Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris país. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris país. Mostrar tots els missatges

30 de maig 2013

El fracàs escolar

El fracàs escolar es un problema que s’ha d’abordar amb la voluntat real de trobar mecanisme que redueixin a un mínim raonable la situació. Perquè, desenganyem-nos, sempre hi haurà fracàs escolar, però aquest fracàs ha de ser personal i residual i no com ara que és col·lectiu.

I dic que és col·lectiu perquè des d’àmbits polítics no s’encara les causes profundes que produeixen aquest fracàs educatiu si no que es limita a posar pedaços. Un pedaços vistos per la gent amb desconfiança i escepticisme, perquè la gent no se les creu. No hi confia. Es legisla, però es convenç. I per a superar un problema tan greu com és el fracàs escolar cal la col·laboració i la implicació decidida de tota la societat.

Les causes del fracàs escolar són diverses i les solucions també. Hi ha solucions que han de ser i poden ser compartides de forma general, mentre que d’altres no ho seran mai, perquè darrera d’elles hi ha un contingut ideològic concret.

Massa sovint ens entretenint mirant-nos el pugó de les fulles de l’arbre sense adonar-nos del mal que corca el tronc. I quan aquest arbre mor encara tenim el cinisme de preguntar-nos com ha estat possible que això passes. Amb el fracàs escolar estem fent el mateix. Estem fent populisme educatiu. Reformem per a no canviar. No abordem seriosament el problema que porta al fracàs estrepitós dels nostres fills.

La societat, tots nosaltres, perquè som nosaltres la societat, els que hem de deixar de somicar lamentant-nos del que passa per a passar a una actitud de combat decidit del fracàs escolar.

Tots nosaltres tenim quelcom a fer per a combatre el fracàs escolar. I ho repeteixo. Tot hem de fer i podem fer. Cadascú en el seu àmbit. Els educadors en els seus llocs de treball, la família a casa seva i els polítics legislant pel futur col·lectiu.

Hi ha coses tan bàsiques davant de les quals no ens rebel·lem que sembla mentida que passi. Quantes vegades hem somrigut o hem mirat amb indiferència un missatge de mòbil que sembla més un diccionari de faltes d’ortografia, de paraules inventades que no diuen res i de frases inconnexes que cal desxifrar. I aquest només és un petit exemple del que passa cada dia. A casa, a l’escola, al transport públic, etc., etc. Perquè el normal seria preguntar-nos: aquest missatge és acceptable? No, no ho és. Però hem acceptat com a normal un perversió gramatical en virtut d’una suposada modificació dinàmica del llenguatge col·lectiu. La innovació per la innovació no porta enlloc.
Sóc dels que crec que la societat és dinàmica, canviant i ha de continuar canviant., S’ha de substituir valor per altres valors i no eliminar valor per a crear un buit impossible a la societat.

El moviment del Maig del 68 va ser quelcom molt important en la història social d’Europa. Ho fou perquè va aconseguir sacsejar la societat. Va fer caure valor caducs i decrèpits. Va aconseguir introduir un concepte de llibertat individual molt important, però, a la vegada, ha resultat letal en l’educació, perquè no hi ha valors nous col·lectius com l’esforç, el respecte, el saber que hi ha obligacions al costat de drets. Un fet que ha estat aprofitat pels depredadors socials per imposar-se ells damunt de tota la societat amb una cultura del tot si val si es fa en llibertat.

El fracàs escolar també s’alimenta de la desesperació d’una joventut que no veu futur. Fins fa quatre dies el futur d’aquesta joventut era renunciar als seus grans somnis, però a canvi els hi oferíem una perspectiva de treball més o menys ben pagat, formar una família, hipotecar-se per a tenir un sostre de propietat i continuar somniant. Però que oferim ara? Res. Cap perspectiva de treball i, per tant, cap perspectiva de poder independitzar-se i lluitar amb possibilitats de realitzar els seus somnis. I davant d’això per què s’ha d’estudiar? S’ha de tenir molta fe per a creure que estudiar serveix d’alguna cosa.

Hem creat una societat acomodada, on hi ha molts drets i poques obligacions. On dir que no a un fill costa i per tant ho deixem corre.

Quantes vegades hem callat davant d’actes incívics? Tantes que ja ni ho recordem.
El fracàs escolar començarà a capgirar-se quan tots plegats en prenguem seriosament que ens cal educar en seriositat i responsabilitat. Quan els polítics deixin de reformar exclusivament de forma ideològica i s’assumeixi que el fracàs escolar és un problema de país i, per tant, cal la participació amplia per a resoldre’l el problema i que també cal permetre que els canvis introduïts facin els seu curs.

La llei orgànica de millora de la qualitat educativa (Lomqe o Lomce en castellà), la llei Wert no fa això que he dit fins ara. La Lomce és un brindis ideològic al sol. I per això no serveix. Serveix per a plantejar que el mal del deficient coneixem dels nens és un problema d’immersió lingüística, per a donar un paper a l’església que no li correspon, per espanyolitzar els nens catalans.
Respecte a la immersió lingüística m’agradaria saber si és tan perversa per què s’aplica a l’estat amb els estrangers nouvinguts?

La Lomce és una nova forma de recentralització de l’estat i de primacia absoluta del castellà damunt de qualsevol altre llengua.

Pel que fa al català la llei de la FAES, d’en Wert i l’Aznar no aconseguirà allò que ni Franco, ni Primo de Rivera, ni Felip V, ni Felip IV van aconseguir. El català sobreviurà amb força si la societat s’imposa la seva defensa. I pel que fa a les millores educatives només serviran si realment responen a les necessitats social.  

9 d’abr. 2013

Guerra bruta, ofec econòmic i el dret a decidir

Il•lusió i inquietud es com es pot resumir els sentiments de bona part dels catalans avui. Il•lusió per un futur nou i inquietud pel desconegut futur i el present.

En aquest present diari i fent camí cap a una situació política que permeti al catalans tenir més llibertat ens trobem dos elements que condicionen el dia a dia i aquests són: la precarietat econòmica i la guerra bruta. Dos condicionants que voler ignorar és de miopia política.

Catalunya econòmicament no viu aïllada i amb capacitat per a fer i dec
idir que vol fer en l’aspecte econòmic per ella mateixa sens comptar amb ningú. Ben al contrari. Està lligada a l’economia espanyola, europea i a la resta del món. Aquesta és la realitat. I que cal fer doncs? Plegar? No! Cal lluitar per a canviar la situació. La pregunta és com es fa això.

El sostre de dèficit públic anual ens bé imposat de forma global per la Unió Europea i de forma específica per Espanya. Un fet que ho condiciona tot. Ens agradi o no. I insinuar que amb la declaració immediat de la independència aquest condicionant desapareixerà es ignorar el món on vivim a part de mentir de forma descarada.

Tenim, a més, unes estructures econòmiques en alguns casos febles que ens cal redreçar per a poder fer créixer l’economia i donar estabilitat a les empreses i situar la taxa d’atur en un nivell baix i acceptable com a residual. Ens cal sortir d’aquesta precarietat que cavalca de forma descontrolada. I això passa perquè les empreses i negocis no tenen liquiditat diària per a fer front a les seves despeses i per la por dels empresaris i propietaris a descapitalitzar-se personalment al darrera d’anar fen aportacions econòmiques a les seves empreses i negocis. Perquè a l’empresari també li preocupa el seu futur personal i el dels seus. Ens cal ajudar a moure el diner. Fer-ho de forma prudent, però fent que es mogui. Invertint, comprant i estalviant de forma mesurada, però fent-ho.

Espanya fins ara ha jugat amb un plantejament econòmic perillosíssim fins i tot per a ella mateixa. Ha enganyat a la societat espanyola explicant-los-hi allò que no eren i sense oferir un plantejament de futur. I respecte a Catalunya, a més, ho ha fet per supèrbia, per prepotència amb l’objectiu de doblegar la voluntat majoria dels catalans sense adonar-se que amb la seva política estaven aturant un motor econòmic que acabaria condicionant-los a ells també. I és en aquest escenari on som ara. Matar la gallina que dóna els ous permet fer caldo un dia i menjar sopa uns quants dies més, però quan s’acaba el caldo s’acaba la menja perquè no hi ha més gallina per a matar, ni tampoc ous. Aquesta ha estat una bestiesa que el món que mira Espanya no entén. I nosaltres que la patim tampoc. Han espantat la gent catalana, però també han donat ales als plantejaments que amb Espanya hi ha poc a fer o no hi ha res a fer.

El diner no es mou. La gent compra el just i necessari i poca cosa més. Sempre hi ha excepcions, però aquestes no compten perquè ells sols no tenen prou capacitat per a fer moure la roda general de l’econòmica. Hi ha crisi econòmica real i la més perillosa, la psicològica que tenalla internament la gent sense raó. Tenim por pel futur personal. Por per una situació real i de vegades infundada que és alimentada per les declaracions irresponsables de polítics mediocres i per uns mitjans de comunicació immersos en una guerra d’audiència i vendes que cada dia ens sorprenen en aquest “a veure qui la diu més grossa” en que vivim. La cultura no ven i les pàgines dels diaris i els minuts televisius s’han d’omplir com sigui.

Vivim en un país analfabet culturalment parlant i això també es molt greu. Ens cal redreçar la situació. Una feina complicada de capgirar. Però comencem a fer-ho o el fangar ens ofegarà. Cal una regeneració cultural que comporti una regeneració moral. No podem esperar que sigui el papà estat qui ho faci, que també ho ha de fer. Hem de començar a fer-ho nosaltres cada dia a casa nostra.

L’Estat espanyol ens ofega econòmicament i és cert. Tenim un sistema de finançament venut fa pocs anys com el millor pels governs anteriors. Només faltaria que no hagués estat així si canviava l’anterior. No era el millor, si no que millorava l’anterior i poca cosa més. No era ni és bo perquè no va canviar qui tenia els diners en primer lloc. La denominada clau de la caixa. Un sistema que continua depenen de les bestretes mensuals a compte d’una quantitat anual calculada i acordada en el marc de la LOFCA.

Quan el govern espanyol diu que cal flexibilitzar el dèficit segons cada Comunitat autònoma no ho fa per graciosa concessió si no que ho fa perquè l’economista Montoro s’ha adonat que per molt que sigui un nacionalitat espanyol matar la gallina es quedar-se sense menjar tothom. Són burros, però no del tot imbècils.

I aquí entra un altre element que també distorsiona el dia dia i és la guerra bruta. Guerra bruta que ens alguns casos ens beneficia encara que sembli un contrasentit. Espanya, amb el seu afany de fer descarrilar el procés cap a exercir el dret democràtic a decidir sobre el nostre futur col•lectiu, està ajudant a regenerar la política catalana i allunyar d’ella als indesitjables, encara que sigui a costa de matar algun innocent. En aquesta guerra bruta som a l’estadi dels polítics, però no trigarem gaire a passar al món econòmic i cultural en general. Veurem nous dossier venuts per la premsa a sou d’aquesta guerra bruta com a veritats absolutes. Dossier que després desapareixen havent complert l’objectiu pel qual es difonen que era i és el de minvar la credibilitat de la societat en ella mateixa i en els seus dirigents. Uns dossier que són corejada per l’altre premsa que no vol quedar-se enrere en vendes sense adonar-se que acaben fen el joc a la guerra bruta. Davant d’això ens cal ser cautes i crítics davant les notícies, sense deixar-se en dur pel titular del moment que reconec que impacta però que embruta també.

Catalunya ha de viure cada dia i arribar a un futur nou amb una nació no destruïda internament, tant en l’aspecte econòmic com moralment.

Cal exigir als dirigents del país responsabilitat. Cal exigir implicació en el redreçament diari de la societat. Exigir que ho facin deixant de banda enquestes electorals i plantejament de curta volada. Catalunya mereix lideratge i coresponsabilitat. Només així podrem arribar al moment d’exercir el dret a decidir amb una societat cohesionada i il•lusionada per un nou futur. Deixem de banda el nerviosisme on estem instal•lats i asserenem-nos tots plegats pel bé de tothom.

Catalunya, els catalans ens ho mereixem.






6 de març 2013

Catalunya és una nació? / La Catalogne, est-elle une natíon?


Des d’Espanya es repeteix que només existeix la nació espanyola i que d’aquesta manera es recull en la Constitució de 1978.

Una Constitució que va semblar que feia un pas de gegant per tal d’admetre que l’Estat espanyol és un estat plurinacional, però la sentencia del Tribunal Constitucional de 2010 va dir que no, perquè va refermar la idea que a Catalunya només hi ha espanyols que viuen en un tros concret d'Espanya i res més.

Però des de Catalunya es continua reivindicant que a Catalunya hi ha catalans dins un espai geogràfic concret, que volen continuar sent catalans i que com a catalans volen poder decidir el seu futur perquè són una nació.

Avui, trenta-cinc després d’aprovar-se aquella Constitució, els partits polítics d’àmbit estatal neguen als catalans qualsevol dret a poder decidir sobre el seu futur col•lectiu. I ho fan dient que de nació només existeix la nació espanyola i que aquesta és una i indivisible. I afegeixen que com que la constitució parla de nacionalitat respecte a Catalunya la qüestió ja està resolta.

Però com es pot afirmar que Catalunya és una nació si la Constitució espanyola no ho diu?

Perquè ser o no ser una nació no depèn d’un text legal sinó que depèn de si té una sèrie de requisits que, al llarg de la història, s’han anat conformant com a premisses bàsiques per a definir el terme de nació: una llengua, una cultura pròpia, una història, un espai geogràfic, una idiosincràsia i una estructura econòmica. Totes juntes o en un nombre significatiu.

Amb el temps si va afegir un altre requisit fonamental: la presa de consciència dels membres de la comunitat de ser nació. Un aspecte que diferencia un poble d’una nació. Els pobles de forma natural existeixen mentre que a les nacions els hi cal la presa de consciència dels seus elements diferenciadors. Una nació és producte d’una evolució històrica.

I Catalunya que té per a considerar-la nació?

El català com a llengua pròpia.

La cultura catalana entesa com a conjunt de coneixements literaris, històrics, científics i també de forma de vida popular. Catalunya té una cultura diferenciada i integradora d’elements procedents d’altres cultures.

Una història que té el seu origen en l’Edat Mitjana. Catalunya té govern i institucions polítiques pròpies fins el 1716 quan són abolits per la força de les armes..

Una idiosincràsia, que els diccionaris defineixen com a peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, el temperament personal.

Una estructura econòmica basada en una economia de serveis, de transformació. Amb un teixit empresarial de petites i mitjanes empreses al costat de grans empreses. Una estructura greument amenaçada per les normes econòmiques del govern central a favor dels grans poders econòmics espanyols.

Catalunya ha assumit que li cal una lluita constant per a construir un poder polític propi que li permeti desenvolupar-se econòmica i socialment.

I per últim Catalunya té la consciència de que és una nació i té la voluntat de voler continuar sent-ho.


-------------------------------------


La Catalogne est-elle une nation?


De l’Espagne, nous entendons régulièrement des voix qui affirment que seule la nation espagnole existe et que c’est ainsi que cela apparaît dans la Constitution de 1978.


Cette constitution sembla faire un pas de géant quand elle admit que l’État espagnol est un état constitué de plusieurs nations. Mais la sentence de 2010 du Tribunal constitutionnel dit non, parce qu’elle ratifia l’idée qu’en Catalogne il n’y a que des espagnols vivant dans une partie concrète de l’Espagne et rien d’autre.

Mais la Catalogne continue à revendiquer qu’en Catalogne il y a des catalans dans un espace géographique déterminé, qui veulent continuer d’être catalans et que, en tant que catalans, ils veulent avoir la possibilité de décider leur futur parce qu’ils sont une nation.

Aujourd’hui, trente-cinq années après l’approbation de cette Constitution, les partis politiques espagnols refusent aux catalans tout droit de décider leur futur collectif en disant qu’il n’existe qu’une seule nation, la nation espagnole, et que celle-ci est unique et indivisible. Et ils ajoutent que, étant donné que la Constitution parle de nationalité à propos de la Catalogne, la question est résolue.

Mais, comment peut-on affirmer que la Catalogne est une nation si la Constitution espagnole ne le mentionne pas ?

Parce qu’être ou ne pas être une nation ne dépend pas d’un texte légal mais d’un ensemble de réquisits qui, au cours de l’histoire, se sont érigés en prémisses essentielles pour définir le terme de nation : une langue, une culture propre, une histoire, un espace géographique, une idiosyncrasie et une structure économique. Toutes ou un grand nombre d’entre elles.

Avec le temps apparut un nouveau réquisit fondamental: la conscience, par les membres de la communauté, d’être une nation. Un aspect qui différencie un peuple d’une nation. Les peuples existent naturellement, alors qu’il faut aux nations la prise de conscience de leurs éléments différenciateurs. Une nation c’est le résultat d’une évolution historique.

Et la Catalogne, qu’a-t-elle pour être considérée une nation ?

Le catalan, la langue propre à elle.

La culture catalane : un ensemble de connaissances littéraires, historiques, scientifiques et, aussi, une forme de vie populaire. La Catalogne possède une culture différenciée, qui intègre des éléments provenant d’autres cultures.

Une histoire qui a son origine au Moyen Âge. La Catalogne possède un gouvernement et des institutions politiques propres jusqu’en 1716, moment où ils sont abolis par la force des armes.

Une idiosyncrasie, définie par les dictionnaires comme une particularité de la constitution physique ou mentale de quelqu’un : le tempérament personnel.

Une structure économique fondée sur une économie de services, de transformation. Avec un tissu industriel de petites et moyennes entreprises à côté de grandes sociétés. Une structure gravement menacée par les normes économiques du pouvoir central en faveur des grands pouvoirs économiques espagnols.

La Catalogne a assumé qu’une lutte constante est nécessaire pour construire un pouvoir politique propre qui lui permette de se développer économiquement et socialement.

Et, pour terminer, la Catalogne est consciente qu’elle est une nation et elle a la volonté de continuer de l’être.


Traduction: Lourdes Corbera


Publicat a "La réalité de la nation catalane"

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/03/la-catalogne-est-elle-une-nation.html

8 de febr. 2013

Catalunya nació d'Europa

Des d’Espanya, com si es tractes d’un mantra, es repeteix una i altra vegada que només existeix la nació espanyola subjecte sobirà i única plasmació de la voluntat del poble espanyol.

La Constitució espanyola de 1978 va obrir la porta i la humiliant Sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 la va tancar. Amb aquesta frase escrita en un altre article d’aquest bloc titulat: Espanya, un projecte frustrat, expressava el que ha estat la relació Catalunya Espanya durant aquests darrers anys.

La Constitució de 1978 va significar que per primera vegada, des de 1714, el poder central de l’estat reconegués que dins l’Estat espanyol hi havia un conjunt de nacions a qui calia dotar d’un mínim autogovern. Un fet d’una rellevància tal que va marcar, entre altres coses, els trenta-dos anys següents. De la mateixa manera que la Sentència del Tribunal Constitucional també ho ha fet des de que es va dictar. Perquè la Constitució va obrir la porta i la Sentencia la va tancar amb pany i forrellat.

La Constitució plantejava de forma tímida i utilitzant la paraula nacionalitat, sinònim de nació, que Catalunya era una comunitat nacional dins Espanya. Però la Sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 ha fet un gir, un canvi de rumb, en plantejar que a Catalunya hi ha espanyols que viuen en aquest indret geogràfic que té unes particularitats i que existeixen perquè ho diu la Constitució. Ras i curt.

La Sentencia té com a eix central argumentari que Catalunya abans de la Constitució era un indret dissol dins Espanya i que la Constitució li va atorgar, per graciosa concessió, un mínim autogovern subordinat, en tot, als criteris generals dels espanyols. Un plantejament que porta a expressar que el futur dels catalans l’han de decidir tots els espanyols perquè Catalunya és una part indissoluble de la nació espanyola.

Per a bona part dels espanyols els catalans som com aquells habitants d’un lloc espanyol que es neguen a admetre que són Espanya com l’Astèrix del còmic es nega a fer-ho en la Gàl•lia romanitzada per Juli Cèsar.

Però la realitat és tossuda i sense defallir, una i altra vegada ressorgeix buscant una sortida digna. Per aquest motiu crec que avui, de la mateixa manera que ho fèiem el 1978 ens cal continuar explicant perquè Catalunya és una nació i per tant subjecte jurídic sobirà. Podria escriure l’article publicat al Diari Avui el 10 de març de 1978 titulat: L’Estat espanyol, un estat plurinacional, però crec que no és necessari i per això el reprodueixo íntegrament a continuació. Mantinc, per tant, el llenguatge d’una època perquè, en fer-ho, crec que ajudarà a entendre el context en que es va aprovar la Constitució.



L’Estat espanyol, un estat plurinacional


Quan al palau de les Corts es reuneixen una cinquantena de catedràtics de les diverses branques del dret per a participar en un debat sobre l’avantprojecte de Constitució, torna a posar-se damunt la taula si l’Estat Espanyol és un estat plurinacional o un estat uninacional, sobretot després de les manifestacions tant peregrines del professor Tomás y Valiente en el sentit que el capítol primer de l’avantprojecte contenia una sèrie de termes ambigus i de molt difícil esclariment: país, Estat, nacionalitat, etc., i que això s’hauria pogut resoldre introduint en el text constitucional el terme “nació espanyola”. I al seu entendre sembla que s’intenti resoldre els problemes polítics eludint-los.

No res més lluny d’això significa la introducció del terme nacionalitat (1) dins la llei fonamental de l’Estat, ja que aquest fet implica el reconeixement, una vegada per sempre, de l’existència dins l’estat espanyol d’una sèrie de nacionalitats que configuren aquest estat plurinacional.

Però perquè podem afirmar l’existència d’aquestes nacionalitat? Perquè conjuminen una sèrie de requisits que, al llarg de la història, s’han anat conformant com a premisses bàsiques per a definir el terme de nacionalitat i perquè l’existència de qualsevol d’elles és suficient per a fer-ho: una llengua, una cultura pròpia, una història i un espai geogràfic, una idiosincràsia i una estructura econòmica.

Avui, però, quan afirmem l’existència d’una nació, ho fem perquè, a més d’aparèixer en una comunitat determinada les premisses bàsiques que abans hem anunciat, les quals fan diferenciar els seus membres d’una forma o d’una altra dels seus semblants, existeix una presa de consciència per part dels membres de la referida comunitat sobre aquest fet diferencial. Perquè si aquesta consciència no existeix, la comunitat que té elements diferencials solament podrà ser qualificada de poble i no de nacionalitat. Els pobles, de fet, existeixen naturalment, mentre que les nacions, per a existir, requereixen una condició indispensable, una condició sine qua non: la prea de consciència dels seus elements diferencials. Tanmateix aquesta presa de consciència no es produeix com un fet aïllat, sinó que és producte d’una dinàmica que ens porta a afirmar que el terme nacionalitat no és un terme inamovible, un terme estàtic, sinó que és un terme dinàmic, que comporta una certa aliança de classes i al mateix temps l’expressió de la lluita entre elles. Aquests fets són elements decisius per a l’existència de la nacionalitat, la seva configuració, i la seva mateixa subsistència.

Jordi Solé Tura, ponent de la comissió constitucional, al seu article a Taula de Canvi núm. 1, La qüestió de l’estat i el concepte de nacionalitat, ens cita un paràgraf d’Emmanuel Terray que apareix a l’obra d’aquest autor L’idée des nations et les transformations du capitalisme, publicat a “Les Temps Modernes”, núm. 324-326 agost-setembre 1973, el qual ens dóna uns elements més de reflexió i d’anàlisi del que estem dient i ens porta a posar en evidència –com el mateix Solé Tura ho fa notar- Que Terray planteja dos problemes cal•lus: la identificació de la col•lectivitat nacional en un bloc de classe i l’afirmació de la lluita de les classes com a element decisiu per a la formació de la nacionalitat moderna. El text en qüestió diu així: “La nació com a força històrica no coincideix amb la nació com a conjunt objectiu. La primera sorgeix de l’escissió, de l’esclatament de la segona (...). La nació com a conjunt objectiu és un conglomerat de classes, però la nació com a força històrica sorgeix quan en el sí d’aquest conglomerat de classes es formen dos camps, un dels quals designa l’altre com a “agent de l’estranger”. El terme de nació, remet, doncs, a una certa aliança de classes i caracteritza igualment la forma de consciència social en què aquesta aliança reflecteix la seva existència i la seva unitat”.

Potser cal ara analitzar cada una de les premisses que abans hem anunciat coma a bàsiques per a definir el terme de nacionalitat, per a fer una anàlisi de la realitat actual de l’estat espanyol que ens permetrà afirmar, sense cap mena de dubte, que l’estat espanyol és un estat plurinacional indiscutible.

La llengua, que és el vehicle de cultura fonamental, és, al mateix temps, la forma d’expressió pròpia d’una comunitat lingüística –amb consciència nacional o sense-, és la forma de relacionar-se els homes entre ells mateixos, és la una forma especial de parlar, i per tant, és també un element històric d’integració. Pel que fa a l’estat espanyol, existeixen quatre llengües, fet ja reconegut pel propi franquisme: el gallec, el castellà, el basc i el català.

La cultura, és el conjunt de coneixements literaris, històrics, científics i la forma de vida popular. Afirmar que la llengua és un vehicle fonamental de cultura ens permet dir, que al voltant es consolida una cultura diferenciada. Així a l’estat espanyol existeixen diverses cultures: la gallega, la basca, la castellana, la catalana, etc.

La història, és l’expressió de la lluita de classes, d’un territori concret. Lluita que, al llarg del temps, va configurant l’estructura política d’una nacionalitat.

A l’estat espanyol subsisteixen en diversos graus polítics els diferents regnes que es configuren amb la lluita amb els moros. A Galícia desapareix la seva institucionalització política després d’ésser dominada i sotmesa sota el regnat dels famosos Reis Catòlics i el trasllat de la noblesa a la cort de Castella. A Euskadi, expressió actual de l’antic regne de Navarra, la institucionalització política subsisteix com a tal, amb una forma més clara o menys fins el decret-llei de 23 de juny de 1937 que suprimia els furs de Biscaia i Guipúscoa, a causa de de l’activitat d’aquestes dues províncies durant la guerra, mentre que continuaven vigents els furs d’Àlaba i Navarra.

Els Països Catalans, antic regna de la Confederació catalano-aragonesa, subsistiran amb un cert poder polític fins el decret de Nova Planta, dictat per Felip V, que abolirà tots els furs i els sotmetrà a les lleis de Castella. Això conduirà a un desenvolupament diferent als diversos països que comprenen la unitat d’una llengua, una cultura, una història i una idiosincràsia comunes que són els Països Catalans. Les institucions polítiques d’aquests territoris seran liquidades, al País Valencià el 1707, a les Illes Balears i les Pitiüses el 1715 i al Principat de Catalunya el 1714, recuperada parcialment amb forma de Mancomunitat de 1914 a 1923 i amb la Generalitat de 1931 a 1939, i tornada a recuperar el 1977.

Finalment, les terres de parla castellana, partint de l’antic regne d’Astúries, passant pel regne de Lleó i finalment el regne de Castella-Lleó, seran sotmesos a una burocràcia centralista amb la derrota del comuners el 1521: poble sotmès i enganyat amb la farsa de “l’Espanya imperial”, que ha pretès de reduir-lo a la pobra condició de “quixots” del món. Dins l’àmbit de la llengua castellana ens trobem, tanmateix, pobles amb una forta personalitat con són Andalusia, Canàries, etc.

La idiosincràsia, que els diccionari ens defineix com a peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, el temperament personal.

I finalment, l’estructura econòmica, que configuren unes relacions de producció determinades i un desenvolupament econòmic més o menys avançat. No és una simple qüestió de mercat sinó també l’articulació dels centres d’acumulació de capital.

Galícia es caracteritza pel minifundisme, pel poc desenvolupament industrial i per la constants emigració. Euskadi, per la indústria pesant i l’extracció mineral. Castella, és eminentment agrícola. Catalunya és caracteritza per la indústria de transformació, el comerç, les petites indústries i l’agricultura. A la resta del Països Catalans –País Valencià i les Illes- preferentment l’agricultura i algunes indústries molt concentrades.

Per últim, podem dir que un element molt important per a la configuració del marc nacional és la lluita per la construcció d’un poder polític. I la presa de consciència és la voluntat d’ésser.

La nació catalana, però és oprimida per l’Estat espanyol, per l’acció imperialista de l’oligarquia espanyola, com ho són les altres nacionalitats i regions de l’Estat. Aquesta opressió ha crescut aquests darrers quaranta anys amb un deliberat intent de genocidi cultural, econòmic i polític, és a dir, nacional. El nou text constitucional haurà de servir per a reconèixer el dret de cada nacionalitat a l’autonomia, al seu aprofundiment, i haurà de determinar la manera d’organitzar la convivència de totes elles entre sí. Personalment crec, com Lenin, que un sistema d’autonomies és preferible a un sistema federal perquè en un sistema d’autonomies, el reconeixement del dret de cada una de les nacionalitats a l’autonomia ha de partir de la seva pròpia voluntat democràtica. Mentre que el sistema de federació, en canvi, implica un acord entre nacionalitats. Diferencia important, ja que ningú no pot arribar a un acord sinó és per la voluntat de dos o més a fer-ho el que ens hi pot portar.

Un sistema d’autonomies, que en el seu aprofundiment ens ha de conduir al total alliberament nacional, no exclou formules organitzatives de tipus federal o confederal millor.

Nota (1): Nació, nacionalitat són dos termes sinònims que caldrà un dia debatre i aclarir quin és el seu autèntic abast.


Article publicat al diari Avui el dia 10 de març de 1978.

25 de set. 2012

Onze de setembre de 2012, la seducció

Han passat suficients dies per a poder intentar analitzar què ha significat la manifestació de l’Onze de setembre a Barcelona i el moviments polítics que s’han produït. I per què dic que ha passat prou temps? Perquè per a avançar ens cal serenor i treball constant.

Hi ha maneres diferents per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa, a part d’assistir a l’esdeveniment i veure per un mateix la quantitat de persones que hi assisteixen i que hi passa, però amb aquesta forma de valorar un fet s’ha d’anar en compte, perquè es pot donar el cas que passat uns dies caigui en l’oblit o que es vagi diluint com el sucre dins l’aigua. Una altra manera de valorar el fet és veient la reacció que genera.

Doncs bé, l’impacte de la manifestació d’un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona ha commogut la societat catalana, l’espanyola i les ments pensants de la resta del món. Un fet que per molt que es vulgui amagar no es pot.

Una manifestació que ha estat cívica, pacífica i impregnada de voluntat de trobar un futur nou. Una manifestació amb un clam majoritari d’independència que era respectat sense tensió pels que no la veuen encara. Una manifestació democràtica de primer ordre. I és precisament aquest fet el que ha descol•locat als espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols han buscat sense trobar-ho algun incident per a magnificar-lo. No només no l’han trobat si no que amb grolleria han exhibit una única fotografia d’algú cremant una bandera espanyola el dia 10 al Fossar de les Moreres. I això els cou. Haurien tingut la coartada per a denigrar tota la manifestació. Prou que diuen que la gran manifestació ha estat fruit de la manipulació del nacionalisme català, com si fos tan senzill fer sortir al carrer a un milió i mig de persones. Hi ha algún premi Nobel que premïi un treball tan important?

Un manifestació on hi van haver pocs crits diferenciats. El crit majoritari era el d’independència i és cert que també hi va haver algun altre, però era tant esporàdic que ningú el recorda. Els congregats només van cantar Els Segadors, La presó del rei de França de l’Elèctrica Dharma i el Virolai. Sí, si. El Virolai, per molt que ens sorprengui a molts, però només aquella estrofa que demana a la Verge de Montserrat que il•lumini la catalana terra. I fins aquí els crits i els càntics per a una manifestació que va durar hores. Hi havia una unanimitat acceptada voluntàriament. I les banderes? La majoritària era l’estelada amb l’estel blanc damunt d’un camp blau. També n’hi havia algunes amb l’estel vermell, com també moltes senyeres i d’altres com a testimoniatge de persones d’altres nacionalitats que volien manifestar-se al costat nostre com la d’Euskadi, la de l’Equador, la del Marroc i una de cubana. I a més alguns anaven vestits amb la samarreta del Barça com a símbol de diferència amb la resta de l’estat. La gent de vegades sorprèn.

Algú havia dit què s’havia de portar, què s’havia de cridar, què s’havia de cantar? No. Les banderes se les va comprar la gent i la gent va corejar allò que va creure convenient. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

I tot això perquè responia a un clam intern i profund de ja n’hi ha prou d’insults, humiliacions, vexacions i ser cornuts i pagar el beure.


I l’endemà què?

Després de la manifestació ve la feina dura i de picar pedra, però amb instruments més eficaços.

Fa molts anys que lluito per a la independència de Catalunya i n’he vist de tots colors al llarg del temps.

I per què em refereixo a la història en aquest moments? Per tal de veure que només el treball constant i continu dóna resultats.

Al començament dels anys setanta, quan estudiava a la Universitat de Barcelona i intervenia a les assemblees d’estudiants en català havia d’aguantar ser escridassat i insultat amb adjectiu de feixista i contrarevolucionari per utilitzar la meva llengua. Una llengua, per altra banda, de la majoria dels estudiants de la facultat. El temps ha transcorregut positivament i ara contemplo amb satisfacció que un castellanoparlant pot assistir a la manifestació de l’Onze de setembre sense sentir-se incòmode pel fet que allà es cridi, sense cap rubor, per la independència de Catalunya. No hi ha dubte que hem fet un pas de gegant. Però no és suficient si volem assolir l’objectiu. Ens cal treballar i molt. Cadascú en el lloc on està.

La manifestació fou el segon acte d’un llarg recorregut. I dic el segon perquè el primer acte ha estat el treball constant de treballar i explicar que així no podíem continuar. Que ens calia dotar-nos d’estructures d’estat per a defensar la gent i el seu benestar. Per a defensar allò que és seu. El seu incipient estat del benestar, la seva llengua i el seu futur sense fractures socials.

La manifestació ha estat un segon acte esplendorós i magnífic.

Vaig estar entremig de centenars de miler de persones durant més de quatre hores i durant tot aquest espai de temps vaig intentar sentir el batec de la il•lusió d’aquesta gent i també saber cap a on es dirigien les seves reivindicacions.

Fa dies que observo i escolto amb atenció tot allò que es diu i allò que no es diu, perquè tan important que s’expressa i com que es calla. Per això vull aproximar-me a l’anàlisi del que passa i veure els pros i contres del que està passant.


Les reaccions a Catalunya.

A Catalunya les reaccions han estat diverses i ens cal valorar-les per a saber la força real d’allò que expressen.

Per un costat hi ha els que senten satisfacció per l’èxit de participació. Un milió i mig és una xifra mai vista al món. Tot un èxit perquè en trenta-sis anys hem passat de 27.374 persones d’assistents a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat, l’11 de setembre de 1976, a un milió i mig al centre de la ciutat de Barcelona aquest 11 de setembre de 2012. Qui ho hauria dit! No obstant, el 1976 ens combatien i ara encara continuen.

Una satisfacció que ha portat a alguns a dir que ens cal la independència exprés ara que tenim força. Una opció legítima, però que amaga una gran incògnita. I l’endemà de proclamar la independència què farem? Sento discrepar d’aquest plantejament i em sap greu, perquè no hi hauria cosa que em plagués més que poder fer clic, com si fos un interruptor, i poder dir: ja som independents.

La història és aquí per a revisar-la i treure’n les conseqüències per a no equivocar-nos.

No hi hagut cap país que hagi aconseguit la independència així. Cap. Es posen exemples com Kosovo o les ex repúbliques soviètiques. Bé, potser que donem un petit repàs al que va passar a Kosovo i ens adonarem que tenen un país fortament fragmentat social i políticament i per a sobreviure com a estat han necessitat les armes de l’OTAN i estar sotmesos a un protectorat internacional durant anys. I tot això perquè allà els interessos econòmics dels alemanys i els francesos s’hi jugaven molt. No oblidem que aquests països compten molt. Com també compta la Unió Europea en el seu conjunt. Mirant Kosovo ens cal preguntar-nos si és aquest procés d’independència el que volem? Si aquesta és la resposta digueu-m’ho clar i ens entendrem. I quan parlo de l’endemà m’estic referint a com continuarem construint estat, el país, no a opcions ideològiques.

A d’altres aquesta satisfacció per l’èxit de la manifestació ens ha portat il•lusió. Il•lusió de saber que el nostre desig de tenir un estat propi el tenim a tocar. I és precisament per això que ens cal treballar més que mai per a aconseguir-ho. Amb el cap fred, però.

Un amic em recordava una reflexió de fa anys, que he vist compartida amb d’altra gent, que només aconseguiríem la independència de Catalunya quan aconseguíssim sumar a aquest objectiu a aquella gent que tenen les seves arrels personals o familiars a Espanya. I a la manifestació hi havia molta gent d’aquesta. I això és un signe inequívoc de canvi, però encara no som suficients.

I per què dic que no són suficients? Perquè nosaltres no ens podem permetre un resultat advers en un referèndum d’autodeterminació com ha passat dues vegades a Quebec. Perquè a Espanya la seva salut democràtica és molt precària i tenen tendència a l’autoritarisme. Necessitem un resultat incontestable a la primera, perquè no tindrem una segona oportunitat en molt de temps.

Si no calculem bé els temps i l’esforç desapareixem com a poble, perquè la maquinària uniformitzada espanyola passarà damunt nostre amb una pressió difícil de suportar. I en això no hi ha diferències ideològiques. Només cal veure i escoltar les reaccions del Rei, Rajoy i Rubalcaba. Les escassíssimes veus que discrepen del discurs oficial són silenciats immediatament. Si ens equivoquem el procés d’aniquilació del poble català serà més dur i sistemàtic del que ho fan a les Illes Balears, el País Valencià i a la Franja de Ponent. Tot això són advertències del que són capaços de fer. I no ens equivoquem, perquè el que és s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. I si algú ho dubta només li cal anar a mirar els diaris per a veure què han dit i diuen personatges com Alfonso Guerra, Peces Barba, Rodríguez Ibarra, Esperanza Aguirre, José Antonio Monago i tants d’altres.

No oblidem tampoc les reaccions dels contraris a qualsevol forma d’autogovern. Per minso que sigui es faran sentir. La barra lliure dels disbarats s’ha obert. I la darrera és la de la Asociación de Militares Españoles (AME).

Els esdeveniments que estan passant a Catalunya des de la manifestació de l’11 de setembre ha descol•locat momentàniament aquesta gent, però no trigaran a coordinar-se de forma ferotge. Els ha sorprès perquè no viuen la realitat. Viuen en allò que tant ens acusen a nosaltres de viure en una bombolla imaginària. Imaginen persecucions i impossibilitat de parlar, però curiosament ho diuen en llibertat i no els passa res. Aquesta és la persecució que pateixen. Cap. S’irriten perquè la majoria de la gent els veuen com uns eixelebrats de qui no interessa allò que diuen.

I d’altres d’aquest defensors de la unitat espanyola, de tant pensar en la tonteria de Titànics que s’ensorren, acabat creient que s’ensorra. Aquesta és la seva trista realitat. Però no depreciem la seva capacitat de desestabilitzar. Existeix i ho hem de tenir en compte. Ara més que mai. Però alerta! Tampoc ens cal veure quintacolumnistes per tot arreu. La discrepància és legítima. El pensar en ritmes de treball diferents és possible i saludable. El no compartir objectius és possible amb arguments i sense coaccions.

Se’ns pregunta sovint: Quina Catalunya hem de tenir? La de les retallades? Una Catalunya desigual? I ells mateixos responen: Jo no vull això. Jo vull una Catalunya social, etc., etc., etc. Aquesta és una gran trampa. Perquè darrere d’aquestes preguntes i respostes s’amaga un projecte nacional espanyol. Contra aquest argument ens cal respondre que volem una Catalunya independent per a poder escollir amb els nostres recursos quina política fer. O potser t’està bé l’Espanya de les retallades del senyor Rajoy o el sistema financer més solvent del món de Rodríguez Zapatero?

No fem trampa ni nosaltres ni ells. Una Catalunya independent no solucionarà les coses de forma immediata, però sí tenim la possibilitat i la capacitat per a fer-ho.

Ens exigeixen que a cada cop de porta plantegem una altra solució. Oblidant que qui tanca la porta és qui està obligat a donar una alternativa.

Catalunya ha donat alternatives diverses que han estat rebutjades. Els dos Estatuts i el pacte fiscal. I sempre és la mateixa resposta. El PP i el PSOE els dos Estatuts se’ls van “cepillar” i en el cas del pacte fiscal Rajoy i Rubalcaba han dit que ni parlar-ne. Doncs és a ells a qui correspon donar una sortida si es que volen que Catalunya continuï dins d’Espanya.


Les reaccions a Espanya.

Van des de les més demagògiques als silencis més acusadors.

El Rei aquesta vegada enlloc d’anar a caçar elefants a Botswana s’ha quedat a casa a caçar catalans. S’ha col•locat al davant dels seus enfront dels que no ho som i ens ha amenaçat de forma sibil•lina. Llàstima que fins ara hagi callat fent-se partícip amb el seu silenci d’una situació denigrant pels catalans. Als caps d’estat se’ls respecta per les seves accions.

Espanya està acostumada al ”ordeno y mando” i s’han cregut que el món gira en la direcció que volen perquè ells ho diuen. I no cap dubtar-ho. Això és així i prou.

No esperem cap mena de complicitat de la resta de l’estat. No existeix ni existirà. El comentari del Miguel Bosé, el cantant, de que Catalunya en els seu camí estarà sola va ser d’una claredat meridiana. I és d’agrair perquè ha ajudat a obrir els ulls a molta gent.

D’altres espanyols esgrimeixen els tancs, la suspensió del minso autogovern brandant l’article 155 de la Constitució espanyola. Recorden que el Congrés dels Diputats va tombar sense escoltar l’anomenat Pla Ibarretxe. I ho diuen cofois com una gran victòria. I són els mateixos que miren ara amb preocupació la possibilitat que el PNB i Amaiur puguin ser les forces majoritàries al País Basc. No aprenen dels seus errors.

Des de Madrid la resposta ha estat un no a tot. Quan l’economia anava bé, o això semblava, la resposta era que ara no toca, que ja hi haurà temps. Quan l’economia mostra la seva cara més amarga tampoc toca, perquè ara és el moment de remar tots junts en la mateixa direcció. I llavors quan toca? Mai. Aquesta és la resposta que no volen explicitar.

Els greuges econòmics a la gent que viu a Catalunya són constants i afecten el dia a dia de la gent.

Agafem com exemple un sector com el transport que permet veure perquè la gent diu prou. No pot ser que haguem de suportar uns trens envellits i unes infraestructures que s’espatllen contínuament. No pot ser que per anar a l’aeroport del Prat s’hagi de fer amb vehicle particular o amb un autocar al preu de 8 euros el viatge perquè el tren arriba de forma precària i el metro no està construït. I no parlem de les carreteres. Segons el govern de l’estat que defensa sense complexos el sistema radial amb centre a Madrid s’ha oblidat de fer l’autovia 2 en tota la seva extensió. Després d’anys d’esperar s’ha acabat el tram entre Lleida i Barcelona, però de Barcelona a França encara s’ha de fer. Per aquí surten i entren les mercaderies i a ells els és ben igual mentre tinguin la parròquia contenta amb quilòmetres d’autovia sense que circuli pràcticament ningú. I que no vingui el Monago de torn explicant altres històries perquè jo mateix ho he pogut comprovar conduint quilòmetres i quilòmetres sol. I continuem parlant de transports. Al port de Barcelona els xinesos han construït quatre immenses grues de càrrega i descàrrega, doncs bé. Un cop descarregat com les treuen del port? El govern central no havia invertit en el tren que les havia de treure i ara s’ha hagut de fer una solució precària i a corre cuita. I els aeroports què? Són com un “cortijo” on el señorito de torn fa i desfà per afavorir Barajas.

La llista de greuges econòmics és immensa. Qualsevol sector econòmic té la mateixa marginació en les inversions d’aquest estat on entreguem els diners que generem.

I que no es brandi com a arma els fons de liquiditat, perquè si no haguéssim d’esperar cada mes, a terminis vençuts, les bestretes monetàries que ens corresponen tindríem liquiditat. L’Estat ens ofega fent que no tinguem diners líquids, sinó que haguem d’esperar cada mes la transferència i sense entrar en esbrinar si és el que ens correspon o no. Parlem d’una cosa tan simple com saber si tinc diners en efectiu o només una xifra d’una quantitat monetària que ens lliurarà l’estat quan vulgui. Aquest és el drama diari. Amb aquests diners entre altres coses es paguen els centres de discapacitats, els hospitals, els crèdits pont i les nòmines del personal com metges, professors i la resta de personal. No podem dependre de les transferències mensuals.

No és estrany que les comunitats subvencionades cridin a la revolta contra Catalunya. Si la mamella deixa de rajar hauran de començar a generar suficients recursos per a cobrir les prebendes que tan generosament s’ha atorgat. I només un exemple. Aquí els llibres escolars els paguem, a Andalusia els hi regalen. Caram quina diferència.

Però hi ha quelcom que molesta i molt. El silenci dels que prediquen progrés i llibertat. La covardia els fa coautors d’aquesta defraudació.

Quan el Tribunal Constitucional va trinxar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, pel Senat i pel poble de català en referèndum en aquesta Espanya de progres ningú va alçar la veu. Només algú amb coratge moral ho va fer. Una flor que no fa estiu.

Ara tots aquests progres busquen culpables per a justificar una manifestació que no entenen, perquè han viscut en la seva pròpia mentida.

Amb el cop de porta del govern del PP i l’oposició encarnada pel PSOE s’ha posat fi als intents de més de 140 anys d’arribar a una entesa amb aquesta Espanya que no escolta res. I dic govern i oposició perquè ha estat així. I no ens equivoquem o no vulguin fer-nos equivocar. El no a Catalunya ha estat consensuat entre ells dos.

Tota aquesta Espanya branda la Constitució com una llei inamovible pel que fa a les reivindicacions dels catalans, perquè es toca i en un cap de setmana quan els convé. O potser han oblidat la reforma exprés de caire econòmic exigida per Europa que es va fer?

L’endemà de la gran manifestació vaig trucar els amics que tinc per les espanyes per veure què deien. El resultat fou una enorme decepció. Retrets i silencis dolorosos. Vaig constatar que en el nostre camí cap a la llibertat estem sols. No esperem res d’ells.

I els bascos? Desgraciadament no podem esperar res d’ells tampoc. Viuen en els seus privilegis i no mouran ni un dit per fer-nos costat. No fos cas que perdessin les seves prebendes.


La reacció a Europa i a la resta del món.

La Comissió Europea no ha parlat mai en veu alta fins que la possibilitat d’esquitxar-los ja es fa evident. Per això sorprèn que Durâo Barroso, el president de la Comissió, hagi dit en veu alta que en tot aquest procés ells també hi són. Els mercaders europeus han avisat a Catalunya i a Espanya que s’ha de comptar amb ells amb qualsevol decisió que es pregui. Ho menciono per allò que deia abans. La Unió Europea només parla quan veu el problema a prop.

Ens cal la complicitat de la Unió Europea i dels Estats Units bàsicament.

I com saben què passa aquí a Catalunya la resta del món? Pels seus diplomàtics i pels corresponsals de premsa estrangers. És a aquesta gent la que ens cal informar detalladament del perquè i com ho pensem fer. Ells, ens agradi o no, influeixen i per ara la percepció dels corresponsals estrangers ens és bastant desfavorable. Només cal llegir què van dir a El Punt Avui del dissabte 22 de setembre d’aquest any. Només un parells saben qui som i què volem, la resta ens ignoren o ens són hostils. Ens cal guanyar-nos la seva complicitat.

I perquè la diplomàcia parla poc sorprenen els comentaris de l’ambaixador dels Estats Units mostrant comprensió amb la manifestació del dia Onze. Tot un pas per un diplomàtic que no parla si no és estrictament necessari.

Quan un diari com el Financial Times publica dues editorials en una setmana parlant de la crisi constitucional espanyola no ho fa de forma gratuïta. Intenta influir en una qüestió que veu que ha esclatat i els hi pot repercutir.

Tot això són indicis que cal valorar en la seva magnitud.


I ara a treballar. A guanyar-nos el futur.

Ara és el moment de treballar a fons, sabent que sempre els canvis els han encapçalat una minoria que ha treballat i la resta s’hi ha apuntat després.

L’escalada d’humiliació ha arribat massa enllà perquè pugui evitar-se una ruptura de Catalunya i Espanya, però compte!

Ja he dit abans que necessitem els 65% de vots de la població al costat de la independència i per a aconseguir-ho ens cal passar per tots els estadis per tal de demostrar que en aquesta Espanya no hi ha lloc per a nosaltres. I ho hem de fer per a sumar voluntats

Hi ha feina que ja ens la fa la pròpia Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fou una bufetada sonora i humiliant que va ferir profundament a molta gent. També hi ha els molts i constants ofecs econòmics produïts per no fer a temps les transferències mensuals que ens corresponen i que han obligat a endeutar-nos escandalosament la Generalitat per a sortir endavant. És humiliant veure que hi han diners per a salvar Bankia immediatament i no per a evitar l’ofec de caixa de la Generalitat. I que no em surti ningú amb la cantarella que tot això és per les disbauxes dels governs catalans. Es té diners a caixa o no. Els diners venen de Madrid cada mes i els donen quan volen i això es fa servir per a obligar a acceptar determinats xantatges. Ja ho sé que el govern català no ho dirà obertament això, però tot se sap i ens ha portat a la frustració actual quan lentament ho anem descobrint.

A les retallades fetes pel govern català per a adequar la nostra economia als ingressos actual s’hi han sumat, sense cap mena de consideració, les de l’estat com si aquí no s’hagués fet res. Quin cinisme i quin egoisme.

El procés de seducció per a obtenir una majoria folgada a favor de la independència té estadis que cal anar passant a bon ritme.

El pas pel pacte fiscal era necessari, perquè molta gent deia que amb això ja en tindrien prou i que no volien res més. Doncs ni això tenen. Espanya ha donat un cop de porta i ja està. I això a la gent indecisa els fa pensar. Mentre dubtin de la bona voluntat d’Espanya hi ha possibilitat de sumar-los al projecte de futur d’una Catalunya independent o que al menys no siguin hostils al projecte. Perquè a ells qui dóna el cop de porta els hi haurà d’explicar perquè continua sense moure peça.

La nostra lluita és un procés de treball constant i de molta seducció.

Crec que a qui correspon liderar aquest procés és al President de la Generalitat. A nosaltres ens correspon a treballar per a seduir als indecisos i treballar tant intensament que al president de la Generalitat no li quedi cap altre remei que continuar endavant si en algun moment dubta.

Hi ha alguna altra persona que pugui liderar aquest procés? Ha passat molt de temps des de la gran manifestació del dia 11 i avui no hi cap altre líder. Així és la realitat. Per tant assumint el que tenim i tirem endavant.

Entenc els recels d’altres opcions polítiques a donar a Artur Mas un lloc tan destacat, però és ell a qui els electors van confiar la nau de Catalunya durant quatre anys. A ell i a cap altre.

La qüestió del com i quan té molta transcendència perquè és aquí on rau la mare dels ous.

Al president i al govern català ens cal reclamar-los reflexió i propostes clares. Un camí a seguir i treballar sense descans teixint complicitats a dins de Catalunya i a fora. Cal consensuar tot allò que sigui possible.

A l’oposició que està pel dret a decidir o per la independència ens cal reclamar-los propostes en positiu i sumar-se sense embuts en allò que han consensuat, sense tactismes de baixa volada. No es tracta de donar un xec en blanc al govern, sinó d’influir en positiu damunt del govern.

I què s’ha de demanar als que defensen la unitat amb Espanya? Respecte per les voluntats majoritàries. Que defensin allò que creuen amb serenitat, sense el recurs de la por i el xantatge, perquè la gent no és imbècil i vol sentir coses raonables i no exabruptes de pinxo de carrer. Només així tindran una oportunitat per a fer vèncer la seva opció d’unitat espanyola que defensen. Propostes clares i no més del mateix com fins ara.

Tot plegat és un gran treball de seducció a dins de casa nostra i a la resta del món. La Catalunya independent en què creiem només serà possible quan tinguem darrere nostre a la força imparable de la gent de forma majoritària. Estem a un pas d’aconseguir-ho i ens cal no estimbar-nos.

I mentre seguim formant part d’aquest estat espanyol ens caldrà reclamar-los tot allò que és nostre i que ens permet viure cada dia.


24 de setembre de 2012.

21 de des. 2010

La marató de TV3 i el futur col•lectiu

7.246.114. Aquesta és la xifra d’euros que aquest any, al tancar la festa del diumenge 12 de desembre de 2010, la marató organitzat per TV3 va recollir per a destinar-los a l’avenç de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És una xifra espectacular tenint en compte que sorgeix de les aportacions de les persones que de forma voluntària decideixen col·laborar.
I per què la gent ho fa? Moltes i diverses raons les porten a fer-ho, però la primera és que la gent creu que pot ajudar a fer un pas endavant. Ningú es planteja impossibles si no que ho fa des de la creença que ho ha de fer i que ho pot fer des del seu lloc.

És el convenciment el que mou muntanyes. És el convenciment de cada un dels membres d’una col·lectivitat el que fa avançar una societat. És el convenciment el que fa que un país vagi endavant i no s’aturi.
Catalunya, com a poble, necessita estar convençuda d’aconseguir un objectiu. Un objectiu a curt, mitja i llarg termini. Li cal que tenir clar un camí i un instrument. Quan ho ha tingut clar hem avançat com a poble.

En tot moviment sempre hi ha una punta de llança, però aquesta ha de ser creïble. Perquè si no ho és la gent no segueix, no aporta noves coses.
De com han anat les 19 maratons que s’han celebrat fins ara se’n poden treure unes conclusions:

-          La gent vol un repte a assolir.
-          Vol una organització seriosa per aconseguir-ho.
-          Vol saber que s’està fent.
-          Vol participar en el treball en la mesura de les seves possibilitats.

Els ciutadans de Catalunya ho volen per a la marató de TV3 i, també, ho vol pel futur col·lectiu de Catalunya. Aquest és el gran repte del nou president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Artur Mas, donar un objectiu i un camí per arribar-hi. Li desitjo sort.

http://www.tv3.cat/marato