Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris onze de setembre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris onze de setembre. Mostrar tots els missatges

12 de set. 2015

La revolució dels somriures en marxa. De l'11 de setembre al 27S del 2015.

“al carrer s’influeix però a les urnes es decideix”


Una vegada més els ciutadans que volen la llibertat, la justícia, la solidaritat, la democràcia, el respecte per les persones i que creuen que només un estat independent els hi garantirà aquests anhels s’han tornat a mobilitzar massivament o, com ha dit algun diari estranger, s’han mobilitzat multitudinàriament. Cinc quilòmetres de la avinguda Meridiana plens a vessar. Quanta gent? Estic tip de discutir de xifres i de les ximpleries de la Delegació del govern espanyol que es pensa que la gent és curta. Només cal mirar les imatges per adonar-se de la magnitud de la mobilització de la Via Lliure a la República Catalana d’aquest Onze de setembre. Només cal mirar les portades dels diaris catalans i les dels diaris espanyols per adonar-se del grau de mobilització de la gent que creu en la democràcia com a camí per aconseguir una Catalunya independent. Els governants espanyols cal que vagin a l’oculista si no han pogut veure les imatges o si els desvergonyiment moral, com fan gala algun eurodiputat, els cega.

Aquells que ara invoquen l’11 de setembre com una diada de tots són els mateixos que van mobilitzar l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil per tal que no es pogués celebrar mai; són els mateixos que encerclaven l’edifici de La Caixa mentre milers i milers de persones unien les seves mans per a reivindicar davant del món el dret dels catalans a exercitar democràticament, amb el seu vot, el dret a decidir el seu futur col·lectiu.

L’Onze de setembre de 2015 ja forma part de la història i cal continuar lluitar pel futur. Què cal fer doncs?

Lluitar per a poder fer net casa meva, per poder tenir l'escombra que m’ha de permetre poder fer-ho, per poder tancar la porta per tal que el veí no segueixi entrant a casa fent el fatxenda dient-me que només la merda la tinc jo i ell està net com una patena. Per aconseguir tot això aniré a votar el 27S i votaré per aquells que volen el mateix que jo: una Catalunya independent i ho fan sumant esforços.

Fins tenir el nou estat procuraré no trencar tots els estris perquè cada dia he de menjar, procuraré complir amb els meus deures que, entre altres coses, vol dir ser crític, però no cec mirant només cap a una direcció com si l'estat no tingués cap responsabilitat quan és qui es queda tots els diners i hem de pidolar per tal que em retorni allò que jo he avançat.

Em moc per mi, pels de casa meva, pels meus fills, pels nets que encara no tinc, però si els tenen els altres. Ho faig pels vius. Ho faig sense mirar els morts que van fer allò que van poder, però que ja són història.

Destruir costa pot, construir vol dir arriscar, valorar i treballar per l'objectiu mentre gestiono el dia a dia.

He sortit cada 11 de setembre al carrer, des de 1964, ha reivindicat el drets dels catalans a tenir un estat que el serveixi. Si llavors ho feia entre uns pocs milers ara ho he tornat a fer entre quasi dos milions de persones. Com han canviat les coses. Llavors esquivava les porres de la policia i ara retorno els somriures de la gent. Ho faig content de constar que una immensa multitud de ciutadans han decidit ser els únics amos dels seus actes per un nou futur. Però només votant el 27S ho aconseguirem.
  
Faig meves les paraules del President Artur Mas que, un cop finalitzada la gran mobilització, deia: “Un missatge també molt ràpid a les institucions de l'Estat i el Govern espanyol. Demano que es prengui nota del que heu vist. Les imatges parlen per elles mateixes, no cal afegir-hi gaire cosa més. L'única que hi puc afegir: és deixeu aquesta miopia política, deixeu aquest orgull imperial, deixeu d'amenaçar amb les lleis com si fóssim gairebé delinqüents. Som gent normal, serena, pacífica, il·lusionada. Poseu les lleis al servei del diàleg. Poseu les lleis al servei de la democràcia i si alguna, en algun moment, cal canviar-la, canviem-la entre tots. No passa res, no s'enfonsarà el món. Crec que tenim dret, després de tantes manifestacions, de tant suport institucional, de tantes urnes posades al carrer, crec que tenim dret a ser escoltats i no només a ser escoltats, sinó també a ser ajudats en el que ha de ser la implementació dels nostres mandats democràtics.”










14 de set. 2014

Votar i fer-ho aviat (11 de setembre de 2014)

Seran així les urnes que haurem d'utilitzar?

A Catalunya la ciutadania vol votar i ho vol fer-ho aviat. Votar perquè cadascun dels catalans pugui expressar que vol com a poble

Espai a ocupar
 
Les enquestes fetes fins ara, incloses les fetes pels mitjans de comunicació que defensen d’unionisme amb Espanya, com La Vanguardia i El Periódico en les seves línies editorials, han quantificat que hi ha un 80% la ciutadania catalana que vol votar.

Des de l’unionisme no democràtic es planteja que votar com vol la gent relacionar-se amb Espanya és fracturar la societat. Aquest és un plantejament pervers, perquè aquest plantejament és tant com dir que la democràcia fractura la societat. És l’argument dels que tenen al·lèrgia a la democràcia i de les dictadures. Un plantejament que a Espanya durant 40 anys va imposar la dictadura del general Franco.
 
Aquest 11 de setembre de 2014 s’han organitzat dos actes per a commemorar la Diada nacional de Catalunya. Un a Barcelona organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’altre a Tarragona organitzat per Societat Civil Catalana. D’aquests dos actes els partits polítics no han estat els impulsors dels mateixos directament, encara que si han fet posicionat a favor d’un altre acte segons els seus plantejaments. D’aquesta manera CiU, ERC, ICV i CUP han apostat pel de Barcelona i PP i C’s pel de Tarragona. I un cop més el PSC ha volgut jugar a l’equidistància sense aconseguir-ho.
 
Aquests dos actes, Barcelona i Tarragona, són els reflex de la capacitat de mobilització de la societat catalana i l’assistència i participació en un o altre acte és, també, el reflex de la proporció que hi ha a la societat catalana entre els que volen exercir el dret democràtic de votar i els que neguen aquest dret. Han estat 3.500 participants a Tarragona, 1.800.000 participants a Barcelona. Un ocupaven un tros de l’amfiteatre romà de Tarragona i els altres 11 quilòmetres dels carrers Gran Via i Diagonal de Barcelona. La delegada del govern ha volgut minimitzat la participació a Barcelona fins a 400.000 persones. Doncs bé, fins i tot acceptant la xifra de la delegada, la proporció entre uns i altres no varia. La gent que vol votar guanya per golejada.
 
Els representants polítics tenen l’obligació de mirar les demandes socials i donar-hi resposta legal. Perquè mirar no és solament mirar, si no saber mirar i s’ha d’exigir als representants polítics que sàpiguen mirar I qui diu mirar diu escoltar a la societat.

Es diu des d’Espanya que davant del clam popular català hi ha la legalitat. Això seria així si la llei fos perfecta, però les lleis no ho són. Les lleis responen a moments històrics i canvien amb l’evolució social i dels seus valors.
És la societat qui empenys els canvis i les lleis venen després. I com exemple del que dic només vull citar uns pocs exemples:


  1. El clam social de la societat espanyola que calia arraconar la dictadura franquista i deixar pas a una democràcia. I així es va fer. Es va saltar la legalitat franquista per a dotar a la societat d’una nova legalitat democràtica. El pas de les estructures franquistes a les democràtiques, la denominada transició , veient el resultat, s’ha fet malament ja que ha deixat els ressorts del poder a les estructures econòmiques i polítiques dels franquistes i dels seus hereus que no han permès canviar de veritat les estructures polítiques i socials espanyoles. És un sistema viciat que permet la corrupció a tots nivells. La transició espanyola no ha estat de cap manera modèlica ni pacífica, per molt que es digui el contrari i es vengui com el millor.

  1. El sufragi de les dones, a l’Estat espanyol, com a reivindicació social surt al carrer amb força l’any 1907, però sense prou força perquè ha d’esperar fins a la Constitució de 1931 per tal que se li reconegui aquest dret, mentre que a Nova Zelanda se’ls hi va reconèixer el 1893 i el 1906 a Finlàndia, convertint-se així en el primer país Europeu en reconèixer aquest dret democràtic a les dones que fins aquest moment les legislacions deien el contrari. A Espanya durant massa temps s’ha considerat a les dones ésser de segona categoria. Recordaré als mes joves que fins el mes de setembre de 1975 les dones havien d’obeir als homes per llei i necessitaven permís dels pares o marits per a fer qualsevol tràmit administratiu.

  1. El sufragi universal dels homes majors de 25 anys a Espanya no s’aprova fins el 1890 quan s’aconsegueix vèncer la resistència de les elits que dominen el poder. Fins aquesta data només els homes capacitats, o sigui una minoria, poden votar. Minoria que té el poder polític i econòmic.

  1. El Servei Militar Obligatori. La seva eliminació fou producte d’una minoria, i molt minoria per cert, i fou aquesta minoria la que va lluitar per tal d’impulsar socialment la necessitat d’eliminar l’anacronisme d’aquesta manera barata de dotar de carn de canó els exercits espanyols. Va ser una llarga lluita que es va iniciar l’any 1977 amb la constitució del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC). Una lluita que va comportar presó pels que l’exercien l’objecció o l’exili, però que va obligar al govern de Madrid a suspendre l’obligatorietat del servei el 1996 amb el govern del PP i la seva eliminació definitiva va arribar el 2001. Tant la UCD, el PSOE i el PP quan governaven es van resistir tant com van poder al clamor social. Van donar l’esquena la voluntat majoritària de la societat fins que no van tenir més remei.

És la societat la que planteja els canvis i són els governants els que articulen les sortides legals. I a Espanya els governants sempre han estat molt refractaris a escoltar el clamor social.

La societat no vol que els seus representants visquin d’esquena a la seva reivindicacions, volen que els seus representants visquin al seu costat, amb ells i no per sobre d’ells.

La societat catalana va estar al capdavant de la lluita democràtica durant el franquisme i ara vol votar sobre el seu futur col·lectiu i poder construir un estat nou dins Espanya o independent. És un clam majoritari que s’ha anat expressant de forma reiterada en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 i a les accions socials en forma d’actes reivindicatius dels 11 de setembre dels anys 2011, 2012, 2013 i 2014. I vol votar perquè som una nació i també perquè vol ser amo de les seves decisions. Aquest 11 de setembre ha sortit al carrer una quarta part de la població catalana que ha expressat el desig de votar. I també per part de molts participants la independència de Catalunya. Però el crit unànime era: volem votar.

Es diu com a crítica que es mobilitzen i es manifesten els que volen votar i dins ells els que volen un estat independent. Naturalment que ha estat així. Els que no volen canviar res ja els hi esta bé allò que tenen i per tant no senten la necessitat de mobilitzar-se. Són els que volen trencar amb la situació existent els que surten al carrer per aconseguir-ho com abans ho havien fet amb el dret de vot, la democràcia o el servei militar.

 
S’insinua que manifestar-se no és democràtic, encara que hi ha irresponsables que ho diuen obertament com la Cospedal, Monago, Rodríguez Ibarra o Bono entre altres. Jo els hi recordaria les manifestacions protagonitzades pel cardenal Rouco Varela on la plana major dels dirigents del PP se situaven a primera fila cridant contra el govern i com exemple només cal mirar les fotografies del 17 d’octubre de 2009 a Madrid per a comprovar-ho. Quina paradoxa! Llavors les manifestacions eren democràtiques i ara, les dels ciutadans catalans, són expressions nazis i totalitàries.
 
Hi ha un xoc de sobiranies. És evident. I existeix aquest xoc perquè el poble català conforma una nació catalana i vol un instrument per a protegir-la. Una nació que durant anys ha intentat integrar-se en un estat plurinacional del qual sempre ha obtingut com a resposta un estat unitari amb més o menys descentralització. Un estat on la pluralitat nacional no existeix. Aquesta és una reivindicació que sacseja les estructures de poder heretades del franquisme que no ha sabut adaptar-se a les necessitats socials i que ara es qüestionada per una part de la societat espanyola. La voluntat de votar dels catalans qüestiona obertament les elits espanyoles que han optar per la família abans que l’estat.

El recurs a la llei per impedir votar que fan PP i PSOE no és per convicció democràtica si no per raons polítiques. Brandar la Constitució com si fossin les taules de la llei de Moisès, els deu manaments, és estèticament molt bonic, però és inútil i absurd. Sobretot perquè aquesta mateixa Constitució la van modificar el 2011 sense comptar amb ningú més que la voluntat de les elits econòmiques i polítiques que van decidir que calia satisfer a Angela Merkel i l’article 135 fou modificat. I sense consultar al poble espanyol.

S’invoca la legalitat situant-la per sobre el dret de poder expressar-se en unes urnes, quan és això darrer és un plantejament radicalment democràtic i participatiu.
 
Es planteja que només cap un acord entre Mas i Rajoy per sortir del lloc on estem situats. Un pacte fet per dalt que esquivi la voluntat social. És el plantejament de la vella política de la transició espanyola feta d’esquena a la majoria social. És continuar tractant a la societat com a menors d’edat. I se sorprèn el PSOE amb aquest plantejament polítics que li surti PODEMOS que qüestiona el sistema?
Es fa un plantejament des del PSOE de canviar noms per no canviar res. I el PSC, que fa seguidisme d’aquest plantejament, és veu forçat a canviar i per això per el nord i els electors.
 
Votar no és un mer tràmit, encara que els partits polítics amb la seva actuació ho hagin propiciat. Votar és expressar la voluntat de la gent. I les opinions majoritàries són les que s’implementen.
 
El 9 de novembre de 2014 els catalans volen votar. Opinar sobre les opcions plantejades: quedar-se tal com estem, constituir-se com estat dins l’estructura política de l’estat espanyol o independitzar-se. Votar per tal que Espanya reconegui Catalunya com a nació o que segueixi sent considerada una regió. Votar per tal que el resultat d’allò que volen els catalans s’implementi després i que es negocií com es du a terme el resultat votat majoritàriament. Això és el 9 de novembre.
Escòcia vota el 18 de setembre sobre el seu futur polític perquè els governants britànics han decidit respectar la ciutadania escocesa i donar-los-hi la possibilitat d’expressar-se lliurament. Hi ha un acord anglo-escocès, mentre que aquí no existeix aquest respecte. No som ningú per Espanya i és aquí on rau el problema.
 
Quan els governants deixen d’escoltar la societat que els ha elegit deixen de tenir legitimitat moral. Tenen els vots que els ha elegit, però no la força moral que dóna escoltar a la societat i donar sortida a les demandes social que aquesta els hi planteja. És una minoria la que governa sobre una majoria en aquest cas i ho fa d’esquena a aquesta.
 
Els partits espanyols estan atrapats pel monstre de l’anticatalanisme que ells mateixos han creat amb un desvergonyiment més o menys agosarats. Atrapats entre la pèrdua de vots si fan cap pas cap el reconeixement d’un estat plurinacional a Espanya y la por de no poder-se mantenir instal·lats en les seves poltrones de poder. Durant els anys que van des de 1981 a ara el retrocés en els reconeixement nacional de Catalunya ha estat constant. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981 ha triomfat sociològicament i avui vivim en aquest estat que no ha fet net del franquisme.
 
El cop de gràcia a aquesta lluita per l’estat plurinacional a Espanya el va donar el Tribunal Constitucional amb la seva sentència sobre l’Estatut d’Autonomia del 2010. Va enterrar l’esperança de bona part de la gent que creia en un estat nou a Espanya.
 
La societat catalana esta mobilitzada. Vol canvis socials i econòmics i vol decidir com s’organitza territorialment per donar satisfacció a aquest desig.
 
Cal saber que vol la majoria ciutadana i no hi ha altre manera democràtica de fer-ho que votant.
 
Cal, doncs, exigir als representants polítics catalans elegits que facin possible aquesta votació i cal exigir als representants polítics espanyols elegits que permetin celebrar aquesta consulta no vinculant ja que la vinculant no l’han volgut deixar fer. Una votació que ens permetrà saber la representativitat de cada opció i saben això sabrem quin camí haurem de seguir.
Votar el 9 de novembre és democràcia, impedir-ho un acte autoritari, perquè no hi ha cap altre alternativa possible. El ciutadà és el subjecte polític de la democràcia i no la llei que és un mer instrument legal.
 
Votar amb garanties és llibertat, no poder fer-ho és un fracàs de la democràcia.
 
 
 
 

12 de set. 2013

11 de setembre de 2013, un pas històric


La societat catalana ha demostrat, un cop més, que marca el camí als seus dirigents polítics i només quan les autoritats, els polítics, escolten aquest clam majoritari els canvis es produeixen. Els canvis sorgits d’aquest clam es consoliden perquè tenen al darrera un poble que els vol. Així va passar el 14 d’abril de 1931 fent caure la monarquia espanyola i no va passar el 6 d’octubre de 1934 quan va intentar provocar un canvi que no es va consolidar perquè no tenia al darrera un poble decidit.
Amb l’habitual menyspreu espanyol es tractava la manifestació multitudinària de l’Onze de setembre de 2012 de “Calentón de verano”, però aquesta ressaca estival, un any després, continua i des dels àmbits polítics espanyols, encapçalats pel seu cap d’estat, continuen fent-se els sords a les reivindicacions catalanes. I no només això, si no que donen cobertura a tot tipus d’exabrupte.
Les xifres de participació a l’acte cívic i pacífic de la Via Catalana per la Independència són de 1.600.000 persones. I encara que haguessin sigut menys l’èxit és indiscutible. Una multitud distribuïda al llarg de 393,8 kms., passant per 86 municipis. Donant-se les mans des de El Pertús, al nord, fins Alcanar, al sud de Catalunya. Una cadena humana que la gent de la Catalunya Nord va allargar fins El Voló i els valencians fins a Vinaròs. Gent que mostrava la seva voluntat d’assolir un futur col·lectiu nou. Gent dreta i entrellaçada al llarg de la carretera N-II i la N-340. La gent distribuïda per 778 trams de forma festiva, sense insults ni enfrontaments. Un fet que contrasta vivament amb l’entrada d’un grup de feixistes a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid al mateix dia, sense que la policia espanyola hagi fet absolutament res per a impedir-ho. I no ho han fet perquè aquests és el tarannà de les autoritats espanyoles. La connivència amb el feixisme que permeten que s’insulti als catalans tractant-los de nazis, insolidaris i vividors sense donar-hi resposta. Ho fan amb el seu silenci o sumant-se al maltractament dels ciutadans catalans.
Aquest acte de l’Onze de setembre de 2013 reforça la voluntat d’exercir el dret a decidir. I ho ha fet de forma decidida i inequívoca. Són 1.600.000 persones que volen poder exercir un dret tan elemental i democràtic com es el de votar. Es reclama poder votar perquè ho puguin fer els que volen un estat propi separat d’Espanya i també aquells que volen una Catalunya diluïda dins Espanya. I es fa així perquè això és la democràcia. La democràcia és donar la veu als ciutadans, permetre la participació ciutadana.
Des del govern d’Espanya se’ns diu que això dreta a decidir divideix la societat. A ells caldria preguntar-los-hi si unes eleccions no divideixen als ciutadans, si el referèndum sobre l’OTAN a Espanya no va dividir la societat espanyola, si el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya no va dividir la societat. Tota consulta democràtica implica divisió, perquè l’obliga a posicionar-se per una opció o altra. Només els estats totalitaris creuen que és l’estat qui sap allò que convé als ciutadans i per tant no cal consultar-los-hi res. La societat no es divideix quan vota, només es possible que es divideixi si el minoritari no accepta ni respecte els resultats majoritaris.
Espanya no actua democràticament quan impedeix als ciutadans de la nació catalana auto preguntar-se quina relació vol tenir amb Espanya. I nega aquest dret argumentant que són ells qui han de decidir sobre nosaltres. I ho plantegen així perquè darrera d’aquesta creença hi ha el famós dret de conquesta proclamat per Felip V i tots els que l’han seguit poder des del 1714.

Un amic em deia que l’acte de la Via catalana, la cadena humana, era excloent i no era majoritari i per això la combatia. Després d’escoltar-lo li vaig respondre: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet la seva proposta i la societat catalana, de forma majoritària, ha respost positivament. Davant d’aquesta resposta ciutadana cal preguntar-se dues coses: la resposta social és per què els partidaris de la independència estan més mobilitzats que els altres o és que és l’opció majoritària avui? Hi ha una manera ben senzilla de saber-ho. Que els partidaris del federalisme, de la Catalunya regió, facin la seva proposta de mobilització al carrer i veurem la resposta ciutadana. Per ara, l’opció de la Catalunya regió d’Espanya no ha demostrat ser gaire més que un grupuscle que només va aconseguir omplir el centre de la plaça de Catalunya el 12 d’octubre de 2012. Quatre mil persones a tot estirar. I els federalistes a que esperen per a fer una proposta de mobilització ciutadana?
I ara què? Ara cal respostes.
Hi ha un concens majoritari d’entendre que una consulta respon a principis democràtics, representatius, cívics i participació ciutadana. El problema sorgeix en com fer-ho. Quina proposta de consulta és la més adequada.
La primera resposta, sense cap dubte, és el referèndum amb una pregunta clara i amb una resposta inequívoca. Però això topa amb el sentit antidemocràtic del que en fan bandera els partits espanyols brandant la Constitució com una presó inamovible on no cap res més que una Espanya unificada i única.
No obstant aquest obstacle que sembla infranquejable hi ha la necessitat de la legitimitat que avali internacionalment l’exercici del dret a decidir.
El President de la Generalitat ha defensat públicament la necessitat que la consulta sigui amb el beneplàcit del govern espanyol o que sigui tolerada durant l’any 2014 i fer-ho utilitzant una de les cinc alternatives exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional en el seu informe “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” de 25 de juliol de 2013. Propostes que de forma resumida són:

  • Referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

  • La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

  • El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

  • La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

  • La reforma de la Constitució Espanyola.

Totes i cada una d’aquestes opcions s’estan estudiant. No són excloents, però impliquen un grau més o menys grau de dificultat. D’aquí el plantejament de que sigui tolerat per l’estat si no és autoritzat.
La delegació de competències és la que ha utilitzat el Regne Unit respecte a Escòcia convocant pel 18 de setembre de 2014 la votació de comú acord, així com també la pregunta.

A Catalunya ens cal deixar clar internacionalment la voluntat de diàleg amb Espanya. Deixar clar que és l’Estat qui es nega a donar una sortida en el marc de l’ordenament jurídic.
No és clar el recolzament internacional per a forçar a Espanya a utilitzar el seu marc jurídic per deixar fer la consulta als catalans. Ens poden mirar amb simpatia, però els interessos econòmics prevalen i per tant els cal presentar al món una Catalunya productiva i econòmicament dinàmica per tal que ens tinguin en compte.

Que alguna cosa es mou al món respecte a nosaltres és clar. No és casualitat que el govern alemany demani als seus assessors que cal fer amb els catalans si se separen d’Espanya. La resposta que li han donat és la de que els ciutadans catalans continuïn sent membres de la Unió Europea mentre el territori negocia l’entrada com estat a la Unió Europea. Aquesta és una primera resposta i en vindran d’altres sobretot motivat per l’èxit de la cadena humana de la Via Catalana.
I llavors per què explicitar un pla B per si cap d’aquestes sortides funcionen? El pla B de les eleccions plebiscitàries.

Crec que va ser un avís mal expressat del President Mas al govern central. Si tanqueu totes les vies el ciutadà s’expressarà igualment a través d’unes eleccions pleblicitàries convocades legalment d’acord amb la legislació vigent, però amb un programa inequívoc de consulta sobre el futur col·lectiu.
Unes eleccions plebiscitàries és un concepte polític i no jurídic ja que ho determina les circumstàncies del moment i les propostes que es fan a través dels programes electorals. Per això no poden ser prohibides.

El problema està en la data d’aquestes eleccions. El 2016 a l’oïda de la gent desconcerta, perquè no s’entén per què hem d’esperar tant. La resposta és que s’han d’haver esgotat totes les vies legals possibles i s’ha d’arribar a la consultat amb un país econòmicament menys dèbil del que tenim ara. Perquè darrera de les eleccions plebiscitàries només hi ha la Declaració Unilateral d’Independència i ens caldrà tot els suport que puguem obtenir per tal que no ens esclafin.

I només una darrera reflexió. Ningú cregui que l’endemà de la votació i sempre que hagi guanyat el si serem independents, En aquell moment s’iniciarà un període de negociació tant o més dur que ara per tal separar el deute català de l’espanyol, els actius, les empreses amb centres de treball fora de Catalunya, els registres de la propietats i els altres i tots aquells aspectes que conformen un estat.

Una Catalunya independent no és un camí de roses, però si d’il·lusió per a un món millor per a nosaltres i els nostres fills.

25 de set. 2012

Onze de setembre de 2012, la seducció

Han passat suficients dies per a poder intentar analitzar què ha significat la manifestació de l’Onze de setembre a Barcelona i el moviments polítics que s’han produït. I per què dic que ha passat prou temps? Perquè per a avançar ens cal serenor i treball constant.

Hi ha maneres diferents per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa, a part d’assistir a l’esdeveniment i veure per un mateix la quantitat de persones que hi assisteixen i que hi passa, però amb aquesta forma de valorar un fet s’ha d’anar en compte, perquè es pot donar el cas que passat uns dies caigui en l’oblit o que es vagi diluint com el sucre dins l’aigua. Una altra manera de valorar el fet és veient la reacció que genera.

Doncs bé, l’impacte de la manifestació d’un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona ha commogut la societat catalana, l’espanyola i les ments pensants de la resta del món. Un fet que per molt que es vulgui amagar no es pot.

Una manifestació que ha estat cívica, pacífica i impregnada de voluntat de trobar un futur nou. Una manifestació amb un clam majoritari d’independència que era respectat sense tensió pels que no la veuen encara. Una manifestació democràtica de primer ordre. I és precisament aquest fet el que ha descol•locat als espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols han buscat sense trobar-ho algun incident per a magnificar-lo. No només no l’han trobat si no que amb grolleria han exhibit una única fotografia d’algú cremant una bandera espanyola el dia 10 al Fossar de les Moreres. I això els cou. Haurien tingut la coartada per a denigrar tota la manifestació. Prou que diuen que la gran manifestació ha estat fruit de la manipulació del nacionalisme català, com si fos tan senzill fer sortir al carrer a un milió i mig de persones. Hi ha algún premi Nobel que premïi un treball tan important?

Un manifestació on hi van haver pocs crits diferenciats. El crit majoritari era el d’independència i és cert que també hi va haver algun altre, però era tant esporàdic que ningú el recorda. Els congregats només van cantar Els Segadors, La presó del rei de França de l’Elèctrica Dharma i el Virolai. Sí, si. El Virolai, per molt que ens sorprengui a molts, però només aquella estrofa que demana a la Verge de Montserrat que il•lumini la catalana terra. I fins aquí els crits i els càntics per a una manifestació que va durar hores. Hi havia una unanimitat acceptada voluntàriament. I les banderes? La majoritària era l’estelada amb l’estel blanc damunt d’un camp blau. També n’hi havia algunes amb l’estel vermell, com també moltes senyeres i d’altres com a testimoniatge de persones d’altres nacionalitats que volien manifestar-se al costat nostre com la d’Euskadi, la de l’Equador, la del Marroc i una de cubana. I a més alguns anaven vestits amb la samarreta del Barça com a símbol de diferència amb la resta de l’estat. La gent de vegades sorprèn.

Algú havia dit què s’havia de portar, què s’havia de cridar, què s’havia de cantar? No. Les banderes se les va comprar la gent i la gent va corejar allò que va creure convenient. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

I tot això perquè responia a un clam intern i profund de ja n’hi ha prou d’insults, humiliacions, vexacions i ser cornuts i pagar el beure.


I l’endemà què?

Després de la manifestació ve la feina dura i de picar pedra, però amb instruments més eficaços.

Fa molts anys que lluito per a la independència de Catalunya i n’he vist de tots colors al llarg del temps.

I per què em refereixo a la història en aquest moments? Per tal de veure que només el treball constant i continu dóna resultats.

Al començament dels anys setanta, quan estudiava a la Universitat de Barcelona i intervenia a les assemblees d’estudiants en català havia d’aguantar ser escridassat i insultat amb adjectiu de feixista i contrarevolucionari per utilitzar la meva llengua. Una llengua, per altra banda, de la majoria dels estudiants de la facultat. El temps ha transcorregut positivament i ara contemplo amb satisfacció que un castellanoparlant pot assistir a la manifestació de l’Onze de setembre sense sentir-se incòmode pel fet que allà es cridi, sense cap rubor, per la independència de Catalunya. No hi ha dubte que hem fet un pas de gegant. Però no és suficient si volem assolir l’objectiu. Ens cal treballar i molt. Cadascú en el lloc on està.

La manifestació fou el segon acte d’un llarg recorregut. I dic el segon perquè el primer acte ha estat el treball constant de treballar i explicar que així no podíem continuar. Que ens calia dotar-nos d’estructures d’estat per a defensar la gent i el seu benestar. Per a defensar allò que és seu. El seu incipient estat del benestar, la seva llengua i el seu futur sense fractures socials.

La manifestació ha estat un segon acte esplendorós i magnífic.

Vaig estar entremig de centenars de miler de persones durant més de quatre hores i durant tot aquest espai de temps vaig intentar sentir el batec de la il•lusió d’aquesta gent i també saber cap a on es dirigien les seves reivindicacions.

Fa dies que observo i escolto amb atenció tot allò que es diu i allò que no es diu, perquè tan important que s’expressa i com que es calla. Per això vull aproximar-me a l’anàlisi del que passa i veure els pros i contres del que està passant.


Les reaccions a Catalunya.

A Catalunya les reaccions han estat diverses i ens cal valorar-les per a saber la força real d’allò que expressen.

Per un costat hi ha els que senten satisfacció per l’èxit de participació. Un milió i mig és una xifra mai vista al món. Tot un èxit perquè en trenta-sis anys hem passat de 27.374 persones d’assistents a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat, l’11 de setembre de 1976, a un milió i mig al centre de la ciutat de Barcelona aquest 11 de setembre de 2012. Qui ho hauria dit! No obstant, el 1976 ens combatien i ara encara continuen.

Una satisfacció que ha portat a alguns a dir que ens cal la independència exprés ara que tenim força. Una opció legítima, però que amaga una gran incògnita. I l’endemà de proclamar la independència què farem? Sento discrepar d’aquest plantejament i em sap greu, perquè no hi hauria cosa que em plagués més que poder fer clic, com si fos un interruptor, i poder dir: ja som independents.

La història és aquí per a revisar-la i treure’n les conseqüències per a no equivocar-nos.

No hi hagut cap país que hagi aconseguit la independència així. Cap. Es posen exemples com Kosovo o les ex repúbliques soviètiques. Bé, potser que donem un petit repàs al que va passar a Kosovo i ens adonarem que tenen un país fortament fragmentat social i políticament i per a sobreviure com a estat han necessitat les armes de l’OTAN i estar sotmesos a un protectorat internacional durant anys. I tot això perquè allà els interessos econòmics dels alemanys i els francesos s’hi jugaven molt. No oblidem que aquests països compten molt. Com també compta la Unió Europea en el seu conjunt. Mirant Kosovo ens cal preguntar-nos si és aquest procés d’independència el que volem? Si aquesta és la resposta digueu-m’ho clar i ens entendrem. I quan parlo de l’endemà m’estic referint a com continuarem construint estat, el país, no a opcions ideològiques.

A d’altres aquesta satisfacció per l’èxit de la manifestació ens ha portat il•lusió. Il•lusió de saber que el nostre desig de tenir un estat propi el tenim a tocar. I és precisament per això que ens cal treballar més que mai per a aconseguir-ho. Amb el cap fred, però.

Un amic em recordava una reflexió de fa anys, que he vist compartida amb d’altra gent, que només aconseguiríem la independència de Catalunya quan aconseguíssim sumar a aquest objectiu a aquella gent que tenen les seves arrels personals o familiars a Espanya. I a la manifestació hi havia molta gent d’aquesta. I això és un signe inequívoc de canvi, però encara no som suficients.

I per què dic que no són suficients? Perquè nosaltres no ens podem permetre un resultat advers en un referèndum d’autodeterminació com ha passat dues vegades a Quebec. Perquè a Espanya la seva salut democràtica és molt precària i tenen tendència a l’autoritarisme. Necessitem un resultat incontestable a la primera, perquè no tindrem una segona oportunitat en molt de temps.

Si no calculem bé els temps i l’esforç desapareixem com a poble, perquè la maquinària uniformitzada espanyola passarà damunt nostre amb una pressió difícil de suportar. I en això no hi ha diferències ideològiques. Només cal veure i escoltar les reaccions del Rei, Rajoy i Rubalcaba. Les escassíssimes veus que discrepen del discurs oficial són silenciats immediatament. Si ens equivoquem el procés d’aniquilació del poble català serà més dur i sistemàtic del que ho fan a les Illes Balears, el País Valencià i a la Franja de Ponent. Tot això són advertències del que són capaços de fer. I no ens equivoquem, perquè el que és s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. I si algú ho dubta només li cal anar a mirar els diaris per a veure què han dit i diuen personatges com Alfonso Guerra, Peces Barba, Rodríguez Ibarra, Esperanza Aguirre, José Antonio Monago i tants d’altres.

No oblidem tampoc les reaccions dels contraris a qualsevol forma d’autogovern. Per minso que sigui es faran sentir. La barra lliure dels disbarats s’ha obert. I la darrera és la de la Asociación de Militares Españoles (AME).

Els esdeveniments que estan passant a Catalunya des de la manifestació de l’11 de setembre ha descol•locat momentàniament aquesta gent, però no trigaran a coordinar-se de forma ferotge. Els ha sorprès perquè no viuen la realitat. Viuen en allò que tant ens acusen a nosaltres de viure en una bombolla imaginària. Imaginen persecucions i impossibilitat de parlar, però curiosament ho diuen en llibertat i no els passa res. Aquesta és la persecució que pateixen. Cap. S’irriten perquè la majoria de la gent els veuen com uns eixelebrats de qui no interessa allò que diuen.

I d’altres d’aquest defensors de la unitat espanyola, de tant pensar en la tonteria de Titànics que s’ensorren, acabat creient que s’ensorra. Aquesta és la seva trista realitat. Però no depreciem la seva capacitat de desestabilitzar. Existeix i ho hem de tenir en compte. Ara més que mai. Però alerta! Tampoc ens cal veure quintacolumnistes per tot arreu. La discrepància és legítima. El pensar en ritmes de treball diferents és possible i saludable. El no compartir objectius és possible amb arguments i sense coaccions.

Se’ns pregunta sovint: Quina Catalunya hem de tenir? La de les retallades? Una Catalunya desigual? I ells mateixos responen: Jo no vull això. Jo vull una Catalunya social, etc., etc., etc. Aquesta és una gran trampa. Perquè darrere d’aquestes preguntes i respostes s’amaga un projecte nacional espanyol. Contra aquest argument ens cal respondre que volem una Catalunya independent per a poder escollir amb els nostres recursos quina política fer. O potser t’està bé l’Espanya de les retallades del senyor Rajoy o el sistema financer més solvent del món de Rodríguez Zapatero?

No fem trampa ni nosaltres ni ells. Una Catalunya independent no solucionarà les coses de forma immediata, però sí tenim la possibilitat i la capacitat per a fer-ho.

Ens exigeixen que a cada cop de porta plantegem una altra solució. Oblidant que qui tanca la porta és qui està obligat a donar una alternativa.

Catalunya ha donat alternatives diverses que han estat rebutjades. Els dos Estatuts i el pacte fiscal. I sempre és la mateixa resposta. El PP i el PSOE els dos Estatuts se’ls van “cepillar” i en el cas del pacte fiscal Rajoy i Rubalcaba han dit que ni parlar-ne. Doncs és a ells a qui correspon donar una sortida si es que volen que Catalunya continuï dins d’Espanya.


Les reaccions a Espanya.

Van des de les més demagògiques als silencis més acusadors.

El Rei aquesta vegada enlloc d’anar a caçar elefants a Botswana s’ha quedat a casa a caçar catalans. S’ha col•locat al davant dels seus enfront dels que no ho som i ens ha amenaçat de forma sibil•lina. Llàstima que fins ara hagi callat fent-se partícip amb el seu silenci d’una situació denigrant pels catalans. Als caps d’estat se’ls respecta per les seves accions.

Espanya està acostumada al ”ordeno y mando” i s’han cregut que el món gira en la direcció que volen perquè ells ho diuen. I no cap dubtar-ho. Això és així i prou.

No esperem cap mena de complicitat de la resta de l’estat. No existeix ni existirà. El comentari del Miguel Bosé, el cantant, de que Catalunya en els seu camí estarà sola va ser d’una claredat meridiana. I és d’agrair perquè ha ajudat a obrir els ulls a molta gent.

D’altres espanyols esgrimeixen els tancs, la suspensió del minso autogovern brandant l’article 155 de la Constitució espanyola. Recorden que el Congrés dels Diputats va tombar sense escoltar l’anomenat Pla Ibarretxe. I ho diuen cofois com una gran victòria. I són els mateixos que miren ara amb preocupació la possibilitat que el PNB i Amaiur puguin ser les forces majoritàries al País Basc. No aprenen dels seus errors.

Des de Madrid la resposta ha estat un no a tot. Quan l’economia anava bé, o això semblava, la resposta era que ara no toca, que ja hi haurà temps. Quan l’economia mostra la seva cara més amarga tampoc toca, perquè ara és el moment de remar tots junts en la mateixa direcció. I llavors quan toca? Mai. Aquesta és la resposta que no volen explicitar.

Els greuges econòmics a la gent que viu a Catalunya són constants i afecten el dia a dia de la gent.

Agafem com exemple un sector com el transport que permet veure perquè la gent diu prou. No pot ser que haguem de suportar uns trens envellits i unes infraestructures que s’espatllen contínuament. No pot ser que per anar a l’aeroport del Prat s’hagi de fer amb vehicle particular o amb un autocar al preu de 8 euros el viatge perquè el tren arriba de forma precària i el metro no està construït. I no parlem de les carreteres. Segons el govern de l’estat que defensa sense complexos el sistema radial amb centre a Madrid s’ha oblidat de fer l’autovia 2 en tota la seva extensió. Després d’anys d’esperar s’ha acabat el tram entre Lleida i Barcelona, però de Barcelona a França encara s’ha de fer. Per aquí surten i entren les mercaderies i a ells els és ben igual mentre tinguin la parròquia contenta amb quilòmetres d’autovia sense que circuli pràcticament ningú. I que no vingui el Monago de torn explicant altres històries perquè jo mateix ho he pogut comprovar conduint quilòmetres i quilòmetres sol. I continuem parlant de transports. Al port de Barcelona els xinesos han construït quatre immenses grues de càrrega i descàrrega, doncs bé. Un cop descarregat com les treuen del port? El govern central no havia invertit en el tren que les havia de treure i ara s’ha hagut de fer una solució precària i a corre cuita. I els aeroports què? Són com un “cortijo” on el señorito de torn fa i desfà per afavorir Barajas.

La llista de greuges econòmics és immensa. Qualsevol sector econòmic té la mateixa marginació en les inversions d’aquest estat on entreguem els diners que generem.

I que no es brandi com a arma els fons de liquiditat, perquè si no haguéssim d’esperar cada mes, a terminis vençuts, les bestretes monetàries que ens corresponen tindríem liquiditat. L’Estat ens ofega fent que no tinguem diners líquids, sinó que haguem d’esperar cada mes la transferència i sense entrar en esbrinar si és el que ens correspon o no. Parlem d’una cosa tan simple com saber si tinc diners en efectiu o només una xifra d’una quantitat monetària que ens lliurarà l’estat quan vulgui. Aquest és el drama diari. Amb aquests diners entre altres coses es paguen els centres de discapacitats, els hospitals, els crèdits pont i les nòmines del personal com metges, professors i la resta de personal. No podem dependre de les transferències mensuals.

No és estrany que les comunitats subvencionades cridin a la revolta contra Catalunya. Si la mamella deixa de rajar hauran de començar a generar suficients recursos per a cobrir les prebendes que tan generosament s’ha atorgat. I només un exemple. Aquí els llibres escolars els paguem, a Andalusia els hi regalen. Caram quina diferència.

Però hi ha quelcom que molesta i molt. El silenci dels que prediquen progrés i llibertat. La covardia els fa coautors d’aquesta defraudació.

Quan el Tribunal Constitucional va trinxar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, pel Senat i pel poble de català en referèndum en aquesta Espanya de progres ningú va alçar la veu. Només algú amb coratge moral ho va fer. Una flor que no fa estiu.

Ara tots aquests progres busquen culpables per a justificar una manifestació que no entenen, perquè han viscut en la seva pròpia mentida.

Amb el cop de porta del govern del PP i l’oposició encarnada pel PSOE s’ha posat fi als intents de més de 140 anys d’arribar a una entesa amb aquesta Espanya que no escolta res. I dic govern i oposició perquè ha estat així. I no ens equivoquem o no vulguin fer-nos equivocar. El no a Catalunya ha estat consensuat entre ells dos.

Tota aquesta Espanya branda la Constitució com una llei inamovible pel que fa a les reivindicacions dels catalans, perquè es toca i en un cap de setmana quan els convé. O potser han oblidat la reforma exprés de caire econòmic exigida per Europa que es va fer?

L’endemà de la gran manifestació vaig trucar els amics que tinc per les espanyes per veure què deien. El resultat fou una enorme decepció. Retrets i silencis dolorosos. Vaig constatar que en el nostre camí cap a la llibertat estem sols. No esperem res d’ells.

I els bascos? Desgraciadament no podem esperar res d’ells tampoc. Viuen en els seus privilegis i no mouran ni un dit per fer-nos costat. No fos cas que perdessin les seves prebendes.


La reacció a Europa i a la resta del món.

La Comissió Europea no ha parlat mai en veu alta fins que la possibilitat d’esquitxar-los ja es fa evident. Per això sorprèn que Durâo Barroso, el president de la Comissió, hagi dit en veu alta que en tot aquest procés ells també hi són. Els mercaders europeus han avisat a Catalunya i a Espanya que s’ha de comptar amb ells amb qualsevol decisió que es pregui. Ho menciono per allò que deia abans. La Unió Europea només parla quan veu el problema a prop.

Ens cal la complicitat de la Unió Europea i dels Estats Units bàsicament.

I com saben què passa aquí a Catalunya la resta del món? Pels seus diplomàtics i pels corresponsals de premsa estrangers. És a aquesta gent la que ens cal informar detalladament del perquè i com ho pensem fer. Ells, ens agradi o no, influeixen i per ara la percepció dels corresponsals estrangers ens és bastant desfavorable. Només cal llegir què van dir a El Punt Avui del dissabte 22 de setembre d’aquest any. Només un parells saben qui som i què volem, la resta ens ignoren o ens són hostils. Ens cal guanyar-nos la seva complicitat.

I perquè la diplomàcia parla poc sorprenen els comentaris de l’ambaixador dels Estats Units mostrant comprensió amb la manifestació del dia Onze. Tot un pas per un diplomàtic que no parla si no és estrictament necessari.

Quan un diari com el Financial Times publica dues editorials en una setmana parlant de la crisi constitucional espanyola no ho fa de forma gratuïta. Intenta influir en una qüestió que veu que ha esclatat i els hi pot repercutir.

Tot això són indicis que cal valorar en la seva magnitud.


I ara a treballar. A guanyar-nos el futur.

Ara és el moment de treballar a fons, sabent que sempre els canvis els han encapçalat una minoria que ha treballat i la resta s’hi ha apuntat després.

L’escalada d’humiliació ha arribat massa enllà perquè pugui evitar-se una ruptura de Catalunya i Espanya, però compte!

Ja he dit abans que necessitem els 65% de vots de la població al costat de la independència i per a aconseguir-ho ens cal passar per tots els estadis per tal de demostrar que en aquesta Espanya no hi ha lloc per a nosaltres. I ho hem de fer per a sumar voluntats

Hi ha feina que ja ens la fa la pròpia Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fou una bufetada sonora i humiliant que va ferir profundament a molta gent. També hi ha els molts i constants ofecs econòmics produïts per no fer a temps les transferències mensuals que ens corresponen i que han obligat a endeutar-nos escandalosament la Generalitat per a sortir endavant. És humiliant veure que hi han diners per a salvar Bankia immediatament i no per a evitar l’ofec de caixa de la Generalitat. I que no em surti ningú amb la cantarella que tot això és per les disbauxes dels governs catalans. Es té diners a caixa o no. Els diners venen de Madrid cada mes i els donen quan volen i això es fa servir per a obligar a acceptar determinats xantatges. Ja ho sé que el govern català no ho dirà obertament això, però tot se sap i ens ha portat a la frustració actual quan lentament ho anem descobrint.

A les retallades fetes pel govern català per a adequar la nostra economia als ingressos actual s’hi han sumat, sense cap mena de consideració, les de l’estat com si aquí no s’hagués fet res. Quin cinisme i quin egoisme.

El procés de seducció per a obtenir una majoria folgada a favor de la independència té estadis que cal anar passant a bon ritme.

El pas pel pacte fiscal era necessari, perquè molta gent deia que amb això ja en tindrien prou i que no volien res més. Doncs ni això tenen. Espanya ha donat un cop de porta i ja està. I això a la gent indecisa els fa pensar. Mentre dubtin de la bona voluntat d’Espanya hi ha possibilitat de sumar-los al projecte de futur d’una Catalunya independent o que al menys no siguin hostils al projecte. Perquè a ells qui dóna el cop de porta els hi haurà d’explicar perquè continua sense moure peça.

La nostra lluita és un procés de treball constant i de molta seducció.

Crec que a qui correspon liderar aquest procés és al President de la Generalitat. A nosaltres ens correspon a treballar per a seduir als indecisos i treballar tant intensament que al president de la Generalitat no li quedi cap altre remei que continuar endavant si en algun moment dubta.

Hi ha alguna altra persona que pugui liderar aquest procés? Ha passat molt de temps des de la gran manifestació del dia 11 i avui no hi cap altre líder. Així és la realitat. Per tant assumint el que tenim i tirem endavant.

Entenc els recels d’altres opcions polítiques a donar a Artur Mas un lloc tan destacat, però és ell a qui els electors van confiar la nau de Catalunya durant quatre anys. A ell i a cap altre.

La qüestió del com i quan té molta transcendència perquè és aquí on rau la mare dels ous.

Al president i al govern català ens cal reclamar-los reflexió i propostes clares. Un camí a seguir i treballar sense descans teixint complicitats a dins de Catalunya i a fora. Cal consensuar tot allò que sigui possible.

A l’oposició que està pel dret a decidir o per la independència ens cal reclamar-los propostes en positiu i sumar-se sense embuts en allò que han consensuat, sense tactismes de baixa volada. No es tracta de donar un xec en blanc al govern, sinó d’influir en positiu damunt del govern.

I què s’ha de demanar als que defensen la unitat amb Espanya? Respecte per les voluntats majoritàries. Que defensin allò que creuen amb serenitat, sense el recurs de la por i el xantatge, perquè la gent no és imbècil i vol sentir coses raonables i no exabruptes de pinxo de carrer. Només així tindran una oportunitat per a fer vèncer la seva opció d’unitat espanyola que defensen. Propostes clares i no més del mateix com fins ara.

Tot plegat és un gran treball de seducció a dins de casa nostra i a la resta del món. La Catalunya independent en què creiem només serà possible quan tinguem darrere nostre a la força imparable de la gent de forma majoritària. Estem a un pas d’aconseguir-ho i ens cal no estimbar-nos.

I mentre seguim formant part d’aquest estat espanyol ens caldrà reclamar-los tot allò que és nostre i que ens permet viure cada dia.


24 de setembre de 2012.

4 de set. 2012

Onze de setembre de 2012


Aquest Onze de setembre s'ha convocat una manifestació i jo hi aniré per tres raons:
  • perquè crec en la independència de Catalunya.
  • perquè ens cal mostrar de forma clara que estem fars de com ens tracten en aquesta estat espanyol on estem actualment.
  • perquè mentre no arribi la independència i estiguem dins l'estat espanyol cal canviar de forma radical les condicions econòmiques i de reconeixement nacional que tenim.
Ara ens cal mostrar unitat i força. Després, dins el procés, cada u s'aturarà allà on vulgui.

Cadascú que vagi a la manifestació amb el lema que vulgui, però que vagi a la manifestació. Ens cal mostrar força.