Europa: cal anar a votar a les eleccions del 25 de maig?

Davant de les eleccions per a elegir els diputats al Parlament Europeu i d’on sortirà el nou president de la Comissió Europea m’he preguntat si havia d’anar a votar o quedar-me a casa com una forma de protesta per les polítiques que arriben de la Unió Europea i que no m’agraden.

 

M’he parat a pensar perquè he de votar per unes estructures burocratitzades que ignoren els ciutadans més febles econòmicament. Que rescata bancs mentre pretén escombrar l’agricultura catalana, que imposa quotes de llet i pesca. Que per tal de salvar l’euro com a moneda imposa retallades de dubtosa eficàcia.

Mirant aquest mercat que és la Unió Europea em surt de dins la idea de dir-los-hi que se’n vagin a la merda. Que s’ho facin. Jo em quedo a casa.

Però un cop esbravada la mala gaita que em provoquen les polítiques impulsades per Alemanya i acatades per la resta, em començo a donar compte que d’Europa també arriben altres polítiques menys espectaculars, però no per això menys importants com són les polítiques mediambientals; també l’empara jurídica davant d’aquest estat que és Espanya que acostuma a imposar criteris polítics davant del que és just com judicis sense garanties o les execucions hipotecàries. Que posa fre als insults que es dirigeixen als catalans titllant-los de nazis posant multes a l’estat que ho consenteix. Que destina diners a construir el corredor mediterrani mentre Espanya fa l’orni tant com pot. Que destina diners a la conservació del patrimoni amb dificultat de conservació. I a poc a poc em vaig adonant que d’Europa arriben moltes altres coses més que les retallades, pujades d’IVA i altres directrius que posen en qüestió l’estat del benestar.

I com a català ciutadà d’Europa què he de fer?

Els catalans actualment som un gra al darrera que molesta als estats de la Unió Europea que voldrien una solució que no impliques cap canvi d’escenari com el que tenen i que per això no ens donen cap esperança pública de futur, però una de les característiques de la UE és ser l’as de trobar solucions específiques per a cada cas quan constata que té un problema i que l’ha de resoldre. Busca solucions a mida. Però això amb Catalunya no passarà si no detecten que hi ha una força social al carrer que no els permet ignorar el problema. I aquí és on entra les eleccions del 25 de maig.

Ens agradi o no els resultats d’aquestes eleccions a Espanya es llegirà com la consolidació del dret a decidir o el seu fracàs i d’aquesta manera ho intentarà exportar al món. Esperen amb candeletes que els catalans no vagin a votar i que a més els partits que impulsen la consulta treguin uns mals resultats.

Els poders fàctics espanyols impulsen una gran coalició PP PSOE que pugui tallar de soca-rel les aspiracions dels catalans com ja van fer el 25 de febrer de 1981 en la reunió del rei amb els partits espanyols després del cop d’estat de Tejero i que va donar lloc a la LOAPA i el cafè per a tothom, la LOFCA i a tantes altres mesures recentralitzadores, com la darrera ocurrència d’eliminar canals de TV3 com fa quatre dies la llei d’unitat de mercat.

Només els nostres vots ens permetrà dir a Europa que cal que busquin una solució per a pressionar a Espanya perquè ens permeti votar el proper 9 de novembre i d’acord amb els resultats de la consulta buscar una solució pels set milions de ciutadans europeus que viuen a Catalunya amb drets i normes que els protegeixen i que no poden ser expulsats alegrament perquè també som ciutadans europeus i un mercat on s’aplica les normes europees i les empreses estrangeres tenen pas franc.

Es per això que crec que s’ha d’anar votar el 25 de maig. M’agradi o no, he d’anar a votar.

 

L'unionisme amb Espanya és el futur?

 

El dia 23 d’abril es presentava a Barcelona Societat Civil Catalana un organisme per tal d’aglutinar aquest segment de la societat catalana contrària a l’exercici democràtic del dret a decidir dels catalans.

L’acte va contar amb la presencia de 1.200 persones que omplien el Teatre Tívoli i assegut a la primera fila representants dels partits: Partit Popular - PP, Ciudadanos - C’s, Vox, UPyD, Plataforma per Catalunya – PxC i el Partit Socialista de Catalunya – PSC (PSC-PSOE). Una amalgama de partits que tenen en comú oposar-se a què la ciutadania catalana pugui votar sobre com volen relacionar-se amb Espanya. És cert que el PSC en aquest cas ho fa dient que cal primer pactar amb l’estat, obtenir el seu permís i després preguntar, mentre que la resta ho fa oposant-se frontalment a qualsevol possibilitat d’expressar-se democràticament a les urnes i alguns, fins i tot, demanant la supressió de l’autonomia de Catalunya, l’empresonament del president Mas i la resta del govern català i l’ocupació dels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya per part de l’exèrcit i la Guàrdia Civil com demanen UPyD i Vox obertament.

El problema de Societat Civil Catalana és d’arrel. És un moviment fet a la contra i no com un plantejament que sigui capaç d’oferir un proposta concreta que vagi més enllà de dir: “La asociación “SOCIETAT CIVIL CATALANA” nace de un grupo de catalanes y catalanas que quieren contribuir y facilitar la concienciación y movilización de las personas que en Cataluña consideran positivo el mantenimiento de un vínculo sólido con el resto de España y Europa”. No pot fer una proposta que aglutini més enllà de la retòrica perquè aglutina partits que es disputen erigir-se en representants en exclusiva d’aquest segment social de l’unionisme català. La lluita entre ells és a mort.

Fer compatible la catalanofòbia del PP, Vox i UPyD, el neolerrouxisme del C’s, la xenofòbia de PxC i el federalisme del PSC és una tasca impossible que vagi més enllà d’impedir la lliure expressió dels ciutadans.

Societat Civil Catalana, que només utilitza el català en el seu nom, no és una oferta de futur ja que ells mateixos es presenten com un darrer intent de superar els reiterats intents fallits d’unitat que han patit fins ara amb grupuscles com Som a temps, Movimiento Ciudadanos, la plataforma d’entitats Som Catalunya Somos España, Impulso Ciudadano, Asociación por la Tolerancia, Convivencia Cívica Catalana o Federalistes d’Esquerra entre altres. I tampoc ho són perquè actuen com a reacció d’emprenyament amb la capacitat de mobilització de l’Assemblea Nacional Catalana programant actes no per a presentar la seva proposta engrescadora si no com a contra actes. Però en fer-ho no tenen en compte que l’ANC és fruit d’un llarg procés de suma de voluntats, que ha aconseguit superar 30.000 afiliats, a banda dels col•laboradors, i l’èxit d’estar darrera de la manifestació de l’11 de setembre de 2013, amb un milió de persones al carrer, ser l’organitzadora de la Via Catalana l’11 de setembre de 2013 amb la participació d’un milió i mig de persones i de la propera manifestació en forma de V, de votar i de victòria, del proper 11 de setembre de 2014 a Barcelona. Un organisme que busca la independència de Catalunya amb una capacitat de mobilització indiscutible.

Al llarg de la història els projectes unitaris que ha reeixit són aquells que han estat capaços de tenir uns punts mínim d’acord i oferir alternatives al reptes diaris. La resta han quedat com intents que no han superat el voluntarisme inicial.

L’unionisme amb Espanya apareix com els defensor de l’status quo actual, incapaç d’oferir un projecte viable de futur i és aquí on té la seva rèmora més important.

Pel PSC aquesta aposta és la darrera deriva de l’actual direcció d’allunyar-se definitivament del catalanisme que busca donar la paraula als ciutadans per tal que siguin ells qui decideixin si volen quedar-se a Espanya tal com estem, votant no, canviant l’status actual però dins Espanya, votant si a la primera pregunta i no a la segona o independitzant-se d’Espanya votant si i si a les dues preguntes.

El federalisme, el gran absent del debat a Catalunya, no aconsegueix oferir un projecte creïble ja que necessita la complicitat del PP per a fer qualsevol canvi a l’estructura de l’estat espanyol i aquest ha manifestat per activa i passiva que no ho volen fer. El PSOE, en el debat del 8 d’abril de 2014 al Congrés del Diputats, va dir no a deixar votar i va apel•lar a la necessitat del diàleg. Una forma retòrica que queda bé, però que no diu res. I el PSC on era en aquest debat? Desaparegut. El PSOE mentre va governar no va voler mai parlar de federalisme, en parlen quan son a l’oposició i això no és creïble. La ciutadania no és imbècil. Ajuntar-se amb la catalanofòbia no és la millor carta de presentació del federalisme a Catalunya per a fer creïble el seu projecte.

Desitjo que Societat Civil Catalunya serveixi perquè l’unionisme entri al debat que hi ha a la societat catalana amb serenitat, deixant el recurs de la por i explicant quines són les avantatges de quedar-nos dins Espanya més enllà del perquè si, perquè fa anys que hi som o perquè ens cauran les 7 plagues d’Egipte. Els temps ens ho mostrarà ben aviat.

Espanya no escolta

 

El 8 d’abril de 2014 els partits polítics espanyols presents al Congrés dels Diputats han tornat a donar un nou cop de porta a les esperances majoritàries dels catalans de poder votar, d’acord amb la Constitució espanyola, sobre com volen relacionar-se amb Espanya. On cada català pugui expressar què opina sobre com funciona actualment l’organització de l’estat, si vol continuar així o vol que canviï.

La representació col·legiada dels catalans que és el Parlament de Catalunya ha anat fins el Congrés dels Diputats a demanar la delegació temporal i per una vegada de la competència de l’article 150.2 de la Constitució per a poder organitzar un referèndum amb totes les garanties el proper 9 de novembre de 2014. I quina ha estat la resposta? Res de res. Els catalans no tenen dret a fer res. Són espanyols i prou.

La Constitució espanyola de 1978, condicionada pel jacobinisme del PSOE i combatuda molt bel·ligerant per Aliança Popular, reconvertida en el Partit Popular després, avui és esgrimida com a mur infranquejable per a qualsevol cosa que volen els catalans. És el forrellat que tanca la porta, és el dogal que impedeix cap canvi.

El 1978 els catalans van aprovar la Constitució perquè representava dues apostes de futur: una estructura democràtica que permetia deixar enrere 40 anys de dictadura franquista i perquè es reconeixia a Catalunya com a nació, encara que ho fes amb l’eufemisme de nacionalitat, però tenint present que el 1977 s’havia restaurat la Generalitat republicana sense esperar l’aprovació de la Constitució, aquesta era una esperança d’un estat nou on la pluralitat nacional acabés sent una realitat. Però el miratge va durar de desembre de 1978 al 23 de febrer de 1981, 2 anys i 2 mesos. A partir del 25 de febrer de 1981, en la reunió convocada pel rei amb els partits polítics espanyols per a parlar sobre què havien de fer a conseqüència de l’intent de cop d’estat van deixar fora els catalans i els bascos. Un presagi del que ha vingut després. Els intents de recentralització ha estat una constat de tots els govern espanyols ja fossin de l’UCD post Suárez, del PSOE o del PP. Respecte a Catalunya cap d’ells ha tingut o té una posició diferent. Com tampoc la tenen el rei o les elits espanyoles. Espanya és la nació de matriu castellana on no cap altra nació. Espanya no pot ser un estat plurinacional.

De 1978 al 2010 tots els governs de la Catalunya autonòmica han intentat un encaix dins Espanya que permetés un reconeixement nacional, una organització econòmica i social que donés resposta a les aspiracions dels catalans i una solidaritat amb la resta habitants de l’estat espanyol que no representés un empobriment dels catalans. Una posició que avui en diríem tercera via.

El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va emetre una sentència humiliant sobre en nou Estatut d’autonomia del 2006 que va enterrar l’esperança de qualsevol canvi a Espanya.

La sentència del Tribunal Constitucional, la negativa a negociar un Pacte fiscal per a Catalunya, les lleis que van eliminant competència darrera competència, la voracitat sense fre de la denominada solidaritat i les retallades econòmiques han dut a la societat catalana a dir prou. Ha generat un moviment social a favor del dret a decidir. Un moviment social que vol votar sobre com vol relacionar-se amb Espanya.

Contra aquesta aspiració democràtica de votar s’aixeca el NO dels unionistes espanyols més ferotge.

I que diuen?

Què es impossible admetre la proposició de llei perquè és inconstitucional, obviant allò que acaba de dir el propi Tribunal Constitucional. L’article 150.2 no és un article tancat com han defensat, perquè l’estat l’ha utilitzat quan ha convingut resoldre una qüestió política plantejada. Es nega per part de Rajoy que sigui una qüestió política si no de respecte a les lleis. Tant el PP com el PSOE s’han omplert la boca amb la paraula diàleg, però sense concretar absolutament res. Només es pot parlar d’allò que contempla la llei. Fora d’això no cap diàleg.

Rajoy ha tingut la gosadia de dir-nos que ell estima Catalunya més que els propis catalans i després ha fet un discurs apocalíptic sobre el futur català fora d’Espanya. “No sé si quedaran per l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha descrit així Rajoy el futur dels catalans si deixen Espanya. 

Rubalcaba, parlant en nom del PSOE i el PSC com ell mateix ha explicat, ha secundat al PP en la negativa a permetre la consulta als catalans. Per tal d’allunyar-se del PP ha admès que hi ha un problema, però la seva proposta és dir que la solució és una reforma federal inconcreta i que cal l’acord del PP. És la nova versió del “Si tu no vas ells tornen”. És un titular més. El PP es la justificació de que res no es mogui, oblidant el ribot sobre l’Estatut del propi PSOE.

Avui el Congrés del Diputats, com d’altres vegades, ha semblat una plaça de braus, amb un públic aplaudint embogits al torero de torn sense faltar els insults.

Res ha valgut plantejar que concretessin els límits que volguessin en la delegació i ho han fet apel·lant a que han de ser els espanyols qui han de decidir sobre allò que afecta a tots els espanyols i els catalans són espanyols. El cercle s’ha tancat.

El no a delegar la competència per a convocar un referèndum el proper 9 de novembre de 2014 no atura l’aposta de futur dels catalans. Ho complica, però no atura. Ara cal trobar altres vies per a poder expressar la voluntat dels catalans de forma democràtica i pacífica.

Una vegada més Espanya no escolta.

I amb paraules del president Mas: el nostre projecte és una aposta rotunda amb la democràcia.

Un enterramorts anomenat Constitucional

Francisco Pérez de los Cobos Orihuel (1952). President del Tribunal Constitucional des del 19 de juny de 2013. Elegit magistrat del Tribunal Constitucional el 29 de desembre de 2010. Militant del Partit Popular des del 2008 fins l’any 2011 com ell mateix reconeix i que va ometre dir davant del Senat que el va elegir. Col·laborador de la fundació FAES presidida per Aznar. Sent ja magistrat del TC participa com a membre de la Comissió d’experts em aplicació de convenis i recomanacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT)( març 2012 a agost 2013).

La sentencia del Tribunal Constitucional del 25 de març de 2014 sobre la Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013, és un intent de no aparèixer davant dels catalans novament com el porter que va tanca la porta de les aspiracions dels catalans com ja va fer el juny de 2010 amb la sentencia sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 i que fou una humiliació inacceptable que va propiciar un tomb psicològic en els catalans, perquè fou la constatació que l’Espanya plurinacional no existia ni existiria mai. Aquesta nova sentencia del Tribunal Constitucional intenta ser un pedaç, però no soluciona res en no donar resposta a les aspiracions del catalans.

Cal dir que a Catalunya ningú esperava del Tribunal Constitucional espanyol cap altre resolució diferent a la que ha fet, a part de constatar que la Constitució espanyola és un mur que ho tanca tot. És un forrellat del qual s’ha perdut la clau i per tant restarà tancat per sempre mentre existeixin el PP i el PSOE i la resta dels actuals partits espanyols.

El Constitucional és un tribunal espanyol que no pot dir una cosa diferent del que ha dit. No hi hagut, en aquest sentit, cap sorpresa, fora de constatar l’evidència que a través d’aquest tribunal les elits espanyoles i els partits polítics estatals pretenen resoldre qüestions polítiques que afecten als catalans. És la judicialització de les aspiracions de la societat catalana.

A priori pels unionistes el Tribunal Constitucional ha complert amb l’objectiu pel qual ha estat elegit pels dos partits espanyols, el PP i el PSOE, que era el de bastir jurídicament el no a les aspiracions catalanes i també anar bastint la reorganització centralitzadora de l’estat. Però aquesta vegada el magistrat no han volgut ser de nou els enterramorts de les aspiracions catalanes i per això amb la sentencia han tirat una perdigonada al peu dels partits espanyols en plantejar que dins la Constitució cap la defensa d’idees i projectes encara que siguin contraries als postulats constitucionals si això es fa pacíficament i que els catalans tenen dret a exercir el dret a decidir en allò que els afecta sempre que no sigui l’autodeterminació.

Pel que defensen el dret a decidir la sentencia és un aval perquè diu que el dret a decidir existeix, però sempre que es faci dins la legalitat.

Les 36 pàgines de la sentencia del Tribunal Constitucional del 25 de març de 2014 consta de tres parts.

La primera part de la Sentencia són els Antecedents que és la història de com anat el recurs i els arguments de les parts (Les de l’advocat de l’estat en nom del govern espanyol i les dels lletrats del Parlament de Catalunya). Una llarga part que ocupa les 23 primeres pàgines de la Sentencia.

La segona part són els Fonaments de dret que són l’anàlisi jurídic dels aspectes de la Declaració de Sobirania recorreguts. Uns fonaments que s’exposen en les pàgines 24 a 35 de la Sentencia.

I finalment hi ha la Resolució pròpiament dita en la pàgina 36 sota l’ampul·losa frase “En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, POR LA AUTORIDAD QUE LE CONFIERELA CONSTITUCIÓN DE LA NACIÓ ESPAÑOLA. Ha decidido...”. Amb aquesta frase no gratuïta ha volgut deixar clar que de nació només existeix l’espanyola.

Cal dir que en aquesta sentencia hi ha el que diu explícitament i el que insinua.

En el segon Fonament de Dret el Tribunal aborda la qüestió sobre si s’ha d’admetre el recurs plantejat o no. Aquí el tribunal fa una pirueta artística en dir que no hauria d’admetre el recurs, però que ho fa perquè no li agrada el que diu la Declaració I com fa això? Doncs basant-se en un aute del propi Tribunal del 20 d’abril de 2004 sobre l’admissió del projecte de nou estatut d’Euskadi pel Parlament Basc. Planteja que la Declaració de Sobirania és un acte polític  fet a través d’un procediment jurídic i que cal analitzar per la seva capacitat de produir efectes jurídics. A partir d’aquí comença la pirueta en dir que els destinataris de la Declaració de Sobirania del Parlament són els catalans exhortant-los en una acció política concreta i també el destinatari és el govern català indicant-li el camí que ha de seguir sobre el dret a decidir. I per aquests motius no s’hauria d’admetre el recurs, però com que al Tribunal no li agrada el que diu el text l’admet a tràmit saltant-se les mateixes normes que el propi Tribunal Constitucional ha dit en sentencies anteriors. I admet el recurs perquè declarar la sobirania del poble de Catalunya pot produir efectes jurídics en fer efectiu el dret a decidir. I d’aquesta manera ha consumat la pirueta dient: “En suma, este Tribunal considera que, sin prejuicio de su marcado carácter político, la Resolución 5/X tiene carácter jurídico y, además, produce efectos de esta naturaleza. Por ello, la impugnación deducida por el Abogado del Estado debe ser admitida.”

El Fonament de Dret Tercer de la sentencia analitza el principi primer de la Declaració: la sobirania: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Catalunya com a subjecte apareix amb la Constitució de 1978 i l’Estatut d’autonomia. I la pregunta que sorgeix és la següent: I abans de la Constitució que érem? Res. Som Espanya perquè així ho diu els articles 1 i 2 de la Constitució espanyola. Es igual que la Constitució fos fruit d’un moment històric concret. Es va votar en el seu dia i ja està. És un contracte que no es pot rescindir si els espanyols, tots els espanyols, no ho permeten. I aquí fa una pinzellada a una frase del Tribunal Suprem del Canadà oblidant-se que allà en quebequesos van poder votar i a Espanya s’impedeix. Segons la Sentencia la legitimitat de Catalunya com a subjecte polític neix de la Constitució i l’Estatut d’autonomia. La història de Catalunya no compta, com tampoc que sigui una nació o existeixi la voluntat del ciutadans.

I a partir d’aquí entra a analitzar la resta de principis de la Declaració de Sobirania que tenen funció d’inspirar el procés que s’inicia per a fer possible l’exercici del dret a  decidir i els declara constitucionals.

En resum diu que:

El principi de sobirania del poble de Catalunya és inconstitucional i nul.

El dret a decidir pot tenir una interpretació constitucional, sempre que no sigui una manifestació del dret d’autodeterminació o de sobirania. Però si és com una aspiració política al que si arriba per un procés ajustat a la legalitat constitucional lligat a la legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat que proclama la Declaració de Sobirania és constitucional.

És per aquesta expressió que els defensor de les terceres vies proclamen les virtuts d’aquesta sentencia, però el problema continua subsistint perquè a Espanya no hi ha autèntics defensor de les terceres vies. El PSOE no defensa una tercera via, per molt que parli de federalisme i el PP encara menys.

El Fonament de Dret quart de la Sentencia entra a valorar la legitimitat democràtica lligat al principi democràtic. El principi de diàleg i dins ell el Tribunal Constitucional es reserva per a ell només vetllar que el diàleg s’ajusti als requisits exigits per la Constitució. Per tant implícitament està dient que és l’executiu i el legislatiu espanyol qui ha de fer aquest diàleg i no el Tribunal Constitucional. El principi de legalitat, però la primacia de la Constitució no es pot confondre amb l’adhesió positiva a la norma perquè no és un model de democràcia militant. La Constitució permet totes les idees fins i tot aquelles que volen modificar l’ordre constitucional sempre que es faci pels principis democràtics i es plantegi a través d’una reforma constitucional. Per tot això el dret a decidir és constitucional, sempre i quan s’interpreti com ha plantejat el Tribunal.

Finalment la Sentencia entra en la Resolució pròpiament dita. El principi de sobirania és inconstitucional. El dret a decidir és constitucional sempre que s’interpreti d’acord amb la interpretació que en fa el Constitucional lligats als principis legitimitat democràtica (principi segon), transparència (principi tercer), legalitat (principi setè) i que els catalans són els protagonistes del procés (principi novè segon paràgraf) . I respecta la resta de principis de la Declaració de Sobirania: diàleg, cohesió social, europeisme, paper principal del Parlament i participació no s’admet la impugnació.

La Sentencia del Tribunal Constitucional no ha resolt el problema català per a Espanya. I no ho ha fet perquè aquesta és una qüestió política i les qüestions polítiques només es resolen amb decisions polítiques.

La consulta del 9 de novembre de 2014 és un projecte col·lectiu dels catalans que continua endavant, amb entrebancs que requereixen solució, però que la sentencia del Tribunal Constitucional no ho ha aturat.

La Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del poble de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013 la podeu veure sencera en aquest mateix bloc:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

 

Votar per dignitat personal i col·lectiva (9 de novembre de 2014)

 

Hi ha gent que es pregunta per què hem d’anar votar en un referèndum el 9 de novembre del 2014 si l’estat espanyol no vol que es faci. I la pregunta se la formula gent de bona fe i per tant requereix una resposta.

Escoltant arguments a favor, pocs arguments en contra i moltes desqualificacions m’he plantejat per quina raó he de votar en el referèndum del 9 de novembre i la resposta a la que he arribat és que ho he de fer per dignitat personal. Després d’això he mirat al meu voltant i he constatat que també hi ha d’altre gent que ha arribat a la mateixa conclusió que jo.

I què és la dignitat? El respecte a un mateix. El respecte que jo mateix mereixo com a persona i com a membre d’una col·lectivitat com és la catalana.

Catalunya, aquesta terra d’al·luvió on s’han anat incorporant gent vingudes de llocs ben diversos formant un conjunt social plural, ric en matisos, busca pels seus ciutadans un futur millor del que té ara.

La guia telefònica, una peça cada vegada més rara en la nostra vida quotidiana, és una bona mostra de la varietat d’orígens familiars dels catalans. Cognom d’origen francès, italià, castellà, gallec, andalús i més recentment marroquí, paquistanès i xines entre molt altres, barrejat amb cognoms catalans són la mostra d’una societat inclusiva des de fa generacions.

Actualment ens trobem que davant les propostes de canvi pel futur col·lectiu dels catalans s’estan dibuixant dues estratègies que parteixen d’un element comú com és el de constatar que els catalans volen plantejar-se democràticament i pacíficament el seu futur col·lectiu.

I quines són aquestes estratègies projectades pels unionistes? Una d’elles és la d’evitar que la gent, amb la seva participació en la votació legitimi el resultat i doni un resultat nítid i clar del que volen els catalans. L’altre estratègia és la de crear fragmentació, confrontació social que utilitzant l’expressió expressada per Ciudadanos ha de consistir en enfrontar una part de la societat amb l’altre creant a Catalunya un panorama social similar a l’Ulster on la confrontació social i la violència és al carrer de forma permanent.

I com es duen endavant aquestes dues estratègies? Amb la por. Pintant una Catalunya ensorrada com ens ha explicat Mariano Rajoy: “Els territoris que optessin per la independència patirien un empobriment d’incalculables proporcions per a tothom que hi visqués. Això és informació, no opinió”. És el recurs al cataclisme universal que un altre molt donat a fer pronòstics ens ha il·luminat dient-nos: “Una declaració unilateral a Catalunya la condemnaria a vagar per l’espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles” (García Margallo dixit). Un plantejament repetit constantment amb gran quantitats d’articles i notícies als diaris El País, El Mundo, La Razón i ABC i a les televisions com TVE, Antena 3, Telecinco i la Sexta. Un estudi elaborat pel Grup de periodistes Ramon Barnils i la Fundació Catalunya titulat “L’actualitat catalana a les portades de la premsa espanyola (2011-2013) ens diu que més del 70% de les notícies que publiquen els diaris abans esmentats són negatives respecte a Catalunya i només un 1% són positives.

Però l’estratègia de l’Ulster preconitzada obertament per Ciudadanos i la FAES és molt més perversa, cínica i faltada d’escrúpols. És l’estratègia de plantejar una confrontació social que doni pas a un esclat de violència que justifiqui una intervenció militar, policial o de qualsevol altre tipus a Catalunya. És un una actuació sinistre, per dir-ho de forma suau.

La gent busca prosperitat per ell mateix i pels seus. Ningú regala res. Cadascú ha de lluitar per aconseguir-ho. Els catalans hem optat per buscar un futur col·lectiu de forma pacífica i democràtica. Aquesta és la nostra aposta de futur.

Crec que hem de votar per donar una oportunitat  a poder constituir una societat més justa i solidaria. No sóc tan il·lús com per creure que una Catalunya independent em portarà per si sol un estat on la divisió de poders sigui real, on hi hagi un sistema de control eficaç dels partits polítics, on la corrupció quan aparegui sigui eradicada, on els grans reptes econòmics i socials tingui consideració de política d’estat i que per tant gaudeixin del consens imprescindible per preservar l’estat del benestar on la riquesa sigui millor distribuïda. La independència per si mateix no em garanteix tot això, però si em dona la oportunitat de crear una estructura nova on  tot això sigui possible aconseguir-ho. El problema d’Espanya és la pròpia Espanya on la generació incipient iniciada ha deixat de ser la política prioritària de l’estat.

Vull votar per dignitat, perquè em deixin de tractar com un deficient mental que han triar per mi perquè jo no sé que vull i necessito. Vull ser tractat com una home lliure que tria lliurament el seu futur. Per tot això votaré per dignitat.

La corona espanyola. Les terceres vies en via morta.

  

La capacitat de diàleg de les institucions espanyoles, els partits polítics i la societat espanyola en general amb Catalunya i els seus ciutadans no existeix. Hi ha una banalització i un menyspreu de les aspiracions dels catalans que van enterrant, dia darrera dia, la inconcreta tercera via. Ara surten aquells que reclamen pactes fiscals, reformes federals inconcretes i millores financeres que mantenen la capacitat decisòria a mans del govern central. Però en cap de les propostes espanyoles reconeix per a Catalunya el seu caràcter nacional i per tant que hi ha aspectes que reclamen per a ells una exclusivitat normativa catalana sense ingerències estatals. És per això que aquestes terceres vies a Catalunya tenen els peus de fang perquè necessiten l’acord de l’altre part, d’Espanya, per tal de poder establir-se i aquesta voluntat espanyola no existeix.

El paper del cap d’estat sense atribucions executives té una funció moderadora, d’arbitratge, de facilitar el diàleg, establir ponts i aquest és el paper que la Constitució espanyola de 1978, en el seu article 56.1, li va atribuir al rei d’Espanya:

 “El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.”

El rei Joan Carles, respecte a Catalunya, ha comés errors d’una envergadura tan gran que s’ha fet ell mateix un forat en la seva credibilitat, capacitat de diàleg i de propiciador de ponts que han invalidat el seu paper moderador i han dinamitat l’existència de terceres vies en qualsevol de les seves modalitats.

Quan el 18 de setembre de 2012 va penjar en la web de la Casa reial una carta, inadequada pel fons i per la forma, el rei d’Espanya va mostrar la seva incapacitat per entendre el seu paper d’arbitratge en “las naciones de su comunidad histórica” com deia ell. El contingut d’aquesta carta mostren fins a quin grau el rei ha abdicat del seu paper i per això la reprodueixo integrament tal i com apareix a la seva web:

“Carta de S.M. el Rey Don Juan Carlos

Madrid, 18/09/2012

"...Carta de S.M. el Rey..."

No soy el primero y con seguridad no seré el último entre los españoles que piensa que en la difícil coyuntura económica, política y también social que atravesamos es imprescindible que interioricemos dos cosas fundamentales.

La primera es que solo superaremos  las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez. Estamos en un momento decisivo para el futuro de Europa y de España y para asegurar o arruinar el bienestar que tanto nos ha costado alcanzar. En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia. Son, por el contrario, los más adecuados para la acción decidida y conjunta de la sociedad, a todos los niveles, en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos elegido.

La segunda es que, desde la unión y la concordia, hemos de recuperar y reforzar los valores que han destacado en las mejores etapas de nuestra compleja historia y que brillaron en particular en nuestra Transición Democrática: el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva.

Son esos los valores de una sociedad sana y viva, la sociedad que queremos ser y en la que queremos estar para superar entre todos las dificultades que hoy vivimos.”

Aquesta carta fou un error polític de grans dimensions. Ho fou perquè banalitzava amb les reclamacions majoritàries dels catalans quan deia: “En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas”, i afegia: “No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos”

El rei trencava definitivament amb el seu paper institucional per a col·locar-se   com a cap suprem d’una Espanya una i única. Una Espanya de matriu castellana que ataca sense treva la llengua catalana a Catalunya i a la resta de territoris on el català és idioma propi en qualsevol de les seves varietats. Que busca una Espanya uniforme i com a molt folklòrica en alguns aspectes.

Però carta del setembre de 2012 no és un fet aïllat, un error de càlcul momentani. És un plantejament de més calat polític. És la culminació d’un seguit d’actuacions que van començar el 24 de febrer de 1981 quan es reunia amb Agustín Rodríguez Sahagún, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga y Adolfo Suárez, president dimissionari del govern espanyol, per a analitzar la situació creada pel fallit cop d’estat del 23 de febrer. Una reunió que va excloure deliberadament els representants catalans i bascos del Congrés de Diputats. La reunió del 24 de febrer amb els líders parlamentaris espanyols era continuació d’una altra feta hores abans per la Junta de Defensa Nacional i que fou inici de la involució autonòmica oberta amb la Constitució de 1978 i que va donar com a fruit la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) (1982), entre altres, i que va culminar amb la sentencia sobre l’Estatut autonomia de Catalunya del Tribunal Constitucional del  28 de juny de 2010.

Un procés regressiu que tancava la porta oberta amb els articles 2  i 3 de la Constitució de 1978 que van propiciar un vot favorable dels catalans en el moment de la seva aprovació. Uns articles que eren l’esperança del canvi en la mentalitat espanyola i que s’ha anat diluint progressivament any darrera any.

Els dos articles constitucionals són fruit de les pressions d’un franquisme que encara no ha mort i d’un plantejament jacobí gens dissimulat, que han fet dels dos articles pels catalans un cant de sirena que ja no sedueix. Dos articles que ara utilitzen com a mur infranquejable per a qualsevol reivindicació catalana.

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

La lectura i la interpretació dels dos articles enterra la possibilitat d’una Catalunya nació dins l’Espanya actual. Eren una esperança i ara són una barrera que a Catalunya, majoritàriament, és rebutjada.

El rei, amb la seva actuació com a primera institució de l’estat, ha torpedinat el recorregut de les anomenades terceres vies i també la seva capacitat d’arbitratge i de diàleg per a mantenir dins d’Espanya Catalunya.

El rei Joan Carles també ha comés errors de càlcul sobre la llengua catalana fruit de no tenir-la en compte, més enllà del folklorisme d’utilitzar-la en els seus viatge a Catalunya per guanyar-se les simpaties dels catalans, com un element més d’una Espanya plural. Utilitza el català quan bé a Catalunya, però s’oblida de la llengua catalana tan aviat com torna a la capital d’Espanya. Només un plantejament com el que exposo li pot fer dir el 23 d’abril de 2001, durant l’acte de lliurament del Premi Cervantes, això: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes." En el seu discurs havia oblidat que ell, Juan Carlos I rey de España, era el cap d’estat d’un estat on, a part de la llengua castellana, hi ha la llengua catalana, la gallega i la basca. En un cap d’estat un error com aquest és imperdonable.

El seu paper d’arbitratge ha deixat d’existir ja que Joan Carles ha optat per ser part bel·ligerant en el combat polític que es lliure actualment entre Catalunya i Espanya.

I això incideix de forma clara en la capacitat de seduir que poden tenir les anomenades terceres vies pels ciutadans de Catalunya. Ja es plantegin des de Catalunya o des d’Espanya.

El federalisme perquè pugui consolidar-se se l’han de creure a Espanya i a Espanya només una minoria se’l creu. La resta en parla i prou.

El federalisme del PSOE no reconeix en cap cas el caràcter nacional de Catalunya i no ho fa perquè si ho fes hauria de desmantellar aquesta estructura administrativa absurda que ha col·laborat a crear. No pot admetre el dret democràtic de votar als catalans sobre el seu futur perquè si guanya la independència haurà de reformar Espanya, però si guanya l’opció de ser, Catalunya, un estat dins Espanya comporta donar veu, a través d’una votació, als espanyols perquè implica un canvi d’estructura d’estat i una singularitat per a Catalunya que comporta el final del “café para todos”. És per això que la declaració de Granada del PSOE és un simple maquillatge administratiu. És un “café para todos” remodelat.

No hi ha possibilitats de tercera via perquè les institucions espanyoles i les seves classes dirigents s’han encarregat de treure les vies perquè pogués avançar.

I llavors què? És possible refer ponts i terceres vies? Sincerament, no ho crec.

El diàleg és un mitjà o un fi en la relació Catalunya Espanya?

 

Es diu, com una gran divisa, que s’ha de dialogar, que només amb el diàleg es possible avançar, que no és pot tancar la porta al diàleg i tantes altres varietats de la mateixa frases. Frases dites des de les files del PSOE i el PP i que van repetint una i altra vegada amb l’objectiu gens dissimulat de fer creure a l’opinió publica catalana, espanyola, europea i de la resta  de la comunitat internacional que ells volen resoldre les qüestions relacionades entre Catalunya i Espanya i que són els catalans els intransigents. Com a propaganda està molt bé, però la qüestió no és dialogar per a dialogar. El diàleg ha de servir per alguna cosa i ha d’estar encaminat a un objectiu. I és això precisament el que no ofereixen ni el PP ni el PSOE, ni tampoc cap institució espanyola.

En política el diàleg ha de tenir un objectiu. La política no és una conversa d’amic que parlen pel gust de parlar, d’explicar-se coses. Tampoc és un diàleg de sobretaula. Tampoc és una manera de passar el temps mentre una de les parts es va pixant a la boca de l’altre amb les seves actuacions, sobretot perquè això és intolerable.

El diàleg entre Catalunya i Espanya s’ha de basar en el respecte entre les parts i és precisament això el que manca aquí. Manca el fons i les formes.

Des d’Espanya no s’accepta que Catalunya és una nació diferenciada dins l’Estat Espanyol i el diàleg ha de servir per veure quin ha de ser el seu encaix amb Espanya i de com s’han de relacionar. Es diu diàleg perquè tot continuï igual o una mica remodelat.

El PP segueix un plantejament de tensió constant i de confrontació a tots nivells. El PP, amb el guiatge de la fundació FAES que dirigeix José María Aznar, va reelaborar la política ideada pel president del Estats Units, George Bush i que oportunament ens recordava Josep Maria Solé Sabaté en un article publicat al diari El Punt Avui el dia 29 de desembre de 2013 titulat “PP: estratègia de tensió” Una política basada en la idea que mai s’ha de retrocedir, sempre s’ha d’atacar l’adversari, mentint sempre que calgui, amagant la veritat si perjudica, creant una tensió permanent per evitar treva als rivals. I això és el que fa molt especialment amb Catalunya, però no només amb Catalunya. Ha superat amb escreix el maquiavelisme del PSOE conduït per Alfonso Guerra i d’aquell “Qui es mogui no surt a la foto”.  I per a fer-ho, el PP compta amb els mitjans de comunicació estatals que l’ajuden com a grans altaveus.

El diàleg que planteja el PP és com aplicar els seus plantejaments polítics i prou. És el partit del no. Té un plantejament patrimonialista de l’estat i vol implementar a foc, perquè perduri per sempre, el seu concepte ideològic al preu que sigui.  

El plantejament de diàleg del PSOE s’ha vist desbordat per la mala fe dels populars i actuen a remolc. No hi ha més que retòrica en la seva aposta federal. Els socialistes no han cregut mai en una Espanya federal que vagi més enllà de la propaganda i la retòrica. Els 21 anys de govern socialista (1982-1996 i 2004-2011) han mostrat de forma clara que entenen ells per Espanya federal. Descentralització administrativa, “cafè per a tothom” i poca cosa més. Cap reconeixement de Catalunya com a nació perquè això es incompatible amb el principi de solidaritat com ells l’entenen.

Una Catalunya nació no hi cap en l’Espanya del PP ni del PSOE ni en la de les elits espanyoles.

S’han fabricat una idea que han exportat arreu. Els catalans són gent manipulada, sense criteri, que segueixen sense pensar una idea fabricada per la burgesia catalana que ha utilitzat el nacionalisme per a perpetuar-se en el poder. Els governants catalans han utilitzat l’ensenyament per a adoctrinar ens els infants, adolescents i joves en un odi contra Espanya, inventant-se una història que no existeix. Que els catalans tenen la riquesa que tenen gràcies a la suor dels immigrats espanyols i que es neguen a compartir retornant tot aquest benefici econòmic aconseguit pel seu benefici als llocs d’origen d’aquesta gent. Que els catalans vinguts de fora, aquells que ells anomenen xarnegos, són gent desagraïda que traeixen a les seves famílies i les volen abandonar a la misèria. Podria seguir amb aquesta llista, però no té cap sentit. És un despropòsit tant gran que no cal insistir-hi. Però si constatar que ha servit per a anar eliminant els ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya.

I no té cap sentit perquè el que passa avui a Catalunya s’ha modificat de forma substancial. Hem passat de la reacció al projecte. I aquest canvi que ha fet la societat catalana ha descol·locat la societat espanyola i les seves elits especialment que no són capaces d’entendre què està passant a Catalunya. No entenen que hagi agafat tanta força un projecte de futur en tan poc temps.

La societat catalana majoritàriament s’ha afartat d’intentar buscar formes per mantenir-se dins Espanya. Cal dir, però, que encara hi ha una minoria social que vol mantenir-se dins Espanya com sigui. Versió regió (PP i Ciudadanos) o una Comunitat autònoma administrativament federal (PSC). Que no sé què és, però que ells en parlen com la panacea que ho soluciona tot. Un projecte inconcret i eteri que no es concreta en res fora d’un enunciat com és la reforma federal.

El diàleg entre Catalunya i Espanya sempre ha tingut el mateix problema de base i que no ha estat resolt mai. La societat catalana vol ser reconeguda com a nació, com a societat que fa un esforç de solidaritat que no li representi un perjudici social, un empobriment de la seva gent.

La Constitució espanyola de 1978 semblà que obria la porta per a resoldre l’encaix nacional català dins Espanya amb el reconeixement de l’existència de nacionalitats, però el miratge es va acabar el 23 de febrer de 1981. Dos anys foren suficients per a mostrar als catalans que l’obertura s’havia acabat.

El diari El País escrivia a les seves pàgines del dia 25 de febrer sobre la reunió que havia tingut el dia 24 de febrer de 1981: “El Rey recibió ayer en el palacio de la Zarzuela a los líderes de los principales grupos parlamentarios para analizar las consecuencias del frustrado golpe de Estado. Inmediatamente antes, don Juan Carlos había presidido una reunión de la Junta de Defensa Nacional, en la que, sin duda también, fueron analizados los acontecimientos provocados por la ocupación del Congreso de los Diputados. En el transcurso de la reunión con Agustín Rodríguez Sahagún, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga y Adolfo Suárez, presidente dimisionario del Gobierno, el Rey leyó una comunicación sobre la situación creada por el golpe del teniente coronel Tejero, que, según manifestaría el secretario general del PCE, «fue complementada con aportaciones de todos». D’aquesta reunió en foren exclosos els líders catalans i bascos sorprenentment. Fou una escenificació de cara els militars i una advertència.

La LOAPA, la Llei Orgànica d’harmonització del Procés Autonòmic, aprovada el 30 de juny de 1982, fou el més clar intent de posar límits a la porta oberta amb la Constitució, però se’ls hi havia anat la mà i el 13 d’agost de 1983 el Tribunal Constitucional d’Espanya declarava anticonstitucional 14 dels 38 articles de la Llei. Llavors va començar una nova versió de la recentralització. Ho van fer a través de lleis de bases, lleis orgàniques i ordinàries i reglaments. Fou un anar laminant l’Estatut d’autonomia de Catalunya d’una forma més lenta i constant. És cert que de tant en tant es produïen sorpreses com el traspàs de competències de trànsit als Mossos d’Esquadra del maig de 1998 i altres fruit dels acords puntuals per necessitats del govern espanyol de torn amb CiU en l’anomena’t peix al cove. Eren acords fets per necessitats i assumits malament pels militants socialistes i populars espanyols.

L’Estatut d’autonomia del 2006 fou un intent d’obrir les portes a un estat asimètric que va acabar de forma humiliant amb la sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010.

Un nou intent fou el Projecte de Pacte fiscal que Rajoy i el PP es van negar a prendre en consideració quan li fou presentat pel president Mas el 20 de setembre de 2012. El diari El Mundo el 20 de setembre de 2012 en un article titulat “A que aspira Catalunya con el Pacto fiscal” explicava als seus què era això dient: “¿Qué persigue Cataluña con el pacto fiscal? Cataluña quiere recaudar y gestionar todos los tributos mediante una Agencia Tributaria propia, estableciendo un mecanismo adecuado para traspasar a la Generalitat las competencias y los medios actualmente atribuidos a la Agencia Estatal de Administración Tributaria en Cataluña. Se trata de invertir los papeles que actualmente desarrollan Estado y Generalitat y evitar que ésta última actúe únicamente como ente recaudador. ¿Por qué hablan de expolio fiscal? La Generalitat considera que debería ser mucho mayor el retorno de la aportación catalana al Estado. Es decir, la diferencia entre los ingresos de la Administración central en Cataluña y los gastos del Estado en territorio catalán. Pero el cálculo de las balanzas fiscales, complejo por la dificultad de regionalizar tributos como el IVA o el impuesto de sociedades, es muy dispar entre Estado y Generalitat. La última comparación pública del Gobierno que se hizo en estos términos data de julio de 2008 pero con referencia al ejercicio de 2005. En aquel momento, el Ministerio de Economía cifró el déficit fiscal de Cataluña en el año 2005 entre el 8,69 y el 8,7% de su Producto Interior Bruto (PIB). Mientras, la Generalitat calcula que el déficit fiscal catalán, en 2006, fue de 10.320 millones de euros, cuantía que supuso el 5,6% del PIB catalán, y en 2009, el déficit fiscal se situó en 11.261 millones de euros, cifra que representaba el 5,8% del PIB.”

El Pacte fiscal obtinguè la negativa del PP i el silenci quan no hostilitat del PSOE com ho manifestava la vicesecretaria general del PSOE, Elena Valenciano, que aseguraba que Rajoy "no le va a dar" un pacto fiscal a Cataluña "ni debe dárselo".

Mentre això passava el PSC apel·lava allò mateix que diu ara, però en aquell moment era el portaveu del PSC, Jaume Collboni, qui deia que socialistes catalans estaven a favor d’"un nou pacte fiscal" i per això apel·laven a la "responsabilitat" de Mariano Rajoy i Artur Mas, aquí instava a no "tancar la porta del diàleg" i arribar a un principi d’acord. Sembla que el PSC del 2012 i el d’ara no s’han adonat que el PP i el PSOE no volen cap mena de diàleg que comporti un reconeixement de Catalunya com a nació i els seus plantejaments no són cap alternativa de futur real.

I els catalans hem anat avançant pel camí d’un nou projecte que ens ha conduït al lloc on som ara. Hem deixa endarrere la reacció per abraçar el futur. La societat catalana no mira Espanya, es mira a ella mateixa. Davant del futur majoritàriament prefereix un futur incert a una realitat que no vol.

El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat el 16 de gener de 2014 demanar al Congrés dels Diputats la delegació a la Generalitat de la competència per convocar el referèndum. Ho ha aprovat per 87 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i 3 diputats socialistes), 43 en contra (PSC, PP i Ciudadnos) i 3 abstencions (CUP) d’un total de 133 vots per l’absència de 2 diputats (1 del PSC i 1 del PP).

Aquest acord del Parlament és un altre intent d’establir un diàleg amb el PP, el PSOE i les elits espanyoles. Però ara és a les seves mans obrir la porta del diàleg o continuar tancant-la com fins ara, més enllà de la retòrica de dir que volen diàleg.

La societat catalana té dret a exercir el dret democràtic de poder votar sobre propostes concretes sobre el seu futur col·lectiu. D’exercir el denominat “Dret a decidir”. Quan en una societat una immensa majoria de ciutadans reclama poder votar no hi ha legalitat que ho pugui impedir democràticament. És un dret que qualsevol governant ha d’escoltar. És una forma d’exercir la democràcia directe.

Votar és un dret democràtic de tota persona i Catalunya, els catalans, no poden renunciar a exercitar-lo.

Proposta per a presentar a al Congrés dels Diputats aprovat pel Ple del Parlament de Catalunya el dia 16 de gener de 2014 per 87 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i 3 diputats socialistes), 43 en contra (PSC, PP i C’s) i 3 abstencions (CUP). I dues absències (1 PSC i 1 PP).

 

1. Es delega a la Generalitat de Catalunya la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, en els termes que s’acordin amb el govern de l’Estat i amb les condicions que estableixen els apartats 2, 3 i 4.
2. El referèndum s’ha de convocar i celebrar abans no finalitzi l’any 2014, i no pot coincidir amb períodes electorals ni amb una data d’alt contingut simbolicopolític.
3. La convocatòria del referèndum l’ha de fer el govern de la Generalitat.
4. El procediment per fer el referèndum i les seves garanties són els que determinen la legislació dels processos referendaris i electorals i, si escau, el decret del govern de la Generalitat que convoqui el referèndum.

Let us vote (Deixeu-nos votar). Un dret democràtic

 

 

12 de desembre de 2013

El President de la Generalitat i els partits polítics catalans que han apostat per l’exercici democràtic de donar a la ciutadania catalana la possibilitat de pronunciar-se sobre el futur polític de Catalunya han arribat a un acord sobre la pregunta a formular, la data i el procediment de com fer-ho.

Aquest acord és, sense cap mena de dubte, un fet històric amb majúscules. Un fet d’una transcendència política tal que ha obligat a que així reconeguessin els contraris a deixar votar als catalans. I el dia 12 de desembre de 2013 serà una data a recordar en la història.



12 d'octubre de 2013

Un acord que només és comparable en la història recent de Catalunya a la constitució de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971 i que va que va generar una massiva mobilització ciutadana pel restabliment de la democràcia i per obtenir instruments d’autogovern.

Enrere ha quedat els estira i arronsa propi de tota negociació i quan finalment s’ha imposat damunt d’ells la necessària discreció per a assolit l’acord aquest s’ha aconseguit. Un acord polític que ha donat sortida a les demandes majoritàries del poble català i que ha descol·locat els antidemòcrates que neguen el dret a votar dels catalans sobre el seu futur i aquells altres que ho condicionen tant que a la pràctica es converteixen en aliats dels antidemòcrates.

 

La data, 9 de novembre de 2014.

La data escollida mostra als catalans la determinació dels dirigents polítics de dur a terme la consulta ciutadana. Una data desitjable i prudent.

Votarem el 9 de novembre? La voluntat i la determinació hi és. Però els pals a les rodes per a impedir-ho només han començat a sorgir.

El PP, amb el seu afany de recuperar protagonisme i aturar la pèrdua de vots que totes les enquestes els hi pronostiquen, han impugnat el pressupost de la Generalitat pel 2014 perquè conté una partida de 5 milions d’euros per a eleccions i consultes de forma genèrica. Aquesta reacció és l’expressió de la impotència del partit de la xancleta.

La data, també ha indicat al món sencer que això del dret a decidir, una expressió netament catalana de definició clara i inclusiva, ja que permet englobar dins ella tant els que es volen independitzar d’Espanya com els que volen una reforma profunda de la relació de Catalunya i Espanya, va de debò.

La fixació de la data ha desarmat els que han lluitat per rebentar el procés democràtic des de dins. I també als que ho feien des d’Espanya proclamant l’apocalipsi de Catalunya.

 I si no podem votar el 9 de novembre que farem? Continuar lluitant fins aconseguir-ho tan aviat como sigui possible.

Parlar ara d’eleccions plebiscitàries forma part d’aquesta estratègia de mostrar a la societat catalana que hi ha sortida i mecanismes per a forçar la voluntat antidemocràtica d’Espanya. Per evitar que si el dia 9 de novembre la força espanyola ens impedeix votar optarem per altres formes fins aconseguir-ho.

 La pregunta.

          Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? Si No

 

         En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent? Si No

 La pregunta és clara per molt que s’hagi volgut menystenir per part d’aquells que abans negaven el dret a ser consultat els catalans (PP i C’s) i per part d’aquells que s’han volgut mantenir al marge de l’acord (PSC). Una altra qüestió és el quòrum necessari per a guanyar una opció o altra.

La pregunta és clara i inclusiva perquè permet a tothom pronunciar-se. Als que no volen tocar res d’Espanya fins als que volen independitzar-se passat pels que volen una Espanya federal o confederal. Aquesta és la virtut de la pregunta. Ningú queda fora.

 I és aquesta pregunta al que ha descol·locat els contraris a fer la consulta que busquen desacreditar la pregunta amb qüestions d’ambigüitat, falta de concreció sobre quin estat es vota i altres històries que aniran sorgint, però de curt recorregut.

Per a Espanya la pregunta és meridianament clara i pel món sencer també ho és, tal i com ho proba els comentaris de tots els mitjans de comunicació. Mireu si és clara que el rotatiu The Finacial Times, en la seva editorial del dia 16 de desembre titulada “Spain next crisis” reclamava una solució negociada a Espanya, al mateix temps que instava al PP i el PSOE a estar a l’alçada de les circumstàncies.

Amb la primera pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? S’haurà aclarit qui vol que Catalunya continuï sent una nacionalitat autònoma i qui vol que esdevingui un estat.

Amb la segona pregunta: En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?

 

Aclariment qui vol quedar-se dins Espanya amb un estat federal o confederal i qui el vol independent.

La resposta que donarà la votació és clara i ho dic per això que exposo a continuació.

A la pregunta de: Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT? Un No implica deixar les coses tal i com estan. Amb l’Estatut actual i la seva laminació a través de normes estatals i sentencies del Tribunal Suprem i el Constitucional. Un Si implica mostrar la voluntat d’articular un nou encaix de la relació de Catalunya i Espanya.

És per aquest nou encaix que cal la segona pregunta: En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent? Un Si implica sortir d’Espanya i un No implica una reformulació de l’estructura de l’estat d’Espanya.

La victòria del No a la pregunta de si vol que Catalunya sigui Estat implica quedar-nos com estem, sense reconeixement nacional, sense capacitat de decidir les nostres polítiques social i econòmiques. La victòria del Si és l’expressió de la voluntat ciutadana de tenir un estat propi català que implica trencar amb l’actual model autonòmic dotant a Catalunya d’estructures d’estat.

La victòria del Si sobre si vols que aquest estat a favor del qual t’has manifestat en l’anterior pregunta implica la independència de Catalunya. Tenir un estat separat d’Espanya. La victòria del No a que sigui Catalunya estat independent implica un negociació d’encaix dins Espanya que comportarà una reforma constitucional per encabir un estat català dins una estructura federal o confederal espanyola.

Cada un dels defensors de cada opció haurà d’explicar com pensar dur endavant la seva proposta. El autonomistes hauran d’explicar les virtuts de l’Espanya actual si volen guanyar. Els federalistes i confederalistes hauran d’explicar com s’ho faran per trencar el mur del no sistemàtic a reconèixer Catalunya com a nació i dotar-la de les estructures adequades a aquest reconeixement. I també ho hauran de fer el que volen una Catalunya independent.

És aquesta proposta la que ha descol·locat els unionistes clars (PP i C’s) i els federalistes que prediquen que si no hi ha un acord amb el PP no és pot fer res la consulta (PSC).

Com a resum del que he dit fins ara ho podem fer dient:

          a)    Vol que Catalunya esdevingui un ESTAT?

 

Si: És la resposta dels federalistes, confederalistes, independentistes i d’aquells que no els sembla bé, per insuficient, la Catalunya actual.

No: És la resposta dels autonomistes, de mantenir allò que hi ha ara.

 

          b)    En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?

Si: És la resposta dels que volen una Catalunya independent.

 

No: És la resposta dels que volen una Espanya federal o una Espanya confederal.

Les avantatges o els inconvenients de cada proposta les hauran d’explicar els defensor de cada opció.

El procediment a seguir per a fer la consulta.

 

L’acord apunta com a primer pas la utilització de la via de la delegació de la competència de l’estat per a organitzar una consulta a través de l’article. 150.2 de la Constitució. 

L’acord dels sis parits que tenen 88 disputats dels 135 que té el Parlament de Catalunya han acabat decantant-se per una de les cinc alternatives exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional en el seu informe “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” de 25 de juliol de 2013 i que de forma resumida són:

-       El referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

-       La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

-       El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

-       La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al Parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

-       La reforma de la Constitució Espanyola.

Espanya, si vol, té mitjans per a donar resposta política al reclam majoritari dels catalans.

Ho pot fer de la mateixa manera que ho va fer amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia d’Andalusia el 1980, quan es va fer la vista grossa amb el previst en els articles 151.1 i 151.2.4 de la Constitució espanyola que disposen que calia el vot favorable de totes les províncies que havien de formar part d’una comunitat autònoma. I per què ho va fer? Perquè les províncies de Jaén i Almeria van passar el llindar previst del 50% + 1 dels cens provincial com era perceptiu en la Constitució per a constituir en autonomia. Aquesta no aprovació tenia com a conseqüència que Andalusia havia d’esperar 5 anys per a constituir-se en Comunitat autònoma d’acord amb l’article 148.2 de la Constitució. I que fa el govern de la UCD i el PSOE davant d’aquest problema polític? Fer trampa. A base de recursos van fer que els vots favorables a Jaén fossin del 50,07%. El problema va quedar a Almeria. Per a resoldreu van violentar la Constitució. Ho van fer sense ruboritzar-se i aprovant una llei orgànica que modificava la norma superior, o sigui la Constitució. D’aquest manera de legislar se’n diu frau de llei. La llei orgànica era i és una norma inconstitucional que el Tribunal Constitucional no va invalidar. I per què? Perquè resolia un problema polític.

Pel que acabo d’explicar queda clar que la Constitució no impedeix la consulta. I no ho fa perquè dins la Constitució hi ha mecanismes legals per a fer-ho. Cal voluntat política. Cal la voluntat política espanyola de donar sortida a un reclam de la societat catalana utilitzant els mecanismes legals existents.   

 

La voluntat política catalana i espanyola.

Amb aquest acord (pregunta, data i procediment) els sis partits catalans plategen un conflicte democràtic amb l’estat que cal ser resolt políticament.

Rajoy s’ha negat a recollir el guant i ho ha expressat de forma clara: no vull ni puc. I Rubalcaba s’ha posat al seu costat.

La resposta de l’estat espanyol és una resposta de gran deficiència democràtica que comporta posicions antidemocràtiques.

Previsiblement el proper 16 de gener de 2014 hi haurà un ple extraordinari del Parlament de Catalunya per a aprovar demanar a l’Estat la cessió de la competència de convocar la consulta a Catalunya. Llavors veurem si només voten favorablement els 88 diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP o també hi votem a favors els diputats del PSC.

Amb aquesta votació s’haurà acabat la trampa de la direcció del PSC de dir: estem a favor del dret a decidir, però hi afegeixen: només si la consulta l’accepten Rajoy i Rubalcaba la consulta es pot fer.

L’espanyolisme rampant del PP i C’s no enganya, l’espanyolisme del PSOE a través del PSC intenta enganyar a Catalunya, encara que a Espanya es clar i nítid. I queda molt poc per a saber on volen quedar-se els militants socialistes del PSC.

La gran patronal espanyola, la CEOE, ha advertit als polítics espanyols que l’empresariat català està virant cap el sobiranisme i que això és un problema. I ho es perquè els recurs de la por utilitzat fins ara des d’Espanya no funciona. Que el recurs d’escanyar la Generalitat deixant-la sense calés a la caixa per a pagar i que hagi de acudir al Fons de Liquiditat autonòmica pagant interessos pels diners avançats no serveis per aturar el sobiranisme.

Espanya hauria d’adonar-se que no hi ha problema català, que existeix el problema espanyol pel seu no sistemàtic. Un canvi d’escenari que el món comença a percebre de forma clara.

La democràcia és deixar votar a una societat que així ho reclama. No hi ha altre camí.