26 de març 2017

Guanyar o venjança.

Judici pel 9N al TSJC.
Quan els politics espanyol repeteixen una i altra vegada la paraula llei i constitució sempre li sumen adjectiu i ho han fet de tal manera que han acabat el diccionari i, per tant, han passat a parlar de violar la llei com Rajoy ho ha fet al congrés de la delegació del PP a Catalunya.

Deia en el meu darrer escrit “Espanya ja ha començat obertament la fase repressiva” (http://jordicolomines.blogspot.com.es/2017/02/espanya-ja-ha-comencat-obertament-la.html)  que Espanya iniciava la fase repressiva per impedir la celebració del referèndum amb el judici pel 9N i, també, perquè l’unionisme espanyol no ha estat capaç d’articular un discurs en positiu del perquè cal quedar-se en aquest estat que no admet la nació catalana. Si algú ha gosat esbossar quelcom de diferent al dogma oficial la realitat dels fets s’ha encarregat de desmentir la proposta. Només a tall d’exemple citaré l’ús del català com a llengua d’Espanya segons la Constitució vigent i com el Ministeri d’Hisenda l’elimina per a pagar l’IVA amb el model 303. Hi ha centenars d’exemples de la realitat que indiquen la buidor de les paraules que venen d’Espanya.

Algú explicarà el paper del PSOE en el cop d’estat del 23F?
És un acudit esperpèntic que ara el PSOE surti dient que recuperant l’Estatut del 2006, aquells que ells van ajudar a “cepillar”, és la solució de futur i mostra fins a quin punt no tenen res a oferir.

L’altre proposta per quedar-se a Espanya és la gran oferta que Rajoy ha de fer el proper 28 de març sobre infraestructures a Catalunya. No dubto que serà espectacular o, com a mínim, ho hauria de ser si realment pretén aconseguir alguna cosa. Però el problema de les propostes d’obres en infraestructures no són les partides que figuren al pressupost general de l’estat que sempre són boniques i ben maquillades si no si aquestes s’han fet, s’han executat i és aquí on plora la criatura de les infraestructures. No s’executen o ho fan miserablement.

Inversions en infraestructures a Catalunya entre 
els anys 2004 i 2015 
(Font: Seda Hakobyan i Alexandre Solano, Vilaweb).
Seda Hakobyan i Alexandre Solano, en un article publicat al digital Vilaweb titulat L'estat fa anys que promet inversions que no arriben”, han resumit les promeses i l’execució de les promeses pel que fa a les infraestructures i el resultat no pot ser més eloqüent del que passa. Del 18,4% de l’any 2009 al 9,9% del 2015. Si ja era incompliment el 18,4% el seu pas decreixent fins al 9,9%, 5 anys després, no té cap altre sentit que l’abandó d’un territori a la seva sort.

Que hi hagi obres que no s’executin en un pressupost és habitual, però allò que no és habitual que la seva execució estigui en un 71% l’any 2015 i a la resta de l’estat en un 89%, sent una zona econòmica que representa el 19% del Producte interior Brut (PIB) i el 16,07% de població de tot l’estat.

Espanya no aspira a utilitzar territoris com a motors econòmics pel conjunt como ho fa França amb Marsella, Bordeus o Nantes, perquè no els sap controlar políticament. Si no els controla els esclafa. És una paparra que xucla i xucla, però no crea.

Fins i tot València paga car estar situada geogràficament al sud de Catalunya. A València el Corredor Mediterrani no hi és ni se l’espera. És un altre territori abandonat.

La sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un curtcircuit a la història de Catalunya de proporcions gegantines. Un curtcircuit que ha anat cremant clavejat i més clavejat.

En aquest any 2017 arribem al desitjat final i per aconseguir-ho hem de votar i guanyar. Espanya també és conscient que estem al final i sense proposta positiva per oferir ha obert obertament la via dels tribunal pels sobiranistes, sense gosar encara a empresonar. Conscients que estem al final no dubta, com explica l’ex-ministre Margallo, a fer xantatges i pagar suborns a l’estranger, així com anar omplint el territori català de més policies i guàrdies civils.

Estan tant satisfets d’ells mateixos, que han pressionat govern i institucions d’arreu per aconseguir declaracions contra el dret del catalans a esdevenir estat, que ha fet que hi hagi malestar en contra ells perquè han situat aquets al costat del no sistemàtic sense oferir res de futur. Els governs, fora de l’espanyol, no entenen com és possible que un tema polític no s’abordi políticament i els fa basarda que Espanya es converteixi a l’Europa occidental una nova Turquia on Erdogan ha implantat el terror sistemàtic. L’aigua es mou encara que no la veiem.

Les condemnes pel 9N al president Mas i a les conselleres Rigau, Ortega i Homs, només són la primera mostra seriosa del que passarà, però la repressió ja s’aplica individualment i com a mostra aquesta: en el moment de renovar la presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el gran mèrit de l’escollit, Jesús Barrientos, davant de Giménez, el seu titular llavors, fou que es va comprometre a jutjar líders independentistes i condemnar-los.

El general Espartero, el que recomanava 
bombardejar Barcelona cada 50 anys.
Espanya com estat no integra, el mou un fer venjatiu i té raó el president Puigdemont quan diu que si no guanyem la votació del referèndum l’estat es venjarà, perquè ho ha fet en el passat i ho tornarà a fer. ¿Recorden aquella frases del general Espartero, aquella que el pare de la Constitució Espanyola Peces Barba va tornar a posar en circulació? “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”. La frase era del 1842, però els governants espanyol no l’han perdut mai de vista i de practicar-la.

Cal deixar les estèrils gesticulacions per avançar aconseguir tres objectius claus pel futur individual i col·lectiu dels catalans:

1.- Votar en referèndum.

2.- Que l’opció de crear un estat català democràtic independent sigui la vencedora.

3.- Que l’opció guanyadora ho sigui de forma inqüestionable.

Només depèn de cadascú de nosaltres aconseguir-ho.


SUMEM O PERDREM.  

19 de febr. 2017

Espanya ja ha començat obertament la fase repressiva.

Judici polític al 9N amb el president Mas i les conselleres 
Ortega i Rigau al banc dels acusats.
L’Estat espanyol ha obert una nova etapa respecte als ciutadans que volem decidir el futur polític de Catalunya mitjançant el vot en un referèndum. Ara ja ho fa obertament.

Ve el moment en el qual la desobediència i la resistència social feta de manera NO violenta serà l’instrument, l’eina, mitjançant la qual aconseguirem votar i guanyar.

L’Estat ho sap i ha obert, ell també, una nova etapa. La repressiva, encara que ara és de baixa intensitat.

Arriba l’hora de la veritat.

És l’hora de decidir si vols una Catalunya independent o vols continuar dins Espanya en un estat i unes estructures que es neguen a canviar.

El temps de l’ambigüitat s’esgota. Hem entrat en una etapa en la qual l’ambigüitat sobre si Catalunya és un subjecte polític o no i si pot aspirar a tenir la seva pròpia estructura política com estat independent va quedant enrere. Tots aquests que han jugat a “la puta i la Ramoneta” se’ls està esgotant el temps. O vols tenir la ciutadania catalana o la ciutadania espanyola.

Una urna com la utilizada el 9N a l'escó
d'Irene Rigau
A Catalunya els partits polítics ja s’han posicionat clarament. Tots menys Podemos i els seu entorn, els Comuns, que encara creu que pot dir ara blanc ara negre perquè juga a la lògica autonomista de buscar poder.

El PSC, amb l’acord qe ha fet aquests dies amb el PSOE, ha perdut la seva minsa independència convertint-se, de facto, en la Federació Catalana del PSOE amb el nom de PSC. Un acord que sotmet la seva política d’aliances al control del PSOE. El PSC com a partit català sobirà ha mort. Ens vendran la “moto” com vulguin, però la realitat és aquesta. Amb la seva acció diària s’ha situat inequívocament al costat del PP i C’s en la defensa d’Espanya. Les declaracions de Montilla i Iceta a favor del Tribunal Constitucional ja no deixen dubtes.

Espanya avança amb pas ferm cap a la suspensió de l’autonomia catalana aplicant l’article 155 de la Constitució. Ho fa dient a través de tots els mitjans que a Catalunya hi ha un clima de violència molt més dur que aquells que hi havia a Euskadi durant els anys de plom d’ETA.

Aquesta acció propagandista està encapçalada pel govern espanyol que va acompanyada de polítics que ho diuen obertament del PP, PSOE i C’s com Fernández Diaz, Piqué, Borrell, Guerra, Girauta, Mejias entre altres, amb empresaris com Vega de Seoane, Bonet i Bou, amb la Fiscalia de l’estat amb personatges com la fiscal Magaldi i fiscals de confiança com Sánchez Ulled. Amb uns mitjans de comunicació pagats i subvencionats per l’estat que a través de personatges vomitius com Inda, Miguel Angel Rodríguez o Jiménez Losantos entre altres ho repeteixen sense posar-se vermells de vergonya, amb les constants editorial de EL Pais, El Mundo, ABC i La Razón. I, també, pel que és gravíssim en un estat democràtic i de dret, perquè es profundament antidemocràtic, que és l’actuació de l’autoanomenada policia patriòtica o policia política, amb personatges com Eugenio Pino, José Manuel Villarejo i Martín Blas al cap davant. 

És la propaganda dirigida a fer creure que la violència és present i cada dia als carrers dels pobles i ciutats de Catalunya. Una violència exercida dels independentistes.

Carta de l’expert sobre drets humans de les 
Nacions, Alfred de Zayas, que mostra la 
preocupació per l’Operación Cataluña


Diuen que acompanyar al President Mas i les conselleres cap al judici del 9N al TSJC es pressionar la justícia, però són els mateixos que pressionen a través de la Fiscalia per evitar investigar el president de Murcia, La Rioja, Rita Barberà, la trama Gurtel, Noss o Púnica.

De vegades som nosaltres els que els hi donem carnassa on abraonar-se obertament. El numeret de la bandera al balcó de l’Ajuntament de Barcelona o declaracions i conferències delirant que només serveixen per a consum propi i no per a eixamplar la base social de l’independentisme.

Una Fiscalia que ordena no investigar als presidents de La Rioja i de Murcia i en canvi defensa la Infanta Cristina a dalt de cavall assumint el paper de defensa i ordena presentar querelles a polítics, càrrecs públics i ciutadans independentistes amb connivència amb el ministeri de Justícia.

La gent aplegada per acompanyar al President 
Mas i les conselleres Ortega i Rigau cap el 
judici pel 9N el 6 de febrer de 2017.
Són tots els ressorts de l’estat els que s’han posat en marxa ara ja sense embuts.

El govern del PP amb el vist i plau del PSOE i C’s, el desprestigiat Tribunal Constitucional incapaç de protegir els ciutadans espanyols i abocat a atacar ara polítics independentistes catalans i les lleis social catalanes, la Fiscalia i la policia estant coordinats per defensar Espanya a qualsevol preu.

Nosaltres estem disposats a defensar Catalunya, els nostres drets?

No trigarem a veure que serà el propi President Puigdemont qui serà acusat, com ja ho és la Presidenta Carme Forcadell i la mesa del Parlament.

La Fiscalia de l’Estat actua com a braç executor de la repressió en el camp judicial. El judici contra el President Mas, les conselleres Ortega i Rigau és l’intent de dir a la societat: si us poseu al seu costat us passarà com a ells. El judici polític que es va celebrar durant els dies 6 al 10 de febrer de 2017 ha estat el judici contra tots els votants del 9N. Per molt que a Franco Rabell li dolgui. La Fiscalia troba en determinats jutges els col·laboradors indispensables per a dur endavant la repressió. Sentir a la fiscal Magaldi que ha patit per la seva integritat física mentre es fumava un cigarret i reia, m’ha recordat als aquells delinqüents que veig a les sales dels jutjats que inventen arguments per tal de justificar la seva activitat delictiva.

La campanya de lligar independentisme i violència ja la va iniciar Fernández Diaz, quan era ministre de l’Interior, lligant-la al gihadisme i a grups violents. El PP mai ha tingut escrúpols en manipular la societat com ho va fer amb l’atemptat gihadista d’Atocha del 11 de març de 2004 quan deia que era obra d’ETA. Alguns encara insisteixen. Rodríguez Ibarra i altres dient que som uns nazis.

La fiscal Magaldi criminalitzant als independentisme 
el 14 de febrer de 2017.
La campanya independència igual a violència fa temps que dura i nosaltres ens toca exercir la desobediència de forma No violenta. Guanyarà qui sigui capaç de mantenir la calma.

Mantenir la calma i explicar perquè ens cal un estat com instrument per a donar resposta a les necessitats de la gent. Només així serem independents.

Cal explicar que si els ciutadans catalans volen legislar sobre impostos a bancs i grans fortunes, sobre evitar hipoteques fraudulentes, la pobresa energètica, pisos buits, fer polítiques d’igualtat entre homes i dones, sobre la llengua vehicular en l’ensenyament, sobre les centrals nuclears, el fracking i el medi ambient, sobre l’ús d’Internet, la cultura, com protegir els animals, mantenir prohibides les corrides de toros, les beques dels estudiants, les infraestructures: carreteres, trens ports o aeroports, la política d’inmigració i tantes altres coses en cal tenir un estat propi on el Tribunal Constitucional espanyol no ho pugui prohibir com ho fa ara.

La pregunta és senzill: vols ser amo del teu futur o vols que et digui un altre allò que has de ser?

Anul·lades: 14, Suspeses: 15, Suspensió aixecada: 2, Favorable a Catalunya: 2, Pendents de resolució: 1 


Clam a favor dels refugiats.

Els ciutadans catalans han sortit a reclamar allò que creuen és el seu dret i la seva obligació: la de poder acollir a les persones que fugen com a refugiats de les guerres i l’opressió.
La manifestació a Barcelona amb el lema “Casa Nostra. Casa Vostra” del 18 de febrer de 2017 ha tornat a ser un nou clam contra la insensibilitat social.
Espanya es va comprometre a acollir 16.000 refugiats i fins ara només ho ha fet amb 1.100. Per què?






21 de gen. 2017

6 de febrer de 2017. Jutjar els votants del 9N.

Espanya ha decidit escarmentar els 2.344.888 ciutadans que van desafiar l’estat exercint el dret democràtic de votar el 9 de novembre de 2014. Ho vol fer en la persona del que llavors era el President de la Generalitat Artur Mas, en la Vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau.

Cartell cridant a votar el 9N
El President Mas dins el Palau de Justícia
quan anava a declarar pel 9N el 15 d'octubre
de 2015.
Espanya vol castigar el govern que va donar veu als ciutadans de Catalunya. Al govern que va donar veu a tots els ciutadans de Catalunya. A aquells que van votar SI-Si (1.897.274 ciutadans), als que van votar Si-No (234.848 ciutadans), als que van votar Si-en blanc (22.755 ciutadans), als que van votar No (105.245 ciutadans), als que van votar en blanc (13.201 ciutadans) i també que hi van participar expressant altres coses(71.505 ciutadans). Vol castigar a través de jutjar a Mas, Ortega i Rigau als ciutadans. Vol fer por. Es un pols entre les elits espanyoles i els ciutadans catalans per veure si espantant-nos aconsegueix aturar la voluntat democràtica del ciutadans catalans.

El 6 de febrer de 2017 comença al Tribunal Superior de  Justícia (del que només porta el nom) de Catalunya (TSJC) el judici de la vergonya democràtica, perquè aquest dia es jutja als que van votar i, també, a aquells que van decidir no participar en aquella votació que era un acte democràtic. El 6F es jutja a la democràcia i el dret de vot.

Aquest judici i el que vindrà a Francesc Homs al Tribunal Suprem és un l'atac contra TOTS els votants del 9N i cal respondre manifestant-nos el 6 de febrer en la manifestació ciutadana convocada contra la burla democràtica.

6 de febrer és un dia complicat per a molta gent perquè és un dia laborable, però cal fer un esforç en la mesura que sigui possible. Cal sumar el nostre nom a la protesta a través de la web “El 6F ens jutgen a tots”

https://9nsomtots.cat

Dilluns, 6 de febrer, a les 8:15 h del matí, tornarem a fer sentir la nostra veu.

Reserva't la data.



l’Estat ens ataca quan ataca la democràcia i en cal respondre-li pacíficament, democràticament en aquesta envestida judicial. Un atac més en aquest camí per aconseguir votar en el Referèndum sobre el futur polític de Catalunya que les institucions catalanes convocaran. 

8 de gen. 2017

El compte enrere del referèndum.

Pacte Nacional pel Referèndum.
Sessió constitutiva, 23 de desembre de 2016
Mentre el compte enrere avança sense aturar-se cap el dia en que votarem en el referèndum que ha de decidir el futur polític dels catalans els diaris s’entretenen creant falsos debats. Pels diaris que estan al servei de mantenir Catalunya dins a Espanya a qualsevol preu és comprensible. Forma part de la seva estratègia de divisió, de creació d’incertesa per tapar la incapacitat dels governants espanyols d’oferir res atractiu que faci decantar la balança a favor d’Espanya. Però allò que no puc entendre és el grau d’irresponsabilitat dels mitjans dits sobiranistes que fan el mateix. Ens entretenen parlant dels “sorpaso”. Fa quatre dies parlàvem del sorpaso d’ERC als Comuns, ara la d’ERC a PDeCAT i demà? Ens entretenen parlant del vot que decreix al mateix moment que ens números diuen altres coses. I a qui beneficia això? A l’ego del diari i del cretí que parla i escriu. Mentre ells parlen altres fan.

Les enquestes avui tenen un credibilitat en la població quasi tocant al zero, després del seu èxit amb Trump o el Brexit.

La burda manipulació gràfica del partidaris d'un referèndum que
fa El Periódico intentant amagar que els partidaris d'un referèndum
són un 84,6% i no només el 49,6% segons la  enquesta, desembre 2016. 
D’aquí al dia que votem tindrem enquestes per empaperar el Montseny. Creíbles quantes? Poques. Esporgar les enquestes de la palla de vegades donen resultats camuflats sota muntanyes de palla, com Seda Hakobyan i Alexandre Solano han fet de les dades públiques fetes pel GESOP de l’enquesta encarregada per El Periódico Segons aquesta enquesta un 63% dels votants de Catalunya diuen que votaran en un referèndum unilateral d’independència i que 79% ho farien a favor de la independència. Un resultat que és molt semblant als resultats que la donar el CEO. Un fet que ens diu que la població catalana no rebutja participar en un referèndum ja sigui pactat com si no ho és. Si aquesta dada del 63% de participació fos certa la credibilitat del referèndum estaria assegurada encara que Espanya el negués com també ho va negar i es va mofar del 9N però porta al president Mas i els consellers Ortega, Homs i Rigau a judici. Tenia o no tenia cap valor el 9N. Per la reacció d’Espanya el tenia.

Si els ciutadans que volen un estat independent han fet moure els polítics i han aconseguit sumar més i més gent fins arribar a la única xifra real i no especulativa de 1.966.508 vots, 47,80% dels votants del 27S del 2015. També podem fer moure aquesta colla d’especuladors sense sentit i aconseguir sumar gent de bona voluntat que encara no ho té clar..

Hem d’anar a buscar els 470.906 vots que en les darreres eleccions deien que el futur dels catalans cal pactar-ho amb l’estat. Són els votants de l’orbita dels Comuns i d’Unió Democràtica. Hem d’anar a buscar, també, els 46.095 vots d’aquells encara més indefinits com són els del PACMA i altres de minoritaris. Hem d’anar a buscar en la bossa de 1.380.657 d’abstencionistes.

Comencen a aparèixer veus que veient que el referèndum va de debó comencen a qüestionar el percentatge que cal per a guanyar. Qüestionen que es pugui guanyar amb el 50% + 1, però no qüestionen que el NO ho pugui fer pel mateix percentatge. Per què cal un percentatge més alt pel si i no pel no? La resposta és simple, perquè la possibilitat de que guanyi el si a favor de la independència és a tocar.

A les eleccions del 27S la participació va ser del 74,95%. Van votar 4.130.196 ciutadans dels 5.510.883 que tenien dret a vot. Un 25,05% del total, 1.380.657, es van abstenir. L’abstenció és un amalgama difícil d’aclarir de que està composada ja que hi ha malalts que no poden votar al costat de persones que no voten perquè no volen i altres motivacions.
Per què la possibilitat de guanyar el referèndum és a tocar?

Si en el referèndum sobre la independència res es mogués del que va passar el 27S amb 98.591 vots més hauríem guanyat, perquè el 50% + 1 són 2.065.099 vots a favor del si a ser un estat independent.

Epígrafs de la Llei de transitorietat jurídica que ha de convocar
el referèndum i ha de donar cobertura jurídica en el pas de les
lleis espanyoles a les del nou estat independent. 
Cal anar, però, molt de compte amb aquesta xifra perquè si puja la participació també puja el nombre de vots que són necessaris per guanyar.


El cens del 27S fou de 5.510.853. Si aquest cens pugés el percentatge de votants ens portaria que ens calen més vots per assolir l’èxit. Partim de la realitat de la participació el 27S que fou del 74,95%, el 74,94658268% per a ser exactes. En aquest cas en tindríem prou amb 98.591 vots més.

% participació        Votants            50% + 1       Vot sobiranista 27S        Vots a sumar
74,94658268       4.130.196          2.065.099             1.966.508                      98.591  

No ens podem acontentar amb aquesta xifra. Ens cal preveure un escenari d’una alta participació. I aquí una mostra variant el percentatge de participació:
                                              
% participació        Votants          50% + 1        Vot sobiranista 27S      Vots a sumar
74,94658268         4.130.196       2.065.099             1.966.508                    98.591  
       78                 4.298.465       2.149.234             1.966.508                  182.726  
       80                 4.408.682       2.204.342             1.966.508                  237.834  
       85                 4.684.225       2.342.114             1.966.508                  375.606  
       90                 4.959.768       2.479.885             1.966.508                  513.377  

El repte no és impossible, però ens cal posar-nos a treballar sense demora, sense tantes especulacions d’eleccions que alegren a dirigents i provoquen escepticisme al ciutadà. Menys especular sobre Puigdemont i Ada Colau com a president de quina Catalunya? L’autonòmica o la independents? No sabem si serem independents i ja juguem a qui ens governarà. És un plantejament que només a serveix a trepes, ximples i a unionistes.

Deixem d’especular tant i posem-nos a treballar. Ja és hora. El Pacte Nacional pel referèndum és un pas molt important que ara cal fer realitat.

Cal explicar perquè amb una Catalunya independent el ciutadà català té la possibilitat de viure millor i aconseguir una societat més justa i respectuosa amb les persones i el lloc on viu. Cal explicar avantatges reals i no vendre fum. Només així guanyarem.

"Se’ns diu que hem de respectar la justícia. Sona bé. Però si no se’ns respecta, ¿com podem respectar?" 
Andreu Mas Colell, article “Fins on pensen arribar”, Diari Ara 6 de gener de 2017

17 de des. 2016

Declaració de la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, davant el TSJC, 16 de desembre de 2016.

He tornat al Palau de Justícia a combatre la repressió i mentre hi era he recordat quan hi anava a esperar al meu pare detingut, esperant veure si la justícia del règim franquista, al servei d'un dictador, el deixava anar. Avui he tornat al Palau de Justícia per a defensar la democràcia i la llibertat d'expressió.



Portar davant la justícia a la Presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès el debat al Parlament mostra fins a quin punt l'Operación Dialogo, el nom d'ara de l'Operación Cataluña, és només l'Ordeno y mando.
La qualitat democràtica d'Espanya cada dia que passa s'ensorra més.

9 de des. 2016

De “Operación Cataluña” a “Operación Dialogo”.

Assistim diàriament al plantejament propagandístic pel qual s’esbomba a bombo i plateret que “el Procés és una mentida" i a la vegada es fan crides desesperades perquè "s'està trencant amb Espanya de manera unilateral".
La portada de El Periódico del 22 de novembre de 2016, el
dia en que tots els mitjans de comunicació es fan ressó de
la citació per a declarar al TSJC, pel dia 16 de desembre de
2016, a la presidenta del Parlament de Catalunya.
Cap referència.
La judicialització i la repressió, de poca intensitat encara, no donen el resultat esperat a Catalunya. La pèrdua de la majoria absoluta del PP ha obligat al govern a buscar aliats i a rentar-se la cara. S’ha engegat una gran operació de maquillatge. Una operació que no podrà tapar la judicialització que el mateix govern del PP ha engegat. Una judicialització que culminarà amb una sentència repressiva i antidemocràtica contra aquells que van permetre votar el 9N i també contra aquells que han permès debatre idees al Parlament de Catalunya. Una operació que aturi el desig dels catalans a decidir de com es vol estructurar políticament. I dic decidir i no independència, perquè aquest desig de votar és majoritari a la societat catalana. Les eleccions del 27S del 2015 i el seu vot, són la darrera enquesta real feta, i donen un resultat inqüestionable Un resultat que mostra que 2.437.788 de persones volen decidir el seu futur polític votant, un 58,96% dels vots, davant del 39,01% que diuen que els catalans no tenen dret decidir res per ells mateixos. Parlem de votar i no sobre que votar

                                                                                     Vots             %            Diputats
Volen votar, exercir el "dret a decidir"                            2.437.788       58,96              83  
Els catalans sols no poden votar el seu futur                 1.608.870       39,01              52  
Diferències                                                                    828.918       19,95              31  

Les enquestes en general són molt poc fiables, però per allò que si serveixen és per veure certes tendències a tenir en compte com un element més en un plantejament global.

En el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO, de novembre de 2016, hi ha una dada prou interessant que és la credibilitat que li mereix el govern espanyol per a fer una proposta d’acord al Parlament de Catalunya. El 72,2% dels enquestats diuen que no, mentre que el 17,9% diuen que si. És una tendència a la baixa que passa del 25,8% dels que pensaven que si ho faria a l’octubre de 2015 al 17,9% d’ara. Un 38,8% creuen que és Gens probable faci cap proposta, un 33,4% pensen que és Poc probable, mentre que hi ha un 14,6% que creu que és Bastant probable i un 3,3% que és Molt probable.

El Delegat del govern visita el President de la Generalitat, 
novembre 2016.
I què fa el govern espanyol davant d’aquesta realitat electoral i que indiquen les enquestes posteriors? Començar una operació de maquillatge per encobrir la guerra bruta descarnada de l’”Operación Cataluña” mostrant una cara més amable amb l’”Operación Dialogo”.

L’Operación Dialogo té diverses potes que la Vicepresidenta del Govern espanyol ha vingut a coordinar al seu “despatxet” a la Delegació del govern a Barcelona. Ha vingut a comandar una cara més presentable del govern a Catalunya. Una nova forma amb Enric Millo com a Delegat del govern i virrei.

Soraya Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta del govern, 
estrenant despatx a la Delegació del Govern a 
Barcelona.
Una operació diàleg que la Vicepresidenta Sáenz de Santamaria inicia reunint-se amb Arrimades de C’s i Iceta del PSC abans de fer-ho amb el govern de la Generalitat i el seu president, I no és un fet casual l’ordre de les trobades. És la trobada amb els tres que formen part del 39,01% vots que prohibeixen als catalans votar sobre els seu futur democràticament.

Un altre aspecte de l’Operación Dialogo és la de presentar al president Tarradellas com la quinta essència del diàleg amb Espanya i la seva submissió a l’ordre constitucional. Una reivindicació que oblida qui era Tarradellas, que va defensar i que va fer al llarg de tota la seva vida. Un president que va tornar a Catalunya com a president abans de l’existència de la pròpia Constitució espanyola de 1978. Un president que tampoc va legitimar el seu retorn amb cap votació.
El president Josep Tarradellas i el president 
Adolfo Suarez

La necessitat de l’Operación Dialogo també té un componen espanyol. De subsistència del sistema de partits espanyol quan ha desaparegut la crossa de tots els governs  de l’UCD, PSOE i PP que representava CiU. La coalició nacionalista ha estat la garant de tots els governs durant la Transició. Al PP i al PSOE encara els hi queda el PNB, que busca perpetuar els privilegis que gaudeixen els bascos econòmicament: recapten tots els impostos, no participen en el fons de solidaritat i només paguen a l’estat, a través del “cupo”, pels serveis que aquest els hi presta. El PP vol un PSOE dèbil i sempre amenaçat per Podemos per a perpetuar-se. El sistema de partits polítics espanyol és d’escassa pluralitat ideològica. Un sistema molt en blanc i negre on Podemos ha obert una mica més allò que representava IU. Un sistema que contrasta amb els sistema de partits polítics català on la pluralitat ideològica és enorme i que les corrents amb més base social tenen representació parlamentària. Un sistema que fins i tot té doblats els espais ideològics per ser partidaris de la independència o no.

L’Operación Dialogo té, també, com un instrument més a La Vanguardia i El Periódico juntament amb 8tv. La bel·ligerància d’El País i El Mundo amb Catalunya els ha fet poc rentable per aquesta operació, però això no vol dir que no hi participin. El seu paper han de continuar servint per recaptar vots amb l’anticatalanisme a Espanya.

I davant d’aquesta ofensiva de maquillatge del govern espanyol que cal fer? Eixamplar la base social a favor de la independència i consolidar els partidaris del dret a decidir que són el 58,96% del 27S i un 80% segons les enquestes.

Tenir por a que el ciutadà voti lliurament.
Aquells que tenen al·lèrgia a que la gent s’expressi votant aprofiten els resultats dels referèndums d’Itàlia i Colòmbia per a insinuar que la gent no pot votar perquè la seva capacitat no és suficient madura. Obliden que és com es planteja la votació la que condiciona el resultat. A Colòmbia el referèndum ha fet matisar l’acord de pau que no recollia prou allò que volien els ciutadans i a Itàlia l’error de Renzi, fent votar a favor o en contra d’ell, ha fet fracassar reformes necessàries. I els enganys del Brexit ha fet guanyar una aposta que els partidaris de quedar-se a la UE van menystenir.

A Espanya les elits polítiques suporten les votacions amb la creença ben real que després ja ho solucionaran a través dels partits al Congrés dels Diputats. Hi ha degradació constant de la democràcia a Espanya i l’Operación Dialogo no és per donar una sortida democràtica si no per controlar al ciutadà català que, amb el seu vot, vol decidir.

Als partidaris de la independència ens cal deixar al marge tot aquest reguitzell de controvèrsies de vol gallinaci, de posar en dubte al del costat i assumir que ens cal sumar i sumar-les per guanyar.