Espanya i s’ha de preocupar de
coses reals. Però en la carta no hi ha resposta a la petició de dialogar per a
fer una consulta a Catalunya. (El text sencer de la carta al final d’aquest
article, inclosa l’adreça a una inventada Pina de Sant Jaume en comptes de Plaça
de Sant Jaume).
· I mentrestant el que ha esdevingut un esport espanyol continua en
això de comparar els catalans amb els nazis. No deixa de ser curiós que hagin d’anar
a buscar fora la comparació quan només haurien d’agafar un llibre d’història i
citar al general Franco i al seu règim, però fer això comportaria insultar-se a
ells mateixos o als seus pares.
Davant de
totes aquestes agressions fetes des d’Espanya la societat catalana ha reaccionat
de diverses maneres:
· 29 de setembre de 2005. S’aprova el projecte de nou Estatut
d’autonomia de Catalunya que diu en el seu article primer: “Catalunya és una
nació”.
· 9 d’agost de 2006. Entra en vigor el nou Estatut d’autonomia en
el qual la definició de Catalunya com a nació ha passat al preàmbul de la llei i
s’ha pactat un nou model de finançament, però tot això després d’un llarguíssim
procés de desgast ple d’atacs.
· 19 de setembre de 2009. Es fa una consulta a Arenys de Munt sobre
la independència de Catalunya i d’aquesta manera s’inicia un seguit de
consultes arreu de Catalunya que finalitzen el 9 d’octubre de 2010. La pregunta
que es fa és aquesta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret,
independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.
· 26 de novembre de 2009. Dotze diaris amb seu a Catalunya
publiquen una editorial conjunta a favor de constitucionalitat de l’Estatut
d’autonomia i contra possibles retallades amb el títol “La dignitat de
Catalunya”
· 10 de juliol de 2010. Manifestació multitudinàries a Barcelona
com a protesta per la sentencia del Tribunal Constitucional. La manifestació va
encapçalada per la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim”. El president de
la Generalitat, José Montilla, es nega a anar darrera d’aquesta pancarta i per
tal de facilitar que hi vagi es col·loca gran bandera catalana darrera de la
capçalera de la manifestació on es col·loca ell.
· 11 de setembre de 2012. Un milió i mig de persones es manifesta
a Barcelona convocats per l’Assemblea Nacional Catalana amb el lema “Catalunya,
nou estat d’Europa”. La gent ocupa el Passeig de Gràcia, la Gran Via, els
carrers Pau Claris i Via Laietana i les avingudes d’Isabel II i Marquès de
l’Argentera i també els carrers adjacents.
· 19 de setembre de 2012. El president de la Generalitat signa amb
els presidents de les Diputacions Provincials catalanes un conveni per a
impulsar una hisenda pròpia catalana.
· 25 de novembre de 2012. Eleccions al Parlament de Catalunya on
els electors manifesten que volen un canvi liderat per CiU, però compartit amb
la resta de forces polítiques catalanes.
· 23 de gener de 2013. El Parlament de Catalunya aprova la
Declaració de Sobirania on s’expressa: “El poble de Catalunya té, per raons de
legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”.
Declaració aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV i el vot crític de la CUP. Si
oposen el PSC, el PP i C’s.
· 13 de març de 2013. El Parlament de Catalunya, per tal d’apropar
el PSC a la Declaració de Sobirania, aprova una declaració complementaria de
l’anterior cridant a fer-ho amb diàleg.
· 25 de juliol de 2013. El Consell Assessor per a la Transició
Nacional fa públic el seu primer informe titular “La Consulta sobre el futur
polític de Catalunya” que planteja diverses vies legals per a fer la consulta:
- El referèndum regulat i
convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.
- La delegació o
transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de
Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la
Constitució espanyola.
- El referèndum fet
d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del
Tribunal Constitucional.
- La consulta feta a
través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de
consultes populars no referendàries.
- La reforma de la
Constitució Espanyola.
- I com a darrera opció les
eleccions plebiscitàries. Un concepte polític i no jurídic sota el marc
normatiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions
plebiscitàries és un concepte polític i no jurídic ja que ho determina les
circumstàncies del moment i les propostes que es fan a través dels programes
electorals. Per això no poden ser prohibides.
·
26 de juliol de 2013. Carta del President de la Generalitat al
president del govern espanyol demanant dialogar per tal de consensuar la forma
de realitzar la consulta pel dret a decidir, la data i la pregunta.
·
29 de juny de 2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou amb la
participació de 90.000 persones que acaben fent un mosaic amb cartolines amb el
text “Freedom Catalonia 2014” i tres immenses
banderes catalanes.
·
11 de setembre de 2013. Uns 1.600.000 catalans es manifesten a
través en una cadena humana al llarg de 400 kilòmetres en la Via catalana cap a
la independència que va des de El Pertús, al nord, fins a Alcanar, al sud i
allargada per la gent fins El Voló (Catalunya Nord) i Vinaròs (País Valencià).
El Partit Popular té una gran tendència a interpretar
sempre la voluntat d’aquells que no es manifesten. Ho ha fet ara amb la Via catalana
com ho ha fet abans en aquelles manifestacions que organitzen o recolzen. El PP
sempre ens explica que volen aquells que no hi son. I per citar un sol exemple la
manifestació contra l’avortament del 6 d’abril del 2013. Pel PP els manifestants
representaven la immensa voluntat dels ciutadans que no hi eren.
·
15 de setembre de 2013. Piulada a Twitter amb #volemvotar que segons el mesurador Topsy comporten
milió de piulades.
Ara intentar
trobar una sortida legal amb Espanya, amb aquest diàleg que prediquen, per tal d’utilitzar
una de les vies proposades pel Consell Assessor. I si no pot ser amb l’autorització
explícita al menys que sigui de forma tolerada. I si a pesar de tot tots els diàlegs
tanquen totes les vies recorre a les eleccions plebiscitàries.
També hem d’aixecar
econòmicament Catalunya per tal que sigui un mercat prou atractiu als altres estats
que faci creure a la Unió Europea que més val tenir-nos dintre que a fora.
S’ha de sumar
voluntats per tal d’aconseguir votar en una consulta sobre el futur col·lectiu
dels catalans amb un quòrum incontestable.
Cal oferir
una proposta clara i atractiva sobre la conveniència d’esdevenir un nou estat independent.
També cal cuidar
la forma de separació amb Espanya per tal que no esdevingui un mur infranquejable
després. Tenim amb Espanya una llarga frontera.
I per tal de
fer tot això ens cal actuar amb serenitat, sense presses, sense pausa, amb les idees
clares i deixant la fel, la rancúnia, a casa.
---------------------------------------
Text de la Carta
enviada per Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, al President de la Generalitat de
Catalunya, el 14 de setembre de 2013, en resposta a la que aquest va enviar-li
el 26 de juliol de 2013.
Madrid,
14 de
septiembre de 2013
Molt Honorable Sr. D. Artur Mas i Gavarró
PresidentGeneralitat de Catalunya
Palau de la Generalitat
Pina de Sant Jaume, 4
08002 Barcelona
Estimado President:
En respuesta a su carta en la que me plantea la necesidad de abordar un
proceso de negociación para la celebración de una consulta en Cataluña, y sin
perjuicio del exhaustivo análisis que exige el informe jurídico y político que
me ha enviado con posterioridad, paso a manifestarle mi criterio respecto a las
cuestiones que plantea.
Siempre he sido —y creo haberlo demostrado—una persona comprometida
plenamente con el diálogo como forma de resolver las diferencias políticas o de
cualquier otra índole.
Este compromiso con el diálogo adquiere su verdadero sentido desde la
exigible lealtad institucional y desde el respeto al marco jurídico que a todos
nos protege y que a todos nos vincula, en especial a quienes ejercemos
responsabilidades de gobierno. Por mi parte, el diálogo no tiene fecha de
caducidad cuando se trata de atender al interés general de los españoles y, por
ello, de todos los catalanes.
En este sentido, considero que el mejor servicio a la legitimidad democrática
que usted invoca es precisamente respetar ese marco jurídico en el que los
gobiernos hallan su fundamento y legitimidad y los ciudadanos encuentran la
garantía para la convivencia y la concordia.
Estoy convencido de la extraordinaria relevancia que Cataluña tiene para el
conjunto de España y de la riqueza, pluralidad y singularidad de la sociedad
catalana.
Pienso asimismo que los vínculos que nos mantienen unidos no pueden
desatarse sin enormes costes afectivos, económicos, políticos y sociales. Y por
supuesto, quiero también transmitirle la firme convicción de mi Gobierno de que
hemos de trabajar en el fortalecimiento de esos lazos y huir de los
enfrentamientos. Debemos hacerlo desde la lealtad recíproca y el fomento de la
corresponsabilidad en las dos direcciones.
Convencido de que juntos ganamos todos y separados todos perdemos, le
invito a que ejerzamos responsablemente nuestra función como gobernantes
democráticos con lealtad hacia los ciudadanos y las instituciones que
representamos en estos momentos de dificultad económica y social que padece
nuestra sociedad.
Desde el profundo afecto que siento por la sociedad catalana en su conjunto
y el respeto institucional a la Generalitat de Cataluña que usted representa
hoy, quedo a su disposición para trabajar conjuntamente y ofrecer así la mejor
respuesta a las necesidades reales de todos los ciudadanos.
Cordialmente,
Mariano
Rajoy Brey
Madrid,
18/09/2012
"...Carta de S.M. el Rey..."
No soy el primero y con seguridad no seré el último entre
los españoles que piensa que en la difícil coyuntura económica, política y
también social que atravesamos es imprescindible que interioricemos dos cosas
fundamentales.
La primera es que solo superaremos las dificultades
actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a
la vez. Estamos en un momento decisivo para el futuro de Europa y de España y
para asegurar o arruinar el bienestar que tanto nos ha costado alcanzar. En
estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar
disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos
para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos
quienes amenazan nuestro modelo de convivencia. Son, por el contrario, los más
adecuados para la acción decidida y conjunta de la sociedad, a todos los
niveles, en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos
elegido.
La segunda es que, desde la unión y la concordia, hemos
de recuperar y reforzar los valores que han destacado en las mejores etapas de
nuestra compleja historia y que brillaron en particular en nuestra Transición
Democrática: el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el
imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del
interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva.
Son esos los valores de una sociedad sana y viva, la
sociedad que queremos ser y en la que queremos estar para superar entre todos
las dificultades que hoy vivimos.
1 comentari:
Que dificil que és entendre's amb els espanyols, tan mediatitzats que estan per la doctrina nacional falangista. Per això éstà molt bé aquesta descripció de fets que ens resitua en el moment pel qual pasem. D'aquesta manera podem elaborar nosaltres mateixos la nostra descripció de la situació sense caure en les trampes informatives amb les quals ens volen desunir i afeblir. Els catalans som una nació i ells ho neguen. Aquesta és la nostra força i la seva feblesa. Nosaltres no neguem que ells siguin una nació espanyola o castellana, que li diguin com vulguin, només diem que en ella no ens hi contin a nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada